Una nit del mes de setembre de 1828, el digne i respectable llibrer
Furbach, del carrer de Neuhauser, a Munic, es despertà tot estranyat
de sentir caminar a la golfa de damunt la seva cambra: algú anava i
venia i es lamentava. Un dels espiralls de la golfa s'obrí, i llargs
sospirs foren exhalats en el silenci.
En aquell moment, a la capella dels jesuïtes va sonar la una, i sota
la cambra del senyor Furbach els cavalls daven peuades a l'estable.
La golfa era ocupada pel cotxer Nicklausse, un minyonàs del
Pitcherland sec, nerviós, molt destre a menar els cavalls, que fins
i tot havia fet alguns estudis al seminari de Marienthal, però d'una
ànima senzilla i supersticiosa; duia sota la camisa una creueta de
bronze, i la besava de nit i de dia, baldament ell hagués passat
dels trenta anys.
El senyor Furbach parà l'orella. Al cap d'alguns segons l'espirall
tornà a tancar-se, les passes van cessar, el llit del cotxer va
cruixir i al capdavall tot va callar.
-Vaja- va dir-se el vell llibrer -avui és lluna plena: Nicklausse es
tusta el pit: gemega pels seus pecats, el pobre diable!
I sense inquietar-se més de tot allò, havent-se girat, s'adormí tot
seguit.
L'endemà, a les set si fa no fa, el senyor Furbach, amb els peus a
les sabatilles, es desdejunava tranquilament abans de devallar al
seu magatzem, quan dos copets ressonaren a la seva porta.
-Entreu!- digué, tot sorprès d'una visita tan matinera.
La porta s'obrí i Nicklausse comparegué, vestint la brusa cendrosa,
coberta la testa amb l'ample feltre muntanyenc i amb el gros garrot
de servei al puny, així com s'havia presentat, temps enrera, en
arribar del seu poblet. Estava tot esblaimat.
-Senyor Furbach- va dir: -vinc a demanar-vos el meu comiat: gràcies
a Déu podré, al capdavall viure amb benestança i ajudar la meva àvia
Orchel de Vangeburg.
-Què haurieu heretat?- li demanà el vell llibrer.
-No, senyor Furbach: he somniat un tresor, entre la mitja nit i la
una, i ara aniré a pescar-lo.
El brau minyó parlava amb tanta de seguretat, que el senyor Furbach
romangué tot confós.
-Com s'entén, heu somniat?- va dir.
-Sí, senyor: he vist el tresor així com ara us veig, al fons d'un
soterrani molt baix, dins un castell antic. Hi havia un cavaller
ajagut damunt el tresor, amb les mans creuades i un pot de ferro al
cap.
-Però on era això, Nicklausse?
-Ah! No en sé pas res. Primer de tot aniré a cercar el castell; en
acabat, prou que trobaré el soterrani i els escuts: un sepulcre de
sis peus tot ple de peces d'or: em sembla de veure-ho.
Els ulls de Nicklausse es posaren a lluentejar d'una manera
estranya.
-Vejam, pobre Nicklausse, vejam!- exclamà el vell Furbach. -Siguem
raonables. Seieu. Un somni... està bé, molt bé. En temps de Isop, no
dic que no: els somnis significaven alguna cosa; però avui en dia,
és ben diferent. Tothom somnia: jo mateix he somniat tresors cent
vegades i, desgraciadament mai n'he trobat cap. Penseu-vos-hi:
dexareu una bona col·locació per anar a trescar darrera un castell
que potser no existeix.
-L'he vist- digué el cotxer: -és un gran castell que ja es va
esfondrant. A sota hi ha un poblet, una gran escala de cargol, una
església molt vella... En aquella contrada hi viu encara molta de
gent. Un riu molt gran hi passa a la vora.
-Bé, tot això ho heu somiat, em penso- digué el senyor Furbach bo i
alçant les espatlles.
Després, al cap d'un instant, volent retornar aquell home al seu
seny, de qualsevol manera que fos:
-I el vostre soterrani, com era?- li va demanar.
-Semblava un forn.
-I deveu haver-hi baixat amb un llum: veritat?
-No, senyor.
-Doncs, aleshores, ¿com heu pogut veure el sepulcre, el cavaller i
les peces d'or?
-Era il·luminat d'un raig de lluna.
-Ah, ja!... De manera que la lluna brilla en un soterrani? Ja veig
que el vostre somni no té cap ni centener.
Nicklausse començava d'enutjar-se. Tanmateix, però es contingué i va
dir:
-Ho he vist, i no m'encaparro de cap altre cosa. I el cavaller,
teniu, mireu-lo- exclamà tot obrint la seva brusa: -veu's-lo aquí!
Al mateix temps es treia del pit la creueta de bronze penjada d'una
cinta, i la deixava damunt la taula amb un posat d'èxtasi.
