Al damunt d'ell avançava una cara esblaimada, de nas camús, de
galtes buides i grisenques, cofada d'una vella gorra de pell de
marta, de la qual no restava sinó el cuiro. Un braç llarg,
descarnat, aixecà la llanterna fins a l'altura del meu capell:
l'home i jo vam mirar-nos en silenci per espai d'alguns segons.
Tenia els ulls d'una color grisa clara, com un gat; les celles i la
barba d'un blanc brut; portava una casaca de pell de cabra i
pantalons de tela cendrosa. Era el vell cordaire Zulpick, un ésser
ben estrany, que vivia tot sol dins el seu soterrani, al peu de la
torre de Gontran l'Avar. Després d'haver trenat les seves cordes,
tot el sant dia, en el corriol dels Boixos, darrera l'església de
Sant Esteve, sense respondre mai als vianants que li daven el bon
dia, si no era amb una inclinació silenciosa del cap; tornava a
entrar dins el seu soterrani, tot cantussejant amb veu de nas
cançons del temps de l'emperador Barba-roja, i es preparava ell
mateix el sopar. Després, amb els dos colzes damunt el caire del seu
espirall, mirava el Rin, l'Alsàcia, els cims de la Suïssa, hores i
més hores. També de vegades hom el trobava de nit, passejant-se
entre les ruïnes; i alguna vegada, però molt de tard en tard,
davallava a beure _kirschenwasser_, amb els mariners i els raiers, a
la taverna de mestre Korb, damunt el moll i davant del pont.
Aleshores parlava dels temps antics i contava històries a aquella
bona gent, i ells es deien: -¿Com diable sap aquestes coses, el vell
Zulpick, ell que en tota sa vida no ha fet sinó trenar cordes?
Zulpick no mancava mai a l'ofici, els diumenges; però, amb una
vanitat d'allò més singular, es plantava altívolament al chor, a
l'indret dels ducs de l'antigor. I (cosa colpidora!), els habitants
de Brisach ho trobaven natural, això, de part del vell cordaire;
ells, que ho haurien condemnat en qualsevol altre.
Aquell era l'home de la llanterna.
Va mirar-me força temps a través de la pluja, que ratllava l'aire, i
a desgrat de la impaciència que jo anava sentint.
Finalment, va dir-me en un to eixut:
-Veu's aquí el vostre camí!
I, amb l'esquena jupa i el posat somniós, va continuar el seu camí,
cap a la taverna de mestre Korb, tot murmurant paraules confoses.
Ara jo, volent aprofitar-me de les darreres fulgurances de la
llanterna, vaig enfilar-me ràpidament al planiol, on se'm va mostrar
un llum a frec a frec de terra. Era el del Schlossgarten. Una
serventa vetllava encara. Vaig atènyer la porta de l'hostal, vaig
trucar, van obrir-me, i la veu de Katel exclamà:
-Ah. Déu meu!... ¡Quin temps per a anar pel món!... quin temps!...
Entreu, entreu!...
Vaig entrar al vestíbul, i aleshores havent-me mirat, ella em va
dir:
-Us caldria, d'allò més, de canviar-vos; i no sou pas ric, pel que
veig. Però seguiu-me a la cuina: beureu una bella glopada i menjareu
un mos per l'amor de Déu. Jo faré per manera de trobar-vos una
camisa vella, i en acabat tindreu un bon llit.
Així va parlar aquella excel·lent criatura, i jo vaig regraciar-la
amb tota l'ànima.
Un cop assegut a un recó de la llar, vaig sopar com un veritable
llop. Katel aixecava les mans al cel, tot mirant-me, meravellada.
Quan vaig haver acabat, va menar-me a una cambra de servent, on jo,
havent-me despullat, no vaig trigar a adormir-me sota la protecció
del Senyor.
Poc pensava aleshores que dormia sota el sostre d'una casa que temps
a venir seria meva! Qui les pot preveure semblants coses? ¿Què són,
els homes, sense la protecció dels éssers invisibles? I, amb aquesta
protecció, ¿què cosa hi ha que no puguin esperar? Però aleshores
aquests pensaments n'eren lluny, del meu cor.
