-No puc afirmar-ho, però hi ha grans probabilitats que hi vagi. Si
no sóc a les 11'5 a Kingston, hi ha probabilitat que sigui a les
9'32 cap a Virginia-Water, o, potser, amb l'exprés de les deu cap a
Wight i altres estacions.
Vàrem donar-li mitja corona, encarregant-li:
-Sigueu a les 11'5 cap a Kingston. Ningú no sabrà, en aquesta línia,
el que sou ni on aneu. Vós coneixeu el camí. Llísqueu dolçament i
conduïu-nos a Kingston.
-Fet, senyor. No puc afirmar-ho, però suposo que deu haver-hi un
tren format per anar a Kingston. Jo seré en aquest tren. Vinguin els
quartos.
I heu's aquí que marxàrem cap a Kingston pel London and
South-Western Railway.
Més tard ens assabentàrem que el tren que ens havia portat a
Kingston era, en realitat, el correu d'Exeter: s'havien perdut
moltes hores a l'estació de Waterloo cercant-lo, i mai no s'ha sabut
el que se'n va fer.
La nostra barca ens esperava a Kingston, prop del pont. Ens hi
acostàrem, i, un cop disposat el nostre bagatge, embarcàrem. El
mariner ens demanà:
-Estan llestos, senyors?
-Llestos: apa!- responguérem.
Harris agafa els rems, jo tinc el governall i Montmorency fa un gest
de profunda indignació.
I ens abandonem sobre les aigües, que durant quinze dies seran el
nostre motiu.