Els quefers de la casa.--Amor al treball.--El vell mariner del riu.
El que en realitat fa, i el que conta.--Escepticisme de la nova
generació.--Records dels primers assaigs.--El raig.--George practica
clàssicament.--El vell barquer. El seu mètode, tot reposat i
tranquil.--El debutant.--A la perxa.--Un trist accident.--Plaers de
companyonia.--A la vela. La meva primera prova.--Raó que explica
perquè no ens vam negar.
L'endemà férem matinada, i, per tal de poder satisfer un vivíssim
desig de Harris, vam fer un desdejuni senzill, sense dolços. Tot
seguit rentàrem i endreçàrem les nostres coses. (Treball continu
mitjançant el qual començà a presentar-se'm clar un assumpte en que
sempre havia jo dubtat: així la dona a qui plau d'esmerçar el temps,
malgrat no tenir sinó una casa per a cuidar.) (*16) A les deu ens
posàrem en camí per a la gran etapa que havíem determinat de córrer.
El nostre parer era de remar per a variar del remolc. I digué
Harris:
-La millor combinació serà que vosaltres prengueu tots dos el rem, i
jo m'encarregui del timó.
Confesso que vaig equivocar-me. Harris -deia jo- hauria palesat
millor caràcter proposant que treballés George mentre jo reposaria
un xic: a mi em sembla que faig més del que em pertoca, i és,
aquest, un afer que comença de preocupar-me seriosament.
Sempre em sembla que treballo més del que em correspon. No és pas
que rondini per la feina: entenguem-nos bé. Jo estimo el treball,
m'encisa: fins i tot, pensant en el treball, puc estar-me assegut
durant llargues hores. Em plau moltíssim tenir-lo a prop i
m'entristeix separar-me'n. No tingueu por de donar-me'n massa:
amuntonar feina ha estat sempre per a mi una passió. El meu despatx
és ple de treball fins a dalt de tot, de tal manera que difícilment
es trobaria una polzada de lloc disponible. Aviat no tindré altre
remei que eixamplar la casa.
He de dir que cuido amorosament el meu treball. Ara mateix, a casa
meva, tinc assumptes que em foren encarregats fa qui sap els anys.
Doncs bé: no hi trobaríeu ni el senyal d'un sol dit. Els tinc en
molt alta consideració: alguna vegada trec els papers, per a
espolsar-los. No es trobaria cap home que els conservi més bé. I, si
de vegades reclamo feina, em plau que se'm tracti amb justícia: mai
no en demano més de la que em pertoca; i no puc suportar que me'n
donin si no l'he desitjada.
George: -Us aconsello de no capficar-vos per aquesta qüestió. El
vostre natural, massa tocat i posat, us fa creure que se us carrega
de feina, quan en realitat no en teniu ni la meitat de la que us
pertoca.
Estic persuadit que ho deia per encoratjar-me.
Anant en barca, he observat molt sovint una cosa: cada un té
constantment la idea que ell tot sol s'ho fa tot. Per això Harris
sostenia que havia treballat només ell, i que nosaltres havíem estat
sempre amb els braços plegats. George va fer-hi broma, entorn
d'aquesta pretensió. Pel que ell deia, semblava que Harris no havia
fet sinó menjar i dormir. Havia estat ell, George en persona, qui
havia fet tota la feina digna d'aquest nom, i mai de la seva vida
havia anat d'excursió amb dos plagues com nosaltres.
Allò va fer riure Harris, el qual digué:
-Em distreu sentir George com parla de treball! (Harris reia a tot
riure.) Si a la mitja hora de començar es mor de fatiga! Vós l'heu
vist treballar mai!- va fer girant-se vers mi.
Vaig haver de convenir amb Harris que no havia vist treballar
George: almenys des del començament del nostre viatge.
George: -Jo no sé veure, amic Harris, com podeu tenir una opinió.
Que em pengin si vós no haveu dormit la meitat del temps. Haveu vist
Harris- em digué a mi -ben despert, fora de les hores de menjar?
Digueu.
La veritat va obligar-me a opinar com George. Harris de ben poca
cosa ens havia ajudat, des del començament de l'excursió. I Harris
respongué:
-Bé, suposem que això és cert; però, de totes maneres, sempre he fet
més que aquest altre- digué, indicant-me a mi.