L'endemà, havent-me despertat cap a les set, vaig sentir el fullam
com tremolava a la part de fora. Havent mirat de la meva finestra
estant, que donava al parc del Schlossgarten, vaig veure com els
grans plàtans deixaven caure d'una a una llurs fulles mortes pels
viaranys deserts, i com la boira estenia el seu nuvolar grisenc
damunt el Rin. Els meus vestits eren humits encara: vaig
posar-me'ls, però, i Katel em presentà, alguns moments després, al
vell Miquel Durlach, el propietari de l'establiment, un vell de
vuitanta anys, amb la cara solcada d'innombrables arrugues i les
parpelles balderes. Duia un gec de vellut castany amb botons
d'argent, les calces de drap blau, les mitges de seda negra, les
sabates rodones i amb grans fermallS de coure, com en el temps
antic; i estava assegut, amb les cames creuades, a un recó de
l'estufa de faiança de la sala gran.
En demanar-li jo treball (perquè havia pres el determini de romandre
a Brisach Vell), ell, un cop em va haver mirat alguns instants, va
voler veure la meva llibreta; i va començar de llegir-la greument,
amb les grosses ulleres plantades damunt son nas blau, semblant a un
bec de corb. De tant en tant decantava el cap i murmurava:
-Bé... bé...
Al capdavall, aixecant els ulls, va dir-me, amb un somriure
benvolent:
-Podeu romandre aquí, Nicklausse ; hi estareu en el lloc de Kasper,
que se n'ha d'anar demà passat a trobar el seu regiment. Anireu a
veure, al matí i al vespre, al moll, si hi ha viatgers i portareu
llur bagatge. Us dono sis florins cada mes, l'estatge i el
manteniment; la generositat dels viatgers us ho doblarà: i més tard
mirarem de millorar-vos si estem contents de vós. Us convé?
Vaig acceptar de tot cor, havent resolt, com us he dit suara de
romandre a Brisach Vell. Però el que va confimar-me encara més en
aquesta resolució fou l'arribada de la senyoreta Fridolina Durlach,
que, amb els seus ullassos blaus i el somriure tan dolç, es va fer
mestressa de la meva ànima. Igual com havia vist Fridolina, fresca,
somrient, amb sos bells cabells d'un ros cendrós, caient en llargues
trenes damunt el seu coll blanc com la neu, el cos graciós, les mans
una mica grasses i rodanxones la veu amorosa: igual com l'havia
vista en el meu somni, tot just de vint anys, i ja sospirant, com
totes les noies, per l'hora sortosa del casament; així vaig
tornar-la a veure aleshores.
I jo, tanmateix, senyor Furbach, tot pensant quina cosa era, pobre
criat vestit d'una brusa cendrosa, arrossegant cada vespre el carret
com un animal de càrrega, capjup, panteixant i trist, no me la
gosava pas creure la promesa dels esperits invisibles; no gosava pas
dir-me: -Veu's aquí la teva promesa, la destinada per a tu! -No: poc
gosava d'aturar-m'hi en aquesta idea. ¡Me'n tornava tot vermell, en
tremolava, m'acusava de follia: veia Fridolina tan bella, i jo tan
despullat de tot!
A desgrat d'això, Fridolina d'ençà de la meva arribada al
Schlossgarten, m'havia posat afecte, o, més ben dit, em mirava amb
commiseració. Tot sovint, al vespre, a la cuina, després de la tasca
feixuga del dia, quan reposava tot atuït vora la llar, amb les mans
creuades sobre els genolls i l'esguard somniós, ella entrava
furtivament com una fada, i, mentre Katel girava l'esquena i rentava
la vaixella, em mirava tot sovint i murmurava baix, baixet:
-Esteu ben cansat: oi, Nicklausse? Ha fet tan mal temps, avui!
