Marlow.--Bisham Abbey.--Els monjos de Medmenham.--Montmorency es
disposa a assasinar un gat, però al capdavall resol deixar-lo amb
vida.--Deplorable conducta d'un fox-terrier al Civil Servei Stores.
--La nostra sortida de Marlow.--Imponent processó.--Barques a
vapor.--Recepta útil per a destorbar-les en llur marxa.--Ens defugim
d'engolir tot el riu.--Un gos pacífic.--Estranya desaparició de
Harris amb un pastís.
Marlow és un dels més atractius indrets del riu: és una petita vila
animada, inquieta. No és massa pintoresca en son conjunt, però s'hi
troben molts recons i amagatalls de gran originalitat: arcades en
peu (malgrat els anys) que sostenen encara el pont mig enrunat pel
temps; el qual pont fa remuntar sempre la nostra imaginació a
l'època en que Marlow Manor tenia per senyor Algar _el Saxó_, abans
d'ésser conquerit per Guillem i cedit per aquest a la reina Matilde,
abans de passar a mans dels comtes de Warwick i a les de Lord Paget
_el Flexible_ i subtil conseller de quatre sobirans successius.
Les encontrades són encisadores. El riu ofereix ací el seu més grat
aspecte: en passar Cookham, prop de les Quarry Woods i d'aquells
prats, llisca en una esplèndida extensió. ¡Oh, estimats vells Quarry
Woods! Amb els vostres viaranys estrets i enlairats i els vostres
tortuosos solells, com em sembleu perfumats del record dels estius
plens de sol!
¡Quines aparicions més joioses ofereixen, sovint, les vostres
ombrívoles perspectives! ¡Que dolçament sonen, en les vostres
branques parladores, les veus dels temps passats!
Remuntant de Marlow a Sonning, encara potser es frueix de major
bellesa. Justament a mitja milla del port de Marlow es passa per
davant l'antiga i magnifica abadia de Bisham, les muralles de pedra
de la qual (que es drecen sobre el marge de la dreta) es commogueren
sota els clamors dels templaris i han estatjat Anna de Cleves i, més
ençà, la reina Isabel.
Aquesta abadia és rica en records melodramàtics. Conté un dormitori
guarnit de tapissos i una cambra secreta, en la part alta de les
espaioses muralles. L'esperit de Lady Holy, qui maltractà el seu
petit fill fins a la mort, es passeja, les nits, i s'esforça a
rentar les seves mans en una safa imaginària.
Warwick, que tants de reis va fer, reposa ací, sense interessar-se
ara cap mica per coses tan banals com els reis i els reialmes
terrestres. També hi dorm Salisbury, aquell que féu tan bona obra a
Poitiers.
Abans d'arribar a l'abadia, dret sobre la ribera, hi ha l'església
de Bisham, que conté tombes i monuments funeraris dignes de
visitar-los. Flotant el seu vaixell sota els faigs de Bisham,
Shelley, que vivia aleshores a Marlow (pot veure's la seva casa a
West-Street, encara), va compondre _la Revolució d'Islam_.
Més amunt, encara, a Hurley-Weir, he pensat sovint que un hom, amb
un mes de viure-hi, no tindria prou temps per anotar totes les
belleses de l'encontrada. La vila de Hurley, a cinc minuts de la
resclosa, és una de les més antigues que banya el riu: pertany (per
dir-ho amb l'afectada fraseologia pròpia d'aquelles llunyanes
èpoques) als anys en que florien els reis Sebert i Offa.
Un cop passada la resclosa, sempre remuntant el curs del riu, es
troba el _camp dels danesos_, on es diu que van acampar aquests
invasors a la meitat de llur camí sobre Gloucerstershire. Més enllà
hi ha les runes de l'abadia de Medmenham, situades en una deliciosa
recolzada del riu.
Els cèlebres monjos de Medmenham, o El Club del Foc Etern (com se'n
deia comunment), del qual era membre el massa famós Wilkes, formaven
una confraria que tenia per divisa: «Feu tot allò que us plagui».
Aquesta temptadora invitació es llegeix encara sobre l'entrada de
l'abadia en runes. Molts anys abans d'existir aquesta abadia de
contraban i la seva confraria d'irreverends burletes, s'aixecava
sobre el mateix lloc un monestir de més seriós gènere i els monjos
del qual eren de caràcter un xic diferent dels alegres compares, els
quals devien succeir-los cinc cents anys més tard.
