Temps dificultosos per a la nació anglesa.--Una nit a la recerca del
lloc pintoresc.--Sense casa i sense sopluig.--Harris preparant-se
per a morir.--Aparició d'un àngel.--Efecte de sobtada joia en
Harris.--Un ressopó.--Àpat.--Preu alçat de la mostassa.--Una batalla
salvatge.--Maidenhead.--A la vela.--Tres pescadors.--A punt de
marxa.
Quan les escenes precedents es desenrotllaven únicament davant dels
meus ulls, jo m'estava assegut al marge. I veu's aquí que George em
digué:
-Quan haureu ben reposat, espero que us dignareu pendre part en el
rentat de la vaixella.
D'aquesta manera van fer-me tornar dels dies gloriosos del passat al
prosaic present, ple de misèries. Vaig deixar-me portar a la barca,
i vaig rentar la paella amb un tros de fusta i un grapat d'herba. La
camisa mullada de George em serví per eixugar-la.
Tot seguit travessàrem la Magna Charta Island, esguardant ràpidament
la làpida que hi ha al clos i que diuen si va servir per a la firma
de la gran carta. Se sap del cert, el lloc on fou firmada? També es
pretén que el fet s'esdevingué a l'altre marge, a la part de
Runnymede. Per la meva part no vull desfer aquest nus gordià: segons
el meu humil parer, estic per donar la raó a la versió popular de
l'illa (*13).
Del Picnic Point al Vell Windsor Lock, el riu apareix encisador. Un
camí ombrejat va, entre horts i boscatge i al llarg de la ribera,
fins a _Campanes de Orseley_, hostal d'allò més pintoresc, com ho
són gairebé tots, tant com va remuntant-se el riu. Altrament és un
indret on es pot beure un bon got de cervesa. Prou que ho sap
Harris!
Vell Windsor és també punt cèlebre. Eduard el Confessor hi tingué un
palau, i fou ací, també, on el gran Earl Godwin va ésser reconegut
culpable, per la justícia de l'època, d'haver intervingut en la mort
del germà del rei. El comte Godwin prengué un bocí de pa, i,
tenint-lo a la mà, digué:
-Si en sóc culpable, ¡vull que aquest pa m'ofegui!
Es ficà el pa a la boca, se l'empassà i morí ofegat.
De Vell Windsor enllà, el riu ja no té cap interès, i no esdevé
digne d'ell mateix fins a prop de Boveney. George i jo remolcàrem la
barca per sota del Home-Park, que s'estén al marge dret, des del
Pont Albert al Pont Victòria. En passar per davant de Datchet, va
preguntar-me George si recordava la nostra primera excursió del riu
i el nostre desembarc en aquell lloc, a les deu de la nit, quan tan
gran necessitat teníem d'un llit.
-Prou, que me'n recordo!- li vaig respondre. -I el temps que me'n
recordaré!
Era el dissabte anterior al _Bank-Holiday_ d'agost. Tots tres teníem
una gana de no dir; estàvem atuïts, i en arribar a Datchet
prenguérem el cistell de les provisions, els dos sacs, les
flassades, els abrics i altres objectes, i anàrem a la recerca d'una
fonda o d'un hostal.
Vam passar per davant d'un bonic hotel. El pòrtic era tot guarnit de
clemàtides i plantes enfiladisses, però no hi havia mare-selva.
-Aquí no hi entrem, si us plau!- vaig dir jo. -Cerquem una mica més:
Potser trobarem un hotel amb mare-selva.
Reprenguérem la marxa i en trobàrem un d'agradós aspecte, tot cobert
de mare-selva per un dels costats. Però a Harris no li semblà bé: va
dir que li desplaïa el posat de l'home que hi havia a la porta.
Certament, no era un home simpàtic, i duia unes innobles sabates.
Reprenguérem el nostre camí, sense trobar altres hotels; però ens
creuàrem amb un home al qual demanàrem que ens informés.
-Van d'esquena als hotels, vostès. Tombin-se, i ja veuran com
arriben al del Cérvol.
-Ja hi hem estat, però no ens agrada: no té mare-selva.
-Així, doncs, vagin a Manor-House: a l'altra banda, justament.
Potser aquest els plaurà.
Harris: No, no hem d'anar-hi: l'home que hi ha a la porta té un
posat repulsiu. Tampoc no puc suportar el color dels seus cabells, i
menys encara, les seves horribles sabates.
-Doncs no sé pas com s'ho apanyaran. Ja dic: no hi ha sinó aquests
dos hotels- afegí el nostre cicerone.