El senyor Furbach, gran aficionat a medalles i antiguitats, es
sorprengué del treball estrany i verament preciós d'aquesta
reliquia. La va pendre, la va examinar, i va reconèixer que era del
segle XII. En lloc de l'efigie del Crist, hi sobresortia en relleu,
a la branca del mig, la d'un cavaller amb les mans junyides en
actitud de pregària. Altrament cap inscripció no en precisava la
data.
Nicklausse, durant aquest examen, seguia els més petits gestos del
llibrer amb inquietud.
-És molt bell,- va dir el senyor Furbach -i poc m'estranyaria que, a
força d'esguardar aquesta bonica relíquia haguéssiu acabat per
figurar-vos un cavaller estès damunt un tresor; però, creieu-me,
minyó, el veritable tresor que cal cercar és el de la creu: de la
resta no val la pena de parlar-ne.
Nicklausse no respongué pas. En haver-se passat el cordó al coll,
però, va dir:
-Me'n vaig: que la Verge Santa m'il·lumini!... Quan Nostre senyor
vol el nostre bé, cal aprofitar-ho. Sempre m'heu tractat bellament,
senyor Furbach, és ben cert; però el bon Déu em comanda que me'n
vagi. I, després, ja és hora que em casi; he vist allà baix, en el
meu somni, una noia que m'escauria d'allò més.
-I cap a quina banda aneu?- demanà el llibrer, el qual, al
capdavall, no pogué estar-se de somriure davant aquella simplicitat.
-De la banda del vent- respongué Nicklausse: -és la cosa més segura.
-Esteu ben decidit?
-Sí, senyor.
-Molt bé: ajustaré el que us pertoca. Em reca, de perdre un servent
tan bo; però em faria escrúpol, verament de resistir-me a la vostra
vocació.
Devallaren plegats al despatx de la llibreria i, un cop feta la
comprovació en els seus registres, el senyor Furbach comptà dos
cents cinquanta florins d'Austria a Nicklausse, resta de la seva
soldada comprenent-hi els interessos de sis anys a aquella part.
Després de la qual cosa, la digna persona li desitjà bella sort i es
proveí d'altre cotxer.
Molt de temps, el vell llibrer, contà aquesta història estranya:
se'n reia d'alló més, de la ingenuïtat de la gent de Pitcherland, i
els recomenaya a sos amics i coneguts com a servents excel·lents.
Alguns anys després, el senyor Furbach, havent casat la seva filla,
la senyoreta Anna Furbach, amb el ric llibrer Rubeneck de Leipzig,
es retirà dels afers. Però s'havia avesat en tant de manera al
costum del treballar, que, a despit de sos setanta anys, la inacció
se li féu aviat insuportable. Aleshores va fer diversos viatges a la
Itàlia, la França i la Bèlgica.
Cap als primers dies de la tardor, l'any 1838 visitava les vores del
Rin. Era un vellet d'ulls eixerits, pòmuls vermellencs i passa
encara ferma. Hom el veia passejant-se pel pont del vaixell, amb el
nas en l'aire, la levita cordada, el paraigua sota el braç, la gorra
de seda negra tirada damunt les orelles, conversant, informant-se de
tot, prenent notes i consultant, volenterós, la Guia dels viatges.
Un matí, entre Frisenheim i Neuburg, després d'haver passat la nit
al saló del _dampschiff_ amb trenta altres viatgers (dones, infants,
turistes, comerciants), estesos mescladament damunt les banquetes,
el senyor Furbach, sortós d'escapar-se d'aquella estufa, pujà al
pont a la matinada.
Eren prop de les quatre del matí. Una boira espessa cobria el riu;
l'aigua bruelava; la màquina clapotejava feixugament; alguns llumets
s'estemordien, llunyans, entre la boira; i de vegades, remors
immenses muntaven entre la fosca. La veu del vell Rin dominant
l'aldarull, contava l'eterna llegenda de les generacions esvaïdes,
els crims, les gestes, la grandesa i la caiguda d'aquells antics
margraves, els estatges dels quals començaven de dibuixar-se
entremig de les tenebres.
Recalcat contra la màquina, el vell llibrer mirava, amb ulls
somniosos, com desfilaven aquelles recordances. El fogainer, el
mecànic, anaven i venien al seu entorn. Algunes guspires volaven per
l'aire; un fanal es gronxava a l'extrem d'una corda; la brisa tirava
contra la proa flòbies d'escuma. D'altres viatgers lliscaven
aleshores cambra enfora, com a ombres.
El senyor Furbach, havent girat la testa, destrià un munt ombrívol
de ruïnes damunt la vora dreta del riu, i casetes en feixes al peu
dels esbarjosos baluards; un pont volant escombrava l'aigua escumosa
amb la seva llarga corda arrossegadissa.
