Wargrave.--Museu de figures de cera.--Sonning.--La nostra salsa.--
Montmorency, sarcàstic.--El seu duel amb la tetera.--George estudia
el banjo i troba que se l'encoratja poc.--Dificultats que
entrebanquen l'aficionat a la música.--Estudi de la gaita.--Harris
se sent melangiós després de sopar.--George i jo fem una passejada.-
-El nostre retorn, mullats i amb gana.--Harris es mostra tot
estranyat.--Harris i els cignes.--Història notable.--Harris passant
una nit intranquil·la.
Després de dinar vam aprofitar-nos del ventijol, que ens dugué més
enllà de Wargrave i de Shiplake.
Embolcallat amb la llum boirosa d'una tarda estival, Wargrave, en
una de les sinuositats del riu, té l'apariència d'un adorable quadro
antic que es mostra als ulls i roman gravat molt de temps a la
memòria.
_Jordi i el Drac_, de Wargrave, porta un penó pintat per Leslie (de
la Reial Acadèmia), d'una banda, i per Hodgson, de l'altra. Leslie
ha descrit el combat; Hodgson ha imaginat l'escena després del
combat: Jordi, acomplida la seva feina, assaboreix un bock de
cervesa.
Day, l'autor de _Sandford and Merton_, visqué i (cosa que fa més
memorable encara el lloc) fou mort a Wargrave.
A l'església, una làpida commemorativa recorda que Mrs. Sarah Hill
féu la deixa d'una lliura anual per a repartir-la el dia de Pasqua
entre dos nois i dues noies «que mai-hagin desobeït llurs pares, i
no hagin estat atrapats en mentida, ni renegant, ni en furt, ni fent
malbé els ferros de les finestres». ¡Imagineu-vos una mica que cal
renunciar a tot això per cinc xelins a l'any! No és pas ben pagat.
Una vegada (ja fa molt de temps) va presentar-se a la vila un vailet
que mai no havia comès les entremaliadures susdites, o, almenys, que
no havia estat reconegut culpable d'haver-les comeses (tal com es
demanava o podia desitjar-se) i que va emportar-se el premi. Durant
tres setmanes fou exhibit el minyó a Casa la Vila, dintre una
vitrina.
Què se'n fa, dels diners, d'aleshores ençà? Ningú no pot dir-ho.
Diuen si es dediquen sempre a la més propera exposició de figures de
cera.
Shiplake és un bonic poblet no massa visible des del riu, perquè es
troba situat a una altura de terreny. Tennyson celebrà les seves
noces a l'església d'aquest poble.
El riu, seguint cap a Sonning, serpenteja entorn de nombroses illes.
És un lloc plàcid, i dorm abandonat. Gairebé ningú es passeja per
les seves riberes.
'Arry i Lord Fitznoodle (plebeus i nobles, indians i grans senyors
alhora) han estat deixats a Henley molt enrera. La trista i bruta
Reading és al lluny, encara. Vet ací un indret del Tàmesis ben
escaient per a somiar en els dies que passaren, en les formes i
figures esvaides, en les coses que han pogut ésser i que no són.
Anatema per a tot això!
* * *
Desembarcàrem a Sonning i anàrem a fer un volt pel poblet. És el
recó més màgic del riu. Més aviat sembla una decoració de teatre,
que no un efectiu conjunt de cases de rajoles i morter de debò. Cada
casa desapareix sota els grans rosers, i ara, a primers de juny ça i
lla es veuen esclatar les roses amb llur delicada sumptuositat: Si
mai aneu a Sonning, baixeu al _Bull_, que es troba darrera
l'església: és el veritable hostal antic de camp, amb el seu pati
quadrat, amb tot de verdor la façana.
Els vells vénen a seure, les tardes, per beure _l'ale_ i fer la
xerrada sobre els polítics de la vila. Les habitacions són baixes,
els ferros de les finestres verticals, les escales estretes i els
passadissos giragonsejants.
