Katel, de la cuina estant, havia sentit alguna cosa i, veient-los
passar, no digué res, estranyant-se i alegrant-se d'aquells rars
esdeveniments. Travessaren la vila, perduts en llurs reflexions,
sense adonar-se que la gent els mirava amb sorpresa. Un cop van
ésser a fora, l'aire ras va retornar a Fritz, i ell, tot davallant
el senderó del Postthal, es posà a contar les coses que havien
passat de tres mesos a aquella part; la manera com havia destriat
la seva amor per Súzel; com havia volgut distreure-se'n; com havia
emprès un viatge amb Hâan, mentre aquella dèria però, el seguia per
tot, i no podia beure un vas de vi sense caure en repapieig amorós;
i, finalment com s'havia abandonat a la gràcia de Déu.
David, amb el cap decantat, seguint el seu trot, reia dins la seva
barbeta grisa, i de tant en tant feia l'ullet:
-Eh, eh, eh! ja t'ho deia, Kobus, ja t'ho deia, no hi ha manera de
fer resistència! Deies, doncs, que fèieu música i tu cantaves:
_Roseta, cos lleuger_... I després?
Fritz continuava la seva història.
-Es ben bé això... és ben bé això- reprenia el vell David, -eh, eh,
eh! la cosa t'empaitava, tenia més força que tu. Sí, sí... m'ho
imagino tot com si m'hi trobés. De manera, doncs, que a la
cerveseria del Gran Cérvol desafiaves la gent i celebraves
l'amor... Tira, tira endavant; em plau, de sentir-te parlar d'això.
I Fritz, tot gaudiós de parlar d'aquestes coses, continuava la seva
història. No s'interrompia, de tant en tant sinó per exclamar:
-Creus de bo de bo que m'estima, David?
-Sí... sí... t'estima- feia el vell rabí, amb els ulls arrugats.
-N'estàs ben segur?
-Eh, eh, eh! no cal dir-ho... De manera que a Bischem, heu tingut
la felicitat de ballar el _treieleins_ plegats? Quina joia en
devies tenir, Kobus!
-Oh!- exclamava Fritz.
I tot l'entusiasme del _treieleins_ li tornava a pujar al cap. Mai
el vell Sichel no havia estat més content; hauria escoltat com
Fritz contava la mateixa cosa per espai d'un segle, sense
afadigar-se'n, i, de vegades, omplia les pauses amb alguna reflexió
treta de la Bíblia, com: «T'he despertat sota la palmera, allà on
ta mare et va infantar, allà on va infantar-te la que t'ha donat a
llum». O bé: «Amb abundor d'aigua no podria apagar aquesta amor, i
els rius mateixos no podrien ofegar-la». O bé: «M'has pres el cor
amb un de tos ulls; m'has pres el cor amb un dels grans de ton
collar».
Fritz trobava aquestes reflexions molt belles. Per tercera vegada
tornava a entrar en nous detalls, quan el vell rabí, aturant-se a
la recolzada del bosc, vora la roca de les Tórtores, a deu minuts
de la masia, li digué:
-Veu's aquí el Meisenthal. Ja em contaràs la resta més tard. Ara
davallaré i tu m'esperaràs aquí.
-Com! caldrà que resti?- demanà Kobus.
-Sí, és un afer delicat. Sens dubte em veuré obligat a negociar amb
aquesta gent; qui sap? Potser han fet promeses a l'anabaptista. Val
més que tu no hi siguis. Estiga't aquí, i jo davallaré tot sol. Si
les coses van bé, em veuràs reaparèixer per el cobert; aixecaré el
mocador, i ja sabràs que vol dir.
Fritz, a desgrat de la seva gran impaciència, hagué de reconèixer
que aquestes raons eren bones. S'aturà, doncs, al marge del bosc, i
David davallà, amb un trot menut com el d'una llebre vella per les
brugueres, amb el cap decantat i el bastó de Kobus, que havia pres,
endavant seu.
