El que va passar-li, a George, una vegada que per atzar es llevà de
matí.--George, Harris i Montmorency no aprecien l'aigua freda.--
Heroica resolució meva.--George i la seva camisa: història amb
ensenyança moral.--Harris, cuiner.--Ullada retrospectiva sobre la
Història anglesa per a ús de les escoles.
L'endemà vaig despertar-me a les sis del matí, quan George ja estava
despert. Férem tots els possibles per rependre el son, però de cap
manera no ho aconseguírem. Si una necessitat o motiu especial ens
hagués privat de dormir i ens hagués obligat a llevar-nos i
vestir-nos, segur que hauríem resistit el son el temps just per a mirar
l'hora en els nostres rellotges i tornar a adormir-nos fins a les
deu; però, com que no hi havia cap necessitat de llevar-nos abans de
les deu tocades, i hauria estat cosa absurda fer-ho a les sis, ens
vam asseure, veient l'obstinació de la sort envejosa, pensant que
anàvem a trobar la mort si de cas jèiem cinc minuts més.
George va contar-me que havia sofert la mateixa prova, encara més
dolenta, divuit mesos enrera, quan vivia a casa de certa mistress
Gipping. Una bona nit, el seu rellotge s'espatllà i s'aturà a un
quart de nou; de primer antuvi no se'n donà compte, car va
distreure's de posar-lo a l'hora (cosa ben estranya en ell) quan se
n'anà a jeure. Se'l va acostar a l'orella sense mirar-se'l.
Era l'hivern, quan tingué lloc l'aventura: el temps en que els dies
són més curts i la boira regna setmanes enteres. En despertar-se
George, encara era fosc, i mal podia orientar-se de l'hora. Es
redreçà sobre el llit i agafà el seu rellotge: marcava un quart de
nou.
-Que els àngels i els sants ens ajudin!- cridà. -Si he d'ésser a les
nou en punt a la banca! Per què no se m'ha despertat? ¡És massa
fort, això!- I llançà son rellotge, saltà fora del llit, prengué son
tub, es rentà, es vestí, s'afaità amb aigua freda (no hi havia temps
per esperar l'aigua calenta) i corregué per tornar a veure quina
hora el seu cronòmetre marcava.
¿L'hauria fet anar el cop que rebé en llançar-lo feia poc? ¿Com
explicar-se el fet, altrament? George no ho sap pas, però és el cas
que havia anat i ara marcava les nou menys vint minuts. George el va
agafar i baixà l'escala. Silenci i foscor completa al menjador: ni
desdejuni preparat ni foc encès.
-¡El que és Mrs. Gipping, me n'ha feta una de ben crespa!- es digué
George, pensant dir-li alguna cosa en retornar al vespre. Saltà
sobre el seu pardessú i el seu capell, empunyà son paraigües i agafà
la porta. Era tancada amb pany i clau. George beneí la senyora
Gipping, li digué vella mandrosa, i no sabia avenir-se que les
persones no es llevessin a una hora convenient. Espanyà la porta
(*11) i va sortir.
El primer quilòmetre de camí va fer-lo com qui diu volant. Després
s'aturà, tot sorprès de trobar tan poques persones i de veure que
les botigues encara no fossin obertes.
Feia un matí molt fosc, molt boirós, però tanmateix no n'hi havia
per tant que fossin suspesos els quefers. ¡Ell bé hi havia d'ésser,
a la seva feina! ¿Com, doncs, es quedaven els altres al llit per una
simple raó de boira i de foscor?
Arribà a Holborn. Cap òmnibus a la vista! Tres homes solament es
veien, allà al lluny, (l'un era guàrdia), després un carro de
verdures i un cotxe miserable. Va treure's el rellotge: faltaven
cinc minuts per a les nou. S'aturà, per comptar-se les pulsacions;
s'ajupí per palpar-se les cames; i, amb el rellotge a la mà, envestí
un policia, preguntant-li si sabia l'hora que era.
- L'horà que és?- exclamà el policia, amidant George de cap a peus
amb esguard desconfiat. -Escolteu: vós mateix la sentireu tocar.
George escoltà, i la campana d'un rellotge veí sonava.
George (amb accent indignat): -Tot just són les tres!
El policia: -Quina hora voldríeu que fos?
George (ensenyant el seu rellotge): -Les nou!
El policia (rudament): -Sabeu on viviu, vós?
George reflexionà i donà la seva adreça.
