Rescloses.--George i jo som fotografiats.--Wallingford.--
Dorchester.--Abingdon.--Un cap de família.--Bon lloc per a
negar-s'hi.--Un dificultós passatge del Tàmesis.--Efecte
desmoralitzant de l'aire de riu.
L'endemà, de bon matí, vam sortir de Streatley i remuntàrem a rem
fins a Culham, on dormírem sota la nostra teulada.
Entre Streatley i Wallingford el riu no ofereix gaire interès. A
partir de Cleve hi ha una extensió de sis milles i mitja sense cap
resclosa: la més llarga que existeix passat Teddington. L'Oxford
Club aprofita aquest espai per entrenar els seus remers.
Aquesta manca de rescloses els aficionats al rem la veuen com una
bona condició, però les persones que cerquen atractius i
distraccions se n'enyoren. De mi puc dir que em plauen, les
rescloses: trenquen la monotonia del vogar. M'agrada de debò anar
assegut a la barca i sentir-me remolcat lentament, fora de les
fresques profunditats, per anar a raure a noves sinuositats del riu,
de torbs riolers, o, ben altrament, desaparèixer del món i esperar,
mentre grinyolen les negres portes, que la llum passi en febles
raigs per llurs escletxes fins que el riu apareix bell i somrient en
tota la seva amplària. Als meus ulls llisca la barca, llavors, fora
de sa estreta presó, per tornar encara a trobar l'acollida de les
aigües plena de benvolença.
Les rescloses són indrets molt pintorescos. El guarda vigorós, sa
muller joiosa i llur fill són simpàtiques persones amb les quals us
plau d'enraonar.(1)
Demés, es troben altres barques i s'entaula xerramenta. El Tàmesis
no fóra tan deliciós com és, sense les rescloses mig cobertes de
branques i flors que fan de dolç envelat.
En parlar de rescloses, em ve a la memòria un incident esdevingut a
George i a mi, no fa gaire, un matí d'estiu, a Hampton-Court.
Feia un dia esplèndid, i la resclosa era plena de públic. Segons és
costum en el riu, un fotògraf professional anava a treure una vista
de tots nosaltres, durant la nostra ascensió per les aigües. Jo, en
un principi, no me'n vaig adonar, i em va sorpendre molt veure
George ordenant amb rapidesa els plecs del seu pantaló, allisant els
seus cabells i posant-se la gorra enrera de faisó corprenedora; tot
seguit prengué una expressió de bondat i tristesa alhora, va
asseure's amb posat gentil i féu tots els possibles per amagar els
peus.
De moment vaig pensar que no hagués vist alguna noia coneguda i que
es preparava per a un encontre. Tothom, a la resclosa, semblava
esculturat: els uns drets, els altres asseguts, presentaven unes
actituds tan originals, tan curioses, que únicament recordava
haver-les vistes en els ventalls japonesos. Totes les noies
somreien. ¡Quina dolçor que irradiaven llurs fesomies! Els homes
plegaven les celles i apareixien nobles i majestuosos.
De cop i volta vaig compendre tot allò el que significava, i vaig
tenir por de no ser-hi a temps. La nostra barca era en primer terme,
i hauria estat poc delicat deslluir la fotografia per culpa meva.
Vaig posar-me de cara a l'aparell, a la part davantera de la barca,
sostenint-me en un garfi, amb una actitud que feia endevinar
agilitat i vigoria. També vaig arreglar-me els cabells, deixant-me
caure un rull sobre el front, i vaig adoptar una expressió graciosa
i un gest decidit, el qual, segons m'han dit sempre, m'escau d'allò
més.
Quan esperàvem el moment solemnial, vaig sentir una veu que cridava
darrera nostre:
-Teniu compte amb el nas!
Jo no podia girar-me, per a veure de que se les havien ni de quin
nas es tractava; però vaig dirigir una llambregada obliqua al
apendix nasal de George, qui el tenia en son lloc i no podia
modificar-se'l gens ni mica. Llavors, fent el borni, vaig
inspeccionar, el meu; comprovant que no podia oferir res més del que
oferia.
-Teniu compte amb el vostre nas, vosaltres, els de davant, els del
gos! Aparteu el nas!- repetí la mateixa veu, més fort.
No gosàvem a girar-nos. El fotògraf posava la mà sobre el tap de
l'objectiu i la placa podia ésser impressionada instantàniament.
Anaven per nosaltres, aquelles veus? ¿Què significaven els nostres
nasos, en aquella ocasió, i per què calia separar-los? Aleshores
tota la resclosa féu un crit i una veu estentòria féu sentir-se
darrera nostre:
-Teniu compte amb la vostra barca, senyors! Vosaltres, els de la
gorra vermella i negra! Si no cuiteu, seran els vostres cadàvers el
que retrataran!
Amb una ullada comprovàrem que la nostra barca s'havia enganxat amb
un tros de fusta que l'aigua de la resclosa, passant-hi per sobre,
feia penjar. Va venir d'un segon que no fóssim engolits.
Ràpids com el pensament, agafàrem un rem cada un i deslliuràrem la
barca amb un vigorós cop sobre el mur de la resclosa. No cal dir que
tots dos caiguérem de clatell.
