Oxford.--Montmorency es creu que és al cel.--La barca llogada en
l'Alt Tàmesis: bondats i aventatges.--L'orgull del Tàmesis.--Canvi
de temps.--El riu sota diferents aspectes.--Vetlla poc divertida.--
Sospirs vers l'Intangible.--Conversa animada.--George executa
variacions amb el banjo.--Una lúgubre melodia.--Un altre dia de
pluja.--Fugida.--Un ressopó i un brindis.
Vam passar dos dies, molt agradables, a Oxford; però hi ha massa
gossos, ací. Montmorency va tenir onze duels el primer dia i catorze
el segon. Es creuria que era al cel, segurament.
Les persones de feble constitució o de no gaires ganes de treballar
tenen el costum de llogar una barca a Oxford i deixar-se lliscar a
flor d'aigua; però les persones d'energies han de donar-se aquesta
diada de lluita a contraorrent, experimentant la positiva
satisfacció de caure d'esquena i d'esgargamellar-se cridant, uns i
altres. Jo vaig provar aquestes sensacions quan Harris i George
remaven i jo duia el governall.
Als que fan la sortida des d'Oxford, jo els aconsellaria de pendre
llur pròpia barca (fora que puguin pendre la d'un altre, procurant
no ésser descoberts). Les barques de lloguer que es troben al
Tàmesis més enllà de Marlow, generalment són bones barques,
suficientment calafatejades i resistents al naufragi, mentre siguin
ben menades: tenen llocs reservats per a seure i van proveïdes de
tot el material necessari de rems i governall.
Val a dir que de boniques no ho són gaire: són d'aquella mena
d'embarcacions amb les quals un hom no pot ufanar-se i donar-se
importància. El barquer que les mena és modest, reservat: prefereix
anar per la banda de riu ombrejada pels arbres i fer la major part
possible del trajecte de bon de matí o a les primeres hores del
vespre, quan creu que ningú el pot veure. Quan veu, de la barca
estant, una persona coneguda, s'arramba ràpidament al marge i
s'amaga darrera un arbre.
Un estiu vaig anar amb una colla que havia llogat una d'aquestes
barques per alguns dies d'excursió. Cap de nosaltres no sabia què
era això que se'n diu _barca de lloguer:_ ni quan ens la vam veure
al davant vam saber-la distingir. Per endavant havíem escrit
demanant un doble esquif.(1) En arribar amb els nostres sacs de
viatge, donàrem els nostres noms, i l'home ens digué:
-Sí, sí, perfectament: vostès són la colla que ha escrit per a un
doble esquif. Molt bé. Jim: porteu _L'orgull del Tàmesis_.
El noi marxà, i cinc minuts després tornava amb una peça de fusta
antidiluviana, desenterrada d'algun cau, d'on l'haurien treta amb el
menor perjudici possible. La meva idea, al primer cop d'ull, fou que
es tractava d'una relíquia romana qualsevol. Relíquia de què? No ho
sabia. Potser d'un bagul de mort. Les encontrades de l'alt Tàmesis
són riques en relíquies romanes, i per això vaig creure versemblant
la meva idea. Però l'home més seriós de la nostra colla, no gaire
geòleg, menyspreà la meva _relíquia romana_ i proclamà que per a la
més migrada intel·ligència (i semblava apenat de no poder
considerar-me de tal categoria) la cosa portada pel minyó era
evidentment una balena fòssil. I ens féu remarcar una pila de
senyals per a provar que aquell cetaci devia haver pertangut al
període preglacial.
Per a resoldre les dues opinions demanàrem al minyó (recomanant-li
que no temés de dir tota la veritat) si era una balena fòssil
preadamítica o un fèretre romà de les primeres edats. I el minyó
respongué:
-És _L'Orgull del Tàmesis_.
Aquesta resposta ens semblà escaient i vam donar-li dos penics com a
recompensa pel seu acudit. Però, en veure que persistia a prolongar
la broma, ja massa llarga per al nostre gust, acabàrem per
empipar-nos.
-Apa, noi, apa- digué, amb veu grossa, el nostre capità. -Ja n'hi ha
prou, de contar coses absurdes. Emporteu-vos-en a casa aquest
bugader de la vostra senyora mare, i torneu amb una barca.