Després d'haver voltat durant una hora per aquest deliciós Sonning,
ja és tard per a remar més enllà, fins a Reading, i a la fi ens
determinem a retornar a una de les illes de Shiplake i
instal·lar-nos-hi per a passar-hi la nit. Fet l'emplaçament, ens
digué George:
-Com que encara és d'hora i ens queda prou temps, ens cal aprofitar
l'ocasió per a preparar un bon sopar i fer gaudir l'estómac. Vaig a
ensenyar-vos el que pot fer-se, cuinant bé, en una excursió. Us
proposo de confeccionar una salsa irlandesa (*15) amb llegums, la
resta de vedella freda i tots els desperdicis i menudències que
tinguem a mà.
Era un genial acudit. George tallà la llenya del bosc i encengué el
foc mentre nosaltres començàvem a pelar les patates. ¡Quina cosa,
això de pelar patates! Jo mai no hauria cregut que aquesta ocupació
prengués tan inconegudes proporcions als ulls del vostre humil
servidor. Emprenguérem la feina amb entusiasme, però el nostre
coratge desaparegué en havent preparat la primera patata. Com més
pelàvem, més pela hi havia, i, un cop tretes les taques i rascats
els ulls, gairebé no restava patata. George vingué a veure-la: era
de la dimensió d'una nou.
-No ho feu, no, així!- ens digué. -Ho malmeteu tot. Raspalleu-les
només.
Les raspallàrem, però això era més fatigós que pelar-les. Cal dir
que tenien formes ben extraordinàries: bonys, clots, berrugues!
Treballàrem sense descans durant trenta cinc minuts i preparàrem
quatre patates; aleshores vam declarar-nos en vaga i reclamàrem la
resta del temps per a rentar-nos.
Mai no havia vist semblant cosa per embrutar un home. Gairebé no es
podia creure que el treball al qual havíem estat sotmesos Harris i
jo produís solament quatre patates! Això demostra els resultats que
s'obtenen amb el seny i l'economia.
George: -Quatre patates, només, a la salsa! Quina estupidesa!
En rentàrem cap a mitja dotzena més i les ficàrem a l'olla sense
pelar-les; després hi afegírem una col i un mig-peck (1) de pèsols.
George remenà la mescla, fent observar que hi havia lloc encara per
a molta cosa més.
Exploràrem els cistells i aplegàrem tots els desperdicis possibles i
imaginables, donant a George mig pastís de porc, una mica de llard i
mitja capsa de conserva de salmó, i ho ficà tot a la salsa,
dient-nos:
-És l'aventatge que té la salsa irlandesa: que es poden aprofitar
totes les romanalles.
Dos ous que vaig trobar mig trepitjats, seguiren el mateix camí.
-Això confortarà la salsa- digué George.
M'he oblidat d'altres ingredients que utilitzàrem, però sé que res
no fou perdut. Recordo que Montmorency (que havia seguit amb molt
d'interès totes les operacions) es retirà, una mica abans de
terminar-se l'obra, amb posat greu i reflexiu. Uns minuts després va
reaparèixer amb una rata d'aigua, morta, a la boca, que
indubtablement volia presentar com una contribució d'ell a la salsa.
¿Era un sarcasme, o era el desig natural d'ajudar-nos? No gosaria
dir-ho.
Vam discutir si hi ficaríem també la rata o la deixaríem estar.
Harris: -Sí, sí: hem de posar-la-hi! Barrejada amb el que hi ha,
anirà de primera i contribuirà a fer reeixir la salsa.
George: -Mai ho he sentit a dir, que es posin rates d'aigua a la
salsa irlandesa! Em sembla preferible seguir la norma ordinària, i
no fer noves provatures. No hem de crear un precedent.
Harris: -Si mai no feu la prova, com podeu afirmar el que convé fer?
Les persones com vós són les que aturen el progrés de la humanitat.
Penseu una mica en el primer home que tastà la salsitxa alemanya...
Aquesta salsa assolí un èxit immens. Mai me n'he llepat tant els
dits. Hi havia quelcom de picant, d'inèdit per als nostres paladars
fastiguejats dels mateixos plats de cada dia. Aquell menjar tenia un
baf nou i una sabor com cap altra. Era ben nutritiu i compost de
bons elements, com deia George. Els pèsols i les patates haurien
pogut estar més tendres; però tant se'ns en donava, tenint tots bons
queixals. Quant a la salsa... un poema! Potser una mica forta per a
un estómac capriciós, pero com a nutritiva...
