Dia de bugada.--Peixos i pescadors.--De l'art de pescar amb canya.--
Un conscienciós pescador amb esquer.--Una història de pesca.
Ens aturàrem dos dies a Streatley i donàrem la nostra roba a rentar.
Prou havíem provat de fer-nos-ho nosaltres a la mateixa aigua del
Tàmesis, sota l'alta direcció de George, però el resultat havia
estat menys que satisfactori. Va ésser contraproduent, car els
nostres vestits es trobaren en més dolent estat després d'haver
volgut rentar-los nosaltres. Eren bruts, molt bruts, abans de
l'operació, (s'ha de dir amb justícia), però encara podien
portar-se. Després de la nostra rentada, era tot al revés. El riu,
entre Reading i Henley, va quedar molt més net, per la senzilla raó
que totes les impureses que entre aquestes dues viles encloïa, foren
curosament recollides i guardades per la nostra roba.
La bugadera de Streatley va dir-nos que no tenia altre remei que
fer-nos pagar el triple del preu ordinari, explicant-nos que la
feinada que havia tingut era més pel fang que havia hagut de treure
que per altra cosa. El compte fou pagat sense badar boca.
Les encontrades de Streatley i de Goring són un centre important de
pesca. Un hom pot dedicar-s'hi en les millors condicions. El riu és
abundós en sollos, gobis, anguiles i alguns altres peixos d'aigua
dolça. Res tan fàcil com asseure's i provar-ne la captura.
Les persones que es dediquen a aquest exercici, mai no poden haver
res. Que jo sàpiga, mai no s'ha pescat a l'alt Tàmesis altra cosa
que peixets sense profit, els quals res no tenen que veure amb allò
que s'entén per pesca. La Guia local dels pescadors del Tàmesis no
diu si es pot agafar res: s'acontenta amb dir que aquell indret «és
un bon lloc per a pescar-hi». Pel que jo he vist allí mateix, puc
confirmar la seva opinió. No hi ha al món un recó en el qual hi hagi
més quantitat de peixos, ni on s'hagi vist pescar més. Hi ha
aficionats que ho practiquen un dia, i d'altres que ho practiquen un
mes. Podeu posar-hi un any, si voleu: el mateix té.
La Guia dels pescadors del Tdmesis diu que «es troba en aquests
indrets el sollo i la perca», però la Guia cau en errada. El sollo i
la perca poden, efectivament, passejar-se per aquests llocs:
evidentment n'hi ha. Dels marges estant, se'ls pot veure en colles,
que s'acosten amb la boca oberta i mig cos enfora de l'aigua,
reclamant una molla de pa; que us volten i entrebanquen els vostres
moviments mentre preneu el bany, fins a fer-vos enfurismar. Però
s'erra de mig a mig el que cregui que se'ls pot agafar amb una cuca,
amb un ham o amb tota altra mena d'esquer. No. Això, tanmateix, no
és pas cert.
Jo no sóc bon pescador. Hi va haver una època en que em vaig aplicar
particularment a aquest passatemps, i vaig fer, al meu entendre,
sensibles progressos; però els vells pescadors em deien que mai no
faria res de bo, i m'aconsellaren que plegués. Jo aguantava bé la
canya, tenia aplom i peresa natural a bastament, però ells afirmaven
que mai de la vida no seria allò que se'n diu un pescador: «no tenia
la imaginació prou desenrotllada.» Afegien que com a poeta, autor de
novel·les a pesseta, etc., etc., podia haver estat a l'altura de la
meva tasca, però que el titol de veritable pescador del Tàmesis
exigeix una imaginació més subtil i una força inventiva de més
empenta que la meva.
Hi ha persona persuadida que la sola cosa que es requereix per ésser
un bon pescador és saber contar amb naturalitat, i sense
enrojolar-se, moltes mentides. Van equivocats. La mentida vulgar,
ordinària, no és cosa que valgui la pena: és bona per als
principiants. Els pescadors experimentats se'ls reconeix pels
detalls circumstancials, per la manera com saben adornar els fets,
per l'aire que saben donar-hi de minuciosa i pretensiosa veritat.
No té cap importància el dir: «Ahir a la tarda vaig agafar quinze
dotzenes de perques», o bé: «El dilluns darrer vaig pescar un gobi
que feia tres peus, del cap a la cua, i pesava divuit lliures.» Són
confidències sense habilitat, sense traça, que demostren coratge i
res més. Un pescador com cal, s'avergonyiria d'emprar semblant
sistema; el seu tarannà és tot un estudi.
Arriba tranquil, el barret al cap, agafa la millor cadira, encén la
pipa i reposa en silenci. Deixa que els joves venguin llurs
històries abracadabrants, i, en un moment de silenci, es treu la
pipa de la boca, llança la cendra lluny del taulell del bar, i diu:
-Dimarts a la tarda sí que vaig fer bona pesca! Però més val que no
en parli.