Aquest gran xàfec us ha tot amarat. Feu una feina ben feixuga (tot
sovint hi penso), sí, ben feixuga! Però tingueu una mica de
paciència, mon bon Nicklausse, una mica de paciència. Quan hi haurà
un altre lloc vacant a l'hostal, serà per a vós. No sou fet per
arrossegar el carretó: cal un home més fort, més aspre, que no pas
vós.
I, tot parlant, en mirava amb uns ulls tan dolços, tan compassius,
que mon cor se n'estremia, mos ulls s'omplien de llàgrimes: hauria
Volgut tirar-me a sos peus, agafar les seves manones amb les meves,
i acostar-hi els meus llavis tot sanglotant. Només el respecte em
feia contenir. Però el que és dir-li: -Us estimo!- mai... mai no
hauria gosat.
En aquell moment Nicklausse suspengué la seva narració: l'emoció
l'ofegava. El mateix vell Furbach se sentia tot enternit: veia com
el brau minyó plorava davant aquelles recordances. Aitals sanglots
de felicitat el commovien fins a les entranyes, però no trobava una
paraula a dir.
Al cap d'alguns moments, una mica calmada l'emoció de Nicklausse,
ell prosseguí:
-Prou compreneu, senyor Furbach, que durant aquell hivern de 1828,
que fou molt llarg i molt cru, la meva idea fixa no em deixà mai.
Imagineu-vos un pobre diable, amb la corretja al coll, arrossegant
el carret, de dia i de nit dins d'aquell immens cargol, que sembla
no acabar mai més de les vores del Rin fins a la plataforma. Ja la
coneixeu aquesta pujada, on regolfen tots els vents de l'Alsàcia i
de la Suïssa. ¡Quantes vegades, a mitja costa, m'he aturat mirant
les vastes ruïnes, les negres barraques de sota, i tot dient: -El
tresor és al mig de tot això... en algun indret... no sé on... però
hi és! Si el descobrís, en lloc d'anar amb la cara fuetejada per la
pluja, els peus dintre el fang i la corda a l'esquena, tindria un
bon escalf, estaria assegut davant una bona taula, beuria bon vi, i
escoltaria el vent, la pluja, la calamarsa, desfermant-se a fora,
tot regraciant Déu de les seves bondats. I a més... i a més...
veuria una dolça cara que em somriuria!
Aquests pensaments em posaven tot febrosenc; mos ulls foradaven les
parets; sondejava amb l'esguard totes les profunditats de l'abisme;
furgava al peu de cada torre, en calculava l'espessedat a vora del
cim.
-Ah!- exclamava. -Jo ho trobaré!... Ho trobaré!... Cal que ho trobi!
Una mena d'estranya atracció portava sempre mon esguard a la torre
de l'homenatge de Gontran l'Avar, encarada a la costa. És una alta
fàbrica, coronada de feixucs marlets que sobreïxen en relleu pel
costat d'Hunevir. La torre de l'homenatge de Rodolf s'aixeca ben a
la vora. Entre totes dues devallava el pont llevadís de la plaça.
Aquestes dues torres formaven, en certa manera, la brancalada de la
porta colossal.
Una circumstància, sobretot, em lligava a la torre de Gontran; i és
que a mig camí de la seva alçada, damunt una gran pedra polida, hi
ha esculpida una creu, amb un capell de ferro al damunt i les dues
manoples clavades al lloc de les mans del Crist.
No heu pas oblidat, senyor Furbach, la creueta que sempre duia al
damunt i que us vaig mostrar el dia que vaig pendre comiat de vós.
Aquella creu em semblava pareguda a la de la torre de Gontran: eren
el mateix capell de ferro, les mateixes manoples; i, a més, en
passant vora la torre (cosa inconcebible!), cada vegada
m'esgarrifava de cap a peus, em sentia envaït per una força
estranya, la por em colpia, i, a desgrat de mon desig de penetrar
aquest misteri, l'esglai de la mort em feia fugir.
