Va llançar-los al canal, però hagué de pescar-los, perquè els
barquers pretenien que allò «els donava vapors».
Una nit negra li oferí l'ocasió d'endur-se'ls i abandonar-los al
cementiri del seu barri. El guarda va descobrir-lo, i armà un avalot
formidable. Al seu entendre, es tractava d'un complot ordit per
llevar-li el seu pa quotidià, fent que els morts se deixondissin.
A la fi, el meu amic se'n deslliurà portant-los a un poble de la
costa, on va enterrar-los a la sorra de la platja. Aquest poble
guanyà anomenada, gràcies a la «vivacitat de l'aire» que (segons
deien els banyistes) se sentia per aquells indrets i de la qual
encara ningú no s'havia donat compte. D'ençà d'aleshores els
anèmics, els malalts de pit, hi anaren a gernació feta, cada any.
* * *
Malgrat la meva simpatia pel formatge, vaig compartir el parer de
George de no pendre'n el més petit bocí.
-No tindrem necessitat de pendre, les tardes, el te amb pastes-
digué George (i, a les seves paraules, la cara de Harris s'allargà).
-Farem, a les set, un àpat abundós, i així podrem passar-nos del
dinar, del te i del sopar. (Harris tornà a sentir-se feliç.)
-Proposo també de dur pastissos de carn, fruites, vianda freda,
tomàquets i llegums. Per a beure, ens proveirem d'una meravellosa
mixtura molt viscosa, de la composició de Harris, que barrejarem amb
aigua per tal que puguem anomenar-la _llimonada_. Demés, havem de
dur te a bastament i una ampolla de whisky per al «cas de naufragi».
Per la meva part em semblà que insistia massa en aquesta idea del
naufragi possible. La trobava una disposició dolenta per a empendre
una excursió.
Altrament era satisfet d'emportar-nos whsiky, i no cervesa ni vi
(que ens estaríem prou d'usar). És una forta errada, dur en semblant
cas aquestes darreres begudes soporíferes, que predisposen a la son.
Per un hom beure's un bock de cervesa quan va de passeig per la
ciutat, però mai no en begueu quan el sol flameja sobre el vostre
cap i us cal fer una feina pesant.
La llista dels objectes necessaris era bastant llarga, abans
d'acomiadar-nos aquell vespre.
L'endemà, que fou divendres, aplegàrem tots els objectes i ens
reunirem a la nit per enfardar-los. Teníem un gros bagul Gladstone
per a la roba, i dos cistells per als queviures, i els utensilis de
la cuina. Vàrem posar la taula arrambada a la finestra, ho apilàrem
tot en un munt al bell mig de l'habitació i seiérem a l'entorn per a
contemplar-ho. Després vaig anunciar:
-Jo faré l'equipatge.
He de dir que jo m'enorgulleixo bastant de la meva traça a enfardar.
És, aquesta, una de les nombroses coses que reconec fer millor que
un altre (i tanmateix em sorprèn constatar que certes coses puc
fer-les millor que un altre). Proposat el meu oferiment, vaig
assegurar a George i Harris que farien bé de deixar l'assumpte a
càrrec meu. Tan aviat l'un i l'altre acceptaren, que em semblà
sospitós. George va omplir la pipa, i s'instal·là a un silló. Harris
posà les cames sobre la taula i encengué un cigar.
No era això, precisament, el que jo esperava. Jo havia volgut dir
que comptava dirigir els treballs, i que George i Harris els
executarien sota les meves indicacions. Jo els empenyeria dolçament,
i de tant en tant els aconsellaria així, per exemple: «Vaja, sou
un... tal! Mireu si és ben senzill, això! Ara deixeu-me fer.»
Realment faria de professor. Llur interpretació del que jo havia
pensat, va empipar-me, No hi ha per mi cosa tan empipadora com veure
algú assegut, sense fer res, mentre jo treballo i em fatigo.
Vivia, fa temps, amb un company que m'exasperava per la seva manera
d'ésser. S'ajeia sobre un sofà, mirant hores i hores com jo
treballava, seguint amb els ulls les meves anades i vingudes d'un
cap a l'altre d'habitació i pretenent que de contemplar la meva
activitat li esdevenia un bé positiu: que aleshores es feia compte
de com la vida no és pas un somni que passa per fer brometa,
lliscant peresosament, sinó una noble tasca plena de deures i
seriosos treballs. I afegia:
-Veu's aquí una cosa de la qual no em sé avenir: que jo hagi pogut
viure abans d'haver-vos conegut, abans de tenir l'avinentesa de
veure treballar!
