Nicklausse plorava. Les criades havien comparegut. El brau
propietari es llançà cap a la porta del fons tot cridant:
-Muller!... Fills meus!... Veniu!... veniu!... Hi ha mon vell
senyor! Veniu tot seguit!
I una gerda dona de trenta anys, graciosa i bella, un minyonàs de
vuit a nou anys i un altre de més petit, comparegueren.
-És el meu senyor!- cridava Nicklausse. -Senyor Furbach: veu's aquí
la meva muller; veu's aquí mons fills!... Ah! si els volguéssiu
beneir!
El vell llibrer mai no havia beneït ningú, però abraçà la bella
mestressa de bon grat, i als marrecs també. El més petit s'havia
posat a plorar, creient que es tractava d'alguna dissort; l'altre,
amb els ulls oberts de bat a bat, mirava tot embadalit.
-Ah, senyor!- deia la dona, tota vermella, tota commosa. -¡Quàntes
de vegades el meu marit m'ha parlat de vós, de la vostra bondat, de
tot el que us deu!
-Sí- interrompé Nicklausse: -mil vegades se m'ha acudit la idea
d'escriure-us, senyor; però hauria hagut de dir tantes de coses!
hauria calgut explicar-vos... En fi, cal perdonar-me.
-Ah, mon estimat Nicklausse! Us perdono de tot cor- féu l'excel·lent
home. -Creieu que n'estic tot joiós de la vostra fortuna, baldament
no me l'expliqui.
-Ho sabreu tot!- digué alesbores el propietari de l'hotel. -Aquest
vespre... demà... us ho contaré. És el senyor, qui m'ha protegit: a
ell ho dec tot!... És gairebé un miracle. Veritat, Fridolina?
La seua muller inclinà el cap.
-Vaja, vaja: ha estat esplèndid- féu el senyor Furbach tornant a
asseure's. -¿Em permeteu de passar un o dos dies al vostre hotel,
per a rependre coneixença?
-Ah, senyor! Sou a casa vostra!- exclamà Nicklausse. -Us acompanyaré
fins a Friburg: us faré veure totes les curiositats del país. Jo
mateix vull encaminar-vos.
El sol·lícit daler d'aquella bona gent era una cosa de no dir: el
senyor Furbach n'estava enternit fins a les llàgrimes. Tot aquell
dia i el següent, Nicklausse li féu els honors de Brissach-Vell i
sos voltants. Si us plau per força conduí l'excel·lent home de dalt
estant de son seient; i com que Nicklausse era el propietari més ric
de la contrada, com que posseïa les més belles vinyes, els
pasturatges més grassos del país i tenia diners esmerçats a tot
arreu, hom pot judicar quin seria l'astorament de Brissach en veure
que menava així el carruatge d'un estranger; el senyor Furbach passà
per qualque príncep viatjant d'incògnit. Pel que fa al servei de
l'hotel, els bons àpats, el vi, i altres accessoris d'aquesta mena,
no cal dir-ne res: era magnífic. El vell llibrer hagué de reconèixer
que mai no havia estat tractat més en gran, i no esperava pas sense
impaciència l'explicació del _miracle_, com deia Nicklausse. El
somni d'aquell que havia estat son criat, oblidat de qui-sap-lo
temps, li tornà aleshores a la memòria, i li semblà l'única
explicació possible d'una fortuna tan ràpida.
Finalment, el terç dia, cap a les nou del vespre, després de sopar,
els antics senyor i cotxer, tots sols davant algunes velles ampolles
de _rudesheim_, s'esguardaren llarga estona l'un a l'altre amb ulls
enternits. Nicklausse anava a començar les seves confidències, quan
un criat entrà per desparar la taula.
-Aneu-vos-en al llit, Kasper- li féu ell: -ja ho llevareu demà, tot
això. No heu de fer sinó tancar la porta de l'hotel: poseu les
baldes.
Quan el criat hagué sortit, Nicklausse, aixecant-se obrí una
finestra que donava a l'eixida per renovellar l'aire; i després,
venint a asseure's de bell nou, greument, començà en aquests termes:
-Us recordeu, senyor Furbach, del somni que em va fer eixir del
vostre servei l'any 1828. Feia molt de temps que aquest somni em
perseguia: tan aviat en veia jo mateix tot posant-me a aterrar un
mur antic al fons d'una ruïna, com baixava per una escala de cargol,
arribava a una mena de portell, i m'aferrava a l'anella d'una llosa
que em feia suar sang i aigua.
Aquest somni em feia desgraciat: un cop hi vaig haver alçat la llosa
i vaig haver vist el soterrani, el cavaller i el tresor vaig oblidar
totes les meves penes. Ja em creia senyor dels diners: em rodava el
cap. Em deia: -Nicklausse, Nostre Senyor t'ha escollit per
aixecar-te al cim de les honors i de la glòria. La teva àvia Orchel
¡què en serà, de feliç, en veure't tornar al poble en carruatge de
quatre cavalls! I els altres (Yeri el vell mestre d'estudi; el
sagristà Omacht; tota aquella gent que repetien de dia i de nit que
mai no faries res de bo) ¡com badaran els ulls, i amb quin pam de
nas es quedaran! He! he! he!