Acabàrem el sopar amb una tassa de te i una tarta de cireres.
Durant aquest temps Montmorency emprengué un duel amb la tetera i
fou vençut vergonyosament. La tetera havia estimulat la seva
curiositat tot el viatge. S'asseia per ullar-la fit a fit, mentre
bullia, amb una enigmàtica expressió. De vegades s'esforçava a
excitar-la i grunyia furiosament. Quan la tetera cantava i treia
fum, ell considerava aquestes manifestacions com una provocació, i
frisava per empendre la baralla; però algun de nosaltres l'agafava,
en aquell moment greu, i se l'enduia lluny de la seva presa.
Aquest dia havia determinat avançar-se. A la primera remor que
produí la tetera s'aixecà rondinant i s'hi atansà amb gest
amenaçador. La tetera era petita, però coratjosa, i li escupinyà el
nas.
Montmorency (mostrant les dents i grunyint): -Ah, molt bé! ¡Ara us
ensenyaré a burlar-vos d'un gos treballador i respectable! Miserable
del nas llargarut! Persona bruta! Veniu ara!
Saltà sobre la desgraciada petita tetera i va agafar-la pel béc.
Un alarit s'aixecà, en la calma de la nit, capaç de glaçar la sang a
les venes, i Montmorency, fugint de la barca, es dedicà a una
higiènica carrera de tres voltes entorn de l'illa, a una marxa de 35
milles per hora, aturant-se ça i lla per a enfonsar el seu nas
dintre els tolls frescos de fang.
Des d'aquell dia, Montmorency esguarda la tetera amb una mescla de
veneració, de desconfiança i d'odi. Així que la veu, tomba a bon
pas, amb la cua baixa; quan la posem sobre el foc, ell salta fora de
la barca i roman assegut al marge fins que l'operació és finida.
En havent sopat, George va treure el seu banjo per fer-lo sonar.
Harris: -Tinc molt mal de cap i no em sento prou fort per restar en
companyia vostra.
George: -La música farà posar-vos bé: sovint adorm els nervis i
lleva la migranya.- I donà dues o tres notes, per ensenyar a Harris
com anava.
Harris: -Prefereixo el meu mal de cap.
George mai no ha après a tocar el banjo fins ara; mai no ha trobat a
prop seu gaire encoratjament. Dues o tres vegades provà l'aventura
durant la nostra excursió, i sempre sense èxit. El llenguatge de
Harris, en aquelles ocasions, hauria fet desmaiar qualsevol; i
encara Montmorency s'asseia i grinyolava tant de temps com durava la
música.
-Per què han de venir-li ganes de lladrar, quan jo toco?- deia
George indignat, tirant-li una sabata per fer-lo fugir.
Harris (atrapant el projectil al vol): -Per què us vénen ganes de
tocar, quan ell lladra? Deixeu-lo tranquil. Ell no pot estar-se de
lladrar, car té l'oïda filharmònica, i és la vostra música que li
inspira els lladrucs.
George féu el determini de tocar el seu instrument quan fos a casa
seva, però tampoc no va trobar moment propici. Mrs. Poppets
s'exclamà tot seguit: -V. sap com de tot cor desitjo escoltar-lo,
però la senyora de damunt la seva habitació és molt nerviosa, i el
metge es tem que la música de V. la posi malalta.
George, a la fi, anà cent passes més cap a la plaça. Els veïns
presentaren una denúncia, s'establí vigilància i George fou sorprès
_in fraganti_: la seva culpabilitat era manifesta, i se li notificà
que havia de deixar en pau els seus veïns durant sis mesos.
Al cap d'aquest temps semblava haver perdut tota la seva afició.
Féu, encara, una o dues temptatives per a rependre el seu estudi,
però es trobà amb la mateixa fredor, amb la mateixa indiferència
universal, fins al punt que, completament desesperançat, féu posar
als diaris un anunci de venda, concebut així: «El propietari, no
podent servir-se més d'aquest instrument, el cedirà a baix preu.» I
aprengué de jugar a cartes, en canvi.