El nostre retrat no tingué pas l'èxit que es podia esperar. La
nostra sort volgué que el fotògraf posés sa infernal màquina en
moviment a l'instant precís en que nosaltres estàvem tombats
d'esquena, amb un gest que venia a dir: «On sóc? Què passa?», i els
nostres peus es bellugaven follament en l'aire.
Els nostres quatre peus, en la fotografia, tanmateix hi feien de
guàrdia: no es veia gran cosa més. Aquells peus ornaven completament
el primer terme, i darrera els peus s'endevinava confusament la
silueta d'altres barques i alguns detalls del paisatge. Totes les
coses i els individus semblaven mesquins i insignificants, al costat
dels nostres peus. Tot el públic se sentí avergonyit d'ésser així
reproduït, i no volia comprar cap còpia. El propietari d'un vapor
que havia encarregat sis fotografies, va desdir-se de la comanda en
veure el clixé, fora que pogués mostrar-se-li on era el seu vapor.
Allò que ningú no pogué indicar-li, es trobava darrera el peu dret
de George.
Hi hagué discussions desplaents, car l'operador era d'opinió que
nosaltres havíem de pendre cada un una dotzena de fotografies, des
del moment que ocupàvem nou dècimes parts de la placa. Però vam
declinar l'oferiment, dient-li:
-No refusem, de cap 'manera, ésser fotografiats un dia o altre, però
preferim ser-ho en la nostra posició normal.
* * *
Wallingford, a deu milles sota Streatley, és un poble molt antic,
que ha concorregut de faisó activíssima a la història d'Anglaterra.
Era tot de fang a l'època dels bretons, els quals s'hi atrinxeraren
fins al moment de ser-ne llançats pels romans. Els murs de terra
deixaren lloc aleshores a resistents fortificacions, de les quals el
pas del temps no ha pogut esborrar encara els senyals: heu's ací com
aquells vells constructors del món coneixien l'art d'edificar.
A l'indret mateix on els romans esdevingueren vencedors, combateren
més tard els salvatges saxons i els gegantins danesos, fins a
l'arribada dels normands. Pels temps de la Lluita Parlamentària,
Wallingford, plaça fortificada, sofrí un llarg i penós setge de
Fairfax. Acabà per rendir-se i veié arrasar les seves muralles.
De Wallingford a Dorchester les proximitats del riu són més
muntanyoses, més variades i pintoresques. Dorchester és a mitja
milla del Tàmesis: s'hi pot arribar pel riu mateix amb llanxa, però
la millor combinació és deixar l'aigua a Days Lock i fer una
passejada en ple camp. La vila és antiga i embolcallada de pau i
d'un silenci tot soporífic. Com Wallingford, s'havia fet important a
l'època primitiva de la Gran Bretanya, i aleshores s'anomenava
_Caer-Doren_ (la ciutat de l'aigua). Un temps més pròxim a
nosaltres, els romans hi fundaren un camp atrinxerat, i les seves
fortificacions, avui tan poca cosa, eren aleshores mateix que
muntanyes. A l'època saxona fou la capital del comtat de Wessex: fou
gran, forta, i avui viu eternament ensopida, lluny de l'agitació del
món.
Els marges del riu són bellíssims i fecunds a Clifton Hampden,
petita vila tot a l'antiga, plena d'encisadora tranquil·litat i
enjoiada de flors. Si desembarqueu a Clifton per dormir-hi, el
millor que podeu fer és anar a estatjar-vos al _Barley Mow_, que és,
indubtablement, el més original dels antics hostals que existeixen
sobre l'alt Tàmesis. És a la dreta del pont i fora del poblat. Les
seves teulades baixes, recobertes de palla, i les finestres amb creu
li donen el caient d'una casa de conte de fades. A l'interior,
aquesta semblança és encara més remarcable.
L'indret fóra ben adequat per estatjar l'heroïna d'una novel·la
moderna, la qual heroïna és sempre «divinament gran» i passa el
temps «redreçant-se en tota la seva alta figura». Al _Barley Mow_,
cada vegada que així volgués redreçar-se, tocaria de cap al sostre.
Per a un embriagós, en canvi, aquest lloc no fóra gaire escaient,
perquè hi ha unes quantes sorpreses, com escales inesperades que cal
pujar o baixar per anar d'una habitació a l'altra. Trobar la seva
cambra i, un cop dintre, saber trobar el llit, serien per a ell dues
feines absolutament impossibles.
L'endemà, voolent ésser a Oxford a la tarda, ens llevàrem ben de
matí.
És cosa que sorprèn, com un hom matineja quan va d'excursió!
Embolicats com esteu amb un senzill cobertor sobre el fons de la
barca, i amb una maleta Gladstone per coixí, mai no sentireu
aquelles súpliques que a casa és costum de fer amb un accent tot
humil: -¡Deixeu-m'hi tombar sols sigui per cinc minuts!
A dos quarts de nou ens havíem desdejunat i passàvem Clifton Lock.