Va avançar cap al fanal, obrí la seva Guia, i llegí:
«BRISACH-VELL, _Brisacum i Brisacus mons_, fundat per Drusus; en
altre temps, capital del Brisgau. Passava per una de les ciutats més
fortes d'Europa. Clau de l'Alemanya, veié alçar son castell fort a
Bernat de Zoeringen. Frederic Barbarroja hi féu transportar, a
l'església de Sant Esteve, les relíquies dels Sants Gervasi i
Protasi. --Gustau Horn, suec, intentà de pendre-la, l'any 1633,
despres d'haver assolit grans aventatges sobre els imperials, i no
li reeixí.--Brisach fou cedida a la França pel tractat de Westfàlia.
Hom la retornà, en la pau de Riswick, a canvi d'Estrasburg. Els
francesos la cremaren l'any 1793. Les fortificacions en foren
aterrades l'any 1814.»
-Així, doncs- es digué, -aquest és el Brisach-Vell dels comtes
d'Eberstein, d'Orgau, de Zoehringen, de Suàbia i d'Àustria: no puc
deixar-lo passar sense veure'l.
Pocs instants després emprenia la davallada, amb el seu bagatge a
una barca, i el _dampschift_ continuava cap a Basilea.
Potser no hi ha, damunt les dues vores del Rin, lloc més estrany que
l'antiga capital del Brisgau, amb el seu castell escalabornat, les
seves muralles de mil colors, de rajoles, de palets, de tàpies,
desplegades a cent cinquanta metres damunt el riu. Ja no és una
ciutat, i no és encara una ruïna. La vella ciutat morta està envaïda
per rústegues cabanes, a centes, que s'empenyen al seu volt, que
s'enfilen per sos bastions, que s'aferren a les seves clivelles i la
població de les quals, esblaimada, esparracada, pul·lula com els
moscards, els mosquits, i els mil insectes de pinces i barrina que
nien a les velles alzines, les foraden, les dissequen i les fan
pols.
Damunt les teulades pallenques, agraonades contra els baluards,
s'obre encara la porta del fort amb la seva volta blasonada, els
rastells i el pont llevadís suspès damunt l'abisme. Bretxes
espaioses deixen caure la runa al voltant del pendís; els esbarzers,
la molsa, l'eura uneixen llurs esforços destructors als de l'home:
tot cau, tot se'n va!
Alguns ceps s'ensenyoreixen dels marlets; el pastor i la seva cabra
es planten altívols damunt les cornises; i cosa estranya, les dones
del poblet, les noies, les velles comares, mostren llurs cares
ingènues per mil obertures fetes a les muralles del castell: cada
soterrani de l'antiga fortalesa ha esdevingut un estatge avinent:
només ha calgut obrir finestres i espitlleres als baluards. Hom veu
les camises, les robes roges o blaves, els parracs de totes aquelles
llars voleiant pels cims, i llurs aigües brutes davallant dels traus
cap als fossats. Al damunt hi ha encara alguns edificis sòlids,
jardins, alzines poderoses i la catedral de Sant Esteve, tan
venerada de Barba-roja.
Esteneu damunt tot això les tintes grises del crepuscle matinal;
descabdelleu a sota, fins a pèrdua d'esguard, el llençol blavenc del
Rin, que bruela; representeu-vos, a les grans lloses del moll,
rengleres de bótes i de caixes; i tindreu la impressió que degué
experimentar el senyor Furbach en arribar a la ribera.
Va destriar, entremig dels embalums, un home de camisa esbadocada i
cabells aplanats i encastats als polsos, assegut al caire d'un
carretó de braços, amb la corretja a l'espatlla.
-S'atura a Brisach-Vell, el senyor? ¿Baixa al Schlossgarten, el
senyor?- Demanà aquell home, amb veu inquieta.
-Sí, minyó: podeu carregar-vos els meus bagatges.
Poc es va fer repetir la invitació. El barquer rebé sos dotze
pfennings, i hom partí cap a l'antic castell.
A mesura que s'aixecava el dia, la ruïna immensa es destriava de
l'ombra, i sos mil detalls pintorescos s'acusaven amb una estranya
netedat. Aquí, damunt una torre decrèpita, en altre temps torrella
de senyals, un núvol de coloms havien establert llur domicili: es
pentinaven tranquilament, amb el bec, a les espitlleres, darrera les
quals els arquers d'altre temps llançaren llurs sagetes. Més enllà,
un teixidor matiner estirava, a l'extrem de llargues perxes, les
seves madeixes de cànem, pels espiralls d'una torre d'homenatge, per
assecar-les a l'aire ras. Vinyaters pujaven el rost. Alguns crits de
fusina travessaven el silenci: no devien pas mancar, en aquell bé de
Déu de ruïnes.
