Anem reglamentant els nostres preparatius.--Mètode de Harris per a
treballar.--Com un pare de família, home de certa edat, penja un
quadro.--George fa una observació de bon seny.--El plaer de
banyar-se a trenc d'alba.--Precaucions per al cas de naufragi.
L'endemà, al vespre, ens aplegàrem per rependre la discussió dels
nostres preparatius.
-Vejam- digué Harris. -Ens cal determinar el nombre d'objectes que
hem d'emportar-nos. Jim: preneu un full de paper i prepareu-vos a
escriure. Vós, George, preneu un índex de coses. Si em podeu donar
ara un llapis, estic disposat a fer-ne una llista.
Heu's ací com és Harris: sempre està disposat a carregar un fardell
i posar-lo a l'esquena d'un hom. Em recorda sempre el meu pobre
oncle Podger...
Mai de la vida no heu vist un enrenou semblant, de cap a cap d'una
casa, com en empendre mon oncle Podger qualque feina personal.
Havien dut un quadro de la botiga de marcs i es deixà
provisionalment dipositat al menjador. La meva tia Podger demanà què
pensava fer-ne, i l'oncle respongué vivament:
-Deixeu-me fer! No vull que us doneu mal temps. Vull encarregar-me
jo de tot: jo tot sol!
Llavors es tragué l'americana i posà mans a l'obra. Envià la petita
mainadera a comprar seixanta cèntims de claus, i tot seguit un fill
seu corria darrera d'aquesta per dir-li com havien d'ésser els
claus. De mica en mica l'oncle s'anava caldejant i posava en
moviment tota la casa.
-Will!- cridava. -Aneu a trobar el meu martell i porteu-me'l de
seguida... Tom! Doneu-me el metre. Necessitaré una escala i em
caldrà pendre una cadira de cuina... Jim! Correu casa el senyor
Goggles i digueu-li: «Molts saluts de part del meu pare, i que si
està més bé de la seva cama, i que si farà el favor de deixar-li el
nivell d'aigua...» Maria! No us en aneu: necessitaré algú per a
sostenir-me el llum. Ah!... Així que vingui la mainadera, ha de
tornar a marxar a corre-cuita per dur-me cordill per al quadro...
Tom! On és el Tom? Veniu ací: us necessito per a donar-me el quadro.
Aleshores aixecà el quadro amb la mala sort de deixar-lo caure,
anant-se'n la tela del marc. Provant de salvar del naufragi el
vidre, va tallar-se un dit; fent bots per l'habitació, començà de
buscar el seu mocador per tot arreu,i, naturalment, no el trobava,
perquè era dins la butxaca de l'americana que s'havia tret de poc.
No recordant on havia deixat l'americana, tots els altres, per
dedicar-se a buscar-la van deixar les feines encomanades.
Mentre esperava, el bon oncle Podger, dansant amb un peu sobre
l'altre, trepitjava a tothom, cridant:
-¿No hi ha, a casa, ningú que sàpiga on és la meva americana? En
tota ma vida no he conegut un ramat com aquest, tant a la
desbandada: paraula. ¡Vet aquí que sou sis, i entre tants no podeu
trobar una peça de roba que m'he tret no fa encara cinc minuts! El
dimoni que!...
S'aixecà, i aleshores descobrí que s'hi havia assegut a sobre.
-No cal que busqueu, no! Jo mateix l'he trobada: jo tot sol! Millor
fóra dirigir-se al gat, que no esperar res de vosaltres.
Després va passar mitja hora entre curar-se el dit i agafar un vidre
nou, els utensilis, la cadira, l'escala i l'espelma. A seguit
l'oncle reprengué el seu treball. Tota la família (ultra la petita
mainadera i la minyona) estava en semicercle, disposada a ajudar-lo.
Dues persones sostenien l'escala, una tercera ajudava l'operador a
pujar-hi i... a sostenir-se; una altra li donava un clau, una altra
el martell. En voler agafar el clau, el deixà caure a terra.
-Molt bé!- exclamà, tot empipat. -Apa! Vinga el clau altra vegada!