George: -Fer menys feina de la que féu, ja no és possible.
Harris: -Aquest s'ha cregut que ve de passatger: em sembla.
Heu's aquí tot l'agraïment que em tingueren per haver-los menat, a
ells i la vella barca miserable, un tan llarg tros de camí, des de
Kingston; per haver-los fet de despenser i administrador constant;
per haver-los vetllat amorosament, reduint-me a l'esclavatge. Així
és el món.
Aplanàrem la dificultat decidint que George i Harris remarien fins a
la travessia de Reading, i que després jo remolcaria la barca. No em
plau gaire, ara com ara, remar una barca pesant a contracorrent; i,
si un temps fou en que reclamava, cridant fort, els treballs més
carregosos, avui per avui m'estimo més deixar-los a la gent jove.
He observat que gairebé tots els vells mariners es fan enrera quan
es presenta el cas de posar el coll a la feina. Els reconeixereu amb
la manera com seuen a popa i encoratgen els remers contant-los els
meravellosos fets que ells han realitzat, la darrera temporada.
-De qualsevol cosa en dieu treball- diu, entre dos sospirs de
satisfacció, als dos novicis que suen com uns carreters i lluiten a
mort contra el corrent ja fa una hora. -Mireu: Jim Biffies, Jaume i
jo vam fer el passatge de Marlow a Goring, la darrera temporada, en
una sola tarda, ¡sense aturar-nos un minut! Us en recordeu, vós,
Jaume?
El Jaume, que s'ha fet un llit a proa amb tots els cobertors i
abrics que ha pogut trobar, i que durant dues hores hi ha dormit a
sobre, es mig deixondeix, en escoltar que es demana el seu parer, i
detalla tota la qüestió, recordant que els calgué treballar contra
un corrent de mil dimonis i un violent huracà.
El primer interlocutor: -Pot ben calcular-se, aquella marxa, a raó
de 34 milles, segurament. (Agafa un altre coixí i se'l posa sota el
cap.)
Jaume (rondinant amb to de retret): -No, no: exagereu, Tom. A unes
33 milles.
Després tots dos, fatigats per l'esforç de la conversa, ronquen de
bella manera. Els dos ximplets que van als rems, plens d'ufana per
tenir l'honor de carregar uns professionals com Jaume i Tom,
multipliquen els esforços.
Rondalles per l'estil d'aquesta recollia jo amb avidesa, en la meva
joventut, de llavis dels meus primogènits, i me les empassava totes
al peu de la lletra, i sempre desitjava apendre'n de noves. L'actual
generació sembla haver perdut la fe en els temps passats. A un
aprenent que havíem tingut nosaltres tres la darrera temporada, li
vam servir tots els contes possibles sobre les nostres heroïcitats
d'altres temps. De primer foren les històries clàssiques (mentides
seculars en honor dels remers); després altres set històries,
enterament originals de la nostra invenció, una de les quals,
perfectament versemblant, era treta d'una aventura que realment
s'havia esdevingut, anys abans, als amics d'uns amics nostres: és a
dir, una història que tot minyó de fe podia ben creure sense
desprestigiar-se gens ni mica.
Doncs mireu aquell jove beneit de quina manera es mofà de nosaltres.
Ens pregà de repetir alguns dels nostres episodis més colpidors, i
així ho vam fer. En acabat, volgué jugar deu contra u que de tot
allò no n'havíem executat res.
* * *
Aquell matí vam conversar sobre les nostres aventures marítimes, i
vam sortir a parlar del nostre debut en l'art nàutic. (*17) Per la
meva part, el record més antic que en guardo és el d'una multa d'un
ral imposada a cada un, la qual fou pagada entre cinc companys, per
haver menat, de dia, al llac Regent.Park un raig (una barca de molt
curiosa construcció) i per haver-nos retardat un xic a comparèixer a
la casa del guarda del parc per eixugar-nos. Això va fer que
adquirís el gust de l'aigua, i folgadament vaig practicar-m'hi en
els diferents camps de les fàbriques de teules, als afores: exercici
més interessant i emocionant del que podeu creure, sobretot quan un
es troba al bell mig del raig i el propietari dels materials usats
en la fabricació de les teules compareix sobtadament amb una estaca.
