Kingston.--Notes instructives sobre la història antiga d'Anglaterra.
--Observacions interessants respecte al roure tallat i la vida en
general.--Trist cas del jove Stiwings.--Fantasies sobre les
antiguitats.--No em recordo que sóc al timó.--El que s'esdevé.--El
laberint de Hampton-Court.--Harris fa de guia.
Era un esplèndid matí, a darreries de la primavera, o sia al
començament de l'estiu (com millor us sembli): aleshores que el
tendre color del verd fullam pren una tonalitat més viva.
Els carrers originals de Kingston en aquest indret per on baixen
fins a la vora de l'aigua, oferien, a la llum xardorosa del sol, un
aspecte força pintoresc. El riu reverberant, el caminet del bosc a
un costat, les gracioses torretes al davant, Harris (amb son
_veston_ vermell i groc) esforçant-se amb els rems, al lluny els
contorns grisos de l'antic palau dels Tudors: tot això componia un
bell quadro ple de llum, alegre i encalmat, amb tanta de vida i
ensems tan apacible, que, malgrat l'hora matinera, vaig sentir-me
corprès i rendit a un dolç somni.
Somiava Kingston (o _Kyningestern_) del temps passat: lloc de la
coronació dels reis saxons.
El gran Cèsar creua per ací el riu, i les legions romanes campen
allà, en aquelles cimes. Cèsar, com Isabel molts anys després,
sembla haver deixat per tot arreu la seva petja. Però Cèsar tenia
més respectabilitat que la bona reina Bess: mai no va fer caserna de
cap hostal. A la reina verge d'Anglaterra, contràriament, li plaïen
les modestes posades. A dotze milles de Londres no n'hi ha gaires
(s'entén, posades que ofereixin atractiu) que la susdita reina no
hagi visitat, que no hagi habitat o no hi hagi fet nit.
Ara jo em demano, suposant que Harris, tombant una nova pàgina del
llibre de la seva vida, esdevingués un gran home, important i savi
(primer ministre, per exemple) i morís, jo em demano si es posarien
pedres commemoratives als hostals de tota mena que assolien relleu
pel fet d'haver-los ell visitat. I penso que podrien ésser
redactades així:
«Harris begué en aquesta casa un vas de bitter.»
«Harris va pendre en aquest lloc dos grogs amb aiguardent, l'estiu
del 88.»
«Harris fou plantat a la porta de la casa, el desembre de 1886.»
No, no, impossible. El nombre d'aquestes làpides fóra massa
considerable. Serien els establiments on no ha entrat, els que
esdevindrien cèlebres.
Vegeu-ne una mostra:
«Unica casa de Londres en la qual Harris no ha begut mai.» I la gent
faria cua per voler descobrir el misteri.
Quant al pobre rei Edwy (que, com sabeu, era una mica boig), degué
tenir una veritable horror per Kyningestern.
El banquet de la festa de la coronació l'havia afectat violentament:
potser aquell senglar amb prunes confitades no li hauria provat
gaire. Segurament amb mi no hauria fet negoci. Potser hauria begut
massa hidromel i xereç. Sigui el que sigui, el cas és que sortí de
la sala del sorollós festí, per a passar una hora tranquil·la, al
clar de lluna, amb la seva Elgiva benamada. Els haguéssiu vist tots
dos, prop de la finestra, agafats de les mans, contemplant la
pàl·lida llum de l'astre rei de la nit jugant sobre l'aigua del riu,
ensems que dels salons arribaven, afeblits, els esclats i l'aldarull
del banquet.
Aviat el salvatge Odo i Sant Dunstan feren brutal irrupció a la
cambra tranquil·la, i, proferint grollers insults davant mateix de
la dolça reina, obligaren el pobre rei Edwy a tornar a la sala, en
mig dels clamors i les baralles dels embriagats comensals.
Més endavant, al so de músiques bèl·liques, els reis saxons i les
reines saxones eren enterrats a Hastings, i la grandesa de Kingston
s'eclipsà per llarg temps.