¡Quin horrible treball deu ésser, l'apendre de tocar un instrument
de música! S'hauria de fer que la societat, en interès propi, veiés
de quina manera pot ajudar un hom amb aquest difícil treball. Doncs
res d'això.
En altres temps vaig conèixer un home que estudiava la gaita, i us
hauria sorprès de veure l'oposició que trobava; no rebia, ni de la
seva família, el que se'n diu _càlids encoratjaments_. De bon
principi el seu pare refusà el propòsit amb termes de veritable
antipatia.
El meu amic es llevava molt de matí, per a tocar; però hagué de
deixar-ho córrer per la seva germaneta, una persona molt devota que
trobava força irreverent començar la diada d'aquella manera. Llavors
es llevà a la nit, per assajar, mentre era al llit la seva família;
però la casa va agafar tan mala reputació, que també va haver-ne de
desistir. Els que retiraven tard, s'aturaven a escoltar, i l'endemà
contaven a tothom:
-No sabeu? ¡La nit passada s'ha comès un assassinat esfereïdor a
casa del senyor Jefferson!- I descrivien els crits de la víctima,
els renecs esgarrifosos de l'assassí, seguits dels precs de perdó i
els darrers sospirs de l'interfecte.
A la fi se li deixà practicar el seu art de dia, al darrera de la
cuina, amb totes les portes tancades; però, malgrat les precaucions
preses, encara els millors passatges arribaven a la sala, i
corprenien la mare, fent-li vessar llàgrimes. Deia la dona que allò
li recordava son pobre pare, engolit, el dissortat, per un tiburó,
mentre prenia el bany a la costa de Guinea. Quina relació hi havia?
No podia dir-ho, la dona.
Se li féu un petit lloc al fons del jardí, a cosa de mitja milla
distant de la casa, on el músic anava amb el seu instrument quan
sentia acudir-li la inspiració. De vegades s'esdevenia que un
visitant de la casa, desconeixedor de les disposicions que s'havien
pres i que s'havien distret de ressenyar-li, anava a passejar pel
jardí, on la gaita li feria sobtadament les oïdes, sense estar
preparat ni saber entendre de que es tractava. Si el visitant era
home vigorós, queia en basca; si no, es tornava boig.
Val a dir que un aficionat que aprèn de tocar la gaita fa uns
esforços desmesurats i commovedors. Una tal impressió jo vaig
experimentar-la en escoltar el meu jove amic. Deu ésser un
instrument molt difícil de fer-lo anar. Cal emmagatzemar molt d'alè,
per a tota la tocada, abans de començar: almenys així ho vaig
compendre mirant-me Jefferson. Començava superbament, amb una nota
bàrbara, plena de coratge, arravatadora, i continuava _apianant_ més
i més, finint ordinàriament amb farfolleig barrejat de xiulets.
Cal ésser molt bona persona, per a tocar la gaita. El jove Jefferson
havia après un aire, un només; però mai no he sentit cap queixa
sobre la migradesa del seu repertori. L'aire en qüestió era _Els
Campbells arriben! hooray-hooray!_, segons deia. (El seu pare fins
sostenia que es tractava de _Les campanes blaves d'Escòcia_.) Ningú
no semblava absolutament segur del veritable nom del fragment, però
tothom, amb unanimitat, li trobaven un caient escocès. Sovint, els
forasters a qui s'havia preguntat si ho endevinaven, havien donat
noms de fragments diferents.
* * *
Harris es trobà displicent, després de sopar. Jo estic que la causa
d'això era la salsa que païa. Aquest noi no està gaire fet als bons
aliments. El deixàrem a la barca per a sortir a donar un tomb per
Henley. Ens digué que fumaria una pipa, que beuria un got de whisky
i ho disposaria tot per a passar la nit; en tornar, nosaltres li
faríem un crit i ell vindria, per a embarcar-nos tots.
-Sobretot no us adormiu, company!