-Oh! Per què?
-Perquè m'exposo que ningú no em cregui- segueix dient el gatamoixa,
amb calma. Torna a pipar, i demana un ral de _scotch_.
Es produeix un silenci, car ningú no se sent prou segur de si mateix
per a contradir el vell. Aquest continua amb accent pla i natural, i
amb posat reflexiu :
-No. Jo mateix que us parlo no m'ho creuria si un altre m'ho contés.
Però, què us diré, pobre de mi? És un fet. Havia romàs tota la tarda
assegut, i no havia pescat sinó unes miserables dotzenes de peixets
i una vintena de sollos. Estava per abandonar aquell exercici, quan
heu's ací que sento, tot d'un plegat, una estirada forta del fil de
la canya. "Deu ésser una altra cosa raquítica" vaig pensar, i vaig
voler-ho aixecar. Però, nois, impossible moure la canya. Fins al cap
de mitja hora no em fou possible agafar aquell diable de peix. A
cada moment em creia que anava a fer-se trossos. A la fi vaig
enganxar-lo, i... què diríeu que era? un esturió: un esturió de
quaranta lliures pescat amb canya, nois. Sí, sí; ho era. Se us farà
molt estrany, però ho era. Amo: un altre ralet de _scotch_, si us
plau.
I comença a descriure la sorpresa dels que foren espectadors del fet
meravellós, el que va dir la seva muller en tornar a casa, i
l'opinió que meresqué a John Buggles.
Un dia vaig demanar a un hostaler riberenc si alguna vegada no
l'enutjaven, els pescadors, amb llurs contes.
-No, no,: paraula que no. I menys ara! Al principi sí, que arribaven
a esglaiar-me; però avui me'ls escolto tot el dia tranquil·lament.
Tot és l'acostumar-s'hi.
He conegut un jove molt meticulós que havia decidit no exagerar les
seves agafades de peix en més d'un vint per cent, quan va posar-se a
pescar amb esquer.
-Quan he agafat quaranta peixos, dic que cinquanta, i així amb
aquesta proporció. No vull mentir més, pequè la mentida és un pecat-
deia.
El seu vint per cent no era gaire fructuós: mai no pogué
servir-se'n. La més grossa quantitat de peix que arribà a pescar en
un sol dia va pujar a tres, i de cap manera no pogué afegir a tal
nombre un vint per cent, tractant-se de peixos. Féu pujar la
proporció a un trenta tres i un terç per cent, que tampoc no era
gaire solució per aplicar a un o dos peixos. Per facilitar
l'operació resolgué doblar la quantitat justa.
Durant dos mesos va seguir aquesta regla: després se'n fastiguejà.
Ningú no se'l creia, en dir que només havia doblat el nombre; cap
consideració no va assolir, car la seva moderació el deixava amb
molt desaventatge vers els altres pescadors. Quan havia agafat tres
peixos i n'anunciava sis, el vèieu posar-se tot gelós en sentir un
altre pescador com proclamava: -Doncs jo n'he agafat dues dotzenes.-
Les quals dues dotzenes ja sabia perfectament que es reduïen a un
sol exemplar.
A la fi arranjà amb si mateix un pacte definitiu, que d'ençà
d'aleshores ha observat sempre religiosament. El tal pacte
consisteix a comptar cada peix per deu i començar la pesca amb el
mateix nombre de deu. Si no havia agafat res, anunciava deu peixos.
Impossible, amb el seu sistema, agafar-ne menys de deu: aquesta era
la clau del seu secret. Si, per una d'aquelles sorts, arribava a
pescar-ne un, en comptava vint: dos en valien trenta; tres,
quaranta; i així successivament.
Fou un mètode tan senzill com ben imaginat, que va fer-se famós
després, quan es tractà d'aplicar-lo en general a tota la corporació
de pescadors. El comitè de l'Associació de Pescadors del Tàmesis en
recomanà la pràctica, fa cosa de dos anys; però alguns dels seus més
antics membres s'hi oposaren.
-Pendríem- digueren -en consideració la idea, a condició que el
nombre proposat fos doble i que cada peix es comptés per vint.
Si mai teniu una tarda per perdre vora l'aigua, us aconsello
d'entrar a un petit hostal riberenc i asseure-us al volt del
taulell. Per endavant podeu estar segurs de trobar un parell
d'herois de la canya que, paladejant llurs grogs calents, us
contaran en mitja hora prou històries de pesca per fer-vos patir una
indigestió tot un mes.