Quan Hampton-Court esdevé palau dels Tudors i els Stuarts, aquella
grandesa refloreix: es veuen els petits vaixells reials
balandrejar-se sobre llurs amarres al llarg del riu, i els elegants
cavallers, vestits de seda i or baixen gentilment la graonada de
l'embarcador, cridant: -Eh! Vinga una barca!
Bon nombre d'antigues cases parlen clarament del temps en que
Kingston era vila reial, habitada per l'aristocràcia i la cort
agrupades entorn del rei. La gran avinguda que condueix a les reixes
del palau, oferia contínuament una bella visió amb les curses dels
cortesans cavalcant magnífics poltres, i amb la brillantor de sedes
i velluts, el dringar dels cinyells d'or i pedreria, i cares
radiants de joia per tot arreu. Aquestes grans i llargues cases, amb
llurs finestrals ogivals, llurs enormes cossos de xemeneies i llurs
teulades característiques, fan reviure el temps dels gipons i les
altes polaines, les goles brodades amb perles, i els juraments
complicats. Foren edificades, aquestes cases, (els dies que els
homes sabien edificar) amb fermes rajoles rogenques, immutables al
pas dels segles, i llurs escales de roure que no rondinen ni es
queixen quan un hom les baixa dolçament.
Parlant de les escales de roure, recordo haver vist uns magnífics
platonats en una de les cases de Kingston. Es tracta d'una botiga
(establerta a la plaça del Mercat) que en altre temps hauria
segurament estat palau d'un gran personatge.
Un dels meus amics, que viu a Kingston, entrà un dia a la susdita
botiga per comprar un barret. Figureu-vos que, en un moment de
distracció, es ficà la mà a la butxaca i pagà encontinent, al
comptat rabiós.
El comerciant, que coneixia el meu amic, s'esparverà, de primer
antuvi; però ràpidament va calmar-se, i comprenent la necessitat
d'estimular aquesta bona habitud, oferí al nostre heroi, per tal
d'afalagar-lo, mostrar-li unes antigues entretalladures de roure, si
li plaïa de veure-les.
-Amb molt de gust, que les veuré- respongué l'altre.
L'home li féu travessar el magatzem i enfilar-se per l'escala de la
botiga. La balustrada era una positiva obra artística bellíssima, i
el mur estava guarnit, de dalt a baix, de roure entretallat, que
segurament hauria fet honor a un palau.
De l'escala passaren a la sala de rebre, gran i clara, decorada d'un
alegre paper amb un fons que enlluernava una mica. No hi havia,
d'altra part, res de particularment remarcable i el meu amic es
demanava per què se l'havia fet pujar a aquella habitació, quan el
comerciant anà fins al mur empaperat, i, colpejant-lo, produí un so
de fustam.
-És roure: tota l'habitació és de roure esculturat, fins al plafó,
molt semblant al que haveu vist a l'escala.
Tot estranyat, exclamà el meu amic:
-Pel gran Cèsar, bon home! ¿Voleu dir que haveu estat capaç de
recobrir el teginat de roure amb paper pintat de blau?
-Doncs sí!- fou la resposta. -Per cert que fou feina bastant
difícil, car em vaig veure forçat a recobrir primerament amb llauna
tota la superficie del mur, per salvar els entrants. La sala resta
així més alegre: abans era massa fosca.
Jo no puc fer a aquest home cap retret per la seva feta. (Heu's ací,
segurament, un gran consol per a la seva consciència.)
Segons el punt de vista de la majoria dels estadants que desitgen
rodejar-se de tota l'alegria possible, el comerciant té raó; però
llur punt de vista no és pas el mateix d'un antiquari. El roure
esculturat és ben agradós a la vista: plau, certament, haver-ne
quelcom. Viure rodejat, ça com lla, de roure esculturat, és
desmoralitzant (certament també), sobretot per a les persones que no
són tocades d'aquesta dèria. Tant se valdria, llavors, viure dins
una església. El que és trist, en el cas del barretaire, és veure'l
propietari d'una sala teginada de roure que ell menysprea, quan
tanta de gent hi ha que estima aquesta ornamentació i li cal pagar
grans preus per haver-la.
Vet ací la llei del nostre baix món: a cadascú li toca precisament
allò que tant se li en dóna, i sempre són altres els qui tenen allò
que faria la felicitat de llurs veïns.