M'imaginava aquestes coses, i d'altres de semblants, que
m'estarrufaven el cor de satisfacció i redoblaven el meu desig
d'estar en possessió del tresor. Però un cop vaig ésser al carrer
Neuhauser amb el fato a l'esquena i el garrot a la mà, un cop es va
tractar de pendre el camí del castell, poc creuríeu, senyor Furbach,
l'empallegat que em vaig trobar.
M'estava a la cantonada del vostre magatzem, assegut damunt una
fita, tot mirant de quin costat bufava el vent. Per una mala
astrugància meva, aquell dia no en feia. Tots els penells estaven
quiets; els uns girats cap a la dreta i els altres cap a l'esquerra.
I tots aquells carrers que es creuaven davant mos ulls semblava que
em diguessin: «-És per aquí, que cal passar!» «-Oi no, que és per
aquí!».
Què calia fer? De tant de rumiar, la suor em rajava esquena avall.
Aleshores, perquè se m'acudissin coses, vaig entrar a pendre un xop
a la taverna del _Gall rogent_, davant de les Voltes. Havia tingut
compte d'estrenye'm els diners dins un cinyell de cuiro, sota la
brusa, perquè a la taverna del _Gall rogent_, que és dins una
reconada del carreró dels Tres encenalls, hi havia força gent com
cal que s'haurien pres el treball de descarregar-me'n.
La sala estreta i baixa, il·luminada al fons per dos espiralls
reixencs que donaven a l'eixida, era tota plena de fum. Les bruses,
els capells abonyegats, les gorres gastades, es passejaven per allà
dins com a ombres; i de tant en tant, en mig d'aquell núvol, hi
brillava una cerilla: un nas tot roig, amb els ulls baixos i el
llavi inferior penjant, s'il·luminava; després tot tornava a
esdevenir gris.
La taverna brunzia com un tambor.
Vaig asseure'm a un recó amb el garrot entre els genolls, i un canet
que sobreexia al meu davant; i fins que va ser nit closa vaig
romandre així, bocabadat, amb els ulls d'allò més oberts, tot veient
el meu castell que em semblava pintat a la paret.
Cap a les vuit vaig tenir fam; vaig demanar un _knapwurst_ i un
altre canet. Van encendre el quinquer, i dues o tres hores després
vaig despertar-me com si fos d'un sòn. Fox, el taberner, era al
davant meu i em deia:
-És a tres kreutzer la nit: podeu pujar.
Vaig seguir una candela que em conduí a les golfes. Allí hi havia
una màrfega a terra, i al damunt, la biga mestra acabatall de la
teulada. Sentia dos homes pets que rondinaven al recambró veí, dient
que un hom no hi podia estar dret. Jo mateix m'estava acalat sota el
sostre, amb el cap contra les teules.
En tota aquella nit no vaig poder clucar l'ull, tant per temença que
em robessin com per efecte del meu somni i pel desig de posar-me en
camí, sense saber on anar.
A les quatre, el vidre encastat al sostre començà de grisejar. Els
altres recambrons de la golfa roncaven com a caixes d'orgue. Vaig
baixar l'escala i vaig escapolir-me envers el carrer. Tot corrent,
vaig palpar-me més de cent vegades el cinyell. Clarejava més i més.
Algunes criades venien a dar llur cop d'escombra a les voreres del
carrer. Dos o tres _watchmann_, amb el bastó sota el braç, es
passejaven pels carrers, encara deserts. Jo allargava el pas,
respirant l'aire amb tot el pit; i ja, darrera la porta de
Stuttgard, se'm feien albiradors els arbres del camp, quan se'm va
acudir la idea que m'havia oblidat de pagar el meu estatge. No es
tractava sinó de tres miserables kreutzer, i Fox era prou el més
gran bergant de Munic, a casa del qual anava a raure tota la
bretolada de la ciutat; però la idea que un home com aquell em
pogués pendre per un dels seus em va aturar tot seguit.
He sentit dir una mala fi de vegades, senyor Furbach, que la virtut
és recompensada i el crim castigat, en aquesta vall de llàgrimes:
malastruc que sóc, de tant de veure el contrari, no ho crec gens ni
mica. Més aviat caldria dir que, del moment que un hom està sota la
protecció dels éssers invisibles, tot ço que fa, que sigui per
coratge o per covardia, i fins i tot sense voler-ho, li reïx. A un
home pot recar-li que veritables lladregots gaudeixin tot sovint,
semblants avinenteses; però què hi fa!: si la gent com cal fos
sempre feliç, tothom voldria ser com cal per trepelleria, i Nostre
Senyor no ho ha pas volgut.
