«Tant se me'n dóna, de la pluja: ja us ho diré.»
expressava tan bé els sentiments de tots, que era inútil cantar-ho.
Malgrat tot, estàvem d'acord en un punt: que calia seguir la broma,
fos com fos. Havíem sortit a fer una excursió de quinze dies sobre
el riu, i haviem de fruïr completament el nostre viatge de plaer. Si
en aquest viatge hi morim, fóra ben trista cosa per als nostres
amics i coneguts, però ¿què hi podíem fer? Tornar-nos-en, per la
pluja, en un clima com el nostre, era crear un precedent desastrós.
Harris: -No ens queden sinó dos dies, i nosaltres som joves i forts.
Hem d'arribar al capdavall.
Cap a les quatre començàrem a discutir projectes per a la vetlla.
Ens trobàvem aleshores una mica més enllà de Goring. Determinàrem
anar fins a Pangbourne i aturar-nos-hi per a fer-hi nit.
-Una altra vetlla agradosa!- digué George.
I restàrem tots tres asseguts i capficats amb aquesta perspectiva. A
les cinc seríem a Pangbourne; a dos quarts de sis ja hauríem sopat.
Llavors seríem lliures per anar a passejar-nos pel poblat, sota les
ruixades de la pluja, fins a l'hora d'anar a jeure, o bé estar-nos
al saló d'un restaurant delitant-nos amb la lectura de l'almanac a
la llum pàl·lida d'una llàntia.
Harris: -L'Alhambra serà més animat, potser...- I tragué el cap per
inspeccionar el cel.
-Amb un ressopó a X... (2)- vaig afegir jo inconscientment.
Harris: -Evident! És ben trist haver decidit romandre enganxats a
aquesta barca.