Em descordà, examinant-me de cap a peus; prengué un puny meu amb les
seves grapes i em timbalejà sobre el pit quan menys m'ho pensava (de
la qual acció en dic covardia); tot seguit em refregà les costelles
amb el seu cap, i després va asseure's, escrivint una recepta, que
plegà i em donà. Jo me la fico a la butxaca i me'n vaig, portant-la
a la farmàcia més propera.
L'apotecari va llegir-la, i me la retornà bo i dient-me:
-No en tinc, d'aquest article.
-Vós no sóu, doncs, apotecari- vaig objectar-li.
-Prou, que en sóc; però, per poder acontentar-lo, caldria que fos
també Societat Cooperativa i Hotel-pensió familiar. Només sóc
farmacèutic, i no sé pas què dir-li.
Vaig veure el que deia la recepta. Era ben concreta, la cosa:
«Un beefsteak de lliura i un bock de cervesa cada sis hores.
»Una passejada al matí, cosa d'una dotzena de milles. Ficar-se al
llit a les deu del vespre.
»No dessucar-se el cervell amb coses que no s'entenen.»
He seguit aquestes prescripcions, amb el feliç resultat (pel que em
pertoca) de resguardar la meva existència, la qual va fent la seva
via tranquil·la.
Ara tornem a l'anunci de les píndoles per al fetge.
Jo tenia, sense cap mena de dubte, tots els símptomes de la
malaltia, i el principal, entre tots, era una absoluta aversió al
treball. Cap llengua no podria mai dir el que tinc sofert per
aquesta causa. Des de la meva més tendra infància he estat màrtir
per aquest motiu: la malaltia mai no em deixava, ni un dia tan sols,
en anar a estudi. Ningú no es donava compte que tot em provenia del
fetge. La ciència mèdica era aleshores en una fase bastant menys
avançada que avui en dia, i s'atribuïa a la peresa la meva
desplaença vers el treball.
-Apa, dolent, gandul! Lleva't i mira de fer qualque cosa per
guanyar-te la vida- em deien, sense saber que jo era un malalt. En
compte de píndoles, rebia estirades d'orelles, i (mireu quina cosa!)
aquelles estirades em guarien sovint... pel temps que en servava el
record.
Tothom, segurament, ha pogut remarcar sovint una cosa semblant. Els
senzills medicaments, passats de moda si voleu, acostumen a ésser de
més eficàcia que els específics farmacèutics.
* * *
Cosa de mitja hora vàrem passar, els meus amics i jo, descrivint les
nostres malalties. Vaig explicar a George i Harris com em trobava en
llevar-me, els matins; Harris ens comunicà les seves impressions
quan s'ajeia. Per la seva part, George es posà sobre la catifa, prop
de l'estufa, i ens féu una representació intel·ligent i admirable
dels seus fets i gestes durant la nit. Aquest bon George es pensa
estar malalt, però en realitat no té cap motiu per a neguitejar-se.
Llavors Mrs. Poppetts trucà a la porta per a saber si estàvem
disposats a sopar. Nosaltres vam somriure tristament, mirant-nos
tots tres, i fórem d'acord que res millor no podíem fer que provar
de menjar. Harris digué, altrament, que sovint, amb una mica de
qualsevol cosa que es fiqui a l'estómac, es fa enrera una malaltia.
Mrs. Poppetts entrà, doncs, amb la plata, parà taula, i nosaltres
clavàrem dentellada a un beefsteak amb ceba i una tarta amb
rubarbes. En aquell temps era jo ben poca cosa: i ho dic perquè
recordo que al cap de mitja hora, si fa o no fa, l'àpat no tenia cap
interès per a mi. No vaig ni tocar el formatge.
Acomplit aquest deure, plens novament els gots i enceses les nostres
pipes, resumírem la conversa sobre la nostra salut.