El propietari en persona vingué, mentrestant, i ens assegurà, sota
la seva paraula «d'home competent en la matèria» que allò era una
barca de debò: el doble esquif triat expressament per a la nostra
excursió.
Rondinàrem tant com poguérem. Almenys l'hagués emblanquinada amb
calç, o l'hagués enquitranada, o hi hagués fet quelcom per a
distingir-la d'un malendreç. Ens digué que _L'orgull del Tàmesis_
servia tal com estava; que ningú, en quaranta anys, n'havia tingut
la més petita queixa i que no veia per quin motiu havíem d'ésser
nosaltres els primers.
No vam dir res més. Reforçàrem la barca(?) relligant-la amb
cordills, i als indrets d'on més atrotinada es veia vam enganxar-hi
paper pintat. Després resàrem les nostres oracions, i embarcàrem.
Trenta cinc xelins va costar-nos el lloguer, per sis dies, d'aquell
invàlid, que hauríem pogut comprar per quatre xelins i sis penics a
qualsevol mercat d'encants.
El temps canvià al tercer dia (parlo del nostre viatge actual). El
retorn des d'Oxford el començàrem que plovia a bots i a barrals.
El riu sembla un raig d'or fos a la llum del sol, reflectida pels
remolins de les ones, que daura les soques gris-verdes dels faigs i
s'entafora pels senders ombrívols i frescals. Aquest sol va pertot:
baixa a encastar diamants a les rodes dels molins, petoneja les
liles, juga amb l'aigua nevosa de les barreres i argenta els murs i
els ponts endomassats de molsa. Il·lumina els més humils poblats i
fa enciser cada viarany, cada prat; s'amaga pels canyars, mostra sa
cara riallera a totes les rieretes tributàries del riu, llisca
joiosament, allà a l'horitzó, per sobre una munió de veles, i omple
l'aire d'un dolç esplendor.
Ben altrament, quan la pluja cau, seguit seguit, sobre l'aigua lassa
i gelada del riu, diríeu que aquest pertany aleshores al reialme de
l'Enyorança. Diríeu que se senten els sords gemecs d'una dona
adolorida, mentre els arbres negres i silenciosos, coberts de boira,
s'aixequen mateix que fantasmes als ulls contristats: mateix que
fantasmes diabòlics.
La llum del sol és la sang vivent de la naturalesa. La nostra mare
la Terra sembla tota trista i sense energia quan aquesta llum
benfactora deixa d'escalfar-la. Ens encomana sa tristesa i sembla
que ens deixi, com la vídua que ha perdut l'objecte de sa tendresa:
els fillets es complauen a agafar-li la mà, però no la veuen pas
somriure.
Tot el dia el passem remant sota la pluja. ¡Què melangiós, aquest
treball! Nosaltres ja ens ho agafem rient. És una mudança de temps!
Val la pena de conèixer el riu sota els seus diferents caients: no
podíem pretendre de tenir sempre sol, ni hauria estat tampoc gaire
distret. La naturalesa és bella, fins i tot quan plora...
Harris i jo vam sentir un veritable entusiasme durant les primeres
hores, i entonàrem una cançó que glossava els gaudis de la vida
bohèmia, lliure en la tempesta com en el bon temps, al grat de tots
els vents i joiosa amb la pluja tan benfactora. Aquesta cançó
ridiculitzava les persones que no saben estimar aquesta manera de
viure. George, menys entusiasmat, obrí el seu paraigua.
A l'hora de dinar muntàrem el nostre sopluig, i el mantinguérem tota
la tarda, deixant lliure, al davant, un petit espai per a poder
remar i mirar cap enfora. Així férem nou milles, i en ésser nit
arribàrem Day's Lock.
Honradament no podria dir que la vetlla fos alegre. La pluja queia
persistent i regular; la barca, amb tot el que encloïa, era ben
remullada. El dinar no ens havia deixat gaire satisfets: el pastís
de vedella freda embafa molt aviat quan no es té molta gana. A mi
m'hauria vingut de gust una costella. Harris ponderava el mèrit del
llenguado i de la salsa blanca. El sobrant del seu pastís va
donar-lo a Montmorency, que el refusà (picat, tal vegada, per
l'oferiment), anant a asseure's a l'altre extrem de la barca.