En fi, jo que torno al _Gall rogent_ tot maleïnt la mala
astrugància. Fox es començava d'afeitar davant un tros de vidre
posat a la repisa de la llar. Quan va sentir que li deia que tornava
a pagar-li els seus tres kreutzer, el bon home em va mirar arrufant
les celles, com si hagués sospitat que en allò hi havia algun truc
diabòlic. Però, ben mirat, després d'haver-se eixugat la barba, va
parar-me la mà, tot pensant que tres kreutzer sempre fan de bon
pendre. Una criadassa de galtes inflades que en aquell moment
eixugava les taules, no semblava menys astorada que ell.
Anava a retirar-me quan mos ulls toparen, per atzar, una renglera de
quadrets d'allò més fumats, penjats al voltant de la sala. Hom havia
obert les finestres per renovellar l'aire, i hi havia una mica més
de claror que no pas el dia abans; però això no vol pas dir que la
sala no fos encara molt ombrívola. D'aleshores ençà he pensat tot
sovint que en certs moments els ulls il·luminen allò que miren: és
com una llum interior que ens avisa que hi parem esment. Sigui el
que sigui, ja tenia els peus a l'eixida, quan la vista d'aquells
quadrets em va fer tornar. Eren gravats que representaven paisatges
de les vores del Rin; gravats que tenien una centúria, negres,
coberts de taquetes de mosques. Doncs bé (cosa estranya!): d'una
llambregada els vaig veure tots, i, dins la colla, vaig reconèixer
el de les ruïnes que havia vist en somni. Vaig esblaimar-me tot: va
caldre'm un instant per a poder muntar al banc i mirar la cosa de
més a la vora. Al cap d'un minut ja no em restava cap dubte: les
tres torres del davant, el poble a sota, el riu uns cents metres més
enllà, tot hi era! Vaig llegir al peu, en velles lletres alemanyes:
«Vistes del Rin. -Brisach». I en un recó: «Frederich sculpsit 1728».
Feia cent anys justos.
El taverner m'observava.
-Ah! ah!- va fer. -Us mireu Brisach! És la meva terra. ¡Els
francesos van cremar la ciutat, els canalles!
Vaig davallar del banc i vaig preguntar:
-Sou de Brisach?
-No; sóc de Mulhausen, a unes quantes llegües d'allí. Un país de
primera: a les bones anyades hi beuen el vi a dos kreutzer el litre.
-Què hi ha molt d'aquí a allà?
-Unes cent llegües. Un hom diria que teniu la pensada de fer-hi cap.
-Ja podria ser.
Vaig eixir; i ell, avançant cap al llindar de la taverna, va
cridar-me, amb un to sorneguer:
-Ei! Escolteu! Abans d'anar-vos-en a Mulhausen, rumieu: ¿no em
deuríeu pas alguna altra cosa?
No vaig respondre: ja feia via cap a Brisach. Veia allà baix, al
fons del soterrani ombrívol, aquella maina d'or. Jo hi bracejava; ja
en prenia a grosses embostes i el deixava caure: feien un so opac i
unes rialletes que em daven esgarrifors al moll de l'os.
Veu's aquí, senyor Furbach, com va ésser que, en acabat d'haver pres
comiat de Munic, arribés sortosament a Brisach Vell. Era el 3
d'octubre de 1828: me'n recordaré tota la vida. Aquell dia jo havia
començat de caminar molt de matí. Cap a les nou del vespre vaig
destriar les primeres cases del poble. Daven l'aigua per l'amor de
Déu: el meu capell, la meva brusa la meva camisa, estaven amarats
fins a la pell. Un ventet geliu de les geleres de la Suïssa em feia
petar de dents. Encara em sembla de sentir com la pluja queia, i el
vent bufava, i bruelava el Rin. Més d'un llum s'havia apagat a
Brisach Vell. Una vella va assenyalar-me'n l'hostal del
Schlossgarten, al cim de la costa. Vaig trobar, finalment, la rampa.
Vaig pujar a les palpentes, tot dient: -Déu meu!... Déu meu!... Si
no vols que s'escaiguin aquí les meves acaballes, si vols complir
envers un pobre diable com jo la quarta part de les teves promeses
divinals, vina a dar-me ajut!
Tammateix, però, l'aigua clapotejava; el fullam, a l'altra banda del
talús, tremolava de mala manera; i el ventet xiulava més i més a
mesura que jo pujava.
I vet aquí que feia vint minuts que anava així, a les palpentes, per
aquella gran escala de cargol, amb el perill d'estimbar-me a cada
pas, quan al meu davant, dins la tenebror, va avançar a pleret una
llanterna: degotava de la pluja, i enjegava fulgurances sobre el mur
antic.
-Ei! Qui hi ha, aquí?- va fer una veu trencada.
-Un viatger que puja al Schlossgarten- vaig respondre.
-Ah! bé: ja ho veurem.