Harris: -Cap més hotel?
L'home: -Ni pensar-hi.
Harris: -Mil dimonis! I doncs ¿què farem, ara?
George: -Vosaltres podeu construir, tots dos, un hotel al vostre
grat, amb personal fet a mida. Per la meva part me'n vaig al Cérvol.
Mai els més grans esperits no poden realitzar llurs ideals, de
qualsevol ordre d'idees que siguin. Vam caminar darrera de George,
sospirant qui-sap-lo sobre la vanitat de les coses terrenes. Vam
entrar al Cérvol, deixant al vestíbul la nostra impedimenta.
L'encarregat (arribant davant nostre): -Bona nit, senyors!
George: -Bona nit. Desitjaríem tres llits, si us plau.
L'encarregat: -Em sap molt de greu, però no els podré pas satisfer.
George: -No passeu mal temps: amb dos llits solament, ja sabrem
apanyar-nos. Dos de nosaltres podem dormir al mateix llit: no és
això?- va interrogar-nos a Harris i a mi.
Harris: -Sí, sí, certament.- (En dir-ho, pensava en George i en mi,
per a ocupar el llit tots dos.)
L'encarregat: -Em sap molt de greu, senyors: en tot casa no tenim ni
un llit disponible. Hi ha llit ocupat per dues i fins per tres
persones.
Això sí que va immutar-nos una mica. Però Harris, vell viatjador que
sap fer el cor fort davant tot contratemps, es posà a riure i digué
a l'encarregat.
-No us hi capfiqueu: ja podrem sortir d'aquest mal pas. Doneu-nos
qualque cosa per estendre a terra, dins la sala de billar.
L'encarregat: -Ja hi ha tres senyors que han de jeure sobre el
billar, i altres dos que jeuen a la sala de fumar. Ja ho veuen: és
impossible d'estatjar-los, aquesta nit.
Agafem altre cop el nostre equipatge, i ens dirigírem a Manor-House.
Era un lloc afalagador, i no puc estar-me de dir que el trobava molt
millor que l'anterior.
Harris: -Sí, ja va bé: sols ens caldrà no fixar-nos amb l'home del
cabell roig. Al capdavall, què se'ns en dóna, del pobre diable?-
continuà, amb un to de no gaire sinceritat.
A Manor-House ni ens van deixar parlar. L'amo ens rebé al peu de la
porta i ens saludà així:
-Amb vostès ja és la colla número catorze que ha de tornar-se'n pel
mateix camí, fa una hora i mitja.
Les nostres propostes de servir-nos de l'estable, de la sala de
billar, de la carbonera, etc., van fer-lo esclafir a riure. Tots
aquests adorables recons ja eren presos feia qui sap el temps.
-¿No sabeu, doncs, cap lloc del poble on puguem passar la nit?
-Si no els fa res d'estar malament, hi ha una petita cantina pel
cami d'Eton, cosa de mitja milla; però no em permeto pas de
recomanar-los-la.
Agafàrem el cistell de les provisions, els dos sacs, les flassades,
els abrics i altres petits farcells, i galopàrem en la direcció
indicada. La distància era ben bé d'una milla, i, volant, sense
respirar, arribàrem al bar que ens havien dit.
Els estadants d'aquest despatx de cervesa ens van rebre
grosserament, i es van mofar de nosaltres. No hi havia sinó tres
llits a la casa, i ja hi jeien dos matrimonis i set solters. Un
mariner de riu, que casualment es trobava al taulell, afablement ens
aconsellà que anéssim a provar sort a casa de l'adroguer veí d'_El
Cérvol_.
Hi anàrem. La casa era plena a vessar. Una vella ens acompanyà, amb
molta bondat, un quart de milla per recomanar-nos a una senyora
amiga seva que, segons quan, llogava habitacions. Aquesta vella
caminava molt a poc a poc, i trigàrem vint minuts a aplegar-nos amb
la senyora amiga seva; però ens va endolcir la llarga caminada
descrivint-nos els diferents dolors que sentia a les espatlles.
Les habitacions eren totes llogades. Ens recomanà el núm. 27. Aquest
núm. 27 era ple de gom a gom, i ens envià al 32. Al 32 no hi cabia
ni una agulla.
Tornàrem al camí gran.
Harris (asseient-se damunt el cistell de les provisions): -Ja no
vaig més lluny. Aquest indret em plau per a morir-hi. A vós, George,
i també a vós, us prego que abraceu tots dos la meva mare en nom
meu. Als meus parents els direu que els perdono i que moro feliç.