El policia: -Així, doncs, seguiu el meu consell. Aneu-vos-en
tranquil·lament a casa vostra, emporteu-vos aquest fòtil, i
deseu-vos: que no se us vegi mai més.
George va tornar-se'n a casa, sense obrir boca durant tot el camí.
Un cop a casa, pensà despullar-se i tornar a jeure; però,
reflexionant, va veure que una i altra vegada s'hauria de llevar,
rentar-se, vestir-se, etc. Hi renuncià, i va asseure's al seu silló
amb ganes de fer-hi un son.
No li havia passat mai, allò de trobar-se tan desvetllat. Llavors
encengué la llàntia, prengué els escacs i provà de jugar una
partida. Aquesta distracció no la trobà gaire atractiva. Abandonà
els escacs i provà de llegir, però de cap manera no sabia
interessar-se gens ni mica en la lectura. Agafà el paletot i sortí a
donar un tomb.
Pertot la tristesa i la solitud regnaven. En veure'l els policies,
no els feia gaire goig, i el vigilaven, li enfocaven les llanternes,
no el deixaven de petja. Per altra banda, anava George tan esverat
que arribà a imaginar-se si realment seria culpable d'alguna
malifeta, i es ficava per tots els carrers, i mirava de fer-se
fonedís per les reconades fosques cada vegada que oïa el pas regular
dels agents.
D'aquesta manera, naturalment, encara havia de fer-se més sospitós a
la força pública, la qual va envestir-lo, el féu eixir del seu
amagatall i li preguntà:
-Què hi fa, V., per ací?
-He sortit- responia -a donar un tomb. (Noteu que eren les quatre
del matí.) Se'l miraven, i no se'l creien. Una parella va
acompanyar-lo fins a casa seva, per tal de comprovar si efectivament
vivia allà on deia. Van veure com obria amb sa clau i com entrava, i
es posaren en disposició d'observar la casa.
Se li acudí la idea d'encendre foc i fer-se el desdejuni, per a
matar l'estona; però, cada vegada que agafava un objecte (la paella,
el carbó, una cullera, etc.), se li escapava de les mans, fent un
soroll que li donava una mortal angúnia. Tenia por de fer despertar
Mrs. Gipping, i que aquesta, creient que s'havien ficat lladres a la
casa, no li passés pel cap cridar la policia. Ja es veia agafat del
coll pels dos guàrdies i conduït a la caserna.
Amb una gran excitació nerviosa, malalt, es representava el seu
procés, els seus esforços per explicar els fets al Jurat, que no el
creuria, i la seva condemna a vint anys de treballs forçats! La seva
mare moriria del disgust!
Deixà de preparar el desdejuni, i esperà fins a dos quarts de vuit,
enfonsat en el silló i embolicat amb una flassada, la vinguda de la
senyora Gipping.
D'ençà d'aquella nit, ja mai més no es volgué llevar massa d'hora.
Tanmateix allò li havia servit de lliçó.
* * *
Mentre em contava George aquesta veritable història, estàvem
asseguts i embolicats amb els nostres cobertors. Quan hagué acabat,
vaig esforçar-me a despertar Harris a cops de rem: el tercer cop
produí el seu efecte. Harris es girà de l'altre costat, murmurant:
-Sí, sí: vaig a llevar-me de seguida. Doneu-me les sabates de
cordons.
Ràpidament, servint-nos d'un ganxo, li férem recordar el lloc on es
trobava. De sobte, va redreçar-se sobre el seu seient i envià
Montmorency (que dormia el son del just sobre el seu estómac) a
través de la barca mateix que una bala.
Tot seguit vam desfer l'envelat i anàrem tots quatre a examinar
l'aigua per la part ampla. Ens esgarrifàrem. El dia abans havíem
projectat de llevar-nos ben de matí, llançar qui sap a on els
cobertors i les flassades i pendre un bon bany al riu per
restablir-nos; però, ara que el dia s'aixecava, la idea semblava
menys temptadora. L'aigua devia ésser glacial i el vent bufava del
Nord. Harris digué:
-Apa! Qui és el primer de picar a dins?
No hi hagué pas empentes per la prioritat. George donà la seva
opinió baixant a l'interior de la barca per posar-se els mitjons;
Montmorency udolà, gairebé involuntàriament, demostrant que la sola
idea del bany li feia molt d'escrúpol; Harris observà que fóra
difícil tornar a entrar a la barca, i, tombant-se, va posar-se a
cercar el seu _inexpressable_ (*12).