Doncs bé: aquest no és pas el meu estil. Jo no puc romandre assegut,
sense fer res, veient com els altres treballen igual que negres:
necessito aixecar-me, atalaiar llurs moviments, passejar-me amb les
mans a la butxaca i fer-los indicacions per reeixir més bé. És
l'efecte de la meva energia natural. No puc evitar-ho.
Aleshores, sense dir ni un mot, vaig començar d'enfardar. Era una
feina més llarga del que havia pensat, però a la fi vaig sortir-ne,
i, seient a sobre el meu bagul, vaig lligar els cordills.
-Que no hi fiqueu les sabates?- em preguntà Harris.
Una ullada circular em féu comprovar l'oblit. Vet ací com és Harris!
Va guardar-se ben bé de dir-me res abans d'ésser el bagul tancat i
lligat. Per la seva banda, George esclafí de riure, amb una de les
seves rialles estúpides, irritants, a gola plena, amb les mandíbules
obertes de bat a bat. I allò m'enfurismà de debò.
Torno a obrir el bagul, per ficar-hi les sabates. Al moment que
tanco, se m'acut un horrible pensament: havia pensat a posar-hi el
meu raspall de les dents? No sé com m'ho faig, però mai no estic
segur d'haver atinat amb el meu raspall de les dents.
En empendre un viatge, aquest instrument esdevé per a mi una
martiritzant obsessió, que fa de la meva vida un veritable suplici.
A la nit somio que se m'ha oblidat: em desperto amb una suor freda,
i salto del llit per cercar-lo. En llevar-me, el fico a la maleta
abans de servir-me'n, i, naturalment, em cal desfer tot l'equipatge
en haver d'utilitzar-lo. És la darrera cosa que trobo. Refaig
l'equipatge sense atinar amb el raspall, i al darrer moment, quan
sóc a la porta per a marxar, pujo els esglaons de quatre en quatre
per embolicar-lo amb el mocador i dur-lo així a l'estació.
Aquesta vegada em calgué buidar tot el bagul i no vaig saber
trobar-lo. Ho vaig desfer tot, tot ho vaig trastocar, deixant el
bagul, si fa o no fa, tal com es trobava la matèria abans el món no
existís i regnés el caos. Els raspalls de George i de Harris, sí que
vaig haver-los, divuit cops cada un; però, quant al de la meva
propietat, no vaig poder posar-hi la mà a sobre. Vaig fer sonar un
per un tots els objectes, vaig pesar-los, sospesar-los, i a la fi...
descobreixo el meu raspall dins d'una sabata.
Torno a fer el meu bagul.
Tot just havia acabat, quan George em preguntà si el sabó era
dintre. Li responc que tant se me'n dóna, del sabó.
Tanco el bagul amb violència i el lligo. Aleshores... ai! m'adono
que he tancat la meva bossa de tabac. ¿Quin altre remei em queda,
sinó tornar a obrir!
Finalment el deixo tancat i lligat que són deu hores i cinc minuts
de la nit. Ara resta a fer els cistells, i Harris diu:
-Havem de marxar d'ací a dotze hores: ¿no és això? Penso, doncs, que
ara hauríem de procedir George i jo a la nova operació.
M'hi avinc bo i asseient-me. Tots dos posen mans a l'obra i comencen
amb extremada alegria, amb gestos i mirades que deixen entendre quin
és llur objectiu: com si volguessin dir-me: «¡Apreneu com es fan
aquestes coses!» Jo espero, sense badar boca.
Quan George hagi deixat el món, Harris serà el més dolent enfardador
de la terra. Jo vaig mirant-me les piles de plats i de tasses, les
olles, les ampolles, els gerros, els pastissos, els foguers, els
tomàquets, etc., etc., i endevino que la sessió esdevindrà
tempestuosa.
En efecte: no trigà a venir el que pensava. Varen començar per
trencar una tassa, a fi i efecte de donar una mostra de llur
capacitat i cridar-me l'atenció. Després Harris posà les confitures
de maduixes sobre un tomàquet, que es va rebentar. Vet ací que vénen
obligats a arreplegar les despulles amb una cullereta de cafè.
Immediatament, George trepitja la mantega.
Segueixo sense dir paraula, però travesso l'habitació, prenc seient
a sobre la taula i me'ls miro com van fent. La meva actitud els
empipa cosa de no dir: confesso que me n'adono perfectament. Estan
nerviosos, enfurismats. Caminen per sobre els objectes; posen els
uns darrera els altres i no els troben quan van a empaquetar-los.