En aquest precís moment se'ns presentà un àngel en figura de vailet:
mai un àngel s'ha disfressat en ocasió més oportuna. Duia un pot de
cervesa en una mà, i a l'altra mà una certa cosa lligada amb fil
d'empalomar. Sobre cada pedra plana que trobava deixava caure
aquesta «certa cosa», i encontinent la retirava amb un sobtat
moviment de baix a dalt, produint un so bastant inharmònic, evocant
la idea d'un patiment.(1)
Interrogàrem el diví missatger (que bé mereixia aquest títol, com
més tard poguérem veure).
-¿Sabeu alguna casa solitària els habitants de la qual no siguin
gaire nombrosos i incapaços de defensar-se, preferiblemept dones
velles i homes paralítics, fàcilment intimables, que deixessin llurs
llits per una nit a tres individus decidits a tot? Si no coneixeu
res per l'estil, ¿podeu indicar-nos una cort de porcs vacant, un
forn de calç en desús, etc., etc.?
Ens respongué:
-No sé res del que diuen; de moment, almenys, no se m'acut. Però, si
veniu amb mi, la meva mare té una cambra on podrà disposar aquesta
nit el que els convingui.
L'abraçàrem i el cobrírem de benediccions, sota la llum afable de la
lluna. L'escena hauria estat bellíssima si el minyó hagués pogut
resistir les nombroses demostracions del nostre agraïment, però el
vailet es va veure tan aturdit que arrencà a córrer, atraient-nos
darrera seu.
Harris fou tan emocionat de la nostra sort, que queia en basca i
hagué de recórrer al pot de cervesa del noi, mig buidant-lo, abans
de refer-se. Després agafà el nen, pujant-se'l a coll-i-be, i deixà
l'equipatge a càrrec nostre.
El vailet i sa mare vivien en una petita habitació de quatre
departaments. Aquella bona ànima (la mare) ens donà, per a sopar,
llard calent (el devoràrem tot: cinc lliures!), una tarta de
confitures i dos pots de te. I ens en anàrem a jeure.
A la cambra hi havia dos llits: l'un, de dos peus i dues polzades,
ens va servir a George i a mi, prenent la precaució de lligar-nos,
tots dos junts, amb un llençol per estar més segurs; l'altre, el
llit del nen, fou atribuït a Harris. L'endemà matí el trobàrem amb
les cames nues un metre enfora, al capdavall del llit, i ens
vingueren d'allò més bé per estendre-hi i eixugar-hi les nostres
tovalloles, en fer-nos la toalette.
Una altra vegada que tornem a Datchet, no anirem pas tan tocats i
posats en això de triar l'hotel.
Aquesta excursió vam fer-la sense cap contratemps, i anàrem fins més
enllà de Monkey-Island, on vam quedar-nos a dinar. En aquest àpat
les vam empendre amb la vedella freda, i aleshores ens adonàrem que
ens havíem ben oblidat de la mostassa. Jo no sé que hagi mai
desitjat tan vivament, ni abans ni després d'aquest dia, la
presència del pot de mostassa. En temps ordinari no m'interessa més
del just (gairebé mai no me'n serveixo), però llavors hauria donat
un món per tenir-ne.
No sé del cert els mons que pot haver-hi a l'Univers, però estic
segur que l'hauria regalat a qualsevol que m'hagués dut una
cullerada de mostassa: fins a tal extrem arribo a ésser pròdig quan
desitjo una cosa que no puc obtenir.
Harris, en això, té el mateix tarannà, i si allí arriba a trobar-se
algú amb un bidó de mostassa, fa el gran negoci, servint-se, en
canvi, de mons, fins més amunt del cap. Mireu el que són les coses:
us confesso que Harris i jo, afal·lerats per posseir mostassa,
hauríem provat d'allunyar-nos de la ribera.
Val a dir que un hom, en certs moments de xerramenta, fa ofertes
extravagants que després, pensant-s'hi una mica, veu com eren
absurdes i desproporcionades amb la vàlua de la cosa demanada. He
sentit a contar d'un turista que feia l'ascensió d'una muntanya
suïssa tot dient: -Donaria un món per un got de cervesa!- Doncs bé:
quan va aconseguir-la en arribar a una petita cabanya on n'hi havia,
donà un espectacle d'allò més ridícul en veure que li demanaven cinc
francs per una ampolla de Bass. -«Això és escandalós!» «Ho escriuré
al Times», etc., etc.