Els monjos cisterians, en l'abadia corresponent al segle XIII, no
duien pas vestits de roba, sinó grolleres túniques amb caputxó. No
menjaven carn, ni peix, ni ous; dormien sobre dur i es llevaven a
mitja nit per a resar l'ofici. Repartien el dia entre el treball, la
lectura i la pregària. Sobre llur vida hi pesava un silenci de mort:
cap d'ells no parlava. Era una ordre austera, els membres de la qual
passaven una existència no menys austera en un recó de natura
deliciosa que Déu havia creat tan encisador. Estranya cosa que les
veus de la naturalesa (el dolç murmuri de les aigües, el zumzeig de
les herbes aquàtiques, la música del vent en passar) no els portés
altra idea de la vida. Restaven allà, l'oïda amatent dies i dies
esperant el so d'una veu celestial, i dies i dies, durant les nits
solemnes, aquesta veu els parlava de mil maneres; però ells, aquesta
veu, no l'entenien pas!
De Medmenham a la graciosa resclosa de Hambledon, el riu resplendeix
amb una plàcida bellesa, mentre que prop de Greenlads, i més enllà
de Henley tanmateix, se'l veu nu i contorbat. Hi ha, en efecte, la
vista poc interessant de la propietat del meu venedor de diaris (1).
Vells senyors que es retroben sovint durant l'estiu, remant amb
vigor per distreure's, o xerrant amb un vell guarda de la resclosa
quan travessa el correu.
* * *
Dilluns matí, a Marlow, ens llevàrem a una hora raonable, i
prenguérem el nostre bany abans del break-fast. Quan ens en
tornàvem, Montmorency féu una bestiesa de les de costum.
L'únic motiu que ens separa a Montmorency i a mi, són els gats. Jo
els estimo, mentre que Montmorency no els pot veure. Quan jo me'n
trobo un, li dic: -Pobre Pussy!- i m'ajupo per gratar-li el cap. El
gat em respon allargant la cua, dreta com un parallamps, arqueja el
llom i frega els seus narius contra els meus pantalons: es respira
bona cordialitat, bona pau. Quan Montmorency té un encontre
semblant, tot el carrer ha de saber-ho, i en deu segons mou un
escàndol més que sobrat per commoure tota la vila.
No puc, amb tot, dir mal del gos (m'acontento amb bufetejar-lo o
apedregar-lo), car sé que tot és obra de la seva naturalesa. Els
fox-terriers neixen amb una dosi de pecat original quatre vegades
major que els altres gossos: ens caldrien anys i anys de pacients
esforços, a nosaltres els cristians, per operar una reforma
apreciable en el temperament batallador dels fox-terriers.
Recordo que em trobava un dia al vestíbul del Haymarket Stores. Era
ple de gossos que esperaven llurs amos, mentre aquests feien llurs
compres a l'interior. Es veia un mastí, un o dos gossos riberencs
escocesos, un sant-bernat, alguns retrievers i terra-noves, un
gos-senglar (*14), un gos d'aigua francès, un bulldog, algunes
d'aquestes petites bèsties nascudes a Lowther-Arcade, de la
grandària de les rates, i una parella de _tykes_ de Yorkshire.
Estaven asseguts, pacients, bons i meditatius. Una pau solemnial
semblava regnar; un ambient de tranquil·la resignació, de dolça
melangia, envaïa la sala.
Aleshores entrà una graciosa joveneta portant un fox-terrier, de
posat humil, que ella deixà entre el bulldog i el gos d'aigua. Ell
va asseure's i mirà entorn seu durant un minut; després aixecà els
ulls al sostre, amb una expressió que feia suposar si dins del seu
cervell bullien greus pensaments; després badallà i examinà els
altres gossos, tots ells silenciosos, greus i dignes. Veié el
bulldog, a la seva dreta, somiejant peresosament, i a l'esquerra hi
veié el gos d'aigua, tot ravenxinat, orgullós. Llavors, sense
mitjançar paraula ni la més petita provocació, mossegà el gos
d'aigua, d'una de les potes de davant, i un bruel de dolor ressonà a
través de l'espai.