Un cop tornava a entrar a la cambra, al vespre, em tractava de
covard i em prometia de tenir més coratge l'endemà; però la idea de
trobar-me encarat amb éssers d'un món inconegut trabucava sempre les
meves resolucions abrivades.
Altrament, al peu d'aquesta famosa torre, a l'antic soterrani de la
sala d'armes, vivia el vell cordaire Zulpick, qui, d'ençà de la meva
arribada a Brisack, espiava les meves fetes i passes.
Què em volia, aquell home? ¿Sospitava mos projectes? Estaria posseït
dels mateixos instints? ¿Tenia indicis? No podia fer-me escàpol
d'una vaga aprehensió en veure'l: evidentment, entre Zulpick i jo
existia algun interès. ¿De quina mena era, aquest interès? Ho
ignorava, i romania en guàrdia.
Feia, doncs, tres mesos que arrossegava el carretó sense gosar de
pendre una resolució sòlida. El descoratjament em venia: em
semblava, de vegades, que l'esperit de les tenebres han volgut
riure's de la meva credulitat; cada nit tornava a entrar al
Schlossgarten amb una tristesa de no dir. Katel i Fridolina em
demanaven endebades la causa de la meva tristor, i endebades em
prometien millor sort: m'aprimava visiblement.
L'hivern havia arribat. El fred era excessiu, sobretot les nits
clares, llavors que omple el cel l'eixam de l'estelada, i la lluna
brillant dibuixa damunt la neu les ombres dels arbres altívols amb
llurs mil branques entrelligades.
En aquell temps encara no existien els vaixells de vapor: grossos
vaixells de vela feien el servei. Arribaven a les vuit, les nou, les
deu, les onze, tot sovint a mitja nit, segons el vent fos més o
menys favorable. Calia esperar-los al moll, en mig dels embalums. La
neu queia lentament, i em cobria com a un bloc de pedra. I després,
un cop havia passat el vaixell, tornava tot sovint sense bagatges,
perquè a l'hivern els viatgers són escassos.
Un vespre d'hivern tornava a pujar d'allò més trist. Com que havia
caigut molta neu, el meu carretó no feia soroll. Arribo a mitja
costa, i m'aturo, amb els colzes damunt el muret, a mon lloc
habitual, per mirar la torre de Gontran. El temps s'havia aclarit de
bell nou. Al damunt meu el poble dormia, i els arbres coberts de
gebre i de neu lluïen sota la llum de la lluna. Molta d'estona vaig
mirar les teulades blanques, les eixidetes negres, amb llurs càvecs,
llurs pales, llurs rasclets, llurs arades, llurs gavelles de palla
penjades als coberts, llurs espiralls, on la neu s'havia amuntegat.
Ni una fressa no muntava, ni un sospir; i jo em deia: -Dormen. No
els en cal, de tresor!... Déu meu! On anem a raure? Per ventura cal,
d'ésser ric? ¿Per ventura els rics no moren com els pobres? ¿Per
ventura no poden, els pobres, viure, estimar la dona i els infants,
escalfar-se al sol quan fa bon temps, i a la vora del foc quan fa
fred, com els rics?... ¿Tenen cap necessitat de beure bon vi cada
dia, per a ésser feliços?... I, un cop tota la gent s'ha arrossegat
alguns dies damunt la terra, veient el cel, els estels, la lluna, el
riu blavís, la verdor dels camps i les boscúries, collint alguns
fruits al llarg de les arbúcies, trepitjant els raïms, dient a la
que estimen: -¡Ets la dona més bella, més dolça, més tendra, de
totes les dones!... T'estimaré tota la vida-, i fent saltar llurs
infantons entre llurs mans, besant-los, rient de llurs refilets;
quan han fet tot això (les coses que són la felicitat, la pobra
felicitat d'aquest món); bé, ¿què no devallen tots, els uns darrera
els altres, amb vestit blanc o amb parracs, amb capell de plomes o
el cap nuu, a la mateixa caverna ombrívola d'on un hom no torna mai
i on un hom no sap què li passa? ¿Calen tresors, doncs, Nicklausse,
per a tot això? Cavil·la i calma el teu esperit. Torna al teu
poblet, conrea ton polit camp, el camp de la teva àvia; casa't amb
Gredel, Cristina o Lotchen, una mossa cepada i alegroia, si et plau;
una de magra, un poc melangiosa, si hi tens més tirada... (Déu meu!
