Primera nit.--Sota l'envelat.--Demanant socors.--Esperit d'oposició
de les teteres.--Mètode per a triomfar.--El sopar.--Com s'obté la
prudència.--Es desitja una illa: millor que sigui pels volts de
l'Oceà Pacific Sud, convenientment servida, amb tuberies per
dessecar la terra, i deserta.--Divertida història de ço que
s'esdevingué al pare de George.--Una nit sense repòs.
Harris i jo acabàrem per creure que la resclosa de Bell-Weir tal
vegada no fos a passeig, com aquella de que havem parlat. George va
remolcar-nos fins més enllà de Staines, i aleshores el reemplaçàrem
nosaltres. La nostra barca semblava pesar cinquanta tones; i pel que
toca al camí fet, ni que es tractés de quaranta milles. A la fi, a
dos quarts de vuit passàrem la resclosa, entràrem tots tres a la
barca i vam atansar-la vora el marge esquerre per cercar un
amarratge.
Nosaltres havíem volgut arribar a Magna Charta Island, (indret tot
encís on el riu serpenteja per una vall de dolça verdor), per tal
d'acampar en una de les nombroses cales pintoresques que hi ha sobre
aquesta minúscula platja. Si hem d'ésser, però, ben sincers, ara
això no ens corprenia com al principi de la diada, i una mica
d'aigua, entre un vapor i un forn de gas, ens satisfeia a bastament
per a passar la nit. El paisatge no ens interessava gaire: del que
sentíem necessitat era de sopar i de dormir.
Arribàrem, doncs, a Picnic Point, i ens aturàrem en un bell recó:
vora un gran om, a les retorçades branques del qual lligàrem la
nostra barca. I fèiem pensament de sopar (el te de la tarda havia
estat suprimit, per a guanyar temps) quan George s'hi oposà, bo i
dient:
-Donem-nos pressa a fer-nos el sostre, abans no arribi la nit,
aprofitant la claror que resta. Un cop enllestit, no tindrem altre
quefer, i podrem sopar amb la consciència tranquil·la.
Aquesta cobertura de vela demana una col·locació tan exacta i
ajustada com cap de nosaltres no havia pensat. Dit amb paraules,
semblava una cosa ben senzilla: es prenen cinc arcs de ferro, com si
fossin arcs de croquet; se'ls clava sobre la barca; després s'estén
la vela al damunt i es lliga per sota. Nosaltres ens pensavem fer-ho
amb un no res, però tanmateix calculàvem ben migradament l'operació.
Agafàrem els arcs i començàrem d'encaixar-los dins dels galzes
reservats a l'efecte. Vosaltres no us creureu (n'estic segur} que
sigui aquesta una operació perillosa: doncs jo ara us puc dir que ho
és, i fins m'admiro que existeixi encara el narrador, per a
instruir-vos en aquest assumpte.
Ni que els arcs haguessin estat dimonis ens haurien donat tanta
feina. Impossible fer-los entrar en els galzes si no era a cops de
peu i d'estaca. A la fi van ésser col·locats, però ens donàrem
compte que els arcs no corresponien als galzes i que calia
treure'ls. Naturalment, aleshores els arcs no volien sortir, i una
seriosa lluita s'emprengué entre ells i dos de nosaltres. Al cap de
cinc minuts saltaren bruscament: semblaven fer tots els possibles
per a llançar-nos a l'aigua i fer-nos ofegar. No res menys, els arcs
tenien, a dalt de tot, unes frontisses que, per mica que ens
distraguéssim, ens colpejaven dels llocs més delicats de la nostra
persona. Mentre discutíem amb l'extrem dret per a persuadir-lo de
fer el seu deure, l'extrem esquerre ens arribava traïdorament per
darrera i ens escometia del cap.
Finalment, restaren tots al seu lloc, i ja sols faltava la vela per
sobre. George la desplegà, subjectant una de les vores a la part de
proa; Harris es posà al mig, per a pendre-la de les mans de George i
fer-la passar a popa, on era jo per a rebre-la. Abans no arribà a
les meves mans, va passar qui sap l'estona. George feia el seu paper
a les mil meravelles, però Harris acomplia el seu amb una total
absència del sentit comú.