I tots ens veiérem obligats a posar-nos de quatre grapes per
cercar-lo, mentre l'oncle, que romania dret sobre l'escala,
grunyint, preguntava si era cosa d'haver-se d'estar amb aquella
posició tot el vespre.
A la fi, el clau fou retrobat, però el martell s'havia perdut.
-On és, el martell? ¿Què n'hauré fet, del martell, gran Déu? Són set
a dansar al meu entorn i ningú no sap dir el que he pogut fer del
martell!
També el martell fou retrobat, però per desgràcia l'oncle no va
saber veure el senyal, fet a la paret, de l'indret on calia ficar el
clau. Vam pujar tots, per torn, a la cadira, al seu costat, per
veure de reconèixer el famós punt, i cadascú va indicar un lloc
diferent.
L'oncle va tractar-nos de tocats, l'un darrera l'altre, i ens feia
baixar de la cadira. Agafà novament el metre i amidà per assolir el
punt que volia, és a dir, treure la meitat de trenta un més tres
octaus de polzada, des de l'angle de l'habitació. I, tot provant de
fer el càlcul de memòria, s'enfurismava. Nosaltres provàrem també de
resoldre el problema, però arrivàvem a resultats diferents, i aviat
ens escapà el riure, mofejant-se l'un de l'altre.
Amb aquell avalot general, la xifra primitiva havia estat oblidada,
i per tercera vegada l'oncle Podger va veure's obligat a pendre
mides.
Aquesta vegada volgué fer-ho amb un fil d'empalomar, i, al precís
moment crític en que el vell, mig boig, se sostenia penjat dalt de
l'escala fent un angle de 45 graus, esforçant-se per assenyalar un
punt alguns centímetres més enllà d'on el podia aconseguir, el fil
va lliscar, i el _canari vellot_ caigué, fent tombarelles damunt del
piano. Amb el cap produí un efecte musical esparverador, per la
instantaneïtat amb que el seu cap i el seu cos tocaren alhora tot el
teclat. La tia Maria digué aleshores que de cap de les maneres
consentia als nois de romandre allí, escoltant el monòleg que seguí
a la descensió de l'oncle...
A l'últim pogué retrobar el famós senyal, i col·locà el clau,
sostenint-lo amb la mà esquerra, agafant el martell amb la dreta. Al
primer cop va xafar-se el dit polze i llançà el martell... que anà a
parar sobre el peu d'algú dels qui érem allí presents, fent-lo
xisclejar.
Aquí la tia Maria va observar dolçament:
-Una altra vegada que vulgueu clavar un clau a la paret, espero que
m'avisareu per endavant: aíxí podré fer els preparatius que calguin
per anar a passar una setmana a casa la meva mare, mentre duri la
vostra operació.
-Oh, vosaltres, les dones! ¡No serviu sinó per entrebancar-ho tot!-
replicà Podger redreçant-se. -Em plau, a mi, de fer aquestes petites
feines.
Reprengué la tasca. El clau travessà tot el guix, i la meitat del
martell desaparegué: el pobre oncle fou precipitat contra el mur,
amb prou força per desfer-se el nas. Resultat final: recurs al fil
d'empalomar i al metre; obertura, després, d'un nou forat a la
paret. De seguida, amb cosa d'un minut, el quadro era penjat... de
través, d'una faisó absolutament inestable. La paret semblava
treballada per les dents d'una rella de llaurar. Tothom se sentia
fatigat, aixafat, mort de cansament: tothom, llevat del meu oncle.
-Vet aquí: ja està tot llest!- deia, baixant a poc a poc de
l'escala, apuntalant-se amb la minyona í esguardant la desfeta amb
visible orgull. -¡Hi ha persona que, per una petita feina així,
hauria cridat un obrer!...
* * *
Harris, quan sigui entrat en anys, serà d'aquesta mena d'homes. Jo
me n'adono perfectament, i li ho tinc dit.
Vaig fer-li avinent que no consentia de veure que es prengués ell
per si sol una atenció que ens atanyia a tots per igual.
-No, Harris: preneu el paper, el llapis i l'índex. George escriurà i
jo faré el treball.
Deixàrem de banda la nostra primera nomenclatura. Era evident que el
corrent superior del Tàmesis fóra estat migrat per al vaixell que
ens caldria, d'haver hagut de contenir tot el que haviem assenyalat
com a indispensable. Ho vàrem decidir després de rumiar molt.