Bon punt us adoneu del bon senyor, la primera cosa que se us acut és
de no perdre el temps amb paraules, i, si poguéssiu excusar-vos, amb
tota polidesa, d'ajuntar-vos amb ell, ho faríeu de bona gana. El
vostre objectiu és la fugida, per la part oposada a l'indret on ell
es troba, i eclipsar-vos tot tranquil·lament i amb rapidesa, com si
no l'haguéssiu vist. Ell, ben al contrari, manifesta un viu desig
d'estrènyer la vostra mà i enraonar amb vosaltres: ni que conegués
el vostre pare i fos un dels vostres íntims amics. Però, malgrat
aquests detalls, no se us acut la idea d'acostar-vos-hi. Desitja
dir-vos que us ensenyarà d'agafar les seves planxes per a fer una
canoa, però a vosaltres us sembla que no cal que es prengui tanta
molèstia, car penseu que la vostra ciència és suficient per
agenciar-vos l'aparell, i no voleu de cap manera molestar-lo ni
accepteu la seva proposta.
A despit de la vostra falta d'interès, segueix freturós per
aplegar-se amb vosaltres, i ja se us fa empipadora l'ànsia amb que
recorre els costats del raig per a rebre-us en el vostre desembarc.
Quan es tracta d'un senyor gros, de curt alè, vosaltres podeu
escapolir-vos-en amb facilitat; però, si és jove i de bones cames,
es fa inevitable l'encontre. L'_interviu_ és extremadament breu; ell
és mà en la conversa, i les vostres observacions són gairebé totes
d'ordre monosil·làbic i exclamatiu. Us esmunyiu tan aviat com podeu.
Durant tres mesos vaig dedicar-me a aquest esport, i, havent
aconseguit dominar aquesta branca de l'art, vaig decidir-me pel rem,
i em vaig fer soci d'un dels clubs nàutics de la Léa. Freqüentant
aquest riu, sobretot els dissabtes a la tarda, aviat sóu bons per a
menar una barca, apreneu d'evitar els abordatges i l'enfonsament per
part dels altres parroquians. De seguida s'adquireix la manera
curiosa de posar-se al fons de la barca i salvar-se, així, de les
cordes de remolc que vénen a recollir-vos per a llançar-vos a
l'aigua. Però tanmateix això no és gaire elegant. Fou al Tàmesis, on
vaig assolir aquesta qualitat, i la superioritat del meu art és avui
molt admirada, principalment per la seva originalitat.
George no va aficionar-se a l'aigua fins als setze anys. Eren vuit
amics (tots de la seva edat, si fa o no fa) que per aquell temps
anaren tots plegats a Kew, un dissabte, amb el projecte de fer en
barca el viatge a Richmond i retornar. Un dels vuit, nomenat
Joskins, proveït d'un cap desmesurat, els digué que l'embarcar-se
era cosa d'allò més distreta. (Havia anat en barca un cop o dos a la
Serpentina, a l'Hyde-Park.)
En arribar a l'embarcador, la marea es retirava un bon tros,
acompanyada d'un vent fort, però no van impressionar-se, i
començaren a triar una barca. A l'embarcador hi havia una canoa de
regates, de vuit rems, que els fascinava els ulls, i declararen que
cabalment era allò el que ells volien. El patró allà no hi era; i
l'encarregat de representar-lo s'esforçà a calmar-los l'entusiasme
per la canoa, mostrant-los dues o tres barques escaients, de les que
s'acostuma a pendre per a excursions. Però aquestes no els feien
feliços: era la canoa de regates la que ells volien.
L'encarregat va deixar-la a punt, i els xicots, traient-se les
americanes, es prepararen a pendre lloc. Aquell home va fixar-se en
George (que aleshores era, com avui, el de més pes de la colla) i el
proposà per al número 4. George respongué que aniria de bon grat en
el 4, i saltà dins l'embarcació, posant-se d'esquena al governall, a
la part davantera. Amb prou feines van poder-l'hi fer cabre, i,
reeixint en l'obra, pujaren els altres companys.