Els pobres diables que amb prou feines poden subvenir a llurs
necessitats, obtenen vuit vigorosos rebrots, i els vells matrimonis
rics, sense hereus per atènyer llurs rendes, moren sense fills (*7).
No cal insistir massa sobre aquest punt! Esdevindríem melangiosos.
Hi havia al nostre col·legi un condeixeble que nosaltres anomenàvem
«Sandford i Merton». El seu nom veritable era Stiwings.
Quin xicot més extraordinari! Jo estic que veritablement li agradava
treballar.
S'havia exposat moltes vegades a seriosos perills pel seu costum
d'asseure's al llit i llegir grec. Tenia meravelloses idees
(semblaven cosa de l'altre món) quant a voler ésser l'orgull dels
seus pares i mestres: aspirava a guanyar premis, a ésser home i
esdevenir capaç. En poques paraules: rumiava una pila d'idees, i
tals eren aquestes idees, que palesaven la seva feblesa d'esperit.
Mai no he conegut una criatura més estranya, i ensems, tan
inofensiva com un infantó acabat de néixer.
Amb una regularitat de dos cops per setmana queia malalt, i, per
consegüent, no podia anar a classe. Segurament no hi havia ningú com
aquest «Sandford i Merton», per a caure malalt. ¿Es coneixia cap
malaltia, dins un radi de deu milles entorn d'ell? Doncs tot seguit
l'agafava a tot agafar-la.
Tenia bronquitis durant la canícula i febres per Nadal; el tombava
un reumatisme, després de sis setmanes de sequedat, i, si sortia al
carrer amb boira, tornava amb un cop de sol! Un any va patir
terriblement dels queixals: els hi arrencaren un per un i els hi
reemplaçaren per una dentadura postissa. Aquesta operació li valgué
unes bones neuràlgies i forts dolors a l'orgue auditiu.
Estava constipat invariablement sempre, llevat d'un cop que tingué
l'escarlatina durant nou setmanes. Els panellons havien fet un
arrendament per vida, amb la seva persona.
En el terrible flagell de còlera del 1871 el nostre barri fou
particularment protegit del contagi. Un sol cas greu hi havia al
veïnat: el del jove Stiwings.
Durant les seves malalties li calia jeure i nodrir-se amb gallina,
cremes i raïm d'hivernacle. Romania a la llarga, passant grans
crisis de llàgrimes perquè no se li deixava fer els seus exercicis
de llatí, i es posava la gramàtica alemanya fora del seu abast.
I nosaltres, que hauríem sacrificat deu mesos complerts dels nostres
cursos de col·legi per estar almenys un jorn malalts, nosaltres que
no desitjàvem procurar als nostres pares cap legítim orgull pel
nostre bon comportament, ¡nosaltres no podíem agafar un trist cop
d'aire al coll! Prou cercàvem els corrents d'aire, però contribuïen
a mantenir la nostra bona salut refrescant-nos els humors. Ens
enviàvem innobles mixtures per emmalaltir-nos, i ens feien engreixar
i ens augmentaven la gana.
Res no venia contra nosaltres fins que les vacances arribaven. En
ésser al primer dia d'aquestes, agafàvem constipats, tos ferina, i
tota mena de malalties, fins al temps d'anar novament a les classes.
Aleshores, malgrat tots els nostres esforços, la salut ens tornava
més forta que mai.
Aquesta és la vida, i ben cert que nosaltres no som altra cosa que
«l'herba segada per ésser consumida a la foguera».
Tornem, però, al que dèiem de l'esculturat.
Els nostres avantpassats tenien, positivament, de l'art i de la
bellesa un just concepte. Considereu, per exemple, tots els nostres
tresors artístics actuals: una pila d'objectes vulgars, ordinaris,
de tres o quatre cents anys ençà. I jo em demano si és la bellesa
intrínseca dels antics plats sopers, majòliques, terres cuites i
coses semblants (que nosaltres tant exalcem), o si és l'aurèola dels
anys resplendint sobre aquests objectes, ço que els dóna l'encís als
nostres ulls.