-No anem per bon camí- digué George. -No hem de pensar en les coses
que ens poden servir, sinó pendre les absolutament necessàries.
De vegades George és home de veritable seny. Us deixaria parats si
tinguéssiu la sort de conèixer-lo.
D'això jo en dic pura saviduria, i no tan sols per al cas de que es
tracta, sinó referint-me i tot al viatge pel riu de la vida, en
general.
Mireu quantes de persones carreguen llur embarcació de coses
inútils: les creuen essencials al plaer, al confort del trajecte, i,
realment, no són sinó puerils futilitats. Es carrega la pobra petita
barca, fins a l'alçada de mitja antena, de bells vestits,
d'innecessari personal per al servei; es fa reunir una gran colla
d'amics, gent elegant, abillada a la moda, els quals no s'interessen
gens ni mica pel senyor que els ha rebut, fent-ne tant de cas com
d'una peça de dos rals, el qual senyor fa d'ells el mateix cas; es
fan costoses recepcions, que no plauen a ningú, tot cerimònies i
etiquetes, pretensions i tentació, i, demés, aquesta carregosa
ximpleria, la més faltada de raó: ¡la preocupació del que pensarà el
veí! S'acumulen el luxe que fatiga, els plaers que enutgen, els
espectacles de fingiment semblants a la corona de ferro dels
criminals de l'antiguitat, la qual corona feia rajar sang del front
adolorit del pacient.
Ben bé que en són, de futilitats! Llança-les per la borda, pobre
home! El teu vaixell, carregat així esdevé tan pesant, que tanmateix
pots tu defallir. Aquests destorbs t'entrebanquen, fan perillosa la
maniobra. Ni un sol instant exempt d'ansietat i de neguit pots
tenir, ni un moment de repòs per a somiar a ton grat; impossible,
per a tu, atalaiar els núvols lleugers que el vent sembra i fa
lliscar a les altes profunditats.
El sol envia els seus raigs enlluernadors sobre els remolins de la
ribera; els grans arbres se'n munten pels marges reflectint llur
silueta dins l'aigua. I tu no ho pots pas veure! No pots gaudir dels
lliris grocs i blancs, ni dels rosers que fa onejar el zèfir, ni de
les blaves floretes _no m'oblidis_.
Llança, doncs, ben lluny tot aquest no res! Fes lleugera la barca de
la vida i abasteix-la només de coses escaients: l'interior senzill
com els gaudis; un o dos amics, dignes d'aquest nom; algú que
t'estimi i que estimis tu (un gat, un gos, una pipa o dues); pren a
bastament les provisions per a nodrir-te i per a vestir-te, i una
mica més del necessari per a satisfer-te quan la set sigui cosa
terrible.
Aleshores trobaràs la teva barca més obedient al rem, i menys fàcil
de naufragar. Si bamboleja, tindràs menys pèrdues: la bona
mercaderia resisteix l'aigua. Et serà permès de pensar, de
treballar. Veuràs la claredat radiant del sol de la vida; escoltaràs
la música eòlica que el vent del Senyor fa eixir de les cordes del
cor humà; podràs...
Perdoneu, perdoneu: m'he distret.
* * *
Vàrem donar la llista a George, qui la començà tot seguit.
-No en pendrem pas, de tenda- digué, -sinó una barca que puguem
cobrir. És una cosa més senzilla i més confortable.
Ens semblà just el pensament, i vàrem aprovar-lo. El que no sé és si
l'heu vista mai, una semblant cosa.
Es claven uns arcs de ferro, a certa distància, sobre la borda, i a
sobre s'hi estén una llarga tela que després se subjecta de popa a
proa. La barca esdevé una casa petita bastant confortable, encara
que una mica privada d'aire. Però «cada cosa, ací baix, és de
l'inrevés» (*5)--com deia cert individu després d'haver-se-li mort
la sogra, quan bruscament varen presentar-li la nota de les despeses
de l'enterrament.
George proposà encara dur-nos:
Una manta de viatge per cada un.
Una llàntia.
Sabó.
Un raspall.