Val a dir que era una cosa nova per ell, és veritat, però mai no he
sabut compendre de quina manera va manegar-s'ho. (Ell tampoc no ha
sabut donar-ne cap explicació.) És el cas que per un procediment
misteriós aconseguí, al cap de deu minuts d'esforços sobrehumans,
embolicar-se tot ell amb els plecs de la vela: allò que es diu ben
embolicat, tan ben lligat i empresonat que no podia de cap manera
desfer-se'n. Per la seva part féu tots els possibles per recobrar la
llibertat (aquest dret que tot anglès posseeix des de la naixença) i
treballant desmesuradament (després vaig saber-ho) féu caure George.
George va donar-li les _gràcies_, començant entre tots dos una
partida de molestar-se l'un a l'altre, per torn rigorós.
Jo, mentrestant, estava a l'espectativa. Se m'havia dit que no em
mogués d'allà on era esperant que em fessin arribar la vela. I jo
esperava, en companyia de Montmorency, al lloc indicat. Vam
adonar-nos que la vela era violentament remenada, convulsionada;
però nosaltres vam pensar que aquest moviment era conseqüència d'un
mètode d'instal·lació, i romanguérem arreconats. També sentírem uns
sons ofegats que sortien del fons de la barca, com si trobessin que
l'operació era massa fatigosa, i nosaltres en traguérem aquesta
conclusió: que calia esperar el moment en que es fes més senzilla,
abans de pendre-hi part.
Com més esperàvem, més grosses semblaven fer-se les complicacions.
A l'últim veiérem el cap de George i oírem com aquest ens deia:
-Doneu-nos la mà, gran plaga! ¿Què hi feu, aquí plantat com una
mòmia? ¡Que no ho veieu, que estem a punt d'asfixiar-nos!
Llavors em vaig posar a llur disposició. Jo mai no he pogut resistir
a una demanda d'auxili, i cal dir que aleshores Harris (que duia la
cara gairebé negra) n'estava ben necessitat, de socors.
Trigàrem, encara, ben bé mitja hora (mitja hora de treball
aferrissat) a deixar-ho tot enllestit convenientment. Aleshores
tocàrem xafarranxo per sopar.
Col·locàrem la tetera a proa de la barca, i nosaltres ens posàrem a
popa, ben decidits a no ocupar-nos-en i preparar els utensilis
complementaris del nostre àpat.
És, aquest, l'únic sistema per a fer bullir una tetera, quan un hom
es troba sobre l'aigua. En efecte: si l'astuta comare es dóna compte
de la vigilància exercida prop seu, mai no canta; però, si us
allunyeu, si comenceu el vostre àpat sense que se us vegi amb la
cara que penseu amb el te, com si tal cosa al món no existís, (no
heu de vigilar-la ni de lluny), ben aviat sentireu que la tetera
escup, car es mor de ganes de veure com la seva aigua es torna te.
Si se us fa tard, llavors és bo l'enraonar amb veu forta, fent veure
que tant se us en dóna del te. Poseu-vos prop de la tetera, fent que
ella se n'adoni, i crideu ben fort: «-¡No tinc ganes de te, ara! I
vós, George?» Aquest ha de respondre: «-No, de cap manera! Em fa
horror! És molt indigest. Més val que prenguem llimonada, en lloc de
te.» I la tetera farà tan bona feina, que fins apagarà el foc.
Nosaltres prenguérem aleshores aquest innocent subterfugi, i el te
va estar llest més aviat que cap altra cosa. Vam encendre la nostra
llanterna i ens agrupàrem per sopar.
Teniem força gana. Durant trenta cinc minuts no se sentia a la barca
altre soroll que el dels ganivets, dels plats i dels gots, i el
batre regular de quatre mandíbules proveïdes de bons queixals. Al
cap de trenta cinc minuts, Harris féu: -Ah!- canvià de posició les
cames, passant l'esquerra a sobre la dreta.
Cinc minuts després, George, a son torn, féu: -Ah!- i féu voleiar el
seu plat per sobre el marge. Tres minuts més tard, donà Montmorency
les primeres mostres de satisfacció d'ençà de la nostra partida; es
tombà de costat i estirà les potes. Jo vaig pronunciar un «Ah!» de
complaença i vaig deixar-me anar d'esquena. El meu cap trobà un dels
arcs, però ni un sol renec no va provocar-me; no hi vaig donar cap
mica d'importància. ¡Quins pensaments més bons es tenen, quan la
panxa està plena! ¡Què satisfet un hom queda, de si mateix i del
món! Les persones que n'han fet la prova em diuen que una
consciència ben neta fa l'home perfectament feliç i content; però
això mateix s'obté, i a més baix preu, amb un estómac ben satisfet.