Les plates d'antic blau o blava terrissa fina que pengem a les
parets per ornamentar-les constituïen el servei usual diari en les
cases de fa alguns segles.
Regirà la mateixa llei, en l'esdevenidor? Els elogiats tresors
d'avui ¿seran sempre els bibelots barats d'ahir, i es veuran els
_willow-patern_ arrenglerats sobre els escalfapanxes de les cases
bones, cap a l'any 2000 i següents? De les tasses blanques amb bordó
d'or que ostenten en llur fons una magnífica flor daurada (model
inconegut) i que les nostres minyones d'ara trenquen sense mirament,
¿en seran curosament recollits i enganxats els bocins? ¿Seran
col·locades als prestatges elegants i servades d'espolsar a les
exclusives mans de la mestressa de casa?
El _guac-guac_ de porcellana de xina que ornamenta el dormitori de
la meva dispesa, cap admiració nova em desperta, amb la seva
blancor, amb els seus ulls blaus, el seu nas delicadament rosat amb
petites taques negres, i el seu posat penós, d'una expressió
bondadosa, que arriba a la imbecil·litat. Fins i tot confesso que
m'empipa, si el considero sota el punt de vista purament artístic.
Els meus amics se'n burlen¡ i la mateixa dispesera no en sent cap
admiració, excusant la seva presència per la particular
circumstància d'ésser un present de sa tia.
Amb tot i això, d'aquí a dos cents anys, cosa més probable és que
aquest gosset serà desenterrat de qualque recó, amb les potes
escurçades i la cua desapareguda, i serà venut com a _xina antic_.
Se'l posarà dins d'una vitrina, i els visitants voltaran a l'entorn,
plens d'admiració, sorpresos de la brillantor del seu nas pintat, i
potser discutiran sobre la boniquesa probable de la cua
desapareguda.
Nosaltres no podem, ara com ara, donar-nos compte de la formosura
d'aquest gos: hi som massa familiaritzats. Tanmateix la bellesa del
sol i dels estels no ens sorprèn gaire, perquè constitueixen
fenòmens habituals als nostres ulls: així passa amb aquest gos. Però
al 2288 el poble palesarà el seu entusiasme quan el vegi. El secret
de fabricació de semblants gossets serà considerat com un art
perdut. Els nostres descendents, enlluernats davant el nostre geni,
ens proclamaran mestres habilíssims. Es farà al·lusió a les nostres
persones amb aquesta amable frase: -Aquells grans artistes antics
que floriren en el segle XIX i que produïren els xamosos gossos de
porcellana xinesa.
Els transparents brodats al pensionat per la més grandeta de les
deixebles, esdevindrà la tapisseria d'època Victòria, i no tindrà
preu.
Aquests gerros per a cervesa, blaus i blancs, que avui es fan servir
pels hostals, seran cercats d'ací d'allà, àdhuc badats o trencats,
per molt que ho siguin; seran pagats a pes d'or, i els rics els
usaran com una copa de Borgonya. Els viatjants japonesos compraran
tots els presents de Ramsgate i records de Margate que es lliuren de
la destrucció, per enviar-los a Yeddo com antigues curiositats
angleses...
* * *
De cop, Harris abandona els rems, s'aixeca bruscament, deixa el seu
lloc, es tomba d'esquena i enlaira les seves grans cames.
Montmorency lladra amb tota la seva veu, fa un bot perillós i el
cove de damunt de tota la pilera d'equipatge ve al dessota, fent
escampadissa de tot el que contenia.
Vaig esdevenir molt sorprès, però sense enfurismar-me gens ni mica,
i vaig demanar alegrement:
-Què hi ha? Ha passat alguna cosa?
-Que si ha passat? ¿Sou vós, qui ho pregunta?
Per poc que reflexionés, de cap de les maneres repeteix Harris el
que va dir (*8). Jo era culpable (ja passo per això), però res no
pot excusar la violència de llenguatge, la grolleria d'expressió:
sobretot tractant-se d'un home ben educat com Harris, segons he
pogut comprovar des que hi vaig fer coneixença.