L'absència de la mostassa portà certa fredor dins la barca. Menjàrem
la vedella silenciosament. La vida ens semblava buida i sense solta,
i sospiràrem pensant en els dies feliços de la nostra infància...
Prenguérem, altrament, un xic de coratge en arribar la tarta de
pomes, i, quan George tragué del fons del cistell una conserva
d'ananàs i la posà al bell mig de la barca, vam sentir que la vida,
malgrat tot, valia la pena d'ésser viscuda.
Cal dir que tots tres en som ben llaminers, d'ananàs. Contemplàrem
el bonic dibuix de la capsa; pensàrem en el xarop que contenia, i
ens donàvem mútues llambregades, somrients. Harris tenia una cullera
a punt.
Cercàrem el ganivet, per obrir la capsa; remenàrem tot el cistell i
els taulells que formen el fons de la barca; transportàrem
l'equipatge a la ribera, regirant-ho tot. Impossible de trobar el
ganivet.
Harris provà l'operació amb un trempaplomes, però el trencà, i es
ferí cruelment. Després George provà de fer-ho amb unes estisores,
que es van trencar, i per poc no es buida un ull. Mentre l'un i
l'altre es guarien les ferides, jo vaig provar de fer un forat amb
la punta del garfi; però aquest lliscà, fent-me caure de peus a
l'aigua fangosa, entre el marge i la barca. La conserva rodolà,
també, anant a fer bocins una tassa de te.
Els successius fracassos cuidaren enfollir-nos. Prenguérem la capsa
i la duguérem a la ribera. Harris agafà, d'un camp, una grossa pedra
punxaguda i jo vaig tomar a la barca per endurme'n el martell.
George aguantava la conserva, Harris sostenia la punta de la pedra
en la part superior de la capsa, i jo, agafant el martell, i fent-lo
brandar amb tota la força, el deixo caure amb violència.
Fou al barret de palla, que George degué aquell dia la vida. Amb
tota cura el conserva (almenys el tros que en restà), i durant les,
vetllades d'hivern, quan els companys conten històries, per
distreure's, dels perills que han corregut, George treu el capell i
els el mostra, descrivint el cas, agreujat cada vegada amb noves
exageracions.
Harris no va fer-se sinó una simple pelada. Jo vaig agafar la
maleïda capsa de conserva i vaig començar a pegar-li cops de martell
fins a perdre l'alè i les forces. Harris em reemplaçà. La vam deixar
plana com una galeta; tot seguit esdevingué quadrada, i
successivament anà prenent totes les figures de la geometria, sense
aconseguir de fer-li el més petit forat. George reemplaçà Harris, i
donà a la conserva una forma tan estranya, tan fantàstica, tan poc
terrena amb la seva horror salvatge, que ell hi agafà por i llançà
el martell qui sap a on.
Ens asseiérem damunt l'herbei i la contemplàrem. Tenia, a la part de
dalt, una gran abonyegadura que semblava un gest burlesc. Aquesta
visió ens enfurismà, i Harris, saltant sobre aquell espantall,
l'agafà, llançant-lo al mig del riu; nosaltres acompanyàrem la seva
immersió amb malediccions terribles. Després pujàrem a la barca i
marxàrem a rem sense aturar-nos a Maidenhead.
Maidenhead és massa elegant, perquè pugui ésser atractívol. És
l'indret per excel·lència freqüentat per l'home que viu a la moda,
sempre posat de punta en blanc. És la vila dels hotels fastuosos; és
l'antre embruixat d'on surten aquests dimonis aquàtics que en diuen
canots de vapor.
Travessàrem ràpidament Maidenhead; després afluixàrem la marxa per
fruir la delícia del gran espai entre les rescloses de Boulter i
Cookham. Els boscos de Cliveden porten encara llur tendre ornament
de primavera i mostren vora l'aigua una gama de màgics matisos
verds. Pel seu encís, és potser, aquest passatge, el més deliciós de
tot el riu. Amb tristesa allunyàvem la barca de la profunda pau que
allà regna.
Remuntàrem el braç derivat, fins a prop de Cookham, on vam pendre el
te. Era al foscant de la nit quan passàvem la resclosa. Una forta
brisa ens afavoria. El vent, allà, us ve sempre de cara, qualsevol
que sigui la direcció que porteu. Us ve de cara quan empreneu, al
matí, una excursió d'un dia, i us cal remar molt de temps, fent-vos
pensar amb joia en un agradós retorn a la vela. Després del berenar,
el vent bufa amb sentit oposat i haveu de remar ferm tot el camí
fins a casa vostra. ¡Oblideu la vela! El vent ha fet el que ha pogut
en les dues direccions. Jo què us diré, pobre de mi! Aquest món és
un lloc de proves, i l'home ha nascut per al sofriment, com els
estels per a volar dins l'espai.
