La senyora Poppets ens desperta.--El mandra de George.--Una grossa
mentida que es titula: Pronòstics meteorològics.--El nostre
equipatge.--Depravació dels bordegassos.--El baix poble s'acobla
entorn nostre.--Sortim entre ovacions i arribem a Waterloo.--
Ignorància dels empleats del South Western en coses tan poc dignes
d'interès com són els trens.--Per sobre l'aigua, dins una barca.
La senyora Poppets va ésser qui ens despertà, l'endemà al matí.
-Sabeu que són prop les nou?- ens cridà.
-Nou... què?- vaig exclamar, llançant-me fora del llit.
-Hores! Que són les nou!- replicà ella pel forat de la clau.
Desperto Harris tot seguit, assabentant-lo de la situació.
Harris: -¡Jo em creia que us havíeu de llevar a les sis!
-Tanmateix aquesta era la meva intenció- li vaig respondre. -Com és,
que no m'heu cridat?
Harris: -¿I com podia cridar-vos, sense haver-me despertat? Ara ja
és ben segur que no ens trobarem sobre l'aigua abans de migdia: tant
se valia no haver-vos aixecat.
-Tanmateix ho sou, de feliç! Si jo no us arribo a cridar, d'aquí a
quinze dies encara dormiu.
D'aquesta manera seguírem rondinant uns quants minuts, fins que una
ronquera provocadora ens va interrompre, fent-nos recordar que
existia George, amb qui no pensàvem pas des que havíem deixat el
llit.
Allà el teníem estès, l'home qui sabia l'hora en que ens calia haver
estat llevats: de cara al sostre, la seva gran boca oberta, i els
genolls en flexió.
No sé per què, però m'enfurisma de veure, quan jo estic desvetllat,
un home submergit en el son. ¡Que malaguanyades són, les
preadíssimes hores d'una vida humana (moments que no en tenen, de
preu, i que mai no tornaran) perdudes en un repòs embrutidor! ¡Heu's
ací ara George menyspreant així aquest tresor inestimable que se'n
diu _el temps_, i la seva existència, de cada segon de la qual li
caldrà donar compte, més tard! ¡Si fos despert, podria regalar-se
amb ous i pernil, fent fer denteta al gos, en lloc de romandre
enfangat dins l'oblit complet i condemnable de l'anima seva!
Quins pensaments més terribles! A un mateix temps ens acudiren a
Harris i a mi, i determinàrem de salvar del perill el nostre amic.
Tota discussió fou acabada, davant aquesta noble resolució, i ens
llançàrem sobre George arrencant-li el cobrellit, la flassada i els
llançols. Harris _l'acaronà_ amb una sabatilla i jo vaig cridar-lo
fort a cau d'orella.
Es deixondí, i, redreçant-se sobre son seient, demanà:
-Què hi ha?
-Voleu aixecar-vos de seguida, mena de... alló?- cridà Harris. -Són
tres quarts de deu!
George: -Quina hora dieu? (i saltà, llit enfora, sobre son vas de
nit). Maleït siga! Qui ha posat això ací baix?
-On teniu el cap! Qui no us fa anar amb compte!- li diem.
Ens posem a fer la nostra toilette i ens recordem que els raspalls
de les dents, els del cap i les pintes són dins el bagul. (Ja us dic
jo que aquest raspall em matarà a disgustos!) Hem de baixar a
pescar-los al bagul. Després George reclama la màquina d'afaitar. Li
responem que es passarà sense i que no tornarem a desfer l'equipatge
per ell ni per ningú del món.
George: -No sigueu absurds. ¿Com voleu que vagi amb aquesta barba
per la ciutat?
Certament, deixar-lo anar així és una mica depressiu per a la
ciutat; però ¡també és cosa, la pila d'inquietuds que ens pervenen
de les conveniències humanes! Com Harris li diu amb l'estil barroer
que li és propi, «caldrà que la ciutat s'empassi el cas».
Baixem per desdejunar-nos. Montmorency havia invitat dos gossos
(entre els seus amics íntims) per assistir a la marxa, i esmerçàrem
el temps d'espera lluitant amb eines curtes davant la porta. Vam
calmar-nos amb paraigües, i tot seguit ens vam asseure al bell mig
de les costelles i la vedella freda.
-La cosa més important- digué Harris -és fer un bon desdejuni.
I començà havent-se-les amb un parell de costelles, bo i dient que
se les menjava abans no fossin fredes, ja que la vedella podia
esperar sense cap inconvenient.
