Discutim un pla.--Plaer d'acampar al ras, les nits que fa bo.--
Idem... les nits de pluja.--Un compromís resta decidit.--Primeres
impressions de Montmorency, quant al compromís.--El creure's que
s'és massa bo vers aquest baix món.--Aquestes creences són esvaïdes
tot seguit, com mancades de tot fonament.--La nostra reunió és
ajornada.
Examinàrem el mapa i formàrem el nostre pla.
Harris i jo sortiríem de Kingston el proper dissabte per a dur, ben
de matí, la barca a Chertsey. George vindria allà, a trobar-nos,
perquè ell no pot deixar la Cité fins a la tarda, puix que està
obligat d'anar a la seva casa de Banca, on dorm des de les deu a les
quatre, excepció feta dels dissabtes, que el desperten i el porten
al carrer a les dues.
Acamparíem al ras? Jauríem a cobert? George i jo estàvem d'acord a
fer-ho en plena naturalesa i a ple aire. Fóra una cosa tan rústica,
tan lliure, tan patriarcal!...
De mica en mica el record resplendent del sol finat s'esborra en el
cor dels núvols negres i gelats. Silenciosos, com nens enfurrunyats,
els ocells han deixat llurs cants; tan sols se sent el crit
planyívol de la polla d'aigua trencant la calma religiosa expandida
sobre les aigües--llit mortuori on el jorn expirant fa el seu darrer
sospir.
De la negra profunditat dels boscos, de cada marge, sorgeix
l'exèrcit dels esperits de la nit: les ombres grises. S'arrosseguen,
avancen a pas de llop per reposar la vacil·lant reraguarda del dia;
passen sense soroll de llurs peus, invisibles sobre les onejants
herbes aquàtiques, sobre les canyes sospirants; i, des de l'altura
del seu tron tenebrós, la nit, estenent les seves negres ales a
sobre la naturalesa enfosquida, regna, amb silenci, en son palau
fantàstic il·luminat per les pàl·lides estrelles.
Aleshores deixem el nostre lleuger esquif en un angle reposat. La
tenda és aixecada, i el nostre àpat frugal és ben aviat disposat i
consumit; després remullem la gola i encenem les nostres grosses
pipes. Una agradosa conversa és mantinguda per tots tres a una
escaient mitja veu.
En les nostres pauses, el riu, jugant entorn de la barca, conta
estranyes històries de vells secrets. Canta feblement l'antiga cançó
infantil, milers d'anys cantada i que cantarà, encara, milers d'anys
abans que la seva veu no esdevingui ronca i perduda: aquesta cançó
que nosaltres (que havem après d'estimar la seva fesomia canviant, i
sovint ens ha acaronat damunt del seu pit glatent) ens pensem
compendre, malgrat no puguem expressar amb simples paraules la
història que ens diu.
Mentre som asseguts sobre el marge, la lluna, que tant l'estima,
descendeix dels cels i l'embolcalla amb els seus braços d'argent,
fent-li una besada fraternal.
Nosaltres espiem el riu, que fuig remorejant fins a retrobar-se amb
la mar, sa mestressa. De mica en mica les nostres veus van
apaivagant-se, les pipes s'apaguen, i nosaltres, gent jove, poc
donats generalment a sentimentalismes, ens sentim envaïts
estranyament per una mescla de pensaments tristos i alegres: no
teníem desig ni interès d'enraonar més... Ens aixecàrem, doncs, tot
fent fortes riallades, i espolsant les nostres pipes ens donàrem la
«bona nit!» per adormir-nos al gronxament de l'aigua que colpeja i
dels arbres que murmuregen, sota els ulls dels innombrables i
silenciosos estels.
Somiem que el món és esdevingut novament jove i suau! Jove com en el
temps que no li havien encara fet arrugar el rostre els segles de
lluites i d'interessos, ni li havien fet envellir el cor els crims i
les follies dels seus fills. Suau com quan, així una bona mareta,
ens duia al pit grandiós, com abans que les burles emmetzinades
d'una societat corrompuda no haguessin fet enrojolar-nos de la
simple vida que dúiem, sota la seva llei, i renegar de la llar digna
i modesta on, d'ençà de milers d'anys, es reprodueix el gènere humà.
Harris exclamà:
-¿Com s'ho farien, en aquells temps, quan plovia?
Mai no es pot commoure, aquest Harris! No té cap corda poètica, i és
incapaç de sentir un sol entusiasme per les coses intangibles. Mai
Harris «no pot plorar, i no sap per què». Si els seus ulls
llagrimegen, podeu fer una juguesca: que menja ceba crua o que ha
ficat al seu cos massa salsa Worcester.
S'escaurà de trobar-vos una nit en companyia seva, vora mar, i
dir-li:
-Silenci! No sentiu? ¿No és això el cant de les sirenes que puja del
fons dels abismes a través de les ones brincadisses? ¿O serà,
potser, el ressò de lúgubres fantasmes que salmodien fúnebres
càntics sobre els blancs cadàvers embolcallats d'herbes marines?