Un hom se sent pròdig de clemència, de generositat, després d'un
àpat substanciós, seguit d'un bon païr. Es té valent el cor i noble
l'ànima.
Aquesta dominació del nostre sistema digestiu sobre el nostre
intel·lecte és veritablement curiosa. No podem treballar ni pensar
sense permís de l'estómac: és aquest el que ens dicta les nostres
emocions i passions.
Després d'ous i llard, ens diu: -Treball.
Després del beefsteak: -Son.
Després d'una tassa de te (dues cullerades plenes per tassa, fent
que no estigui al foc més de tres minuts) li diu al cervell: -Apa,
dreça't! Demostra l'energia dels teus ressorts. Sigues eloqüent,
profund, tendre. Mira a ulls plens la natura, la vida. Estén les
ales blanques dels teus ràpids pensaments, i que volin com sagetes.
¡Aixeca l'esperit: que sigui com la imatge de la Divinitat,
planejant sobre el bullici del món, i que munti, a través de camins
de fulgurants estels, fins a les portes de l'eternitat!
Després dels _muffins_ calents, li diu: -Sigues groller, sense
ànima, com les bestioles del camp, que no tenen cervell pensador.
Ten la mirada peresosa, mai il·luminada d'una fulgor d'imaginació o
d'esperança, de fe o d'amor, de vida!
Després del brandy (amb suficient quantitat): -Sigues insensat i
burleta; fes tombarelles, que atrauran la broma dels teus amics;
balbuceja incoherències; brama, amb crits inarticulats; demostra
palesament com el pobre home esdevé un estúpid intolerable quan la
seva voluntat i el seu seny s'ofeguen amb alguns centímetres
d'alcohol!
No som altra cosa que veritables esclaus del nostre estómac! No em
parleu de moral ni de justícia. Aneu amb compte amb el vostre
estómac i poseu-lo a dieta amb tot el seny i l'atenció deguts!
Aleshores la virtut i la satisfacció regnaran en el cor vostre,
sense que us calgui fer cap esforç; sereu ciutadans de bé, bons
amants, tendres pares, homes nobles i dignes.
Abans de sopar, estàvem malhumorats, asprosos, intractables.
Després, tot eren bones intencions recíproques, sense excloure'n el
gos. Ens estimàvem: a tothom, estimàvem.
Harris, amb un moviment, aixafà un peu de George. Si això arriba a
esdevenir-se abans de sopar, ben segur que George hauria expressat
vius desigs sobre la sort de Harris en aquest baix món, duent els
seus pensaments fins a fer-nos esgarrifar. Doncs bé: ara s'acontentà
amb dir únicament:
-Ep, company! Tingueu compte amb els meus peus!- I ho digué tot
dolçament.
Harris, per la seva part, altres vegades hauria cridat amb to
displicent: -És ben difícil, no trepitjar un peu de George, si un
hom es belluga en un radi de deu metres entorn del lloc on ell jau.
No sé perquè, tenint uns peus tan llargs, ha de venir a
instal·lar-se en una barca de curta talla. Li aconsello que els
pengi a la paret.- Però, en compte d'expressar-se així (com no
hauria fallat si som abans de sopar), Harris digué:
-Em sap molt de greu, vell amic! ¿Us he fet gaire mal?
-No, no- respongué George, -Jo en tinc la culpa.
-No, que la tinc jo.
Diàleg corprenedor, admirable.
Encenguérem les pipes i gaudírem de la calma de la nit fent petar la
xerrada.
George: -¿Per què no s'ha de poder viure sempre així? Fora del món,
de les seves tentacions i els seus vicis, portant una vida
tranquil·la i plàcida, fent tot el bé possible!...
-Heu's ací una cosa que sempre he desitjat vivament.
I vam embrancar-nos en una discussió, tractant de marxar tots quatre
a una illa deserta, convenientment servida, on poguéssim fer vida de
bosc.
Harris: -He sentit a dir, per això, que les illes desertes ofereixen
el seriós inconvenient d'ésser humides.
George: -No! ¡Si tenen bones tuberies de fang per a dessecar la
terra!...
Enraonàrem sobre l'assumpte, i això dugué a la memòria de George una
història molt divertida, de la qual son pare havia estat l'heroi.