George agafà un diari i en llegí la secció de sinistres marítims.
Després passà a la secció de pronòstics del temps.
-S'anuncia pluja, fred, baròmetre oscil·lant de pluja a bon temps.
(¿Quina cosa pot anunciar-nos més dolenta que de consuetud?)
Tempestes locals possibles. Vent de l'Est, amb depressió general
sobre els comtats del centre (Londres i la Mànega). Descens del
baròmetre.
De totes les ximpleries que ens importunen, trobo que és aquesta
gran farsa dels pronòstics meteorològics la més estimulant: anuncien
ço que ha tingut lloc ahir i despus-ahir, i precisament la cosa
contrària de ço que ha de succeir avui.
Recordo, a propòsit d'això, que les meves vacances a la fi d'una
tardor estigueren totalment perdudes per haver cregut el butlletí
publicat en el diari de la localitat on ens trobàvem. «Grans
ruixades, amb tempesta, són esperades avui», llegíem el dilluns.
Així, retiràrem el que cadascú, a proporció, havia posat per a les
despeses de l'excursió, i romanguérem tot el dia a casa esperant la
pluja. Als qui havien sortit a passeig els vèiem passar per davant
del nostre estatge amb tota mena de vehicles, joiosos, amb posat de
satisfacció. El sol resplendia i cap núvol no hi havia al cel.
-Oh! ¡Aquests volen retornar a casa llur ben mullats!- ens diguérem
nosaltres, veient passar, de la nostra finestra estant, tota aquella
gernació.
Aquest pensament ens alegrà, i tornàrem a pendre els llibres i
classificar les nostres col·leccions d'herbes i petxines.
Cap al migdia el sol enviava els raigs a dins de la nostra cambra:
la calor esdevingué intolerable. Nosaltres ens demanàvem quan
començarien aquelles «ruixades» i aquelles «tempestes».
-Serà a la tarda: ja veureu- dèiem. -Tota aquesta gent vindrà ben
remullada. ¡Ens divertirem de veure-la!
A la una entrà la propietària de l'hotel, dient-nos:
-¿No surten a fer una passejada, emb el bon temps que fa?
-No, no! Ca! No sortirem pas! ¡No tenim pas ganes de mullar-nos!-
responguérem amb un fi somriure.
Erem ja cap al tard, i ni el més petit senyal de pluja es deixava
veure. Nosaltres ens sentíem joiosos de pensar amb el diluvi que es
produiria al precís moment que els passejants, de retorn a casa
llur, es trobarien fora de tot abric i serien horriblement mullats.
Però ni una gota no queia, i aquell esplèndid dia transcorreguè
seguit d'una nit magnífica.
L'endemà llegim en el diari: «Bon temps, bon temps fix, amb molta de
calor». Ens posàrem uns vestits lleugers i sortírem.
A la mitja hora, escassa, de la nostra marxa, començava de ploure a
plom; un vent fred, acre, s'aixecà. Tots dos, el vent i la pluja,
persistiren fermament durant tot el dia i retornàrem a casa amb
constipats i reumatismes, cosa de no dir. Fórem obligats a ficar-nos
al llit.
El temps és una cosa fora de la meva competència: mai no l'he pogut
compendre. Tinc el baròmetre per una inutilitat, una equivocació
semblant als pronòstics dels diaris.
Recordo haver vist un d'aquests instruments a l'hotel on parava, a
Oxford, la darrera primavera. A la meva arribada marcava «bon temps
fix», i no cal dir que la pluja queia des de bon matí: allò era
incomprensible. Vaig donar un cop al baròmetre, i l'agulla féu
virada i marcà «molt sec».
Passa un cambrer, s'atura i diu: -Em sembla, senyor, que el
baròmetre indica el temps per a demà.
-A mi em sembla- li vaig respondre -que es capfica pensant amb el
temps de la penúltima setmana.
-No sóc d'aquest parer, senyor- respongué el domèstic.
L'endemà torno a colpejar l'instrument, i puja encara més que el dia
abans. L'aigua seguia rajant a fora, més impetuosament que mai.
El dia següent (un dimecres) vaig fer-li una nova consulta, i, per
resposta, l'agulla va descriure un cercle fins a «bon temps fix;
molt sec; molta de calor». No s'aturà fins que la clavilla no la
deixà pujar més. L'instrument prou hi posava tota la voluntat, però
la seva construcció l'obligava, si no volia fer-se malbé, a anunciar
el bon temps de la faisó més ferma. Ell no volia sinó avançar per
pronosticar «sequedat, sol xardorós, simoun», etc., etc., però la
clavilla s'hi oposava i s'havia d'acontentar marcant un senzill
«molt sec».