Al cap d'un quart, si fa no fa, el senyor Furbach i el seu guia
arribaren a una llarga rampa en forma d'espiral, empedrada d'uns
còdols negres i lluents com a de ferro i vorejada d'un mur alt fins
a la mà, la corba del qual arribava fins a la plataforma. Aquella
era l'antiga avançada del Brisach-Vell. Al cim de tot d'aquella via,
prop de la porta de Gontran l'Avar, el senyor Furbach, tot
decantant-se sobre el petit mur, veié al seu davall les innombrables
cabanes agraonades fins a la vora del riu, llurs interiors eixides,
llurs escales i galeries fetes un podrimener, llurs sostres
pallencs, de bardes i de taulons, i llurs xemeneies que treien fum.
Les mestresses encenien llur foc a l'atri; els infants, en camisa,
anaven i venien per l'interior de les casoies; els homes es ciraven
les botes; un gat rodava damunt la teulada més alta; en un corral, a
uns dos cents metres, algunes gallines grataven un femer; i, pel
sostre esfondrat d'una antiga pallissa hom veia una nierada de
conills, amb la gropa en l'aire i la cua en forma de trompeta,
escapolint-se cap a l'ombra. Tot això es descobria als esguards,
fins en els recons més ombrívols: la vida humana, els costums, els
tarannàs, els plaers i les misèries de la família s'hi mostraven
sense misteri.
I tanmateix el senyor Furbach, potser per primera vegada, hi trobà
misteri en aquelles coses: un sentiment de temença indefinible
lliscà al fons de la seva ànima. ¿Venia de la multiplicitat de
lligams entre totes aquelles criatures, de la qual no podia fer-se
càrrec? ¿Era el sentiment d'una causa eternal presidint el
descabdellament d'aquelles existències? ¿Era la bròfega tristesa
d'aquells vastos baluards, assistint a llur destrucció obrada per la
tasca d'aquest món infinit? Què sé jo! Ell mateix no hauria pogut
dir-ho; però li semblava que un altre món coexistia, en certa mena
de manera, amb aquest món aparent; que les ombres anaven i venien,
així com abans, per llur domini, mentre que per sota s'agitaven la
vida, el moviment, l'activitat de la carn. Tingué por i es posà a
córrer envers el seu carret. L'airet viu de la plataforma, en eixir
del camí retort, dissipà aquestes impressions estranyes. Tot
travessant l'esplanada, veié a la seva dreta l'antiga catedral de
gres roig, encara inexpugnable damunt la seva base granítica, com en
temps de les Creuades; a l'esquerra, algunes modestes cases burgeses
bastant polides: una noia donava orella-de-rata a sos ocells, un
vell forner de gec cendrós fumava al llindar de la seva botiga; a
l'enfront, a l'altre cap de l'esplanada, l'hotel del Schlossgarten
feia destacar la blanca façana damunt el fons verdejant d'un parc.
Allà van a raure els turistes que van a Friburg de Brisgau. És un
d'aquests bons hotels alemanys, senzills, elegants, confortables;
dignes, en una paraula, que s'hi estatgi un milord viatger.
El senyor Furbach entrà al vestíbul sonor. Una bonica serventa el
vingué a rebre, i féu transportar sos bagatges a una bella cambra
del primer pis, on el vell llibrer va rentar-se, va mudar-se la
camisa i es va afaitar. En acabat, fresc, amatent i amb bella gana,
davallà a la sala gran a pendre el seu cafè amb llet, segons el seu
vell costum.
Doncs bé: ja feia una mitja hora que era en aquella sala (una sala
alta, esbarjosa, empaperada d'un paper blanc amb ramells de flors,
amb el sòl enarenat i obertes damunt l'esplanada les altes
finestres, de vidres resplendents), i ja havia acabat el seu
desdejuni i es preparava a dar un tomb pels voltants, quan un home
alt, de vestit negre, afaitat de fresc i amb el tovalló sobre el
braç (el propietari de l'hotel, en una paraula), tot pegant
llambregada a les taules cobertes de llurs estovalles adamascades,
avançà greument envers el senyor Furbach, tot saludant-lo amb aire
ceremoniós, l'esguardà, i féu, sentidora, una exclamació de
sorpresa:
-Valga'm Déu!... És possible?... Mon vell senyor!
Després, amb els braços estesos i amb veu colpidora:
-Senyor Furbach, no em reconeixeu?
El vell llibrer, no menys commogut, esguardà aquell home, i al cap
d'un instant digué:
-És Nicklausse!
-Sí, Nicklausse!- exclamà el propietari de l'hotel -Sí, sí, sóc
jo!... ¡Ah, senyor, si gosés!
El senyor Furbach s'havia aixecat.
-Vaja, no cal que res us empallegui- digué tot somrient: -n'estic
content, ben content, Nicklausse, de tornar-vos a veure, en aquesta
gran benestança! Abracem-nos, si això us ve de grat.