El resultat d'aquesta primera temptativa semblà divertir-lo bojament
i el determinà a fer una atzagaiada. Saltà sobre el gos d'aigua i
atacà vigorosament un dels gossos escocesos, el qual es despertà i
entaulà una disputa sorollosa i aferrissada amb el gos d'aigua.
Encontinent, Foxey tornà al seu lloc i, agafant el bulldog d'una
orella, provà de llançar-lo enfora. Aquest bulldog (una bèstia
imparcial) es precipità sobre tot el que queia vora les seves dents,
incloent-hi el porter i tot. I el fox-terrier, mentrestant, es
donava el plaer d'una lluita coratjosa amb un dels _tykes_, ben
preparat.
Tothom que conegui el tarannà dels gossos compendrà fàcilment que,
durant les anterior escenes, tots els altres gossos es batrien com
si es tractés de resguardar llurs fogars domèstics. Els grans es
batien entre ells; els petits liquidaven llurs deutes juntament, i
un moment d'atur que tinguessin l'esmerçaven a mossegar els companys
grans.
El vestíbul era un veritable infern; el tumult esdevenia espantós.
El públic va aglomerar-se a la porta.
-És una reunió del consell municipal?- demanaven, -Que assessinen
algú? Per què?-
Acudiren dos homes amb pales i cordes per descompartir els gossos, i
s'anà corrents en busca de la policia.
En mig d'aquesta sublevació reaparegué la graciosa joveneta i agafà
el seu _guac-guac_ estimat, el qual, després d'haver deixat el
_tyke_ en situació de romandre un mes sobre la palla, tenia el posat
d'un anyell. Ella l'acaronà ,entre els seus braços, bo i dient:
-No ets mort, pobret? ¿Què t'han fet, aquestes grans bèsties?
Ell, arronçant-se i agafant-se fort a ella, se la mirava fixament,
com dient-li:
-¡Que content estic, de veure com has arribat per a treure'm
d'aquesta vergonyosa escena!
Ella afegí:
-¿Com es prenen el dret d'admetre ací, als Stores, aquestes grans
bèsties salvatges i reunir-les amb gossets de gent com cal? ¡No puc
aguantar les ganes d'anar a fer la meva reclamació!
Heu's ací la naturalesa dels fox-terriers. Jo no en faig retret a
Montmorency, de la seva antipatia bel·licosa vers els gats. Jo estic
que ell hauria preferit probablement no haver seguit aquest matí els
seus procediments acostumats.
Tornàvem del bany, com deia abans, i a la meitat de High Street, si
fa o no fa, un gat es llança fora d'una casa, davant nostre, i
comença de trotar. Montmorency féu un crit de joia: el crit d'un
brau guerrer veient caure el seu enemic a mercè seva; un crit
semblant al que faria Cromwell quan els escocesos baixaren el turó i
es llançaren damunt llur presa.
La seva futura víctima era un gros dimoni de minet tot negre: jo mai
n'havia vist cap de tan gros ni de tan dolenta qualitat. Havia
perdut mitja cua, una de les orelles i una notable part del morro;
altrament, tenia el posat àgil i vigorós i l'actitud calmosa (diguem
assegurada).
Montmorency trotà vers aquest pobre gat a una marxa de 20 milles per
hora. Però, tanmateix, el gat no es donà gens de pressa: no semblava
pas compendre que la seva vida estigués en perill. Continuà
tranquil·lament fins que el seu assassí fou a un metre de distància,
i aleshores es girà, s'asseié al bell mig del carrer i clavà a
Montmorency una llambregada interrogadora, que semblava dir-li:
-Que potser voleu alguna cosa, de mi?
Montmorency és coratjós, però la mirada del gat hauria glaçat el cor
del gos més valent.
Ni l'un ni l'altre van dir res, i, amb tot, era fàcil d'endevinar la
conversa que tenien.
El gat: -Volieu de mi alguna cosa?
Montmorency: -No, no: gràcies.
El gat: -No us estigueu de dir-m'ho, si és que voleu res: sigui el
que sigui.
Montmorency (reculant): -Us dic que no: no res, absolutament. No
passeu ànsia. Em sembla que m'he equivocat. Em pensava que us
coneixia. Em sap molt de greu d'haver-vos destorbat!
