Els queviures.--Objeccions fetes al petroli, per raó del seu perfum.
--Aventatges que reporta el formatge com a company de camí.
--Precaucions per al cas de naufragi.--Actuo d'enfardador.--Els
raspalls de dents són uns instruments d'allò més empipadors.
--George i Harris enfardellen.--Conducta deplorable de Montmorency.
--Ens en anem a jeure.
Discutírem la qüestió dels queviures.
George: -Comencem pel desdejuni. (George és sempre un xicot
pràctic.) Ens cal una paella, per a fregir.
Harris: -Els fregits són indigestos.
Vàrem instar-lo a no fer el ximplet, i George continuà:
-També ens fan falta una tetera, una olla i un foguer d'esperit de
vi. Res de petroli, sobretot!- afegí, amb una llambregada
significativa. Harris i jo fórem del mateix parer.
Una vegada se'ns acudí d'emportar-nos un foguer de petroli, però fou
ben bé per primera i última vegada. El dúiem a proa, i fins a popa
va expandir-se, impregnant el pis i tota cosa que trobava pel seu
camí. Traspassà la ribera, i l'atmosfera en fou emmetzinada.
El vent, en qualsevol de les seves direccions, fos de l'Est o de
l'Oest, del Nord o del Sud, provingués de les neus àrtiques o de les
solituds de la sorra del desert, ens arribava perfumat de petroli.
El maleït ens turmentà a la posta del sol i de la lluna, exhalant
positivament.
En arribar a Marlow, vàrem provar de desfer-nos-en. Vàrem deixar la
barca prop del pont i donàrem un tomb per la ciutat: tot fou inútil.
La ciutat li pertanyia, l'aire dels carrers era viciat: Com s'hi
podia viure? Qui sap les milles que vàrem empassar-nos pel camí de
Birmingham, amb igual negatiu resultat: els camps eren envaïts de la
detestable olor.
A la fi del viatge, essent la mitja nit, ens aplegàrem en un camp
solitari, sota un roure esberlat pel llamp, i juràrem (val a dir que
havíem jurat tota la setmana tal com renega la gent del poble, però
aquesta vegada el jurament fou una solemnial cerimònia) i juràrem,
dic, amb paraules terribles, de mai de la vida no emprar petroli
dins una embarcació, feta excepció d'un cas de malaltia.
Heu's ací perquè ens acontentàrem amb l'esperit de vi, líquid força
desplaent ja per si sol, que deixa el seu regust en tots els
queviures, pastissos, etc.
George proposà, com a elements de desdejuni, ous i llard (*6) (coses
ben fàcils de coure), vianda freda, pa, mantega i confitures. Per a
l'esmorzar: melindros, vianda freda, pit, mantega i confitures.
Quant al formatge... ah, no! formatge, mai!
El formatge té certa semblança amb l'oli, i es fa dir massa «sí
senyor». Li cal tota l'embarcació, travessa el cove que el serva; i
encomana la seva olor particular a totes les altres provisions. No
podríeu dir si menjeu tarta a la poma, o llonganissa alemanya o
maduixes a la crema: tot és formatge.
Evidentment: en té massa, de perfum! Una vegada un amic meu comprà
dos formatges a Liverpool. Magnífics formatges! Estaven allò que
se'n diu _al seu punt!_ Apetibles de debò! Tenien una olor de la
força de dos cents cavalls de vapor. Podia garantir-se que
s'expandiria a tres milles i que tombaria un home a dos cents
metres.
Jo era aleshores a Liverpool i el meu amic va pregar-me de fer-li la
mercè de dur-los a Londres, car ell no pensava retornar a casa seva
abans d'un parell de dies i dubtava que es poguessin conservar
passat cert temps.
-De bon grat!- li vaig respondre.
Vaig a recollir els formatges, i me'ls emporto en un cotxe de plaça.
Aquest pesseter era una vella tartana, horrible, arrossegada per una
pobra bèstia asmàtica, sonàmbula, de cames tortes. En un moment de
líric entusiasme, el propietari de la bèstia va decorar-la amb
l'apel·latiu de _cavall_. Vaig deixar els formatges a l'imperial i
marxàrem amb un dolç caminar que no excedia els mitjans del més
ràpid locomòbil.
L'equipatge anava amb l'alegria d'unes campanes que toquen a
morts(1), fins a tombar la cantonada. En arribar ací, el vent portà
una bufada «d'aire de formatge» als narius del poltre; aquest, tot
seguit, es deixondeix, rondina quelcom, i arrenca, enfutismat, a una
marxa de tres quilòmetres per hora. El vent continuava enviant a la
seva pituitària els mateixos efluvis, i, abans no haviem arribat al
cap del carrer, corríem a raó de quatre quilòmetres per hora, si fa
o no fa.
Calgueren dos homes de gran força (sense comptar el cotxer,) per
poder deturar el cavall a l'estació. Val a dir que potser no hauríem
reeixit si no hagués estat per un d'aquells homes que tingué
serenitat d'esperit per a posar-li un mocador als narius i cremar un
tros de paper d'embalatge.
Vaig treure, el meu bitllet, i vaig entrar amb el paquet al moll.
Respectuosament la gent reculava, deixant-me ben lliure el pas.
El tren era ple de gom a gom. No vaig tenir altre remei que muntar a
un departament on hi havia ja set persones. Un vell senyor, tot
aspre, em féu algunes objeccions; però, vulgues no vulgues, vaig
entrar-hi i vaig col·locar els meus formatges a la xarxa. Aleshores
vaig creure que era de bona criança insinuar-me amb un agradós
somriure i dir:
-Quina calor fa, avui!