Per la meva part, em dolia d'abandonar el projecte, malgrat no
fer-me goig un cabussó. De segur que hi havia arrels i herbes, i
vaig pendre la decisió de recórrer a un terme mig: anar a
ablucionar-me vora l'aigua. Agafo una tovallola, m'enfilo al marge i
llisco com una serp per una branca que penjava damunt del riu.
Feia un fred dur: el vent tallava com un ganivet. Acabava de perdre
les ganes de fer una aspersió, i em dic: -Me'n torno a la barca, i
em vesteixo.- No faig sinó girar-me i la maleïda branca se'm trenca
i caic de cap, amb la meva tovallola, fent un formidable soroll.
Vaig ésser arrossegat al mig del corrent, amb un litre o dos de
Tàmesis a dins de la gola, abans no vaig poder compendre el que
havia passat.
Harris: -Per Júpiter! El vell Jerome a dins! (Amb aquestes paraules
em saludaren, al moment que jo reapareixia escupinyant.) No el creia
pas tan valent. I vós?
George: -És bo, això?
-Deliciós- vaig respondre, bufant fort. -Ni per un imperi voldria
haver-ho deixat. ¿Per què no ho proveu, vosaltres? Cal només una
mica de decisió: vet ací.
No em fou possible de persuadir-los. Després, mentre ens vestíem, va
passar-me una cosa molt divertida.
Tot jo, en entrar a la barca, tremolava de fred, i, amb la pressa
d'agafar la meva camisa, la vaig deixar caure al riu. Allò sí que va
enfurismar-me: sobretot en veure George fent grans riallades.
Tanmateix no n'hi havia per riure! Vaig dir-li que no rigués tan
fort, que mai no havia jo vist cap home rient d'aquella manera.
Li vaig declarar, perduda la meva sang freda, que el considerava un
estúpid maniàtic, un imbècil, un idiota, etc. La seva joia no tingué
límits. Aleshores, al moment mateix en que pescava la camisa, vaig
descobrir que era la de George: jo l'havia presa equivocadament per
la meva. El cas em semblà molt distret, i ¡em vingueren unes ganes
de riure! Veia jo la camisa mullada de George i el seu propietari
mig partint-se de les riallades que feia. Allò em posà de bon humor:
tant, que novament vaig deixar caure la camisa a l'aigua.
George (fent crits inarticulats): -Que no aneu a buscar-la?
Impossible de respondre, però a la fi vaig poder pronunciar, en mig
de les meves contorsions:
-No és pas la meva. És la vostra!
Mai no he vist la cara d'un home passar del goig a la gravetat amb
tanta de rapidesa.
-Com?- cridà, aixecant-se d'un bot. -¡Quina mena d'animal més
ximplet que sou! ¿Qui no us feia anar amb més compte? Mil dimonis!
¡Bé podíeu haver-vos vestit al marge! Vós no sou digne de viure en
una barca! Doneu-me el garfi.
Vaig provar de fer-li veure com era de còmica la cosa, però
inútilment. George, de vegades, és refractari a fer-se càrrec d'una
broma.
Llavors, passant a un altre assumpte, digué Harris:
-Proposo de fer ous remenats, per al desdejuni. Els faré jo mateix.
És una de les meves especialitats en les excursions.
Segons ell, tota persona que en menjava un cop, ja no podia passar
sense: moriria si no pogués tornar a menjar-ne. Nosaltres, només de
pensar-hi, ja la boca se'ns feia aigua, i li donàrem el foguer, la
paella, els ous que s'havien escapat de la batalla, i tot el que hi
havia d'utilitzable dintre el cove, demanant-li per favor que posés
mans a l'obra.
El trencament dels ous el contorbà una mica; però, més encara que de
trencar-los, va preocupar-se de ficar-los a la paella i, després, de
presservar els seus pantalons i de procurar no tacar-se les
mànegues. En ficà mitja dotzena a la paella i s'acostà al foguer per
a remenar-los.
Pel que nosaltres podíem judicar, era aquell un treball fatigós.
Quan s'acostava a la paella, es cremava, llançava el que tenia a les
mans, s'espolsava els dits i injuriava el material. Cada vegada que
ens el miràvem, li vèiem practicar aquestes operacions. Nosaltres,
naturalment, pensàvem que tot allò era necessari: ignoràvem el que
eren ous remenats i vam suposar que era un d'aquells plats dels
pells-roges, o dels salvatges de les illes Sanwich, la confecció
dels quals demana danses i càntics per reeixir.
