Aleshores, arrencant-me gairebé la cua del casacot, va udolar:
-No ets assabentat de res... de res! ¡Vols provar-me, estemordir-me!
Prou que ho trobaré tot sol!
-Doncs per què em reteniu?
-Vaja, seu- va fer amb una rialla burleta tota estranya. -Vejam: ja
que n'ets assabentat... què hi ha, dins el tresor?
Vaig tornar a asseure'm.
-Primerament hi ha la corona de sis branques, d'or, amb quatre
diamants molt grans a cada branca, i la creu al damunt.
-Sí... això hi és.
-I després hi ha l'espasa, l'espasa formidable, d'agafall d'or.
-És veritat!
-I la copa d'or, amb perles blanques, rogenques i grogues.
-Sí... sí... tot això hi és! M'en recordo: la meva espasa, la meva
corona. Han estat deixades: així ho he volgut; però vull tornar-les
a tenir.
-Ah!- vaig fer jo, furiós d'un egoisme com aquell -si voleu
servar-ho tot... per ma fe, jo m'esquitllo.