El gat: -No, res d'això: tant de gust. De debò, que no voleu res?
Montmorency (reculant més i més: -No res, no res: us ho asseguro.
Gràcies. Sóu molt amable. Passi-ho bé.
El gat: -Passi-ho bé, doncs!
I, aixecant-se, continuà son camí. Montmorency retornà vers
nosaltres, i prengué, a reraguarda, una posició de les menys
importants.
Durant tot el dia, si teniem la dissort de pronunciar la paraula
_gat_, Montmorency s'esgarrifava visiblement i llançava llambregades
penoses que significaven: «No! No! Res d'això, si us plau!»
* * *
Després del desdejuni anàrem a fer les nostres compres, per poder
proveir la barca per tres dies.
George: -Pensem, sobretot, a comprar llegums. És molt saludable
menjar-ne, i, com que són fàcils de coure, ja me n'encarrego jo.
Vam comprar cinc quilos de patates, una pesada de trenta sis litres
de pèsols i cols, pastís de vedella, dues tartes a la grosella, una
cuixa de moltó (comprada a un hotel), fruites, coques, pa, mantega,
confitures, llard i ous i altres articles que adquirírem per la
vila.
Tinc per un dels nostres èxits majors la nostra sortida de Marlow.
Va ésser digna, imponent, sense cap defecte.
Havíem insistit davant tots els venedors, i vam aconseguir-ho, que
les nostres mercaderies ens fossin portades darrera nostre. No
havíem volgut passar per allò de «Sí, sí senyor: li ho enviaré tot
seguit. El mosso arribarà abans que vostès». Acostumen a fer-vos
esperar en l'embarcador i us obliguen a tornar a les botigues per
empipar-vos discutint. No: res d'això. Nosaltres esperàrem que les
nostres compres fossin empaquetades i que els mossos vinguessin amb
nosaltres.
Com que havíem estat en bon nombre de botigues, i en totes havíem
comprat alguna cosa, va resultar que quan acabàrem de fer provisions
dúiem darrera nostre la més escaient col·lecció de mossos portadors
de cistells que els nostres cors haguessin pogut desitjar. El nostre
pas pel bell mig del gran carrer que baixa cap al riu, seria un dels
espectacles més imponents presenciats a Marlow.
Heu's ací l'ordre de la processó:
Montmorency, portant un bastó.
Dos miserables plagues, amics de Montmorency.
George amb un pardessú i unes flassades, i fumant una curta pipa.
Harris, qui s'esforça a fer un caminar desinvolt i graciós, duent en
una mà una maleta Gladstone, plena a rebentar, i a l'altra mà una
ampolla de xarop de llimona.
Mossos del forner i del fruiter, amb cistells.
Noi de l'hotel, amb un cove de provisions.
Dependents de la pastisseria i de l'adroguer, amb cistells.
Un gos de pel llarg.
Nois de la lleteria duent una panera amb nates.
Un camàlic, amb un sac.
Un amic íntim de l'anterior, amb les mans a les butxaques.
Un vailet amb un cistell de fruites.
La meva senyoria portant tres barrets i un parell de sabates, i
caminant amb desembaràs.
Sis pillets i quatre gossos vagabunds.
En arribar a l'embarcador, va preguntar-nos el guarda:
-Diguin, senyors: ¿és un vapor o un transatlàntic, llur embarcació?
En respondre que una canoa de dos rems, semblà sorpendre's.
Les barques de vapor ens van ocupar força aquell matí. La setmana de
Henley s'aproximava, i remuntaven el riu nombroses barques d'aquella
mena; unes que anaven soles, i d'altres que remolcaven cases
flotants. De mi puc dir que tinc veritable horror per aquestes
barques, com penso que n'hi sentiran tots els bons aficionats al
rem. Sempre que veig un d'aquests invents, em vénen ganes de
posar-los una urpa a sobre i escanyar-los en un recó desert del riu.
La barca de vapor té un posat d'insolència que té la virtut de
despertar-me els instints més dolents, i voldria tenir, com en els
temps antics, una destral, l'arc i les sagetes, per poder expressar
el concepte que en tinc. L'actitud de l'individu que veiem tot
repapat, amb les mans a les butxaques i fumant el seu cigar, és
suficient per justificar el principi de les hostilitats; altrament,
l'aristocràtic xiulet amb que sembla manar-vos que li deixeu el camí
franc, ja és prou per obtenir d'un jurat de remers un veredicte
d'inculpabilitat en cas d'homicidi, considerant-lo (n'estic ben
cert) com de legítima defensa.