Mentrestant, la pluja queia a torrents, i la part baixa de la ciutat
desapareixia sota l'aigua del riu que s'havia eixit de mare.
El domèstic assegurava, per la seva part, que «un d'aquests dies»
tindriem, seguit seguit, un temps magnific. I declamà l'oracle
següent, que era inscrit a la part superior de l'aparell:
«Tota cosa que s'anuncia molt, sol durar. Tota cosa breument
anunciada, passa aviat.»
El bon temps no va arribar en tot aquell estiu. Jo penso que el
susdit instrument anunciava el temps de la vinent primavera. ¿Qui
pot desitjar conèixer per endavant la temperatura? De consuetud, és
ben dolenta quan arriba sense que nosaltres la vulguem pressentir.
El profeta que ens plau és el bon vell que esguarda, amb un posat
especial de gran coneixedor, els quatre punts de l'horitzó, un negre
matí que nosaltres sentim el desig del bon temps. El vell ens diu:
-Ah, senyor! Em sembla que això s'aixecarà i farà bo a pleret.
-Prou que es coneix!- diem nosaltres saludant-lo amb un «bon dia»
(això és un dir). I pensem: -Com saben les coses, aquests bons
vells!
I no cregueu pas que el veritable afecte que sentim per ell ja
l'hàgim de perdre en el cas de no aixecar-se i de seguir plovent tot
el dia sense parar.
-Tant se val- pensem nosaltres. -Ell ha pronosticat amb bona
intenció.
Ben altra cosa ens passa amb un que ens predigui mal temps: sembla
que ens hagi agreujat, i ens inspira com un sentiment de rancúnia i
desigs de venjança i tot.
-Sembla que escamparà: veritat?- li diem joiosament, en
creuar-nos-hi pel camí.
-Ah, senyor! No crec pas que s'aguanti tot el dia- respon, girant el
cap.
-Estúpid! Vell boig!- rondinem nosaltres. -Què sap, ell!
Si reïxen els pronòstics, nosaltres ens sentim encara més empipats
envers ell, pensant que ha contribuït al resultat.
* * *
El sol resplendia massa, aquell mati de la nostra partida, perquè
ens poguessin impressionar les lectures espaordidores de George:
«descens del baròmetre, tempestes amb direcció obliqua sobre el
Sud d'Europa», etc. I George, tot veient que no aconseguia
inquietar-nos i que estava perdent el temps, agafà la cigarreta que
havia jo feta per a mi, i se'n va anar.
Harris i jo donàrem compte de les despulles del festí que restaven
sobre la taula, vàrem dur els fardells fins a la porta, i esperàrem
un pesseter.
Quin munt que feia, el nostre equipatge, apilades les coses, les
unes damunt les altres!
Hi havia el bagul Gladstone, el petit sac de mà, els dos coves de
provisions, un enorme rotlle de flassades i cobertors, quatre o cinc
pardessús i mackintoshes, alguns paraigües, un meló tot sol dins
d'un sac (que per sa rodona grossària no havia pogut ficar-se
enlloc), dues lliures de raïm a un altre sac, una ombrel·la
japonesa, de paper, i finalment una paella de mànec massa llarg per
a ésser enfardada i que haviem embolicat amb paper gris.
Era un veritable munt. Harris i jo estàvem una mica avergonyits i
capficats, sense que realment en tinguéssim raó ni motiu.
Cap cotxe de lloguer no passava, però en canvi vèiem passar molts
xicots vagabunds, que s'aturaven interessats segurament per
l'espectacle.
Fou el minyó de Casa Biggs el primer que veiérem vagarejar prop
nostre. Biggs és l'amo de la fruiteria que ens proveeix a nosaltres:
el seu principal talent consisteix a pendre al seu servei, per
fer els encàrrecs, els petits comissionistes més grollers, els més
desvergonyits que la civilització hagi pogut mai produir. Si algun
petit vagabund, encara més insuportable que els de consuetud,
sobresurt entre la pilleria del nostre veïnatge, estem ben certs que
es tracta de la darrera creació de Biggs.
Es conta que, en ocasió de la mort del Great Coram Street (tot
passat al carrer nostre), el noi que aleshores servia a Casa Biggs
estigué embolicat en l'assumpte. L'endemà del crim, en presentar-se
a casa del mort per pendre els encàrrecs, li hauria anat ben
malament si no troba una bona coartada en l'interrogatori a que el
sotmeté el número 19, assistit del núm. 21, que per atzar s'esqueia
al costat del seu confrare.
