Doncs bé, la fressa d'aquests esdeveniments s'escampà el mateix
vespre per Huneburg, i tota la vila en fou assabentada; tothom es
deia: -Com pot ser que el senyor Kobus, aquest home ric, aquest
home assenyalat, es casi amb una noia senzilla del camp, la noia
del seu mateix masover, ell que per espai de quinze anys ha refusat
tants de bells partits? La gent s'aturava al mig dels carrers per a
contar-se aquesta estranya nova; se'n parlava al llindar de les
cases, a les cambres i fins al fons de les eixides; l'astorament no
acabava mai.
Aixi és com Schoultz, Hâan, Speck i els altres amics de Fritz
s'assabentaren d'aquestes coses meravelloses; i a l'endemà, reunits
a la cerveseria del Gran Cérvol, en conversaren entre ells tot
dient: -Que és gran follia de casar-se amb una dona de condició
inferior a la vostra. Que d'això en vénen enuigs i gelosies de tota
mena. Que el millor és no casar-se de cap manera. Que no es veu un
sol marit damunt la terra tan content, tant rioler, de tan bella
salut com els concos.
-Sí- exclamava Schoultz, indignat que Kobus no li hagués fet saber:
-ara ja no veurem més el gros Fritz; viurà dins la seva closca i
farà per manera de ficar les banyes cap endins. Veu's aquí com
l'edat atueix els homes; quan han esdevingut febles, una senzilla
noieta dels camps els domestica i els mena amb una cinteta rosa. No
hi ha sinó els vells militars que es mantinguin testos. Així és com
veurem el bon Kobus, i podem dir-li, ben bé: -Adéu, descansa en
pau!- com quan enterrem el dimarts gras.
Hâan mirava sota la taula, tot somniós, i buidava les cendres de la
grossa pipa entre sos genolls. Però com que la gent, de tant
parlar, havia acabat per pendre alè, digué a son torn:
-El casament és la fi de l'alegria: per la meva part, m'estimaria
més de ficar el cap dins un feix d'espines, que no pas de posar-me
aquesta corda al coll. A desgrat d'això, ja que nostre amic Kobus
s'ha convertit, tothom ha de confessar que la seva petita Súzel era
digna de fer aquest miracle; per la gentilesa, la vivor, i el seny,
no conec sinó una sola persona que se li pugui comparar, i àdhuc
que li sigui superior, perquè té més dignitat en el tarannà: és la
filla del burgmestre de Bischem, una dona superba, amb la qual vaig
dansar el _treieleins_.
Aleshores Schoultz exclamà: -Que ni Súzel ni la filla del
burgmestre eren dignes de desfermar els cordons de les sabates de
la doneta saura que ell havia triat,- i la discussió, animant-se
cada vegada més, continuà per aquest estil fins a mitja nit, moment
en el qual el vigilant hagué d'avisar a aquells senyors que la
conferència restava provisionalment closa.
El mateix dia, va fer-se el contracte de casament a casa de Fritz.
Quan el notari Müntz acabava d'inscriure els béns de Kobus, i
Súzel, ella, no tenia altra cosa a dur a la casa que els encisos de
la jovenesa i l'amor, el vell David, decantant-se darrera el
notari, li digué:
-Poseu que el rabí David Sichel dóna a Súzel, com a dot, l'hectàrea
de vinya del Sonneberg, que produeix el millor vi del país. Poseu
això, Müntz.
Fritz va redreçar-se tot sorprès, perquè aquesta hectàrea li
pertanyia, però el vell rabí, aixecant el dit, li digué somrient:
-Recorda't, Kobus, recorda't de la nostra discussió sobre el
matrimoni, a la darreria del dinar, fa tres mesos, en aquesta
cambra!
Aleshores Fritz va recordar-se de llur juguesca.
-És veritat- digué enrojolant-se -aquesta hectàrea de vinya és de
David, me l'ha guanyada; però ja que la dóna a Súzel, l'accepto per
ella. Afegiu, només, que ell se'n reserva el gaudi; vull que pugui
beure'n el vi fins l'edat avançada de son avi Matusalem; és cosa
indispensable a la meva felicitat. I poseu també, Müntz, que Súzel
porta com a dot la masia de Meisenthal, que li dono en senyal
d'amor; Christel i Orchel la conrearan per a llurs fills; això els
donarà més plaer.
És així com va ser escrit el contracte de matrimoni.
I, quant a la resta, quant a l'arribada de Iòsef Almani, de Bockel
i d'Andrés, venint de quinze llegües lluny, per a fer música a les
noces de llur amic Kobus; quant al festí, ordenat per la vella
Katel segons totes les regles de l'art, amb el concurs de la
cuinera del Bou Roig, quant a la gràcia ingènua de Súzel, a la joia
de Fritz, a la dignitat de Hâan i de Schoultz, sos minyons d'honor,
a la bella al·locució del senyor pastor Diemer, al gran ball que el
vell rabí David obrí ell mateix amb Súzel en mig dels aplaudiments
universals; quant a l'entusiasme de Iòsef, tocant el violí d'una
manera tan extraordinària que la meitat d'Huneburg romangué a la
plaça de les Acàcies per a sentir-lo, fins a les dues del matí,
quant a tot això, fóra una història tan llarga com la primera.
Que us basti, doncs, de saber que cap als quinze dies del seu
casament, Fritz reuní tots sos amics a dinar, a la mateixa sala on
Súzel havia comparegut a seure en mig d'ells, tres mesos abans, i
que declarà altament que el vell rabí havia tingut raó quan deia:
«que fora de l'amor tot era vanitat, que no existeix cap cosa que
s'hi pugui comparar i que el casament amb la dona que un hom estima
és el paradís damunt la terra».
I David Sichel, aleshores, tot commós, pronuncià aquesta bella
sentència, que havia llegit en un llibre hebraic, i que trobava
sublim, baldament no fos del vell Testament:
-Mos benamats, amem-nos els uns als altres. Qualsevol que ami els
altres, coneix Déu. El que no els ama, no coneix Déu, perquè Déu és
amor!