-Si Súzel m'estima, tot anirà bé! Si per desgràcia no m'estima, la
fortuna, la categoria, la consideració del món ja no són res per a
mi! He reflexionat, i no demano sinó l'amor de Súzel.
-Doncs bé!- exclamà Christel: -que la voluntat del Senyor es
compleixi. Súzel, ja l'has sentit; respon, tu. Pel que fa a
nosaltres, ¿què més podem desitjar que la teva felicitat? Súzel,
estimes el senyor Kobus?
Però Súzel no responia, sinó que sanglotava amb més força.
Però a la fi, Fritz va exclamar amb veu tremolosa:
-Súzel, no m'estimes, que refuses de respondre?
De cop i volta, aixecant-se, com una desesperada, ella anà a
tirar-se als seus braços, tot exclamant:
-Oh! sí, us estimo!
I plorà, mentre que Fritz l'estrenyia sobre el cor: grosses
llàgrimes lliscaven per les seves galtes.
Tots els que eren davant ploraven amb ells: Mayel, l'escombra a la
mà, mirava, amb el coll estès pel trau de la cuina; i al voltant de
les finestres, a cinc o sis passes, hom veia cares curioses, ulls
badats, decantant-se per a veure i per a sentir.
Al capdavall el vell rabí va mocar-se, tot fent:
-Està bé... està bé... Estimeu-vos, estimeu-vos!
I, sens dubte, anava a afegir-hi alguna sentència, quan de sobte
Fritz, llançant un crit de triomf, passà la mà al voltant del cos
de Súzel, i es posà a valsar amb ella, tot cridant: -Up! upla,
Súzel! Up! up! up! up! upla!
Aleshores, tota aquella gent que plorava es posaren a riure, i la
petita Súzel, somrient entremig de les seves llàgrimes, amagà la
cara bonica en el si de Kobus.
La joia es pintava en totes les cares; allò semblava una d'aquelles
magnífiques solellades que segueixen als xàfecs calents de la
primavera.
Dues grosses minyones, amb llurs immensos capells de palla en forma
de para-sol, la cara empurpurada i els ulls de bat a bat, s'havien
arriscat a venir, i a creuar llurs braços a la vora d'una finestra,
mirant i rient de tot cor. Darrera d'elles, totes les altres es
decantaven, amb l'orella parada.
Orchel, que acabava de sortir eixugant-se les galtes amb el
davantal, tornà portant una botella i vasos:
-Vet aquí la botella de vi que ens vau fer portar per Súzel, fa
tres mesos- digué a Fritz: -la guardava pel sant de Christel, però
bé podem beure-la avui.
Hom sentí al mateix instant com el fuet petava a fora, i Zaferi, el
mosso de la masia, cridava: -En camí.
Les finestres es desguarniren, i mentre l'anabaptista omplia els
vasos, el vell rabí, tot joiós, va dir-li:
-Bé! Christel, quan seran les noces?
Aquestes paraules desvetllaren l'esment de Súzel i Fritz.
-Què en penses tu, eh, Orchel?- demanà el masover a la seva dona.
-Quan el senyor Kobus voldrà- respongué la feixuga muller, tot
asseient-se. -A la vostra salut, fills meus!- digué Christel. -Jo,
penso que tantost el fenc sigui entrat...
Fritz mirà al vell rabí, qui va fer:
-Escolteu, Christel, el fenc és una bona cosa, però la felicitat
encara val més. Jo represento el pare de Kobus; n'havia estat el
millor amic. Doncs bé! jo us dic que hem de senyalar-ho per d'aquí
a vuit dies, amb el temps just per les proclames. Per què hem de
voler que es migrin aquestes bones criatures? a què treu cap
d'esperar més? No és això el que penses, Kobus?
-El que vulgui Súzel, jo voldré,- digué, tot mirant-la.
Ella, baixant els ulls, decantà el cap contra l'espatlla de Fritz,
sense respondre.
-Doncs fem-ho així- digué Christel.
-Sí- respongué David, -és el millor determini, i demà vindreu a
Huneburg a fer el contracte.
Aleshores begueren, i el vell rabi, somrient, afegí:
-He fet força casaments en la vida, però aquest em dóna més plaer
que els altres, i n'estic orgullós. He vingut a casa vostra,
Christel, com el servidor d'Abraham, Eleazar, a casa de Laban; això
ha vingut de l'Eternal.
-Beneïm la voluntat de l'Eternal,- respongueren Christel i Orchel
amb una sola veu.
I d'aquell instant, es va tenir per cosa convinguda que el
contracte seria fet l'endemà a Huneburg, i que el matrimoni tindria
lloc vuit dies després.