George, sentint-nos enraonar d'aquells plats, exclamà:
-¡Deixeu-me acabar de menjar la meva vedella freda sense mostassa!
Després de dinar, férem una partida de _nap_, a deu cèntims la
jugada, durant hora i mitja. George guanyà vint cèntims. Sempre hi
té sort, en el joc. Harris i jo vam perdre, just just, deu cèntims
cada un. Aleshores pensàrem plegar de jugar.
Harris: -El joc engendra una excitació perjudicial, quan es prolonga
massa.
George: -Us invito a la revenja.
Però Harris i jo vam determinar no seguir lluitant contra el destí.
Ens obsequiàrem amb una mixtura de _toddy_ i garlàrem una estona.
George: -Fa dos anys, en una excursió al Tàmesis, vaig conèixer un
minyó que va dormir, dins la barca, mullat per una nit com aquesta,
i li sobrevingueren unes febres reumàtiques de les quals no pogué
curar. Morí deu dies després, i tingué una llarga agonia. Era ben
jove i estava a punt de casar-se.
Aquesta història recordà a Harris que un amic seu, que marxà formant
part dels Voluntaris, dormí sota sa tenda, a Aldershot, en una nit
de pluja molt semblant a la nostra i l'endemà es despertà coix per
tota la resta de la seva vida. -Us hi presentaré quan siguem a
Londres, i el vostre cor plorarà sang- afegí.
Aquests records ens portaren a una afalagadora conversa, sobre la
ciàtica, febres, reumes, malalties dels pulmons, bronquitis, etc.
Harris féu observar la terrible situació que passaríem si un de
nosaltres caigués seriosament malalt durant la nit, allunyats com
érem de metges i d'auxilis.
Una distracció, qualsevol, esdevenia necessària, després d'aquesta
conversa. Vaig proposar a George que tragués son banjo i executés
una cançó còmica. No cuità pas gaire a fer-ho; però, com que no
podia argüir les absurditats acostumades en semblants casos, («M'he
deixat els papers de música a casa», etc., etc.), agafà l'instrument
i començà: _Dos ulls fets malbé..._
Jo sempre havia considerat aquesta cançó com una veritable
ximpleria, però George sabé extreure'n una tristesa tan corprenedora
que tot me'n vaig admirar. A mesura que les fúnebres estrofes se
succeïen, Harris i jo ens sentíem impulsats a caure l'un en braços
de l'altre, desfets tots dos en llàgrimes; però reprimírem l'emoció
per escoltar en silenci aquesta rústica i planyívola melodia.
En arribar a la tornada, férem un desesperat esforç per semblar
joiosos; tornàrem a omplir els gots i començàrem a cantar. Harris
feia de _leader_, mentre George i jo seguíem a certa distància.
«Dos ulls negres fets malbé.
Oh, Déu! Mireu quina cosa
Tan sols per dir a un hom les seves culpes.
Dos...»
Ens aturàrem, impotents per a continuar. No podíem suportar
l'inenarrable acompanyament de George quan subratllava aquest _Dos_,
donat l'estat de lassament en que ens trobàvem. Harris es posà a
gemir com un nen, i Montmorency lladrava fins a fer creure que el
cor li dolia o que tenia mal de queixal.
George volgué passar al couplet següent. Creia que, un cop entrenat,
traduiria més bé el sentit de la música, la qual semblaria llavors
menys trista. La majoria va oposar-se a aquesta temptativa.
No sabent que més fer, anàrem a jeure: és a dir, que ens despullàrem
per a fer com si dormíssim al fons de la barca, durant tres o quatre
hores. Amb allò ens procuràrem una mica de son agitat, fins a les
cinc del matí. Aleshores ens vam llevar i ens desdejunàrem.
El segon dia fou tot igual al primer. Plovia a tot ploure, i,
embolicats amb els nostres mackintoshes, ens deixàrem lliscar
dolçament al llarg del riu, sota el nostre envelat protector.
Un de nosaltres (no sé pas qui: potser jo) féu grans esforços,
durant el trajecte del matí, per ressuscitar la vella cançó bohèmia:
«Som fills de la natura
La pluja ens alegra el cor...»