Aquesta nit el vent s'havia equivocat, sens dubte, i ens empenyia,
en lloc de fuetejar-nos la cara. Reposàrem, dreçàrem la vela a tota
pressa (abans no hagués esment de la nostra equivocació), i
finalment ens posàrem amb actituds meditatives. La vela s'infla i
s'estén, rondina el pal. La barca vola.
Jo sóc al governall.
Per mi no hi ha sensació més viva que anar a la vela: és el que més
aproxima els homes al volar dels ocells (llevat del somiar). Les
ales del vent desencadenat sembla que se us emporten vers un punt
inconegut. No sou l'ínfima i miserable partícula d'argila feta a
arrossegar-se sobre la terra: sou part de la Natura! El vostre cor
batega sobre el seu cor. Els seus braços gloriosos us enrotllen i us
atreuen vers ella. El vostre esperit i el seu són un mateix esperit.
Els vostres membres s'alleugeren. La veu del vent canta a les
vostres oídes. Veieu al lluny la terra tota petita, i els núvols,
esdevinguts germans vostres, són tan a prop del vostre cap que
vosaltres els allargueu els braços!
El riu era sols per a nosaltres. Es veia, molt lluny, una barca de
pesca ancorada en ple corrent i ocupada per tres pescadors.
Nosaltres fregàvem l'aigua i ens enfilàvem entre els marges boscosos
sense dir paraula.
Jo era al governall.
En apropar-nos, veiérem que aquells tres pescadors eren tres vells
de posat solemnial. Estaven asseguts, cada un en una cadira, i
vigilaven els senyals de flotació de llurs aparells amb immensa
atenció.
El sol rogenc deixava una color mística sobre les aigües, pintava de
foc els boscos, alts com torres, i voltava d'una daurada apoteosi
els núvols amuntegats. Era una hora de profund encantament,
d'esperances i desigs extàtics. La petita vela es destacava sobre el
cel purpuri; el crepuscle queia, embolcallant la terra de tints
d'arc de Sant Martí. Darrera nostre s'estenia la nit. Nosaltres
semblàvem els cavallers d'una antiga llegenda travessant un llac
misteriós, menant envers el reialme inconegut de les ombres el
grandiós país on jeu el sol.
No anàrem pas del tot al reialme inconegut de les ombres, sinó
rectament a la barca dels tres vells homes respectables que pescaven
amb canya.
Del bell antuvi, no vam saber el que havia passat, perquè la vela
ens privava de veure-ho; però després, per la mena de llenguatge que
trencà la pau del vespre, comprenguérem que ens trobàvem prop d'uns
éssers humans enfurismats de veure's destorbats.
Harris baixà la vela, i aleshores veiérem el que havia passat. Els
tres vells senyors havien estat llançats de llurs cadires i formaven
un munt al fons de la barca, treballant penosament per desfer-se els
uns dels altres i arreplegar el peix amb que s'havien cobert. Durant
aquesta nova pesca renegaven cosa de no dir, emprant termes (poc
ordinaris, però de bona llargària i ben triats) amb els quals era
impossible confondre's i que encloïen tota la nostra vida, fins el
futur més llunyà, no lliurant-se'n pas las nostres famílies ni tot
allò que es pogués referir a nosaltres. Unes bones malediccions, amb
tots els ets i uts.
Harris (adreçant-se als pescadors): -Haurien d'estar-nos reconeguts
per una semblant distracció que els trenca la monotonia de la llarga
pesca. Estic sorprès i m'escandalitzo de veure homes de l'edat de
vostè desfogant així llur enfurismament.
El seu discurs, però, no apanyà pas les coses.
George: -Vaig a pendre jo el governall. A un esperit com el vostre
(adreçant-se a mi) no li escau de descendir a la conducció d'una
barca. És preferible deixar a un mortal de cervell més estret el
dirigir l'embarcació, sots pena d'anar a raure al fons de l'aigua.
Prengué el governall i ens menà fins a Marlow. Deixàrem la barca
prop del pont i ens instal·làrem per passar la nit a _La Corona_.
(1) Un tros de cuiro rodó, unit del mig a un fil d'empalomar. El
cuiro, molt mullat, cau sobre la pedra, i, en retirar-lo
sobtadament, fa un so produït per l'aire comprimit entre ell i la
pedra que tomba.