Viatjava son pare, amb un amic, pel país de Gales, i una nit van fer
parada en un petit hostal, on s'eren aplegats, per a passar-hi la
vetlla, alguns altres joves.
Van demostrar com els plaïa de trobar-se junts, i s'acomiadaren molt
tard, per anar a jeure. Els nostres dos viatgers (llavors el pare de
George era molt jove) havien menjat i begut alegrement. Els tocava
dormir a la mateixa habitació, amb llits separats. Agafaren una
espelma i entraren a la cambra. No fan sinó entrar i l'espelma fa un
sobresalt, va contra la paret i s'apaga. Els dos amics van veure's
obligats a despullar-se a les palpentes i a cercar el llit dins la
foscor. Però vet aquí que, en lloc d'anar cada un al llit que li
pertocava, com pensaven fer, s'enfilaren a un mateix llit sense
donar-se'n compte. L'un tenia el cap a la capçalera, i l'altre, que
havia pujat per l'extrem contrari, tenia els peus sobre el coixí. Hi
hagué un moment de silenci. Després el pare de George digué:
-Eh, Joe!
-Què hi ha, Tom!- respongué la veu de Joe, sortint de l'extrem
oposat del llit.
Tom: -Al meu llit hi ha un home! ¡Els seus peus els tinc sobre el
meu coixí!
Joe: -Quina cosa més extraordinària! ¡Que el diable se m'emporti si
al meu llit no s'hi ha ficat també algú!
Tom: -I què penseu fer.
Joe: -Fer-lo saltar de pressa. Què s'ha cregut!
Una lluita començà, seguida de dos cops pesants sobre el trespol.
Una veu dolorida va dir després:
-Tom... Escolteu!
-Digueu...
-Haveu estat llançat, vós?
-Sí, noi, sí. M'han fet saltar del llit a quatre grapes.
-A mi també. ¿Què us en sembla, d'aquest hostal? S'hi està de
primera.
Harris va interrompre la narració per demanar:
-Com en deien, d'aquell hostal?
George: -_El porc i el card_. Per què ho pregunteu?
Harris: -No és pas el mateix nom?
George: -Què voleu dir?
Harris: -Tanmateix és ben curiós. Una aventura ben semblant va
esdevenir al meu pare en un cert hostal. Li havia sentit contar qui
sap les vegades, i pensava si les dues aventures haurien passat en
el mateix lloc.
* * *
Eren les deu quan ens en anàrem a jeure, i, per la meva part, tenia
ganes de dormir força: em sentia fatigat d'allò més. Però va ésser
impossible. En temps ordinari, em despullo, deixo el cap sobre el
coixí i em sembla que és tot seguit quan truquen a la meva porta i
em criden: -Dos quarts de nou!- Però aquesta vegada diria que tot
conspirava contra el meu repòs: la novetat de la situació, la duresa
de la barca, la posició incòmoda en que estava (el cap sobre un
banc, i sobre un altre banc els peus); el xapoteig de l'aigua entorn
nostre, el vent a través de les branques... tot em contorbava, no
deixant-me reposar.
Vaig acabar per dormir algunes hores. Llavors un tros de barca
(probablement afegit durant la vetlla, puix que a la nostra partida
no hi era, ni el vaig saber trobar en deixondir-me) comença a
tustar-me de l'espina dorsal. Jo dormia, i somiava: somiava que
m'havia empassat una moneda de cinc pessetes, i que, per poder
treure'm aquesta moneda, m'estaven foradant l'esquena amb una
barrina. Jo trobava el procediment poc cortès i els assegurava que
ho pagaria a fi de més, per la qual cosa bé podien fer-me crèdit
fins aleshores; però ells no s'admetien de raons, i preferien ésser
pagats encontinent, puix del contrari em caldria afegir a la suma
els interessos. M'hi vaig tornar, i els vaig dir el que en pensava,
de tal comportament; ells, per tota resposta, donaren una torsió tan
horrible a la barrina, que em vaig despertar.
Sentia tuf a la barca, i tenia mal de cap. Vaig pensar que m'aniria
bé respirar l'aire fresc de la nit, i em vaig vestir amb la roba que
em vingué a les mans: n'hi havia de meva, de Harris i de George.
Vaig pujar dalt del marge. La nit era esplèndida de debò. La lluna
dormia, deixant la terra en repòs sota els ulls dels estels, que
semblaven enraonar amb el nostre planeta, mentre nosaltres dormíem
en mig d'un intens silenci: qui sap si discutirien profunds misteris
amb una veu tan forta i sobrehumana que no podien les nostres oïdes
d'infants entendre'n el so.