No en manquen pas!). Segueix l'exemple del teu pare: vés a missa,
escolta el senyor rector; i, quan caldrà pendre el camí que han
seguit els altres, hom et beneirà, i d'aquí cent anys seràs un
d'aquells de la vellura, d'aquella brava gent dels quals hom
desenterra els ossos amb respecte i dels quals hom diu: -Ah! En
aquell temps la gent era de bella mena!...
Així somiejava, decantat damunt el mur, tot admirant el silenci del
poble, dels estels, de la lluna i de les ruïnes, i portant el dol
del meu tresor, que no podia haver.
Però, quan feia uns quants minuts que hi era, de cop i volta, al
davant meu, cent metres més amunt, a la plataforma, quelcom es
bellugà, i després un cap avançà a pleret i estengué una mirada
damunt el riu, damunt el moll i, en acabat, rampa avall.
Jo m'havia ajupit. La meva carreta vora del mur, desapareixia
darrera la recolzada.
Era Zulpick. Duia la testa nua, i com que la lluna resplendia en tot
son esclat, vaig veure, tot i la distància, que el vell cordaire era
animat d'alguna idea estranya: ses galtes esblanqueïdes eren totes
estirades; sos ullassos arrecerats sota les celles blanques,
fulguraven; i, tanmateix, semblava tranquil. Després d'haver mirat
una bella estona, va cobrir-se el cap amb sa vella gorra de marta
(s'havia descobert per espiar); i després el vaig veure com
davallava pel ràpid caminal que va de cap a cap de la torre de
Rodolf, i es perdia bentost entre els baluards.
¿Què hi anava a fer, al mig de les ruïnes, en aquella hora? Tot
seguit se m'acudí la idea que hi anava a cercar el tresor; i jo,
adés tan tranquil, vaig sentir que una mena de sang m'encenia la
cara. Vaig passar-me la corretja a l'esquena, i vaig posar-me a
córrer amb tota l'empenta que podia. Les rodes, damunt la neu, no
feien ni la més petita fressa. En pocs minuts vaig estar sota el
cobert del Schlossgarten. Vaig agafar un càvec, i vaig tornar,
sempre corrent, a seguir la pista del vell cordaire. Al cap d'un
quart era al fossat, jo, encalçant-lo dins la neu. Corria tan de
pressa, que, de cop i volta, a la girada d'un munt de ruïnes em vaig
topar de nassos amb Zulpick, qui portava un enorme alçaprem i em
mirà de fit a fit, tot estrenyent amb les dues mans la seva barrassa
de ferro. No es bellugava pas més que una estàtua, i tenia en son
posat quelcom d'altívol que m'estranyà. Hom hauria dit que era un
vell cavaller. Jo panteixava; estava tot sorprés. Vaig refer-me,
però, ben prest, i vaig dir-li:
-Bona nit, senyor Zulpick. Com anem? Fa una mica de fresca.
Al mateix temps la vella catedral de Sant Esteve sonà la mitja nit,
i cada cop de son timbre, greu i solemnial, ressonava en el baluard.
Al darrer cop, Zulpick, que no reia, em digué:
-Què hi véns a fer, aquí?
-Vès!- vaig respondre-li, tot empallegat. -Vinc a fer-hi el que vós
hi fareu.
Aleshores, ell, amb greu entonació, va exclamar:
-¿Quin dret hi tens, a pretendre el tresor de Gontran l'Avar?
-Ah, eh!- vaig fer. -Sembla que sapigueu...
El cor em bategava fortament.
-Sí, t'he endevinat. T'esperava!
-M'esperàveu?
Però, sense respondre'm afegí:
-Amb quin dret hi pretens quelcom, aquí?