Montmorency anà a voltar el foguer i ficà el nas a dins: el llard
saltà i l'esquitxà, i ell va posar-se també a dansar i rondinar. Fou
aquesta, certament, una operació de les més interessants i
emocionants: George i jo restàrem tristos en veure-la acabada.
El resultat no fou l'èxit que Harris ens havia anunciat: ¡hi havia
ben poca cosa per a mostrar com producte de la seva tasca! Sis ous
havien estat tirats a la paella, i d'aquesta va sortir-ne, total,
una cullerada de mixtura cremada i no gaire apetible. Harris ens ho
explicà.
-És per culpa de la paella. Si haguéssim tingut una mica de brou i
un foguer de gas, tot hauria anat com una seda.
Decidírem no confeccionar més aquest plat, mentre no tinguéssim a mà
aquests poderosos auxiliars culinaris.
Quan acabàvem de desdejunar-nos, el sol començava a cremar, el vent
havia passat i el matí era esplèndid com no podia demanar-se. Res, o
gairebé res, no ens podia recordar el segle XIX. Tot esguardant la
naturalesa que ens rodejava, plena de sol, podíem creure que la
successió de segles lliscats entre aquell matí i l'altre matí de
juny de 1215, eternament memorable, era envaïda, i que nosaltres,
fills dels yeomen (1), vestits de _homespun_ amb el dirk (2) a la
cintura, ens esperàvem allí per a llegir aquesta sorprenent pàgina
històrica, el sentit de la qual devia fer compendre a tots els
mortals, quatre cents anys després, un tal Olivier Cromwell, que va
estudiar-la a fons.
Era un bell matí d'estiu, ple de dolça i reposada llum, amb tot i
fer un aire precursor de tempesta. El rei Joan ha dormit a
Duncroft-Hall, i ja tot el dia abans han fet retrunyir la petita
vila de Staines les armes dels soldats, l'eixordador pernabatre dels
grans cavalls, les veus de comandament dels oficials, els renecs
salvatges i les paraules esgarrifoses dels barbuts arcabussers, dels
que duen destrals i piques, i dels llancers de parla estrangera.
Llargs seguicis de cavallers i gentilshomes, amb esplèndids
abillaments, han descavalcat per la vila, bruts i empolsegats del
viatge. A la nit les portes del veïnat, tot esporuguit, s'han hagut
d'obrir al primer requeriment dels guerrers que grosserament
reclamaven l'allotjament i el menjar que de dret els pertoca, i
exigien que l'una cosa i l'altra fossin com cal, sots pena de portar
el dol als estadants de les cases. En aquests temps de revolta
l'espasa és jutge i jutjat, demandant i botxí, i ella és qui paga.
A la plaça del Mercat s'hi són aplegades, entorn d'una gran foguera,
les tropes dels barons. Mengen i beuen a desdir, bramen cançons
bàquiques, juguen i es barallen, mentre la nit avança. L'abrandament
del foc estén estranyes ombres sobre el munt d'armes apilades i les
salvatgines siluetes dels soldats.
La mainada de la vila els rodeja, els examina, esparverada, mentre
algunes dones entaulen col·loquis i garlen, enriallades, amb la
soldadesca ardida, que tan poc s'assembla als fills del poble.
Aquests se'n són allunyats, portant a la cara l'expressió
d'aturdiment que els és pròpia.
Al lluny, venint dels camps que rodegen la vila, resplendeixen,
afeblides, les llums dels campaments on s'han acoblat nombroses
tropes entorn de llurs senyors, o els mercenaris francesos de
l'hipòcrita Joan vagaregen mateix que llops devoradors.
Els carrers són ocupats pels sentinelles, els focs flamaregen sobre
les altures veïnes, i la nit transcorre. Finalment el dia s'aixeca
sobre la vall del vell Tàmesis: som a la matinada d'aquest gran jorn
que ha d'afermar amb esclat el destí de les generacions venidores.
Quan s'ha fet dia, de l'illa de més avall (més enllà de l'illa on
som nosaltres) puja la remor del tràfec d'un gran nombre de
treballadors. Aixequen el gran pavelló que l'altre vespre portaren:
els fusters s'afanyen a clavar llargues rengleres d'esglaons, mentre
els tapissers vinguts de Londres preparen les sedes tornassolades i
la draperia d'or i d'argent.
Per allà baix, pel camí que serpenteja al llarg del riu, es veuen
arribar de Staines una dotzena de vigorosos alabarders: són la gent
dels barons. Riuen i parlotegen, amb una veu grossa; s'aturen a cent
metres de nosaltres, sobre l'altre marge; reposen sobre llurs armes,
i esperen.