De Clifton a Culham la ribera és plana i monòtona, sense cap
interès; però, en passar la resclosa de Culham (la més freda i
profunda del Tàmesis), el paisatge s'embelleix.
El riu travessa pels carrers d'Abingdon, tipus de poble provincià
modest, tranquil, mereixedor de tota estima, però horriblement
trist. El poble s'enorgulleix del seu antic origen, malgrat no
pugui, en aquest aspecte, comparar-se amb Wallingford. En altres
temps s'aixecava per aquests indrets una famosa abadia; avui, en les
seves runes santes, es despatxa cervesa forta. A l'església de Sant
Nicolau s'admira la tomba de John Blackwall i de Joana sa muller,
els quals moriren el mateix dia 21 d'agost de 1625, després d'una
vida de feliç matrimoni. En una altra església, la de Santa Elena,
es diu si W. Lee, que morí el 1637, donà a llum dues centes
persones, fora tres. Si sabeu desxifrar aquest problema, trobareu
que la família de W. Lee l'havien formada 197 persones. W. Lee, cinc
vegades batlle d'Abingdon, va ésser, indubtablement, un benfactor
per a la seva generació, i estic segur que com ell no en trobaríem
gaires en el populós segle dinou.
D'Abingdon a Nuneham Courtney el riu és veritablement agradós.
Nuneham Park mereix una visita en dies fixats: dimarts i dijous. Hi
ha una bona col·lecció de quadros i curiositats. L'estany que hi ha
sota el desembarcador de Sandford, justament darrera la resclosa, és
un lloc magnífic per a negar-s'hi. El corrent és d'una
extraordinària violència, i el que hi caigui no es faci pas la
il·lusió de tornar a sortir-ne. Un obelisc assenyala l'indret on dos
homes van negar-se prenent el bany. Els esglaons que hi ha al peu de
l'obelisc serveixen generalment de tràmpol als joves banyistes que
volen fer-se càrrec del veritable perill del lloc.
Iffley Lock i el seu molí, una milla abans d'arribar a Oxford, són
el motiu predilecte dels de la _Confraria del pinzell_ que
freqüenten el Tàmesis. Quan ja s'han vist els quadros, sol passar
que l'original no plau tant.
A dos quarts d'una de la tarda passàvem per Iffley Lock, i, en
tenir-ho tot a punt per al nostre desembarc, començàrem la nostra
darrera milla.
El passatge més difícil que conec del riu és aquest d'Iffley a
Oxford. Penso que únicament els que hi foren nats poden seguir
endavant. Jo hi he passat qui sap les vegades i mai no he sabut
trobar la bona direcció. Aquell que pugui remar d'Oxford a Iffley
sense aturar-se ja podria viure, sota un mateix sostre, en bona
intel·ligència amb sa muller, sa sogra, sa germana gran i la vella
minyona del temps de sa infantesa.
El corrent se us emporta, adés a la dreta, adés a l'esquerra; us fa
anar al bell mig del riu, us fa fer tres voltes seguides i us torna
a xuclar, posant-vos a risc, a cada operació, de quedar-vos fets una
coca, xocant amb una altra barca.
Pel que acabo d'explicar compendreu que estiguérem a punt d'abordar
moltes barques durant aquesta milla, com d'ésser abordats per moltes
d'altres. Resultat: una salsa de paraules... verdes.
No sé pas per què, però el cert és que, mentre un hom és al riu, té
sempre l'humor d'allò més irritable. Petiteses que en terra
passarien sense concedir-hi la menor importància, us fan enfurismar
bojament quan sou per sobre l'aigua. Quan Harris i George estaven
fent beneiteries amb les vaques, jo somreia amb indulgència; però,
quan feien el tarambana estant dintre el riu, jo utilitzava un
vocabulari que faria glaçar a les venes la sang de qualsevol. Si una
barca se'ns posa entremig en la nostra ruta, em cal fer grans
esforços per contenir les ganes d'agafar un rem i matar tot el
passatge.
El caràcter més dolç es torna violent i bevedor de sang en trobar-se
sobre una barca. Una vegada va escaure's de navegar jo uns instants
amb una noia: en terra tenia un gènit encisador, i a sobre l'aigua
feia fredat escoltar-la:
-Així el dimoni se l'emportés!- cridava quan un dissortat remer
se'ns posava al mig del pas. -No podria mirar on va, aquest
imbècil?- O bé: -Quina poca solta d'aparell! ¡Quina cosa més
ridícula!- quan la vela no s'enrotllava com calia. I la noia s'hi
feia brutalment a cops de puny.
Però en terra era, com he dit, adorable.
L'aire de riu té un efecte desmoralitzador sobre el caràcter. D'aquí
ve aquesta grosseria dels mariners, entre ells, quan són dintre
l'aigua, i que usin un llenguatge que ells mateixos condemnen en
llurs moments de tranquil·litat.
(1) Un temps eren simpàtiques persones, etc. La _Conservancy_ sembla
haver-se constituït en societat per a la col·locació d'imbècils. Una
part de nous guardes, principalment als indrets més freqüentats del
riu, són vells rondinaires, irritables, veritablement inadequats a
llurs funcions. (Nota de l'autor).