¿Què era, doncs, aquesta cosa inconeguda que ens turmentava? Ningú
no la podia indicar d'una faisó concreta; però fou unànime opinió
que el mal, fos el que fos, provenia de gastament cerebral.
-Necessàriament, ens cal repòs- digué Harris.
-Repòs i canvi complet de vida- va afegir George. -El gastament dels
nostres cervells ha produït una depressió general a tota l'economia
(*1). El canvi de lloc i la manca de la necessitat de pensar,
restabliran segurament l'equilibri mental.
George té un cosí, més o menys estudiant de medicina, del qual ha
pres aquesta habitud de servir-se d'expressions familiars-medicals.
Jo era del mateix parer que George i vaig suggerir la idea de cercar
un vell retir, lluny de la gernació sorollosa, on passaríem, a ple
sol, una setmana pels silenciosos boscatges (talment un niu perdut i
protegit per les fades, lliure de l'avalot del món): un lloc
pintoresc descansant sobre les roques escarpades milenàries, on el
ressò del tumult del segle XIX ens arribaria afeblit per la
distància.
Però Harris exclamà:
-Segurament això no seria gaire divertit. Conec aquests indrets de
què parleu: un hom se'n va a jeure a les vuit del vespre; és
impossible de trobar el _Referee_ (1), ni prestat ni comprat, i cal
caminar deu milles per aconseguir una mica de tabac. Deixem-ho
córrer. Si en voleu, de repòs i canvi de vida, no podríeu triar res
millor que una excursió marítima.
Vaig objectar-li que el seu projecte era ben realitzable en el cas
de poder-hi esmerçar dos mesos, però que era contrari a la sana
moral quan no es disposa d'una setmana.
Vegeu el que passa: Embarqueu dilluns amb la ferma idea de
divertir-vos d'allò més; adreceu un alegre i onejant (onejant pel
motiu de les ones) comiat als _lascars_ que restan sobre el marge;
després engegueu la vostra pipa més grossa i féu l'entremaliat sobre
el pont, com si dins dels vostres vestits hi fossin aplegats el
capità Cook, Sir Francis Drake i Cristòfol Colomb. El dimarts
desitjarieu no haver començat. El dimecres, dijous i divendres,
penseu que la mort us esdevindria agradosa. El dissabte podeu
enviar-vos una mica de brou i seure sobre el pont amb un somrís
contristat i agraït, per a respondre als que caritativament van a
demanar-vos com aneu. El diumenge repreneu les passejades i els bons
aliments. Finalment, dilluns al matí, quan sou a la borda esperant
el moment de desembarcar amb el paraigües i el maletí a la mà,
comenceu d'agafar gust a l'esport.
Recordo que el meu cunyat féu, certa vegada, una curta excursió
marítima per restablir la seva salut. Prengué un bitllet d'anada i
tornada, per mar, de Londres a Liverpool. La sola cosa que tenia al
cor en arribar a la darrera ciutat, era vendre amb urgència el seu
bitllet de retorn. Va oferir-lo a tothom a preu baix, i a la fi l'hi
comprà, amb 18 penics, un jove biliós (ho semblava, almenys) al qual
els metges havien aconsellat justament la mar per a fer exercici.
-Sí, sí: aneu a la mar- li digué el meu cunyat, posant afectuosament
el bitllet a les mans del jove biliós. -En tindreu per tota la vida.
Ben segur que, assegut al pont del vaixell, fareu més exercici que
anant a tombarelles pel prat.
El meu cunyat, per a retornar, prengué el camí de ferro, dient que
el North-West Railway era prou reforçament per a ell.
Un altre jove he conegut qui va viatjar durant una setmana per les
costes d'Anglaterra.
Abans de la marxa, l'encarregat dels queviures li demanà si volia
pagar per cada àpat o si preferia pendre un abonament, El meu
conegut es decidí per l'abonament, que sortia més econòmic. El preu
per la setmana era de dues lliures i cinc xelins.