-Doncs... i vós, mestre Zulpick? Si hi ha un tresor ¿per què havia
d'ésser més aviat vostre que no pas meu?
-Jo, és diferent, ben diferent- digué: -fa cinquanta anys que cerco
el que em pertany.
I, tot posant-se la mà al pit amb posat convençut:
-Aquest tresor és meu. L'he guanyat pagant-lo amb sang, i fa vuit
segles que n'estic privat.
Vaig creure, aleshores, que era foll; però ell endevinant el meu
pensament, digué:
-No en sóc pas de boig. Ensenya'm els meus cabals, ja que una
inspiració del Cel t'il·lumina, i te'n daré una bella part.
Erem al peu de la torre de Rodolf, i el vell cordaire havia provat
de despendre'n una pedra. Una colla d'altres blocs ja eren
amuntegats per allà a la vora.
-No sap el lloc- vaig dir-me. -El tresor no és pas aquí: n'estic
segur. Deu ser dins la torre de Gontran l'Avar.
I, sense respondre a la seva pregunta, vaig dir-li:
-Que no us manqui el delit, mestre Zulpick: ja en tornarem a parlar
més tard, d'això.
I vaig seguir de bell nou el camí que porta al planiol. Mentre
corria, vaig posar-me a pensar que hom no podia entrar dins la torre
de Gontran sinó pel soterrani que Zulpick habitava; i, tot
girant-me, vaig cridar-li:
-En tornarem a parlar demà.
-Bé!- va fer amb veu forta.
A qui sap la distància, em seguia, decantada la testa, amb aire
atuït.
Alguns instants més tard era a la meva cambra, i em ficava al llit
amb un sentiment d'esperança i d'ardidesa que no havia experimentat
de molt de temps a aquella part.
Aquella nit, el meu somni, que de dia en dia s'havia anat
esblaimant, tornà amb una grandesa aplanadora. Ja no fou solament el
cavaller estès damunt la creu de bronze, el que vaig veure: era tota
una història estranya i enorme, que es descabdellava lentament sota
mos ulls. L'antiga catedral de Sant Esteve ressonava: ses feixugues
pedres rogenques, ses arcades, ses voltes i ses agulles en
tremolaven, gairebé, damunt llurs fonaments granitics. Una gentada
immensa, tota vestida de drap d'or i de pedreries, clergues i
senyors, omplien de gom a gom la plataforma de Brisach Vell; però no
pas el Brisach d'avui en dia, amb ses ruïnes i ses cabanes, sinó el
Brisach cobert d'alts edificis amuntegats fins als núvols. A cada
interstici de sos amples marlets hi havia, dret, un home d'armes,
amb els ulls girats cap a la plana blavenca; i en tota la llargada
de la rampa, fins a la vora del Rin, hi havia una renglera de piques
lluents, d'alabardes, de partesanes, que adreçaven al cel llurs
fulgurances, a guisa de miralls. I els corsers peuejaven dins la
rampa pregona, sota les portes ombrívoles. Remors immenses pujaven
de la plana. De cop i volta, transportat damunt una torre, vaig
veure lluny, ben lluny, avançar damunt el riu un gran vaixell, tot
cobert d'un vel negre amb una creu blanca, tota gran, al mig. Cada
cop que una campana tocava a morts, el seu plany ressonava de l'una
torre a l'altra, i els ecos el prolongaven fins a la fondària dels
baluards. Vaig compendre que un gran personatge, un príncep, un
emperador, havia mort; i, com que tothom s'agenollava, vaig voler-me
agenollar igualment. Però de cop i volta va desaparèixer tot. Sens
dubte m'havia girat dins el meu llit. Un silenci de mort va seguir a
tota aquella fressa.