L'escollit per a fer de patró era un xicot excesivament nerviós, al
qual Joskins explicà les regles del governall, i tot seguit va
posar-se al seu lloc com a capità de la nau, prevenint als companys
que l'única cosa que havien de fer era, senzillament, imitar-lo.
Quan tots estigueren a punt, l'encarregat de la canoa agafà un garfi
i els llançà al mig del corrent. Del que passà després, George no
pot donar-ne detalls. Té la sospita d'haver rebut, al moment mateix
de la marxa, un violent cop a l'esquena, provinent del puny del rem
del núm. 5, però al mateix temps, com per art de bruixeria, va
fugir-li el seient, quedant assegut al fons de l'embarcació. També
observà un incident curiós: el núm. 2 caigué de clatell a la cova,
amb les cames en l'aire, víctima d'un atac, probablement.
Passaren el pont de Kew a una marxa de vuit milles per hora i amb la
barca de través.
Joskins era l'únic que remava. George, havent retrobat el seu
seient, provà d'ajudar-lo; però, així que fica a l'aigua el rem, el
veu desaparèixer sota la barca, amb gran sorpresa seva. El timoner
deixa anar les cordes del governall sobre la borda i esclata en
sanglots.
George no sap tampoc explicar com van fer-s'ho per al retorn: només
li consta que hi van estar quaranta minuts. Una gran gentada els
seguia, amb l'esguard, sobre el pont de Kew, interessant-se en llurs
esforços i prodigant-los diversos consells sobre el que havien de
fer. Tres vegades volgueren passar a l'altra banda de l'arc, i totes
tres foren llançats enrera; i, sempre que el timoner aixecava el cap
i veia l'arc a sobre, tornava a obrir les seves catarates.
George afegí: -Aquell dia vaig creure que mai no hi tindria afició,
a embarcar-me.
Pel que toca a Harris, aquest té més costum de remar en aigua de mar
que en aigua dolça, i diu que, com a exercici, prefereix el primer.
¡No pas jo! Recordo que l'altre estiu vaig pendre un petit vaixell a
Eastbourne; un temps havia practicat el rem al mar, i ara em creia
que ho faria bé, però vaig veure que m'havia oblidat absolutament de
tot. Mentre un dels meus rems era ben endintre de l'aigua, l'altre
passejava en l'aire, i, per poder agafar igual quantitat d'aigua de
l'un i l'altre costat havia de posar-me dret. Aleshores abundaven en
aquell lloc les persones elegants i distingides, i em calgué passar
pel mig en tal positura. Bon punt vaig ésser al mig de la platja,
vaig llogar un vell barquer per a la tornada.
Com em plau, veure remar els vells barquers, sobretot aquests que
són llogats per hores! Llur mètode és tan majestuós, tan reposat,
tan tranquil, tan sense precipitacions, tan sense esforços
desordenats, que són, cada dia més, l'herència de la vida en el
segle XIX! Mai no se'ls veu estirar els muscles per passar al davant
d'altres barques, i no s'enfurismen si la llur queda enrera. Aquesta
calma la trobareu sempre, almenys tractant-se de barques que duen la
mateixa direcció. Això de quedar-se enrera, que tant contorba i fa
enquimerar tothom, els barquers ho suporten amb una sublim igualtat
d'ànima, donant-nos, així, una bella lliçó contra l'ambició i el
menyspreu.
Remar purament i simple, ben lliure la barca, no direm que sigui un
art molt difícil d'assolir; però el mateix exercici exigeix una
pràctica molt llarga a l'home que vulgui aparèixer d'un posat
natural i elegant davant els espectadors. El compàs sol ésser el que
entrebanca el novell remador.
-És ben estrany- diu, tot desencaixant els seus rems dels vostres,
la vigèsima vegada, en cinc minuts. -Quan sóc tot sol, vaig d'allò
més bé!
Veure dos novicis assajar de pendre el compàs tots junts, és la cosa
més divertida. Bow no pot anar a compàs de Stroke (1), el qual,
segons diu el primer, «té una manera de remar, impossible». Stroke
s'indigna i diu que fa tot el que pot per adaptar-se a la curta
capacitat de Bow. Bow és picat, i prega a Stroke de no capficar-se
per ell i aplicar els grans ressorts del seu cervell a donar el
compàs posible. -Fora que canviem de lloc...- afegeix amb la idea
que el canvi establirà la bona harmonia.
