Un raspallet per a dents (individual).
Una galleda.
Pólvors dentífrics.
Una màquina d'afaitar.
Tres tovalloles de bany.
(Veritat que sembla, la llista, un exercici d'idioma?)
Una cosa tinc observada de tota persona que se'n va a un indret,
qualsevol, on hi ha aigua: tot és fer grans preparatius amb la idea
dels banys que es proposa de pendre. (Val a dir que després, quan és
arribat a lloc, no es banya gaire sovint.)
Això mateix a mi em passa en ésser vora mar. Quan sóc a Londres i
penso en el viatge, sempre resolc de llevar-me ben de matí per a fer
un cabussó abans del _breakfast_. Faig acuradament un paquet
contenint els calçotets i la tovallola.
En ésser vora mar no arribo a fruir la realització del foll desig
tan imperiosament sentit en la capital. Al contrari: m'envaeix el
desig, aleshores més que mai, de romandre al llit fins al darrer
moment de l'hora del desdejuni.
Una o dues vegades ha estat més forta la virtut: M'he llevat a les
sis del matí, i, mig vestit, he pres, vacil·lant i amb pena, els
meus calçotets i la tovallola. Mai no he tingut ocasió de
felicitar-me. Es reserva especialment per a mi (almenys aquest és
l'efecte que em produeix) un vent de l'Est, que talla d'allò més i
que per tot em llisca quan vaig darrera l'ona amarga. Són recollits
tots els rocs tallants, per mostrar-los a la platja; s'esmolen les
pedres i se me'n dissimulen els caires sota la sorra, per tal que no
pugui adonar-me'n.
Altrament, em sembla que se m'emportin la mar dues milles lluny, per
obligar-me a botar a peu coix, tremolant dins sis polzades.d'aigua,
havent-me d'estrènyer amb els meus propis braços.
A la fi, en arribar a ço que en diuen _la mar_, la trobo insolent,
brutal.
Una enorme onada m'agafa i em projecta, amb tanta força com pot,
contra una pedra; caic, i abans no he tingut temps de dir (Oh!
hem...», i sondar... les meves avaries, l'onada retorna i
m'arrossega en ple oceà. Faig esforços desmesurats per guanyar la
vora, i em pregunto, ple d'ansietat, si tornaré a veure _mon home_ i
els meus amics; em faig retret de la meva migrada amabilitat vers la
meva germaneta, essent jo xicot (vull dir quan jo era xicot).
Al moment en que perdia tota esperança, una onada, que es fa enrera,
em deixa de mostra sobre la sorra, talment com un estel marí. Em
redreço, i, mirant entorn meu, descobreixo que nedava amb dalè per
salvar la meva existència... dintre dos peus d'aigua. Me'n torno,
altra vegada a peu coix; vaig a vestir-me, i arribo a casa capolat i
caminant com una tortuga. Naturalment, dic que el meu bany ha estat
deliciós.
* * *
Vàrem enraonar d'aquestes coses, tal com si haguéssim de pendre
llargs banys cada matinada.
George: -Ja sabeu com és d'agradós, estant dins la barca, llevar-se
a trenc d'alba i cabussar pel corrent cristallí.
Harris: -No hi ha res millor, abans del desdejuni, per a fer gana:
aquest ha estat sempre l'efecte que m'ha produït.
George: -Si el bany ha de fer Harris més voraç, en protesto. Ja és
bastant fatigós arrossegar les seves provisions de boca: si aquestes
han d'augmentar-se, aleshores...
En això vaig posar-me de la seva banda. Amb tot, vaig dir:
-Farà bo de dur amb nosaltres Harris, tranquil com és habitualment;
encara que ens suposi portar uns quilos suplementaris de queviures.
George convingué amb mi, i retirà la seva oposició al bany de
Harris.
Fou acordat de dur tres tovalloles de bany, per no haver d'esperar.
George: -Quant al vestit, em sembla que amb dos de franel·la ja en
tindrem prou: podrem rentar-los al riu quan siguin massa bruts.
Sobtadament li vàrem objectar:
-¿Ho heu provat mai, de rentar al riu la franel·la?
-Jo no: mai. Però sé d'uns joves que ho han fet.
Harris i jo tinguérem la gran debilitat de creure que George sabia
el que es deia: és a dir que tres joves respectables, «sense posició
ni influència», i gens experimentats en coses de neteja, podrien
rentar al Tàmesis, amb una mica de sabó, llurs vestits de franel·la.
Més endavant, havíem de saber (massa tard, amb tot) que George era
un miserable mentider que en tal operació no hi entenia futil·la.
Si haguéssiu vist aquests vestits, després!... Però (com acostumen a
dir els novel·listes de deu cèntims la ratlla) ja ens avancem massa.
George va insistir molt que prenguéssim roba de recanvi i una gran
quantitat de petites coses. En cas de naufragi, en tindríem
necessitat.
Ens calia fer una gran provisió de mocadors per a poder eixugar la
nostra impedimenta. Demés, ens mancava encara un parell de polaines
de cuiro i sabates de canotage, per si un mal atzar feia trontollar
la nostra barca, posant-la en perill d'enfonsar-se.