-No hi ha perill, mentre aquesta salsa em faci estar malament- digué
Harris, retornant a l'illa.
Henley feia els seus preparatius per a les regates, i era ple de
gent. Trobàrem molts amics, i el temps ens passá ràpidament estant
en llur companyia, fins al punt que eren prop de les onze quan
tornàvem a casa nostra (com solíem dir-ne de la nostra barca),
quatre milles lluny.
La nit era fosca i freda: queia una pluja fina, mentre caminàvem en
mig de l'obscuritat tranquil·la del camp, i amb veu baixa ens
demanàvem si anàvem bé de camí, tot somiant amb l'interior
confortable de casa nostra, amb la clara llum travessant l'envelat
protector. Desitjàvem intensament d'arribar-hi i evocàvem, fatigats
i amb gana, l'aspecte del riu ennegrit, el contorn indecís dels
arbres, i sota els arbres (talment sota una gran lluerna) la nostra
barca, tan alegre, tan càlida, tan confortable. Ens representàvem el
ressopó que faríem: res de vianda freda, amb tot de molles de pa pel
damunt de la taula. Ja ens semblava sentir la música afalagadora
dels nostres ganivets i l'alegre xerradissa aixecant-se al mig de la
nit, travessant l'espai. I desitjàvem, cada vegada més, la
realització d'aquest somni.
Aconseguírem, a la fi, el caminet de remolc, vora riu, i ens
sentírem feliços; car, abans, no sabíem del cert si caminàvem vers
el riu o si ens n'allunyàvem. Quan un hom està fatigat i voldria
jeure, aquestes incertituds són flagel·ladores. Passàvem per
Shiplake quan un rellotge sonava tres quarts de dotze. George em
preguntà:
-Per un atzar no sabríeu vós quina illa és?
-Oh, no! No ho sé pas. Quantes n'hi ha? Jo estava somiant.
-No n'hi ha sinó quatre. Tot anirà bé si aquell és despert.
-I si no ho fos?- vaig exclamar. Però tot seguit deixàrem de banda
aquest pensament.
Encarats a la primera illa, férem uns crits que no assoliren
resposta; anàrem a la segona, i cridàrem igualment, amb el mateix
resultat.
George: -Ara me'n recordo bé. És a la tercera illa.
Plens d'esperança correguérem a la tercera illa i cridàrem tant com
poguérem. Cap resposta.
El cas esdevenia seriós. Era més de mitja nit, els hotels de
Shiplake i de Henley devien ésser plens a vessar, i a mitja nit no
podíem pas anar a trucar a les cases veïnes per saber si llogaven
habitacions.
George: -Tornem a Henley. Escometrem un policia i tindrem
allotjament a la delegació. Però... ¿i si s'acontenta amb
apallissar-nos i no ens vol engarjolar?
No era cosa de passar la nit barallant-nos amb la policia: majorment
quan no desitjàvem ésser gratificats amb sis mesos de presó per fer
les coses massa bé.
Provàrem de reconèixer la quarta illa, en mig de la fosca i la
desesperança que ens aclaparava; però sense l'èxit més petit. La
pluja queia espessa i contínua, mullant-nos els ossos i tot.
Aleshores ens demanàvem si no eren més de quatre, les illes que
teníem al davant; si positivament estàvem a prop d'elles o a una
milla de l'indret on pensàvem estar, etcètera, etc. Fins ens
preguntàrem si érem a la dreta o a l'esquerra del riu. Sembla tot
tan estrany, tan diferent, a la nit!. Començàrem de compendre els
sofriments dels _Bebès al bosc_.
Al moment que haviem abandonat tota esperança (Bé prou em consta que
és sempre en aquest moment que es produeixen els esdeveniments, en
les novel·les i els contes; però no hi puc fer res. He determinat,
al començament d'aquest llibre, d'ésser estrictament verídic, i vull
ser-ho, malgrat l'ús obligat de les locucions convencionals
necessàries per al meu desig de no moure'm de la veritat.)