(Els núms. 19 i 21 corresponen a dos policies. El núm. 21 hauria
d'haver estat al seu lloc, en compte de trobar-se per atzar a la
porta de la víctima.)
Jo mai no he conegut l'honorable empleat de Biggs que fou
incriminat; però, amb el que he vist després en els seus confrares,
ja no m'estranya tant la seva coartada.
Doncs, com anava dient, el noi de Casa Biggs fou el primer de
comparèixer. De moment semblava fer-se-li tard, però així que
s'adonà de Harris, de mi, de Montmorency i del nostre acompanyament,
ja no portà tanta de pressa, i féu uns ulls com unes taronges.
Harris i jo arrufàrem el nas en adonar-nos de la seva presència.
Aquest gest nostre hauria bastat per impressionar un esperit
sensible; però els nois de Casa Biggs no són pas susceptibles de
semblant sensibilitat.
Va aturar-se a un metre de la nostra escala, s'arrambà a la reixa,
collí (fent el distret) una palleta que va posar-se a la boca, i
restà ullant-nos fit a fit. Bé prou es comprenia que volia veure
tota l'operació.
Una estona després el dependent de l'adroguer passà per l'altre
costat de carrer. El noi de Casa Biggs el cridà:
-Ves, tu!... ¡Que al pis de baix del 42 desembarassen!
El dependent creuà el carrer i prengué posicions a l'altre cantó de
l'escala.
Amb això, el jove cavaller de la sabateria s'ajuntà als precedents,
alhora que _l'inspector general de les ampolles buides_ de l'Hotel
dels Pilars Blancs es posava ran la vorera.
-Es veu que no volen patir gana- digué el jove cavaller de la
sabateria.
-Amb el que porten- afegí el de l'Hotel dels Pilars Blancs -no et
caldrien més municions si et preparessis com ells per a creuar
l'Atlàntic amb canoa.
-No van pas a creuar l'Atlàntic- digué, a son torn, el bordegàs de
Casa Biggs. -Marxen a la recerca de Stanley.
Segui un col·loqui, qüestionant sobre el nostre trasllat. Una part
del públic, xicots tocats del cervell, afirmaven que es tractava
d'un casament i que Harris era el promès. L'altra part, gent de més
anys i més enteniment, opinaven per un servei fúnebre, i em
designaven a mi com el germà del mort.
A la fi passà un cotxe de lloguer buit. (Cal dir que acostumen a
passar-ne tres per minut, si fa o no fa, que vagabundegen i embussen
el nostre carrer, quan no són necessaris.) Amuntegàrem el nostre
equipatge i les nostres persones, després d'haver expulsat els dos
amics de Montmorency, que evidentment havien jurat no abandonar-lo
mai. Aleshores marxàrem, saludats pels aplaudiments del públic i una
safanòria que ens va llançar com a _porte-bonheur_ el marrec bocassa
de Biggs.
Arribàrem a l'estació de Waterloo a les onze, i demanàrem de quin
indret sortia el tren de les 11'5. Naturalment, ningú no ho sabia. A
l'estació de Waterloo mai no se sap de quin moll ha de partir un
tren, ni quina és la seva ,destinació, un cop sortit, ni saben
contestar a res que es pregunti.
El camàlic que portava els nostres fardells assegurava que el tren
partia del moll núm. 2. Un altre mosso, amb el qual va discutir el
nostre, havia sentit a dir que la sortida era del moll núm. 1. Quant
al cap de l'estació, aquest tenia la convicció ferma que el tren
sortiria de la línia d'avantguarda.
Per a tranquil·litzar-nos pujàrem a veure el director de vies i
comunicacions, el qual ens va respondre:
-Vinc de trobar un home que m'ha dit haver vist el vostre tren al
moll núm. 3.
Anàrem tot seguit al moll núm. 3, però els empleats caps d'aquell
lloc ens varen dir que llur tren devia ésser l'exprés de
Southampton, o, en tot cas, el comboi reservat a l'enllaç de
Windsor. Allí, de totes maneres, el tren de Kingston «no hi tenia
res a fer»: així ho asseguraven, encara que «no podien dir per què».
Llavors el nostre mosso ens digué que el nostre tren devia ésser al
primer pis i que pensava conèixer-lo.
Muntàrem al primer pis i vàrem trobar un maquinista, al qual
preguntàrem:
-Va a Kingston?