Durant un centenar de metres van passablement; després Stroke
endevina de sobte el motiu de llur dificultat.
-Jo us diré el que és- fa dirigint;se a Bow. -És que vós teniu els
meus rems! Doneu-me'ls, si us plau.
Bow: -Ja estranyava jo que no me'n pogués servir! Ara és quan anirem
bé- afegeix somrient i prestant-se de bon grat al canvi.
Però ara tampoc no van gaire bé. Stroke ha d'estendre forçosament
els braços, a riscos de desarticular-los, per menar aquests rems,
mentre el parell de Bow colpegen fort el pit d'aquest a cada
braçada. Fan un altre canvi, i finalment treuen la conclusió que el
patró els ha donat uns rems dolents, i tots dos omplen de
malediccions el patró, la qual coincidència els disposa cordialment
l'un vers l'altre.
* * *
George: -Fa temps que penso manejar la perxa per canviar d'exercici.
No és pas tan senzilla cosa com sembla. Remant, un hom aprèn
fàcilment a fer anar la barca, però cal molt temps de pràctica,
abans de maniobrar amb precisió i sense fer passar el riu per les
vostres mànegues.
Havia conegut un jove que tingué un greu accident el dia del seu
debut. Havia començat bé, i havia assolit un aplom meravellós. Anava
de cap a cap de la barca manejant la perxa amb tanta ardidesa com
traça, plantant-la al davant i corrent fins a l'extrem de popa, com
si fos vell en l'ofici. Allò era magnífic, i més ho hauria estat si,
per dissort, no hagués donat un pas més, distret tot admirant el
paisatge, i no hagués sortit sobtadament de la barca. La perxa
s'havia ben enfonsat al fons del riu, i el jove hi restà agafat
mentre la barca s'allunyava. Val a dir que la posició no era gaire
digne. Un bordegàs que anava per la ribera cridà a un petit company
endarrerit: -Corre, que veuràs un simi sobre un pal.- Jo no podia
ajudar-lo, car ens havíem oblidat (la dissort se'ns posava pel mig)
de proveir-nos d'una perxa de recanvi. No podia fer altra cosa que
seure i mirar el pacient. Mai no oblidaré la seva expressió mentre
la perxa de mica en mica anava enfonsant-se. Deia mil coses...
El vaig veure com descendia a l'aigua gentilment, xapotejar i
mullar-se fins als ossos, i em vaig tenir el riure davant la cara de
llàstima que feia. Després sí, que vaig riure durant una estona,
fins que vaig donar-me compte que no n'hi havia per tant. Jo mateix
¿no estava dins una barca, tot sol i sense perxa, sense esperança,
al caprici del corrent i potser prop d'un entrebanc?
Vaig començar a indignar-me contra el meu company, que havia
desembarcat d'aquella manera, deixant-me anar. En tot cas, no hauria
d'haver-se emportat la perxa.
Va endur-se'm el corrent, com un quart de milla, fins que vaig
veure, ancorada al mig del riu, una barca de pesca amb dos vells
pescadors asseguts. Aquests observaren que anava dret vers ells, i
em cridaren que em fes a un costat.
-No puc pas!
-Però si no ho proveu!
Quan vaig ésser prop d'ells, vaig explicar-los la meva situació, i
m'abastaren al vol i em deixaren una perxa. I ben content podia
estar de trobar-los allí, car cinquanta metres més avall hauria
encallat.
La primera vegada de manejar la perxa, fou amb tres companys que
havien d'ensenyar-me'n. Com que no marxàrem plegats, vaig avisar-los
que arribaria primer, per a treure la barca remant mentre els
esperava.
No em fou possible llogar cap perxa, aquella tarda: eren totes
compromeses, i vaig haver-me d'acontentar seient en un marge mirant
l'aigua com lliscava. Al cap d'una mica, la meva atenció era atreta
per un home que, amb un vestit i una gorra exactament iguals a la
gorra i al vestit que portava jo, manejava la perxa dins una barca.