Al moment que havíem abandonat tota esperança -deia,- de cop i volta
vam distingir, al lluny un llum tot estrany, ultranatural,
bellugadís, sobre la ribera oposada, a través dels arbres. Vaig
pensar, un instant, si es tractaria d'esperits! El llum lluïa tan
feble, tan misteriós! Sobtadament m'acudí la idea de si la nostra
barca seria allà; i, dominat per la idea, vaig fer un crit tan fort
que la nit semblà esgarrifar-se'n.
Durant un minut no alenàrem; després... ¡oh música divina!,
sentírem, com en resposta, el lladruc de Montmorency. Tornàrem a
cridar, i vam fer-ho prou fort perquè arribessin a despertar-se set
dorments (per cert que mai no he comprès per què cal fer més soroll
per a despertar set dorments que un), i, després d'un instant que va
semblar-nos una hora i que serien cinc minuts, veiérem la barca
il·luminada lliscar dolçament en la nit. Després la veu adormida de
Harris es deixava sentir demanant on érem nosaltres.
El comportament de Harris fou inexplicable: era més que l'ordinari
cansament. Menà la barca a un lloc del marge on ens era impossible
baixar, i encontinent es quedà adormit.
Ens calgué cridar i sermonejar-lo sense miraments per aconseguir
despertar-lo i tornar-li una mica de seny. A la fi assolírem aquest
feliç resultat i pujàrem a la barca sense més entrebancs.
Harris tenia una fesomia innoble, que remarcàrem en entrar a la
barca. S'hauria dit que estava profundament trastornat. En
preguntar-li si s'havia esdevingut alguna cosa, ens respongué:
-Cignes.-
Segons semblava, haviem ancorat molt a prop d'un niu de cignes, i,
poc després de la nostra marxa, la femella, tornant al seu cau,
havia mogut un gran aldarull en descobrir la nostra instal·lació.
Harris va espantar-la, i ella se n'anà a cercar el seu mascle.
Harris afegí:
-He hagut de lliurar un veritable combat amb els dos cignes.
El coratge i la intel·ligència prevalgueren, i a la fi vencé; però,
mitja hora després, havien tornat amb altres divuit cignes! Harris
ens seguí contant que havia sostingut una batalla terrible; els
cignes feien els possibles per a llançar Montmorency i el nostre
dissortat company fora de la barca i fer-los ofegar. Va defensar-se
durant quatre hores com un heroi i va destroçar la banda, la qual,
«a força de rems», anà a rebentar lluny.
George: -Quants cignes dieu?
Harris (adormit): -Trenta dos!
George: -Acabeu de dir divuit!
Harris :-No, no: no és això. He dit dotze: jo sé comptar, em sembla.
Qué hi havia de veritat, amb aquesta història dels cignes? No ho hem
sabut mai. L'endemà matí, altre cop vam demanar-ho a Harris, i ens
digué: -Quins cignes?- convençut que nosaltres havíem somiat.
* * *
Oh! ¡Quin plaer, el trobar-se a bord després dels neguits passats!
El ressopó fou devorat, més que menjat, i amb gust hauríem ajuntat
uns grogs calents si haguéssim pogut trobar el whisky; però fou
impossible. Harris, interrogat sobre el que en podia haver fet,
semblà, tractant-se del whisky, que no sabia de que li parlàvem.
Montmorency semblava entendre-hi alguna cosa, però no va dir ni una
paraula.
Aquella nit vaig dormir segur, però més tranquil hauria tingut el
son si no és per Harris. Tinc el record imprecís d'haver estat
desvetllat una dotzena de vegades per ell, que cercava la seva roba
per tota la barca amb una llanterna, i estigué molt capficat tota la
nit. Fórem sacsejats dues vegades per veure si jèiem sobre els seus
pantalons. A la segona vegada esclatà George:
-Mil dimonis! Què en voleu fer, dels pantalons, ara, al mig de la
nit? Jeieu i dormiu, si us plau!
En tornar-me a despertar, vaig veure Harris molt inquiet per la sort
dels seus mitjons. Encara tinc el record boirós d'haver estat
rodolat sobre mi mateix quan vaig sentir Harris com rondinava:
-Què caratsus puc haver fet del meu paraigua?
(1) 9 litres de cabuda.