El guarda de la resclosa: -Sempre és al mateix lloc, jove. Darrera
de V., justament.
George (girant-se): -No la veig pas.
El guarda de la resclosa: -Santa Llúcia li servi la vista, doncs! On
té els ulls? (I l'home, unint l'acció al comentari, l'asenyala a
George el riu.) -Tanmateix n'hi ha prou, per a fer-se ben visible:
em sembla.
George (comprenent-ho): -Però no ens hem pas de beure el riu: dic
jo!
El guarda de la resclosa: -Segurament que no. Se'n poden beure una
part, com jo vinc fent de quinze anys ençà.
George: -La vostra opinió sobre aquest règim no em sembla pas
suficient reclam per a la marca. Jo prefereixo l'aigua de bomba.
En un camp pròxim en trobàrem... i era també aigua del riu. Si ho
haguéssim sabut! Però, com que no ho sabíem, la vam trobar ben bona.
El que els ulls no veuen, l'estómac no se'n dol.
En altra ocasió vam provar l'aigua del riu, però no fou pas amb
èxit.
Havíem menat la barca a un angle del riu, prop de Windsor, per a
pendre el te. El nostre càntir era buit: es tractava, per tant,
d'anar-nos-en sense pendre el te o utilitzar l'aigua del Tàmesis.
Harris era de parer que no havíem de refugiar-nos de l'aventura.
-Tot anirà bé, si podem fer bullir l'aigua, car l'ebullició matarà
els diferents gèrmens de peix que contingui.
Omplírem, doncs, la tetera amb aigua del riu i la férem bullir,
vigilant bé l'operació. Fet el te, anàvem a assaborir-lo
confortablement, quan d'un plegat George s'aturà amb la tassa prop
dels llavis i exclamà:
-Què és això?
-El què?- preguntàrem Harris i jo. George, mirant cap a l'Oest,
digué:
-Allò.
Seguírem la direcció dels seus ulls i veiérem un gos que venia cap a
nosaltres, arrossegat pel corrent mandrós. Era un dels més tranquils
i pacífics gossos que mai he vist. Mai no he trobat una bestiola més
satisfeta de la seva sort, més lliure de temences. Surava de panxa
en l'aire amb les quatre potes dreçades envers el cel, i tot
pensatiu; deixava el pit descobert i tenia un ventre gros. Arribà,
ple d'una dignitat calmosa i serena, fins a la nostra borda; s'aturà
en un canyer i trià son lloc per a passar-hi la nit.
-No tinc ganes de pendre te- digué George, buidant la seva tassa
sobre el riu. Harris tampoc no tenia gaire set, i seguí el seu
exemple. Jo m'havia begut ja la meitat del meu, i de tot cor hauria
volgut no haver-ho fet. Vaig demanar a George:
-Creieu que agafaré les febres tífiques?
George: -No ho crec. Penso que teniu moltes probabilitats
d'evitar-les. En tot cas, amb quinze dies en sortiríeu.
Remuntàrem el braç derivat fins a Wargrave: és una petita drecera,
anant, per la part dreta, fins a una mitja milla prop de Marsh Lock.
Val la pena de seguir-la, car és un bonic indret, ombrejat i que fa
estalviar camí.
La seva entrada és guarnida d'estaques i cadenes amb nombrosos
cartells de prohibicions que amenacen amb diverses tortures,
empresonament i mort a qui gosi ficar els rems sobre les seves
aigües. Jo sóc astorat que alguns d'aquests salvatges riberencs no
reclamin l'aire del riu com una cosa de llur propietat, i als
desgraciats que el respiren no se'ls imposi una multa de 40 xelins.
Amb una mica de traça es triomfa fàcilment de les estaques i de les
cadenes. Quant als avisos, podeu (si teniu cinc minuts i no sou
vistos de ningú) tirar-ne a terra un o dos i abandonar-los a dintre
el riu.
A mig camí desembarcàrem per a fer l'àpat, durant el qual George i
jo vam sentir una de les emocions més doloroses. Harris també va
passar la seva, però no com la que passàrem nosaltres. Heus ací la
història.
Ens érem asseguts en un prat, a cosa de deu metres vora l'aigua, i
acabàvem d'instal·lar-nos còmodament per a pasturar. Harris tenia el
pastís de vedella entre les cames i el trossejava. George i jo
esperàvem la fi de l'operació, amb els nostres plats a punt. Llavors
Harris ens digué:
-Ja teniu la cullera que necessito per a servir el suc?
El cove de provisions estava justament darrera nostre. George i jo
vam girar-nos sobre els nostres seients, per treure una cullera de
dintre. Aquest moviment no durà pas cinc segons. Doncs, quan
reprenguérem la posició d'abans, Harris i el pastís... havien
desaparegut!
El prat era espaiós, obert, sense cap arbre ni esbarzer en molts
centenars de metres entorn nostre. No podia haver caigut al riu,
perquè nosaltres ens trobàvem entre aquest i ell, i, per a caure-hi,
Harris havia d'haver botat per damunt de nosaltres dos.
Inspeccionàrem pel voltant; després ens miràrem l'un a l'altre.
-Ha estat pujat al cel!- vaig exclamar.
-No és gaire probable que hagin fet pujar-hi també el pastís-
objectà George. I aquesta observació ens semblà tan lògica, que
descartàrem la intervenció divina.
George (trobant una explicació més pràctica i més acceptable):
-Sabeu què haurà passat? Que hi ha hagut un terratrèmol.
Després afegí amb un cert to de tristesa: -Em sabria greu que hagués
agafat el pastís.
Giràrem els ulls, sospirant, vers el lloc on Harris i el pastís
havien estat vistos per darrera vegada sobre aquest món, i
aleshores, mentre la sang se'ns glaçava i els cabells se'ns
eriçaven, tot de sobte veiérem el cap de Harris (el cap només) recte
al mig de l'herbei. La seva cara, molt vermella, manifestava una
gran indignació.
George fou el primer a recobrar la seva sang freda.
-Parla!- cridà. -¡Parla i digues si ets viu o mort!
El cap de Harris: -No feu el ximple: Estic segur que ho haveu fet
amb premeditació.
-Què és, el que hem fet?- exclamàrem nosaltres.
El cap de Harris: -Això de fer-me seure ací. És una broma ben
estúpida, ben idiota. Apa, preneu el pastís.
I de les entranyes de la terra va sortir el pastís, tot fet malbé,
brut. Rera el pastís, sortí Harris, de quatre grapes, mullat,
arrugat, ple de terra. S'havia assegut, sense saber-ho, a la mateixa
vora d'un clavegueró amagat en mig de l'herbei, i s'havia fet
enrera, i havien caigut ell i el pastís alhora.
Harris: -Mai no he estat tan sorprès sentint que me n'anava sense
donar-me compte de res. He pensat en la fi del món.
Harris encara es creu que nosaltres havíem preparat aquesta sorpresa
per endavant: una suposició ben injusta i de les més innocents.
Ja ho va dir el poeta: ¿Qui pot lliurar-se'n, de la calúmnia?
Quina veritat més gran!
(1) Dit en sentit ample, l'autor vol significar les petites torres
dels petits comerciants, fetes sense originalitat i sense traça.