* * *
George i jo--no sé pas que s'ha fet, aquest Harris. Ha sortit ben
dinat per fer-se afaitar, ha tornat per passar quaranta minuts
netejant-se les sabates, i ha desaparegut després.--George i jo, amb
el gos, abandonats a la nostra sort, anàvem la segona tarda a donar
un tomb per Wallingford, i, en tornar, ens aturàrem a un petit
hostal, veí del riu, per a refer-nos i pendre un refresc. Entràrem a
seure al reservat, on hi havia un vell, un bon home, fumant una
llarga pipa de terra cuita, i vam agafar-hi conversa.
El vell: -Avui ha fet un bon dia: no els sembla?
Nosaltres: -I ahir va fer un bon dia, també.
Tots plegats: -I demà, probablement, farà també un bon dia.
George: -Les collites es presenten bé: em sembla.
Després, per una o altra raó, el vell sap que som forasters al país
i que havem de marxar l'endemà. Mentrestant, els nostres ulls
tafanegen l'habitació i es fixen en una antiga vitrina polsosa,
col·locada dalt la repisa de l'escalfapanxes, dintre la qual hi ha
una truita. Però quina truita! Em fascinà, de tan monstruosa com
era. De primer antuvi vaig creure que no fos un bacallà.
-Ah!- fa el vell, seguint la direcció del meu esguard. -És una bona
peça: oi? Què li sembla?
-Ben extraordinària: paraula.- vaig murmurar jo.
-Quant creu V. que pesa?- demana George. I el vell respon:
-Divuit lliures i sis unces. (Llevant-se i ficant-se l'abric.) Sí.
Farà setze anys el dia 3 del mes vinent, la vaig pescar prop del
pont. M'havien dit que era al riu. Jo que sí, vaig proposar-me
agafar-la i vaig sortir amb la meva. Em sembla que de peixos
d'aquesta mida no se'n veuen gaires. Bon dia, senyors.
I sortí, deixant-nos sols. Després del que va dir-nos, ens fou
impossible allunyar els ulls d'aquell peix. Quina bèstia tan
notable. No li trèiem els ulls de sobre, quan el cotxer de la
cantonada, que s'havia aturat a l'hostal, entrà amb un bock de
cervesa a la mà i també clavà la vista en el peix.
George: -Una truita de bona mida, tanmateix: oi?
El cotxer: -I tal, si ho és, senyor!- I, després d'un diàleg amb son
xop, afegí: -¿No hi eren, vostès, allí, quan fou pescada aquesta
peça?
-No- diguérem nosaltres. -Som forasters.
-Allí havien d'ésser, doncs! Aviat farà cinc anys que la vaig
pescar, aquesta truita.
-De debò?- pregunto jo. -¿Sóu vós qui la va pescar?
-Sí, senyor- respon l'home il·lustre. -La vaig pescar prop la
resclosa, o allò que en deien llavors la resclosa, un divendres a la
tarda, amb un ham. Havia sortit a pescar sollos, i era ben lluny de
pensar amb cap truita, quan vaig sentir aquest monstre al cap del
fil. Que em tallin el cap si no em féu anar de quatre grapes en
l'aire. Motius hi havia, tanmateix! Feia vint-i-sis lliures! Vaja,
senyors: adéu-siau.
Al cap de cinc minuts entrà un tercer home i ens explicà com havia
agafat aquell peix de bon de matí. Tot seguit marxà i fou reemplaçat
per un individu que era en el ple de l'edat sòlida i solemnial, el
qual va asseure's davant la finestra. Ningú no badava boca. George
es girà vers el nou vingut i li digué:
-Li prego que dispensi la llibertat que nosaltres, forasters a la
localitat, gosem a pendre'ns. Però li seríem molt agraïts si tingués
la bondat de dir-nos com va pescar V. aquella truita d'allà.
-Qui els ho ha dit, que he pescat jo aquesta truita?- féu tot
sorprès.
-Ningú, però sospitem per instint que V. és l'autor de l'heroïcitat.
-Oh! És veritablement extraordinari! ¡És increïble!- exclamà el molt
garneu en mig de fortes riallades. -El cas és que tenen raó vostès!
Vaig ésser jo, en efecte, qui la va pescar. Però la seva suposició
és molt singular. ¡És una cosa molt extraordinària!
I ens contà que li calgué mitja hora per agafar-la, que li havia
trencat la canya, que l'havia duta amb molt de compte fins a casa
seva i que pesava trenta quatre lliures.
Sortí de la sala, i aleshores entrà l'amo de l'hostal, al qual
referírem les nombroses històries que haviem sentit contar sobre la
truita. L'home es rebentava de riure, i nosaltes també rèiem.
-És molt divertit ¡És a dir que Jim Bates, Joe Muggles, M. Jones i
el vell Billy Maunders els han contat que tots ells havien agafat
aquest peix? És bona, aquesta!- feia el bon home tot enriallat. -Ves
si haurien volgut donar-me-la per a posar-la al meu saló, si ells
l'haguessin pescada! ¡Com hi ha món!