Cada hora arriben, pel mateix camí, noves colles de gent d'armes.
Els cascos i les cuirasses lluen sota els raigs del sol matinal, i
aviat el cami s'omple, fins on pot allargar la mirada, d'acers
espurnejants i cavalls ardents. Els cavallers galopen, cridant, de
grup en grup; petits penons onegen peresosament al ventijol de la
tèbia atmosfera. De tant en tant es fa com un remolí més o menys
fort pels guerrers que obren llurs files: és un gran baró que, sobre
el seu poltre i amb acompanyament de guardes i escuders, corre a
situar-se al cap dels seus vassalls i servents.
Pel vessant de Cooper-Hill, o sia davant del campament, s'hi han
aplegat els paisans esparverats i els badocs que sortiren de
Staines. Cap d'ells no sap el motiu exacte d'aquest enrenou: cadascú
dóna un parer diferent sobre l'espectacle que veu. Els uns asseguren
que el poble en treurà bon profit, de l'obra que va a realitzar-se;
però els vells branden la testa, car ja saben, d'altres vegades, el
que són aquests tripijocs.
El riu, fins a Staines, és cobert d'embarcacions, petits vaixells i
closques de nou que avui únicament les pobres gents fan servir. Tota
aquesta flota ha estat remolcada o dirigida pels seus vigorosos
remers, i s'acosta, tan com pot, als passadissos coberts, esperant
el rei Joan per a transportar-lo al lloc on la fatídica carta rebrà
la seva firma.
És migdia, i tota aquesta gran gentada s'espera pacientment. Ha
corregut la remor que Joan _l'Anguila_ s'ha tornat a escapar de la
pressió dels barons i que ha sortit de Duncroft-Hill, seguit dels
seus mercenaris, per un objecte tot diferent, que res no té que
veure amb la firma de la carta que ha de portar la llibertat al
poble.
Però no! La mà posada sobre el seu muscle ha estat ara de ferro, i
és inútil que provi de refugir-se'n. Força lluny, allà baix, sobre
el camí, s'aixeca un petit núvol de polseguera. El núvol s'acosta i
s'engrandeix; se senten ressonar, a cada instant més clarament, les
ferradures dels cavalls, i un lluït acompanyament de senyors i
cavallers, de brillants vestidures, es desplega al mig dels grups de
gent d'armes. Al davant, a reraguarda i a cada costat cavalquen els
cavallers dels barons. Al mig hi ha el rei Joan.
Es dirigeix el rei vers les galeres que l'estan esperant, i els
grans barons surten dels rengles per anar al seu encontre. El rei
els saluda, els envia somrisos i els diu paraules dolces com la mel.
Diria's que va a un banquet donat en honor seu.
Però, quan està a punt de saltar a terra, llança una llambregada
furtiva als mercenaris francesos, aturats darrera seu, i als braus
homes dels barons que el rodegen.
És que no era hora? Un cop violent a aquest cavaller que està al seu
costat sense desconfiança; una veu de comandament als seus
mercenaris; una càrrega desesperada sobre aquestes files sorpreses,
i els barons rebels podrien ben bé maleir el dia que intentaren
travessar-se als seus plans! Una mà més agosarada hauria canviat,
potser, en aquest moment, la sort de la partida empresa. Si un
Ricard és allà, ben bé que el cop alliberador hauria pogut
allunyar-se dels llavis d'Anglaterra, i el sabor de la independència
desaparèixer per cent anys.
Però el cor del rei Joan defallí davant les baronils figures dels
soldats anglesos. Abandonà els ramals del seu poltre, baixà d'aquest
i s'assegué a la primera de les galeres. Els barons el seguiren, amb
les mans enguantades de ferro sobre el puny de llurs espases. La veu
de «Deixeu anar!» fou donada; les pesants barques, ornades
sumptuosament, deixaren a poc a poc el marge de Runnymede, i,
lluitant penosament contra el ràpid corrent, arribaren a tocar,
carrisquejant, la ribera de la petita illa que d'ençà d'aleshores es
diria Illa de la Carta Magna (Magna Charta Island).
El rei Joan ha desembarcat, i tothom s'espera, contenint-se la
respiració, amb un profund silenci.
Un clam immens ressona, i sabem que la clau de la volta, la pedra
fonamental de la Llibertat anglesa, acaba d'ésser sòlidament
segellada.
(1) Antiga guàrdia particular dels reis d'Anglaterra; també una mena
de guàrdia municipal.
(2) Punyal usat pels muntanyencs.