-Si no haguéssim jurat córrer a una mort segura dins aquest vell
fèretre movent... (i llançà una llambregada d'indefinible malvolença
a la barca), fóra important fer l'observació que hi ha un tren que
surt de Pangbourne a les cinc i minuts, el qual tren ens deixaria a
Londres a temps per a menjar una costella i encaminar-nos a l'indret
de què haveu parlat.
Ningú no va respondre. Ens miràvem els uns als altres: cada un
considerava sa pròpia feblesa, i les cares reflectien culpables
pensaments...
Agafàrem la maleta Gladstone i desembarcàrem silenciosament.
Inspeccionàrem el riu amunt i avall. Ningú no ens veia!
Vint minuts després s'hauria pogut veure tres persones seguides d'un
gos, amb llastimós posat, pujant furtivament de l'hotel _del Cigne_
cap a l'estació d'el camí de ferro. Anaven vestides de la següent
manera, ni elegant ni adequada: sabates negres de cuiro, brutes;
roba de franel·la, pròpia per a remar, molt bruta; barrets de feltre
marró, excessivament tacats; abrics mullats; paraigües.
Enganyàrem el barquer de Pangbourne. No havíem tingut la gosadia de
dir-li que la pluja ens feia fugir. No. Li confiàrem la barca i son
contingut, amb l'ordre de tenir-la disposada per a l'endemà a les
nou del matí; si ens passava res de nou, li faríem saber el nostre
retorn per carta.
A les set érem a Paddington. Prenguérem un cotxe per anar
directament al petit restaurant en qüestió, on férem un lleuger
àpat. Encomanàrem un sopar per a dos quarts d'onze, i, deixant allí
Montmorency, continuàrem el nostre camí vers Leicester Square.
A l'Alhambra cridàrem l'atenció ben de debò. En arribar a la
finestreta del despatx de localitats, se'ns va invitar, sense gaire
polidesa, a entrar per la porta del carrer de Castle (porta dels
artistes), fent-nos saber que fèiem mitja hora tard. Amb prou feines
poguérem convèncer l'empleat que nosaltres no érem pas _els
equilibristes universalment cèlebres de les muntanyes Himalaya_, i a
l'últim ens agafà els diners i ens deixà passar.
A l'interior del teatre l'èxit fou encara més gros. Les nostres
cares bronzejades i els nostres pintorescos vestits foren objecte de
l'admiració de tota la concurrència. En una paraula: vam atraure
tots els esguards. ¡Quin moment d'orgull per a nosaltres!
Marxàrem després del primer ball i tornàrem al restaurant, on el
sopar ja ens esperava. He de confessar que aquell sopar ens omplí de
joia, car eren deu dies els que havíem viscut alimentant-nos quasi
únicament de vianda freda, pastissos, pa i confitures: com si
diguéssim un règim de dieta simple i nodridora, però sense res
veritablement excitant per a la gana. Aquella nit, l'olor del
borgonya, el baf de les salses franceses, les estovalles escaients i
els pans llargs, trucaven, com un visitant estimat, a les portes de
les nostres íntimes consciències.
Durant una estona férem treballar els queixals i beguérem de ferm;
després, deixant d'abocar-nos als plats i d'agafar-nos als ganivets
i forquilles, ens aplomàrem ben bé a la cadira i ens ho prenguérem
amb més calma. Les nostres cames s'allargaven sota la taula, els
tovallons ens anaven caient a terra. Ens arribà el moment d'examinar
el sostre de l'habitació, i d'agafar, d'un tros lluny, allargant el
braç, els gots de la taula. Ens sentíem bons, misericordiosos, plens
d'idees.
Harris, que seia prop de la finestra, apartà la cortina i mirà al
carrer. Era mig a les fosques; els llums pampelluguejants flamejaven
a cada bufada de vent; plovia a ruixats i un torrent d'aigua baixava
pel mig del carrer. Alguns transeünts, mullats fins als ossos,
corrien arronçats sota llurs paraigües, que semblaven fonts. Les
dones caminaven amb la punta dels peus.
-Doncs bé- digué Harris, prenent el got. -Hem tingut un viatge
agradós, i endreço el meu agraïment al vell Pare Tàmesis. Penso,
però, que havem fet bé de deixar-lo. Bec a la salut de tres homes
sortits de llur barca amb felicitat!
Montmorency es dreçà davant la finestra, i, esguardant la nit, féu
un curt lladruc d'adhesió al brindis.
(1) Segons l'autor, una llanxa amb dos remers i quatre rems.
(2) Es tracta d'un restaurant poc conegut pel veinat de X, on per
tres amb sis pot fer-se un ressopó amb una bona ampolla. No seré pas
tan ingenu que ho descobreixi als llegidors. (Nota de l'autor).