Anava jo capficat en altres coses, i havia oblidat (cosa fàcilment
comprensible) que portava el timó. Resultat: coneixença íntima amb
el viarany de vora el riu. De primer antuvi hauria estat difícil,
distingir la barca (amb el seu contingut) del ribatge Middlesex del
Tàmesis. Una estona després, l'assumpte resta resolt i ens retrobem
cadascú al seu lloc.
Harris, però, deia que ja en tenia prou, i em va proposar de
rellevar-lo. Com que érem bastant a prop del ribatge vaig agafar la
corda i vaig menar la barca fins a Hampton-Court.
Hi ha, ací, un antic mur que estimo de debò. S'estén al llarg del
riu, i jo no hi passo mai per devora sense sentir una influència
sanitosa. ¡Què ho és, de dolç, de polit, de suau, aquest mur antic!
Hom podria fer-ne un quadro deliciós. Els seus liquens rastrers, el
verdet que el revesteix, la vida jove que traspassa porugament son
cim per veure el riu bellugar-se afanyosament, i l'eura vella, que
s'escampa per son flanc... Oh, si jo pogués dibuixar o pintar aquest
mur! Estic segur que en faria un delitós bosqueig.
Sovint he pensat com em plauria de viure a Hampton-Court. Talment
s'hi respira la calma, la pau, i el lloc és tan encisador per
passejar-s'hi de bon matí, abans que la gent no l'envaeixi!
Dubto, però, que el projecte m'atregui a bastament per a
realitzar-lo. ¡Deu ésser tan sepulcral, Hampton-Court, en arribar
l'hora de posta! La llàntia projecta fantàstiques ombres contra les
parets ornamentades de fusta entretallada; a través dels freds
passadissos de pedra arriba el ressò de passes llunyanes... Us
sembla que algú s'apropa... Després el ressò de les passes s'és
afeblit, i un silenci de mort s'estableix: sols sentiu el batre del
cor vostre.
Nosaltres som criatures de sol; homes i dones amem la llum, la vida.
Vet ací la raó per la qual ens apleguem en les ciutats i que fa
augmentar en el camp, cada dia més, la despoblació. Tant com el sol
ens il·lumina, tant com el dia lluu i la naturalesa treballa i
palpita entorn nostre, amem els ribatges a ple aire, els boscos
espessos; però durant la nit, quan la nostra mare Terra dorm,
deixant-nos desperts, oh, que solitari és el món! Ens trobem
espaordits, com uns infants dins una casa silenciosa. Ens asseiem
planyent-nos, i cridem fort demanant els carrers resplendents de
llum de gas, el so de les veus humanes, el bategar d'una vida que
respongui al batec nostre. Un hom es veu massa abandonat, massa
petit, dins la immensitat tranquil·la, mentre el vent de la nit fa
bellugar les negres siluetes dels arbres! Una innombrable quantitat
d'esperits s'esbargeixen ça i lla, portant la tristesa amb llurs
gestos silenciosos i impressionants. Apleguem-nos per les ciutats;
encenguem els grans focs d'alegria que són un milió de llums de gas,
i cridem, cantem a chor! Fem posat de valents!
* * *
Harris em preguntà:
-¿Haveu estat mai al laberint de Hampton-Court? Jo vaig ser-hi una
vegada, per guiar un amic. Havia estudiat la topografia del lloc amb
un mapa, i vaig sofrir una desil·lusió: era una cosa tan senzilla
que semblava una estupidesa. Gairebé no val els 25 cèntims que fa
pagar l'administració per entrar-hi.
Es veia que el mapa era ben bé una broma, una farsa vulgar que en
res no reproduïa el laberint tal com realment era; Harris havia dit
al cosí de província que pilotava:
-Hi entrarem, sols perquè pugueu dir que hi heu estat. No hi ha res
més fàcil al món. És una ximpleria dir-ne laberint. Cal, des de la
primera volta, tenir esment a servar sempre la dreta. Anem a donar
un tomb de deu minuts, i cap a dinar tot seguit.
Feia poc que havien entrat, quan trobaren algunes persones que els
varen dir:
-Fa, que som ací, tres quarts d'hora, més i tot, i comencem
d'estar-ne tips.