Aquests estranys estels clars, freds, ens corprenen amb una mena
d'astorament respectuós. Nosaltres semblem nens, de febles peus,
perduts dins del temple fosc de la Divinitat adorada i inconeguda:
tremolant sota la volta que reenvia el ressò i deixa penetrar una
llum tamisada en la perspectiva immensa, aixequem els ulls
vacil·lants entre l'espant i l'esperança, amb l'angúnia de veure
sobtadament aparèixer alguna visió espaordidora.
I, d'altra part, sembla tan aconhortadora, tan intensa, la nit! Amb
la seva augusta presència les nostres petites tristors són esvaïdes.
El dia ha estat ple d'inquietuds i de dolors; els nostres cors,
s'han nodrit de roïns i amargs pensaments; el món ens ha semblat dur
i viciós. Aleshores compareix la Nit; posa dolçament la seva mà, com
una tendra mare, sobre el nostre front febrosenc; envers ella fa
girar les nostres petites persones, tot llàgrimes, i la veiem
somriure. No parla pas, però nosaltres comprenem el que diu, i
posant-se sobre el cor les galtes ardents i enrojolades, ella fa
esvair-nos el sofriment.
De vegades la nostra dolor és molt profunda, molt positiva, i davant
la Nit restem muts, sense paraula, però traduint el nostre sofrir
amb gemecs. La Nit (d'un cor que és tot commiseració per nosaltres),
no podent endolcir el nostre mal, pren la nostra mà amb la seva. El
petit Univers esdevé minúscul, imperceptible al nostre esguard; som
portats sobre les negres ales de la deessa i passem un curt instant
davant una Presència que li és superior. Amb la suprema llum
d'aquesta gran Presència tota vida humana es llegeix com un llibre,
i aprenem que la Dolor i la Tristesa són àngels de Déu.
Solament aquells que han dut la corona del sofriment poden esguardar
aquesta llum suprema. En perdre-la, no haveu mai de parlar-ne ni
revelar el misteri que en coneixeu.
En temps passats, caminaven per una estranya contrada uns bons
cavallers. El camí creuava un bosc espès on els espinals eren tan
espessos que els dissortats que s'hi perdien hi deixaven la carn a
bocins. Els arbres d'aquell bosc tenien tant de fullatge que cap
raig de llum no podia travessar-lo per aclarir les tristes tenebres.
Quan els cavallers van ésser, doncs, a passar el bosc, se n'hi va
perdre un, que no saberen trobar els seus companys, els quals,
planyent-se'n i plorant a l'amic com es plora un mort, continuaren
llur camí.
Un cop arribats a llur formós castell, terme del llur viatge, es van
passar una pila de dies divertint-se. I s'esdevingué que, una nit
que estaven asseguts confortablement entorn del foc, a la gran sala,
fent grans libacions, el company perdut es presentà sobtadament i
els saludà. Anava tot esparracat, mateix que un miseriós captaire, i
unes horribles nafres li cobrien tot el feble cos; però se li veia.
el rostre radiant d'una gran joia.
Els amics tot era fer-li preguntes, i ell ,contà com s'havia perdut
pel bosc ombriu, havent de fer, a l'atzar, llargs dies i llargues
nits de camí, fins al moment que, fet malbé, sagnant, s'havia deixat
caure a terra per morir. En aquell moment suprem, en mig de les
tenebres horribles, se li aparegué una jovencella d'alta figura: el
prengué de la mà, i a través de viaranys embarzerats i en els quals
mai cap home havia posat la petja, va menar-lo a sota d'un boix
fosc, on rajava una llum comparable a la del dia, com una llàntia és
comparable al sol.
Amb aquella llum tan intensa el nostre cavaller veié, com en un
somni, una aparició tan bella, tan esplendent, que oblidà les seves
nafres sagnants i li semblà entrar a la mansió on la felicitat és
tan profunda com els abismes del mar, que un hom no podria amidar.
La visió s'esvaí, i el bon cavaller, posat de genolls, regracià el
bon sant qui havia fet perdre'l pel bosc, d'haver-li deixat
contemplar la suau aparició que era allí amagada.
El nom d'aquest bosc tenebrós és la Desesperança.
Quant a la visió que es va aparèixer al bon cavaller, no podem
revelar-ne res.