L'havia pescada ell, quan ell era minyó, sense ciència ni
experiència, mercès a la inexplicable bona sort que acompanya sempre
els nois quan fugen d'estudi i pesquen una estona amb un tros de
cordill lligat a l'extrem d'una branca. Aquesta truita li havia
estalviat una bona pallissa en tornar a casa, i meresqué que el
mestre el castigués fent-li copiar moltes vegades una regla de tres,
i amb uns exercicis gramaticals.
En aquest moment el cridaren. Nosaltres restàrem sols,
contemplant-nos encara l'admirable peix. George va interessar-s'hi
de tal manera, que s'enfilà dalt d'una cadira per examinar-lo més
bé. La cadira relliscà, i, per a no caure, s'agafà desesperadament a
la vitrina. Aquesta i George i la cadira vingueren a terra amb gran
soroll.
-No heu fet pas malbé el peix!- vaig cridar esparverat, corrent vers
George.
-Em penso que no- respongué aixecant-se amb precaució i mirant
entorn seu.
Però sí, que l'havia fet malbé. Era a terra en mil bocins. (I dic
mil quan potser no n'hi havia sinó noucents. No vaig comptar-los.)
Ens va semblar molt estrany, inexplicable, que una truita
embalsamada es trenqués així a petits bocins.
I, realment, hauria fet estrany tractant-se d'una truita
embalsamada. Però no ho era.
Aquella truita era de guix.