Aleshores vaig tornar-me a trobar en el meu soterrani, tot mirant
per una espitllera. Al davant hi havia el pont llevadís, la torre de
Rodolf, i damunt el pont una sentinella; i vaig dir-me; -No t'ha pas
enganyat, Nicklausse: aquesta és ben bé la torra de Gontran l'Avar,
i el vell duc és aquí.- I, tot girant-me, vaig veure la tomba i el
vell duc. No era pas un esquelet: era un mort revestit d'un mantell
blau sembrat d'estels i d'àguiles de dos caps brodades amb argent.
Vaig decantar-m'hi... vaig esguardar aquells agençaments amb èxtasi.
El mantell, l'espasa, la corona i l'esbarjosa copa guspirejaven a la
llum d'un estel que parpellejava dins el buit de l'espitllera.
Mentre jo m'esmerçava a rumiar la felicitat de posseir aquelles
riqueses, el vell duc obria els ulls lentament, i va mirar-me amb un
posat tot greu.
-Sou vós, Nicklausse?- em va dir, sense que ni un muscle de la seva
llarga cara s'estremís. -Fa qui-sap-lo temps que la gent m'oblida
dins aquest soterrani: sigueu ben arribat. Asseieu-vos damunt el
caire de la meva tomba: és feixuga i no caurà pas.
M'allargava 1a mà, i no vaig poder negar-me a pendre-la.
-Déu del Cel, que n'és, de freda, la mà dels morts!- vaig dir-me,
amb una esgarrifança.
I en aquell mateix instant vaig despertar-me. Tenia el meu candeler
damunt la taula de nit, i era el fred d'aquest candeler el que
m'havia desvetllat. Els petits vidres de la meva finestra eren tots
blancs de la gebrada.
Tota la resta de la nit no vaig fer altra cosa que repassar el meu
somni.
No me'n restaven a la memòria sinó les circumstàncies més
assenyalades; però aviat havia de recordar-lo tot sencer, a mesura
que els objectes reals me'n retraurien els menors detalls.
Em va caldre de tenir paciència encara, tot aquell dia fins al
vespre. Quan me n'anava al moll, a les sis, amb el meu carretó, vaig
avisar al vell Zulpick que estaria de retorn cap a les vuit o les
nou, i que aleshores podríem fer una conversa. Em va respondre amb
una inclinació de cap, tot assenyalant-me l'entrada del seu
soterrani.
A les nou va passar el vaixell: cap a les deu feia el meu viatge de
retorn. Després d'haver posat la meva carreta sota el cobert, vaig
anar-me'n cap a la torre de Gontran. Zulpick m'esperava. Davallàrem
en silenci, i d'aquell moment endavant vaig estar convençut que
l'instant del nostre gran descobriment s'acostava perquè, tot
baixant l'escala, vaig recordar-me que ja l'havia recorreguda en el
meu somni; però no en vaig dir cap paraula. Un cop arribat a baix
del soterrani, tots els meus dubtes, si encara me n'haguessin
restat, s'haurien esvaït: coneixia aquell indret, aquella volta
baixa, aquells murs antics, aquella taula d'avet recolzada contra
l'espitllera, aquells quatre vidres rodons esquerdats, aquell jaç,
aquells munts de corda enrotllats en un recó. Tot ho havia vist, el
que hi havia a l'estatge de mestre Zulpick, com si fos un tertulià
del seu catau; i ja assenyalava amb l'esguard la llosa que caldria
aixecar si arribàvem a entendre'ns.
Una làmpara de llauna brillava damunt la teulada. El vell cordaire
s'havia assegut sense compliments damunt l'única cadira del cau que
tingués seient, encara que atrotinat, i m'indicà amb el dit un
bagul, on vaig asseure'm. Zulpick, amb el seu crani calb, els dos
encenalls de cabell que li restaven al volt de les orelles, el nas
camús, els ulls lluents i el mentó punxegut, tenia el posat inquiet,
encaparrat. M'observava amb ulls ombrívols, i aquests van ésser els
primers mots que em digué:
-El tresor és meu: no estic perquè em robin. És meu: l'he guanyat!
No sóc dels que sofreixen lladregueries: ho sents?
-Bé està- vaig respondre, tot aixecant-me: -ja que és vostre,
serveu-lo.