El contracte era: per a desdejuni, peix i carn rostida; per a
esmorzar, a la una, quatre plats; per a dinar, a les sis, sopa,
peix, entrant, rostit, colom o gallina, ensiam, entreteniments,
formatge i postres; a les deu, un lleuger sopar _a la fourchette_.
El meu amic, que sol tenir una gana que Déu n'hi do, pensà fer un
bon negoci acceptant la proposta.
Tot passant de Sheerness va ésser l'hora d'esmorzar. El nostre home
no es trobà amb la gana que pensava, i s'acontentà amb vedella
bullida, maduixes i crema.
A la tarda, medità llargament sobre aquest àpat. Li semblava no
haver menjat altra cosa que vedella bullida durant moltes setmanes,
i maduixes i crema durant molt anys. La vedella, les maduixes i la
crema semblaven sentir-se més aviat descontentes.
A les sis anaren a dir-li que estava a punt el dinar. Aquest anunci
no l'entusiasmà gaire, però es recordà que el dinar representava una
part de les seves dues lliures i cinc xelins, i, agafant-se a les
cordes i altres aparells, baixà al menjador.
Una agradosa fortor de ceba i pernil fregit, amb una mescla d'olor
de peix i de llegums, li arribà de baix l'escala.
Li sortí a l'encontre el cap de cuina, el qual va preguntar-li, amb
un somrís afalagador:
-El senyor vol alguna cosa?
-Feu-me sortir d'ací...- fou la feble resposta.
Se'l pujà ràpidament, el posaren contra la borda... i el deixaren.
Durant els quatre dies següents féu una vida tan senzilla com digna:
es nodria de melindros del capità, cosa ben magra (els melindros, no
pas el capità), i bevia soda-water.
Cap al divendres esdevingué més alegre, i les va empendre amb el te
amb pastes i els rostits. El dilluns s'atipava de brou de gallina.
El dimarts deixà el vaixell, i quan aquest s'allunyava del
desembarcador, el nostre home l'ullà amb esguard ple de tristesa; Ja
se n'era anat! «Ja desfilà, amb dues lliures i cinc xelins que em
pertanyien i que no he pogut consumir!» I ell deia que, si li hagués
estat concedit un sol dia de prórroga, a corre-cuita s'hauria
rescabalat de l'endarrerit.
* * *
Vaig combatre, doncs, el projecte d'excursió marítima: res no temia
per la meva persona (mai no he estat malalt)(*2), però passava
angúnia per George. Ell ens assegurà, tot seguit, que la seva salut
no canviaria i que el projecte li anava bé, però digué que ens
calia, a Harris i a mi, treure'ns del cap resoltament la idea,
perquè segurament ens posaríem malalts.
Harris respongué:
-Oh! El mareig de la mar és per a mi un enigma: jo estic que és una
posa. Sovint he desitjat sentir-lo, però mai no he pogut.
I ens contà moltes anècdotes sobre el cas. Havia navegat pel canal
de la Mànega, amb una mar tan avalotada que calgué lligar els
passatgers a llurs lliteres: el capità i ell havien estat «les
úniques pesones» que no es marejaren. Una altra vegada, havien estat
el segon del navili i Harris els únics que no emmalaltiren. De
valents, generalment, no n'eren sinó un altre i ell; si aquest altre
faltava, l'únic valent era Harris.
És ben estranya cosa que, ningú, estant en terra ferma, no declari
que la mar mareja. Durant les travessies es troba sobre el pont un
munt de criatures ben malaltes, i carregaments complets i tot; però
cap d'aquests qui s'han marejat no es resol, quan és en terra, a
declarar ço que li esdevingué. Les colles de planyívols passatgers
que formiguejaven sobre el navili, se us amaguen un cop
desembarcats. És sempre un misteri.
Amb tot, si la majoria s'assembla a cert xicot que vaig conèixer en
el vapor _Yarmouth_, puc fàcilment aclarir el misteri.