Era novici en l'art, ben segur, i la seva manera d'obrar era molt
interessant. No se sabia el que anava a esdevenir cada vegada que
ficava la perxa a l'aigua: ni ell tampoc, no ho sabia. Adés
impulsava cap endavant, adés cap enrera, i sovint voltava entorn de
la perxa. Ell semblava més aviat sorprès, que no indignat, a cada
resultat assolit per aquelles maniobres.
No trigà gaire a tenir miradors: fins van fer-se apostes a veure un
altre cop de perxa quina sorpresa còmica tindria.
Al cap d'una estona, per l'altra vora de riu, apareixen els meus
companys, i es queden mirant-se també aquell jove. No el veien sinó
d'esquena, i pel vestit i la gorra van figurar-se que era jo, llur
benvolgut company, que estava exhibint el meu talent. No vulgueu
saber el xivarri que van moure, ni la broma despietada que van fer.
De moment no vaig compendre llur equivocació, i vaig pensar: -¡En
fan un gra massa, de pendre's semblants llibertats amb un estrany!-
Però encara no havia tingut temps d'avisar-los i sermonejar-los que
m'adonava clarament de llur malentès, i em vaig amagar darrera un
arbre.
Déu meu, i com ridiculitzaren aquell pobre jove! Durant cinc minuts
li etzibaren tota mena de bromes, escarnis, burles sense nom; totes
les conegudes i les que inventaren de noves. Li bramaren els acudits
exclusius de la nostra penya. i que, per tant, li devien ésser
perfectament inintel·ligibles. Però aleshores, incapaç de suportar
per més temps llurs bromes grolleres, es girà i els meus amics li
pogueren veure la cara. Vaig notar, complagut, que encara els hi
quedava prou decència per semblar avergonyits. Li digueren que
l'havien pres per un conegut, i esperaven que no els creuria tan
insolents que poguessin fer tals bromes a una persona que no fos un
de llurs amics. I amb aquestes explicacions l'assumpte quedà resolt.
Recordo que Harris em contà una aventura de la qual havia estat
l'heroi, prenent el bany a Bolonya. Anava nedant prop del riu quan
sentí que l'agafaven pel coll i l'enfonsaven, vulgues o no, dintre
l'aigua. Va lluitar amb violència, però el seu adversari era d'una
vigoria herculiana i tots els seus esforços per fugir foren inútils.
Quan s'havia ja cansat de donar puntades de peu i cops de puny i
aixecava son pensament vers solemnes horitzons, fou alliberat.
Quan pogué aixecar-se va esguardar el seu martiritzador que romania
al seu costat rient a tot riure i que, en veure Harris, reculà
consternat. -Oh, dispensi, dispensi!- murmurava, tot confós. -El
prenia per un amic.
Harris es tingué per molt feliç de no haver estat pres per un parent
d'aquest amable bromista: probablement hauria estat ofegat sense
misericòrdia.
Navegar a la vela exigeix ciència i pràctica. Quan era petit no me'n
donava compte i fins pensava que aquest exercici era tan instintiu
com el joc de pilota o el marro.
Tenia un company que compartia les mateixes idees meves, i, un dia
que el vent bufava fort, ens determinàrem d'assajar aquest esport.
La nostra idea era de remuntar des de Yarmouth (on residíem) fins a
Yare. Llogàrem, doncs, un veler prop del pont i marxàrem.
Al moment de desamarrar, l'home que ens llogava el vaixell ens
digué:
-És mal dia, per fer això! Farien bé de seguir un _rull_ i _orçar_
més endavant, encara que arribin a tombar (*18).
-Farem el que ens semblarà més bé- li responguérem acomiadant-nos
amb un joiós bon dia, tot pensant el que voldria dir orçar i el que
haviem de fer en trobar un rull.
Vam remar fins a perdre de vista la vila, i després, trobant al
davant nostre una llarga extensió d'aigua sobre la qual bufava un
vent de tempesta, pensàvem que havia arribat el moment de començar
les nostres operacions.
Hector (crec que aquest era el seu nom) continuà remant, mentre jo
desembolicava la vela: cosa molt complicada, amb la qual vaig
reeixir, a la llarga. Però, on era el capdamunt de la vela?