Xiulaven, per avisar-nos que havíem de deixar-los el pas lliure;
però, si se'm permet parlar sense por d'aparèixer fatu, em penso
poder dir honradament que la nostra petita barca els causà, durant
la setmana, més retardaments, angúnies, enrabiades i entrebancs que
totes les altres embarcacions del riu aplegades.
-Un vapor que arriba!- cridava un de nosaltres, en veure'l al lluny.
I, amb un moment, tot era disposat per a rebre'l. Jo agafava el
governall, Harris i George seien al meu costat i la barca seguia
lliscant pel bell mig del corrent.
El xiulet començava a fer-se sentir, i nosaltres romaniem
impassibles. A un centenar de metres prop de nosaltres el xiulet del
vapor rabiava, i els passatgers es tombaven per adjectivar-nos, però
mai no en fèiem cas. Harris ens contava una anècdota de la seva
mare, i ni per tot un imperi no hauríem perdut una paraula.
Del vapor sortí aleshores una darrera xiulada. Fou un xiulet
desesperat: com si la caldera estingués a punt de rebentar-se. Fent
màquina enrera, el vapor espeternegava, fent giravoltes i reculant.
Els passatgers bramaven, girant-se vers nosaltres; els que es
passejaven pel ribatge s'aturaven i ens atiaven; les altres
embarcacions que passaven, feien el chor. El riu, ça i lla, en un
espai d'algunes milles, era dominat de frenesí.
Harris feia punt, en sec, al moment més interessant de la seva
història, mirava entorn seu amb dolça sorpresa i deia a George :
-Mare de Déu! George: ¿no és pas un vapor, això?
George: -Bé em sembla haver sentit alguna cosa.
Llavors esdeveníem nerviosos, confosos: no sabíem com fer-ho per
posar la nostra barca fora del camí del vapor. La gent d'aquest
s'ajuntava i ens donava consells:
-Més endavant, el de la dreta! Vós, vós, ¡ximplet! Enrera, el de
l'esquerra! No, vós no! ¡L'altre! Deixeu estar les cordes del
governall! ¡Tots dos alhora! Ara! No! D'aquesta banda no!
Agafaven una llanxa i venien a ajudar-nos. Al cap d'un quart d'hora
d'esforços, reeixien a fer-nos apartar de llur camí, i avançàvem.
Nosaltres els donàvem les gràcies, de tot cor, i els demanàvem que
ens remolquessin. Però mai no ho volien fer.
Un altre sistema, descobert per nosaltres, per fer exasperar
l'aristocràtic vapor: fer veure que us equivoqueu i que preneu els
ocupants del vapor per una colla que viatja a preu reduït. Se'ls
pregunta si són, per casualitat, del cos d'empleats dels senyors
Cubit, o els bons templaris del Bermondsey, i finalment se'ls
demana: -¿Voldrieu prestar-nos una cassola, si us plau?
Les dames velles, gens avesades a anar pel riu, són sempre
esparverades per les barques de vapor. Recordo un trajecte de
Staines a Windsor (un passatge del riu molt freqüentat per aquestes
horribles màquines) fet amb tres senyores d'edat, entre altres
persones. Oh, quina excursió de plaer! A la primera silueta de vapor
afigurada en l'horitzó, ja volien desembarcar: s'asseien al ribatge
i no retornaven a la barca fins que l'objecte de llur astorament
havia desaparegut del tot.
-Nosaltres ho sentim molt- deien elles, -però ens ve de família, no
tenir un temperament de tromba.
* * *
Prop de Hambledon Lock ens trobàrem amb escassesa d'aigua, i anàrem,
amb el nostre càntir, a demanar-ne al guarda de la resclosa. George
fou el nostre intèrpret, i, somrient i amb un amable gest, va
dir-li:
-¿Tindríeu una mica d'aigua per a nosaltres, si us plau?
-Evidentment- respongué el vell. -Prenguin-ne tanta com vulguin, i
deixin la que els sobri.