Fiquen els pastissos a baix i els utensilis pesants a sobre, amb la
qual situació els primers resten fets una coca. La sal vessa per tot
arreu; quant a la mantega... ¡mai de la vida no he vist dos homes
traient més partit de dues pessetes de mantega! Així que George ha
pogut desenganxar-la de la seva sabatilla, prova, ajudat de Harris,
de ficar-la a una cassola, però la mantega no vol entrar-hi, i el
que hi ha dintre de la cassola no en vol sortir: darrerament la
tragueren i la deixaren a una cadira. Harris s'asseu a sobre; la
mantega s'adhereix als seus pantalons, i vet ací que els dos amics
cuiten a cercar-la per tota l'habitació.
-¡Faria jurament d'haver-la deixada sobre aquesta cadira!- exclama
George, amb ulls espaordits, perdut l'esguard.
-¡Jo mateix he vist com la hi deixàveu no fa un minut!- respon
Harris.
Tornen a empendre la recerca i captura per tota la cambra, cada un
amb una direcció, i en trobar-se al mig, cara a cara, s'esguarden
glaçats.
-És la cosa més extraordinària que he vist!- crida George.
-Sí que ho és, de misteriosa!- fa Harris.
De cop i volta George passa al darrera de Harris i descobreix la
mantega.
-I ara! Tota aquesta estona ha estat aquí!- cridà rabiosament.
-On és, doncs?- demanà Harris, girant sobre si mateix.
-Ep! Ara feu el favor d'estar-vos quiet, si us plau!- diu George,
que va darrera seguint els seus moviments.
A la fi poden haver-la i ficar-la dins d'una tetera.
Montmorency prenia part en l'enrenou, com és natural. L'única
il·lusió de la seva vida és fer-se injuriar d'un hom posant-se-li
entre cames. Si pot clavar-se al bell mig, sense tenir-hi res a fer,
constituint un veritable entrebanc, fent enfurismar qualsevol i
rebent al cap una pluja de projectils en paga del seu treball,
aleshores pensa que ha tingut un dia ben aprofitat. El més elevat
objectiu de Montmorency, el seu ideal per excel·lència, és de veure
com fa fer damunt seu alguna tombarella, i com estan insultant-lo
tota una hora sense treva i despietadament. Quan ha reeixit en el
seu desig, la seva petita persona esdevé insuportable.
Ara, doncs, s'asseia damunt cada cosa que s'anava a enfardar,
ficant-hi el cap a dins; i era el seu nas fred i humit el que
invariablement trobaven les mans de Harris i George, quan aquests
les allargaven amb una direcció qualsevol. Ficà les potes dins la
confitura, mossegà les culleretes, i, volent, tant si com no, que
les llimones fossin rates, va saltar dins dels cistells i en deixà
tres d'esclafades abans d'ésser Harris a temps a fer-lo desembarcar
amb el mànec d'una paella. A Harris li serví això de pretext per
assegurar que jo atiava el gos. ¡Com si a un gos semblant li calgués
ésser atiat! És el pecat original, el que l'empeny a obrar així.
L'enfardament finí a la mitja nit i cinquanta minuts. Harris va
asseure's sobre un cistell i digué que confiava que res no es
trencaria. George respongué:
-Si es trenca alguna cosa, que es trenqui. Ben trencada serà: vet
ací.
Ho digué amb una entonació com si ho preveiés amb gran
acontentament. Després afegí que tenia ganes d'anar a dormir.
Nosaltres també en teníem.
Harris havia de passar la nit amb nosaltres.
Vàrem pujar al pis de dalt i ens férem a cara o creu l'ocupació dels
llits. La sort designà Harris per a compartir el meu.
-Preferiu l'interior o l'exterior?- em preguntà.
El dormitori és a la banda de fora, però cal dir que de vegades
Harris arriba tan... fatigat, que no té forces per a ficar-se a
l'interior del llit i es conforma amb jeure a l'exterior.
-Generalment prefereixo l'interior- li vaig respondre. A la qual
cosa objectà Harris:
-Sóu ben fet a l'antiga, vós.
-A quina hora se us ha de cridar?- ens demanà George.
-A les set- digué Harris.
-No, a les sis- vaig replicar. -Hauré d'escriure unes cartes.
Vàrem entaular una discussió, rera la qual acabàrem per acordar el
terme mitjà de dos quarts de set.
-Crideu-nos a dos quarts de set- diguérem a George.
George no respongué paraula. Ens hi acostem i veiem que dorm. Li
deixem el vas de nit d'una manera que forçosament hagi de ficar-hi
el nostre amic els peus a dins, l'endemà, quan se llevi, i també
nosaltres ens en anem a jeure.
(1) Hi ha un proverbi anglès que diu: «Alegre com les campanes que
toquen a noces». L'autor refà la frase per remarcar la situació.
(2) Per aquest preu se'n pot pendre una bona ampolla.