Instintivament prenguérem la part baixa per la part alta i
procedírem a col·locar-la tal com ens vingué, trigant molt de temps
a fer-la onejar. La vela s'havia ficat al cap que es tractava d'un
funeral: que jo era el cadàver i ella el sudari. Després, comprenent
que anava equivocada, em colpejà el cap amb sa part baixa i refusà
de servir.
Hector: -Mulleu-la: esteneu-la sobre la borda i remulleu-la bé. Els
mariners mullen sempre les veles, abans d'hissar-les.
Vaig seguir el seu consell, i encara s'agreujà més la situació; car,
si no és gens agradós estar embolicat del cap o de les cames dintre
els plecs d'una vela eixuta, és desplaent, en absolut, sofrir aquest
suplici dintre una vela mullada.
A la fi poguérem aixecar-la aplegant totes les nostres forces, i la
col·locàrem, no del tot com s'esqueia, sinó de través, i la lligàrem
al pal amb la corda d'amarratge, que a tal objecte vam tallar.
Que el vaixell no es submergí, ho garantitzo com un fet; però sóc
incapaç d'explicar la raó de la seva clemència. Sovint ho he pensat
després i mai no he trobat una explicació satisfactòria d'aquest
fenomen. Potser el resultat fou degut a l'obstinació pròpia de tota
cosa d'aquest món. Potser el vaixell deduïa, judicant lleugerament
la nostra conducta, que havíem sortit a bona hora per suïcidar-nos,
i volgué contrariar el nostre projecte. És l'única suposició que puc
fer.
Vam esforçar-nos desesperadament a mantenir-nos sobre el vaixell, al
preu d'una lluita enervadora, agafant-nos a la borda talment com la
mort agafa sa presa.
Hector: -Els pirates i altres gents de mar, durant la marea, lliguen
el governall i amarren la vela triangular de gran cofa. ¿No podríem
nosaltres fer el mateix?
Jo era de parer d'alleugerir l'extrem de la crugia (*19).
Com que la meva opinió era més fàcil de seguir, vam adoptar-la, i,
tornant a agafar les vores de la barca, li donàrem tota la latitud.
La barca remuntà el corrent, una milla, a una marxa que mai no he
retrobat i que mai més no tornaria a sostenir. En una recolzada donà
tal cop de banda que la vela es mig colgà d'aigua; després es
redreçà, per miracle, i anà a parar contra un llarg banc de tarquim.
Aquest banc de tarquim fou la nostra salvació: el vaixell va fer un
solc com si fos una rella, i s'aturà. Nosaltres comprovàrem, amb
estranyesa, que podíem encara bellugar-nos com volíem, que no havíem
estat sacsejats i projectats mateix que pèsols dins una bufeta
inflada. Aprofitàrem l'ocasió per arrossegar-nos fins a la drissa
que sosté la vela i tallar-la.
Ja en teníem ben bé prou, d'aquest esport de navegar a la vela, i no
ens vingueren pas ganes de continuar un joc del qual ens havíem
saciat. L'excursió havia estat bona, interessant, agitada, i érem
del parer de pendre ara el rem, sols fos per variar.
Amb els esforços que férem per sortir del tarquim, vam trencar un
rem, vam servir-nos de l'altre amb grans precaucions; però era vell
i dolent, i es trencà amb més facilitat, encara, que el primer,
deixant-nos sense esperança.
Al davant nostre el tarquim s'estenia cosa de cent metres; al
darrera, hi havia l'aigua. No teníem altre recurs que restar
asseguts esperant el primer que passés.
No era pas un dia escaient per atreure els passejadors. Al cap de
tres llargues hores se'ns presentà una ànima sota la forma d'un vell
pescador, el qual amb grans dificultats va salvar-nos, i ens remolcà
feliçment fins a la duana de la vila.
La propina per aquest home, la trenca dels rems i la nostra excursió
de quatre hores i mitja, ens costaren els dinerets que anàvem posant
dins la guardiola un grapat de setmanes. Però havíem adquirit
experiència, i diuen que, a qualsevol preu que es pagui, és sempre
barata.
(1) Bow i Stroke són els noms donats generalment als barquers; Bow,
el que rema al davant; Stroke, el de més enrera. L'autor ací els
considera com a personatges de la seva narració.