Harris els respongué:
-Segueixin-me, si els plau. Jo no faig sinó entrar i sortir.
Aquelles persones se n'admiraren, i afegiren:
-És molt amable, vostè!- I ajustaren llur pas al de Harris.
A mesura que avançaven, anaven trobant altres visitants desitjosos
de sortir del laberint, fins que van aplegar-se gairebé tots els que
hi eren. En veure Harris i el seu acompanyament, aquells que havien
abandonat tota esperança de sortir-ne i de reveure llur casa i llurs
amics, cobraven ànim, i, expressant llur gratitud, s'ajuntaven a la
processó. Segons opinió de Harris, eren almenys vint persones. Una
dona que tot el matí havia romàs allí dintre amb el seu nen, havia
insistit a agafar-se al seu braç, de por que tenia, encara, de
perdre's.
Harris avançava servant sempre la dreta. Però el camí semblava
llarg, i el seu cosí va ,dir-li:
-Tanmateix ho és, de gran, aquest laberint!
Harris: -Ui, si ho és! Un dels més grans de tot Europa!
El cosí: -A la força ha de ser-ho, perquè havem caminat dues milles
ben bones.
Allò, a Harris, començava de fer-se-li estrany, però seguia amb bona
fe, fins que, veient a terra un tros de pastís de deu cèntims, el
cosí jurà que l'havia vist allí mateix set minuts abans.
-Això no és possible!- digué Harris.
-I tant, si és possible!- cridà la dona que anava amb el nen. -Jo
l'he tret de les mans del meu fill i l'he llençat a terra. Ni mai
que m'hagués ensopegat amb vós. Veig que sou un trapella.
Harris aleshores es va indignar, i, amb el seu mapa al davant,
volgué desenrotllar la seva teoria.
-Si el mapa és tan bo com diu- va fer un dels que el seguien,
-vejam, doncs, si endevina a quin punt ara som.
Això Harris no ho sabia, i proposà, com el millor partit que es
podia pendre, tornar a l'entrada i recomençar el passeig. Això últim
fou acollit sense entusiasme, mentre que la proposta de tornar a
l'entrada va obtenir la unanimitat.
Es posaren tots en marxa darrera de Harris, justament amb direcció
oposada a la precedent.
Passaren deu minuts i es trobaren al bell mig del laberint.
Harris volia fer entendre que era allò el que s'havia proposat;
però, davant l'actitud amenaçadora de tots, es decidí per reconèixer
la seva errada.
Amb tot, s'havia trobat un punt cert de partida: sabien on eren. El
mapa fou consultat de nou, i la qüestió es judicà més senzilla que
mai. Reprengueren la marxa per tercer cop.
Al cap de tres minuts, tornaven a trobar-se al centre del laberint,
i totes les temptatives següents, qualsevol que fos la direcció, no
donaren altre resultat. Allò esdevenia tan exacte, que la meitat de
la gent s'aturava esperant que l'altra meitat fes la volta, segurs
d'anar a parar al mateix punt de partida. Harris, dubtant, tornà a
treure el mapa; però la gent, de veure només aquell objecte, es va
irritar. Li aconsellaren de fer-ne bocins, i forçosament hagué de
reconèixer que s'havia fet impopular.
Finalment la colla, ja enfuriada fins al capdamunt, va reclamar amb
grans crits el guarda. L'home va fer-se visible, s'enfilà per
l'escala i donà instruccions a plena veu. Dissortadament els
cervells eren tan contorbats que fou impossible, en absolut,
entendre el que deia.
L'home els recomanà que s'aturessin allà on eren, per tal de poder
arreplegar-los. Ells es tiraven, mateix que pilotes, els uns contra
els altres, tot esperant el guarda, qui, baixant de l'escala, va
entrar al laberint.
Es tractava, com per fer més completa la tabola, d'un guarda novell
en el seu paper. En ésser dins del laberint, no sabé trobar la colla
perduda; va recórrer tot el camp cercant-los, i acabà per perdre's
ell i tot.
Se'l veia córrer d'ací d'allà, procurant reunir la gent, que el
sentien a cada instant. Esperaven cinc minuts, i després el veien
reaparèixer exactament al mateix lloc que abans.