Tres invàlids.--Patiments de George i de Harris.--Un que és víctima
de cent set malalties fatals.--Útils prescripcions mèdiques. --Remei
contra la malaltia del fetge, per a ús dels nois.--Nosaltres tenim
un gran cansament i una veritable necessitat de repòs.--Una
setmana(!)... sobre l'Oceà(?).--George proposa el riu.--Montmorency
fa una objecció.--Moció original, presa per majoria de tres veus
contra una.
Ens trobàvem tots quatre--George, Guillem Samuel Harris, Montmorency
i jo--asseguts dins la meva cambra. Enraonàvem, tot fumant, de la
nostra situació desesperada (és, aquest, el punt de vista medical en
que em poso). Ens hi sentiem sense esperit, i, en conseqüència,
força inquietats.
Harris ens contà que, de vegades, era atacat de rodaments de cap tan
extraordinaris, que arribava a no saber el que es feia.
George, tot seguit, ens va dir que ell _també_ patia rodaments de
cap sota els quals no sabia el que es feia.
Per la meva part era el fetge, que tenia revolucionat, i me n'havia
convençut per la lectura que acabava de fer d'un anunci de píndoles
privilegiades per al susdit orgue: anunci que contenia el detall
dels diferents símptomes pels quals un hom pot assabentar-se de la
indisciplina d'aquella víscera.
Doncs bé: jo en tenia tots els símptomes.
És una cosa curiosa: jo mai no he pogut llegir l'anunci dels
medicaments sense que aviat em porti a la conclusió que pateixo, en
el grau més virulent, la malaltia particular que s'hi descriu. En
cada cas, el diagnòstic sembla correspondre a les sensacions que he
pogut sentir en la meva existència.
Recordo haver estat un dia al British Museum per llegir el
tractament d'una lleugera indisposició de la qual tenia aleshores un
principi. Era, si mal no recordo, un fastigós constipat pulmonar.
Vaig pendre un llibre, i, havent llegit tot el que desitjava
d'aquest assumpte, vaig començar de passar fulles peresosament i
vaig recórrer la història de les malalties, en general.
He oblidat avui quina fou la primera calamitat en la qual vaig
submergir-me, però recordo ben bé que era cosa devastadora,
esgarrifant.
En poques paraules: encara no havia llegit la meitat dels _símptomes
precursors_, ja estava dominat per la idea que era aquell mal el que
m'aclaparava.
Vaig restar glaçat d'espant. Després, amb la indiferència que
solament la desesperació pot donar-me, vaig seguir tombant pàgines,
i, arribant a les febres tifoides, vaig llegir els símptomes i vaig
descobrir que indubtablement les posseïa feia ja alguns mesos.
Desitjant conèixer alguna altra malaltia que pogués jo tenir,
segueixo fullejant el llibre fins al _ball de Sant Víctor:_ tot
seguit em convenço que em trobo escomès d'aquest mal. Aleshores la
meva sort m'interessà tan vivament, que vaig determinar-me a fer un
profund examen.
Per fer tal examen, vaig procedir alfabèticament. Llegeixo el primer
article: _Ague_ (febre intermitent). M'assabento que a la propera
quinzena vaig a sofrir una intensa crisi. Pel que toca al mal de
Beright, m'aconhortà el saber que jo el tenia solament de faisó
modificada, gràcies a la qual podria viure un parell d'anys. Tenia
el còlera amb greus complicacions, i havia nat, segurament, amb la
diftèria. Amb tota cura vaig espigolar les vint-i-sis lletres de
l'alfabet, obtenint, d'aquell treball, la conclusió que l'única
malaltia de que m'alliberava era la coneguda amb el nom de _mal dels
genolls o de les serventes_.
De primer antuvi vaig ressentir-me de l'excepció: em semblava
veure-hi un insult i tot. ¿Per què no havia de tenir jo aquesta
darrera malaltia? ¿Per què l'odiosa restricció? Tot reflexionant, un
pensament menys aclaparador es fixà clarament en mon esperit: vaig
recordar que tenia totes les malalties conegudes en la farmacologia,
i el meu egoisme fou vençut per la meva decisió de renunciar al _mal
dels genolls_.
Jo era també el mimat de la gota, semblava, en un grau maligne, com
igualment del _zynosis_, des de la meva infància. Després d'aquest
article no es feia pas menció de cap malaltia i vaig pensar que no
podia tenir-ne més.
Vaig restar submergit en la meditació. ¡Quin bell subjecte devia jo
ésser, sota el punt de vista medical! ¡Quina superba adquisició per
a un curs de medicina! Segur que els estudiants no haurien pas
tingut necessitat de fer llurs visites als hospitals, si jo hagués
estat en llur possessió. Jo tot sol era ben bé un hospital: ells
haurien pogut limitar-se a voltar la meva persona, i tot seguit
treure el títol.
Em preguntava, amb expectació, quant de temps podria viure. Vaig
començar d'examinar-me: em vaig pendre el pols. Als primers moments
no sentia cap pulsació; després, em semblà que es produïen
bruscament. Em trec el rellotge i compto les bategades. En tenia
cent quaranta set per minut! De seguida vaig auscultar-me el cor: ni
la més petita palpitació. Havia deixat de bategar!! Jo estava per
creure, malgrat això, que devia ser-hi i palpitar tostemps, però no
puc pas explicar el fenomen.
Llavors vaig examinar-me de davant (és a dir, de la part compresa
entre el meu cap i ço que jo en dic la cintura), i vaig seguir el
contorn de les meves costelles, aturant-me una mica sota els
ronyons.
Cap so! Cap sensació!
Darrerament vaig inspeccionar-me la llengua. La vaig treure a fora,
tan lluny com ella volgué anar; vaig tancar un ull, i amb l'altre
vaig escrutar. No veia sinó la punta, i l'únic fruit que vaig treure
d'aquest examen fou la més ferma certitud de que tenia
l'escarlatina.
A la sala del British hi havia entrat feliç, amb bon posat, i en
sortia arrossegant-me i vacil·lant com una vella ruïna.
Vaig anar a casa del meu metge. És, aquest, un vell amic que em pren
el pols, em mira la llengua i parla del temps que fa (tot a la bona
de Déu) quan em penso trobar-me malalt.
Aquesta vegada -em deia jo- li faig un bon servei, en anar-lo a
veure. Vejam: ¿què vol, un metge? Clients. Doncs bé: jo hi aniré i
tindrà, amb mi sol, més clientela que amb mil set cents d'altres
vulgars pacients que no tenen, cadascun, més enllà d'una o dues
malalties.
Arribo a casa el metge, i tinc la sort de trobar-lo.
-Digui: com va, això, avui?- em demanà. Jo vaig respondre:
-Estimat amic, no li vull fer perdre temps contant-li el detall de
tot el que tinc. La vida és curta, i, altrament, arriscaria molt si
li deixés _fer la ganyota_ abans d'arribar a la fi de la meva
història. Solament li diré allò que no tinc: no tinc el _mal de
genolls_; el que no puc dir-li és per què, però és cosa certa. En
canvi, tinc totes les altres malalties: li ho certifico.