Al cap de poca estona el vell senyor s'inquietà i digué:
-Hi ha tuf, ací!
-Un tuf que ofega, certament!- va exclamar el veí. I tots dos
començaren d'alenar amb força: a la tercera alenada se sentiren
ferits del cor, i, sense dir paraula, s'aixecaren i sortiren a bon
pas.
Una grossa dama va aixecar-se, a son torn, exclamant:
-És vergonyós, pertorbar d'aquesta manera una dona decent, en estat
de merèixer!
I, agafant un sac de viatge i vuit petits fardells d'entorn seu,
marxà.
Els altres quatre viatgers romangueren covards fins al moment que un
home de gest solemnial (que pel seu posat i el seu vestit semblava
pertànyer a pompes fúnebres) entrà i seié a un angle del
departament, dient de sobte:
-Diria que ací s'hi sent olor de mort.
Digué, i els altres viatgers es precipitaren a la portella per
fugir, trepitjant-se els uns als altres.
Jo vaig somriure al negre personatge.
-Tindrem el departament per a nosaltres sols- vaig dir-li. Ell
esclafí una riallada.
-Hi ha molta gent faltada de traça en coses insignificants.
Durant el trajecte va romandre absort, i, en arribar a Crewe, vaig
creure fer bé de convidar-lo a pendre un refresc. Acceptà i ens
obrírem pas fins al taulell de la fonda. Allí cridàrem, picàrem de
peus, colpejàrem amb els nostres paraigües per espai d'un quart
d'hora. Una mossa vingué, llavors, i ens preguntà si «per
casualitat» volíem alguna cosa.
-Què vol pendre?- vaig demanar al meu amic.
-De bon grat pendria mitja corona d'aiguardent (2), si us plau,
senyoreta- respongué. Després va marxar i muntà a un altre
departament. El seu procedir va semblar-me deficient.
A partir de Crewe, restava sol al departament, malgrat anar el tren
atapeït. En aturar-se en les diferents estacions, els viatgers,
veient el meu departament buit, venien precipitats.
-Ací, ací, Maria!
-Veniu, que hi ha lloc de sobres!
-Apa, Tom: pesquem-lo!- es deien. Corrien, arrossegaven llurs sacs i
es barallaven davant la meva portella per muntar primer. Algun
obria, pujava i, vacil·lant, queia d'esquena als braços dels altres.
Tots s'abocaven, sentien l'olor i reculaven mig asfixiats, corrent a
amuntegar-se als altres vagons i pagant suplement de primera classe.
Arribat a terme, vaig dur els formatges a casa del meu amic. Quan la
seva esposa entrà a l'habitació on jo l'esperava, alenà fortament i
cridà tot de sobte:
-Què hi ha? Què passa? Digui-m'ho tot! ¡No m'amagui res!
-Són uns formatges. Tom els ha comprat a Liverpool, i m'ha demanat
de portar-los ací. Comprengni V. que no hi ha, per la meva banda,
cap responsabilitat.
-N'estic convençuda, però ja enraonaré jo amb Tom aixi que vingui.
El meu amic prolongà l'estada a Liverpool més del que pensava. Tres
dies passaren sense veure'l retornar. La seva esposa vingué a
visitar-me, i sostinguérem el següent diàleg:
-Què és, el que va dir d'aquells formatges?
-Ha recomanat de posar-los a la fresca i que ningú no els toqui.
-Ningú no els tocarà: ben segur. I... els ha olorat, ell?
-Suposo que sí. Em va semblar que tenia per ells un gran interès,
que se'ls estimava d'allò més.
-Creu V. que s'emmalaltiria si jo donés una propina perquè se'ls
emportessin i els enterressin?
-Penso que no riuria mai més.
De cop i volta tingué el següent acudit:
-Voldria servar-los, V.? Permeti que els hi envii.
-Senyora;- vaig respondre, -molt em plau l'olor de formatge, i el
viatge que he fet amb aquells vostres el tindré sempre com el feliç
coronament d'un dia d'agradós esbarjo. Però, en el baix món que som,
ens cal tenir compte del nostre pròxim. La dama sota el sostre de la
qual tinc l'honor de residir, és una vídua, i potser és també
òrfena. Té una aversió marcada, una aversió que explica
eloqüentment, per ço que ella en diu «anar-li sobre el peu».
L'estada dels formatges de l'espòs de V. serà vista per ella com una
temptativa de «anar-li sobre el peu». No hi ha necessitat que pugui
dir-se que jo he turmentat la vídua òrfena.
-Molt bé- replicà la dona del meu amic. -Tot el que puc dir-li de ma
part, és que vaig a arreplegar la canalla i ens en anirem a viure en
un hotel, tant i mentre els formatges siguin menjats. Refuso de
viure més temps en llur companyia.
És dona de paraula, i va deixar la casa a càrrec d'una minyona, a la
qual preguntà si podia sofrir l'olor.
-Quina olor?- preguntà la minyona. Varen portar-la al costat dels
formatges, recomanant-li de posar en exercici tots els ressorts del
seu aparell olfàtic. Aleshores la serventa descobrí «una lleugera
olor de meló». Deduint que l'atmosfera no podria perjudicar gaire la
bona minyona, se la deixà dins la casa.
La despesa de l'hotel pujà quinze guinees, i el meu amic, després de
treure comptes, trobà que els formatges li venien a sortir a raó de
vuit xelins i sis penics la lliura.
-Prou que m'agraden, els formatges: bojament. Però, certament, això
és massa per als meus guanys.