Havíem passat South-End Pier, i el personatge en qüestió anava
penjat a la part de fora d'una portanyola, amb una posició d'allò
més perillosa. Vaig anar-hi, per provar de salvar-lo.
-Ep! Veniu! Passeu a dintre!- vaig dir-li colpejant-lo lleugerament
de les espatlles, -Podíeu caure a la mar.
-Oh, Déu meu! Bé voldria ser-hi- fou la sola resposta que vaig
obtenir, I allà vaig deixar-lo.
Tres setmanes després, el retrobava, en un hotel de Bath, parlant
dels seus viatges i detallant amb entusiasme la seva gran afició a
la mar.
-Si en sóc, de bon marí!- replicava a un jovenet que se'l mirava amb
enveja, -¡Prou, que en sóc! Un cert dia, confesso que vaig estar amb
neguit, car ens trobàvem al llarg del cap Horn i el vaixell es va
enfonsar al matí...
Jo, aleshores, li vaig preguntar:
-¿No estàveu pas «neguitós», també, fa alguns dies, prop de Southend
Pier? ¿No desitjàveu ésser llançat a l'aigua?
-Southend Pier!- exclamà. Després s'expansionà de sobte. -Ara me'n
recordo: una horrible migranya, per no tenir gens de _pikles_ (2).
Mai no els he provat. N'haveu menjat, vós, de _pickles_? (*3)
Per la meva part, he descobert un admirable preservatiu del mareig,
per al meu ús personal. Assegut a un balancí, em situo al bell mig
del pont seguint els moviments del vaixell i fent per manera de
servar el cos sempre dret. Quan el vaixell puja, jo em faig cap
endavant fins que el pis ve ran del meu nas; quan es la popa, que
s'aixeca, jo segueixo el moviment en el mateix sentit. És un
magnífic exercici durant una o dues hores. Però... un hom no pot
gronxar-se durant tota una setmana.
* * *
George proposà remuntar el riu.
-Gaudirem d'un ventijol fresc, de moviment i de pau. El canvi de
paisatge ens distreurà el cervell {inclòs el poc cervell que
posseeix Harris), i el dur treball que haurem de fer ens obrirà la
gana i el son.
-No hi passo- digué Harris -que George faci un treball que augmenti
la seva predisposició al son. Fóra perillós. Com podria dormir més?
El dia no té sinó vint-i-quatre hores, tant a l'hivern com a
l'estiu; i, si verament havia de dormir més, tant li seria fer
l'ànec, car s'estalviaria la despesa.
Ell assegurà que la ribera li convenia "a Te" (a meravella).
Jo no sé pas el que és, això de "Te", (a no ser que es tracti d'un
te de sis penics, amb pa, mantega i pastes _ad libitum_, que esdevé
bona cosa, vist el preu, si un hom no ha anat a dinar), malgrat
semblar que convé a tothom, segons ço que diu per l'honor seu.
En conclusió: que em convenia també "a Te".
L'acord de Harris i jo fou que George havia tingut una bona pensada,
i vàrem dir-ho amb una certa entonació, exterioritzant la nostra
sorpresa de veure George amb seny.
L'únic de nosaltres que no es mostrà gaire seduït pel projecte, fou
Montmorency. Mai no s'ha interessat pel Tàmesis: vet ací.
-Tot això està molt bé, senyors- digué. -¿Us plau el riu? Per la
meva part, no gaire: no tinc res a fer-hi. El canvi de paisatge és
cosa fora de la meva competència i no escombrejaré! (*4) Si per un
atzar descobreixo una rata, no consentireu que l'empaiti; si
m'adormo, em jugareu una malifeta que farà empassar-me una bona
glopada. ¿Voleu la meva opinió? Doncs féu una pura bogeria.
Erem tres contra un. El projecte fou adoptat.
(1) Un diari de Londres.
(2) Amanit de saladures.