Devia ésser aleshores la una; el sol, en tota la seva força,
escalfava el Meisenthal, i brillava sobre el riu, fins a pèrdua
d'obir. Ni un alè movia l'aire ni un grill aixecava el seu cant
monòton, els ocells dormien amb el cap sota l'ala, i, només de tant
en tant, els bous de Christel, ajaguts a l'ombra de la façana, amb
els genolls doblegats sota el ventre, dilataven un bruel solemnial
per la vall silenciosa.
Podeu imaginar-vos les reflexions de Fritz, després de la partida
del vell rabí. El seguí amb els ulls, fins a la vora de la masia.
Mes enllà de les brugueres, David prengué el tirany sorrenc que
tomba, ombrejat per les palmeres, al peu de la costa. Kobus no li
veia sinó el capell que avançava darrera el talús; després el va
veure al llarg de les estables, i al mateix instant els lladrucs de
Mopsel ressonaren al lluny, com els lladruguets d'una joguina de
Nuremberg. David aleshores es decantà, amb el bastó davant seu, i
Mopsel, escabellat, redoblà sos crits. Finalment, el vell rabí
desaparegué a la cantonada de la masia.
Aleshores sí que el temps va semblar-li llarg a Fritz, en mig
d'aquell gran silenci. Hauria dit que allò no acabaria mai més. Els
minuts anaven seguint-se feia un quart d'hora, quan hi hagué com un
llampec al corral. Cregué que era el mocador de David i s'estremí;
però era la finestreta de la cuina que acabava de donar el tomb
entre l'esclat del sol, i la criada Mayel buidà el seu cossi de
peles a la part de fora. S'oïren alguns crits de gallines i
d'ànecs, i el temps semblà dilatar-se de bell nou.
Kobus es forjava mil idees; li semblava de veure Christel i Orchel
que refusaven... el vell rabí suplicant... que sé jo? Aquests
pensaments s'empenyien en tanta de manera, que li feien perdre el
cap.
Finalment, David reaparegué a l'extrem de l'establa; no bellugava
res, i Fritz, tot mirant-lo, sentí com tremolaven sos genolls. El
vell rabí, al cap d'un instant, ficà la mà, fins el colze, dins la
butxaca de son llarg capot; en tragué el mocador, es mocà com si
tal cosa, i al capdavall, aixecant el mocador, el bellugà. Tot
seguit Kobus s'engegà: les cames li galopaven soles, era una
veritable daina. En menys de cinc minuts va ser prop de la masia;
David, amb les galtes solcades per arrugues innombrables i els ulls
espetegants, el rebé amb un somriure:
-Eh! eh! eh!- va fer, tot baixet, -la cosa marxa... la cosa
marxa... T'accepten... però espera... escolta!
Fritz ja no l'escoltava; corria envers la porta, i David el seguia,
tot content de la seva ardor. Cinc o sis treballadors de brusa, amb
el capell de palla posat, estaven per tornar a la tasca. Els uns
duien altra vegada els bous sota el jou guarnit de fulles. Els
altres, amb la forca o el rastell a l'espatlla, miraven:
-Bon dia, senyor Kobus!
Però ell passà sense sentir-los, i entrà en el corredor com a
astorat, i després a la sala gran, seguit del vell David, que es
fregava les mans i reia dins la seva barbeta.
Acabaven de dinar; les grans escudelles de fang roig, les
forquilles d'estany, i les gerres de gres eren encara damunt la
taula. Christel, assegut a l'extrem, amb el capell damunt el
bescoll, mirava esverat; Orchel, amb sa carassa vermella, estava
dreta, bocabadada, sota la porta de la cuina; i la petita Súzel,
asseguda dins la vella cadira de braços, de cuiro, entre el gran
fornell de fosa i el vell rellotge, que seguia son etern compàs,
Súzel, amb mànegues de camisa, i cotilleta de tela blava, era allí,
amb la dolça cara amagada dins son davantal, sobre els genolls. No
es veia sinó son coll bonic, colrat pel sol, i sos braços
doblegats.
Fritz, davant aquell espectacle, volgué parlar; però no pogué dir
cap paraula i fou Christel qui va començar:
-Senyor Kobus!- exclamà amb un accent d'estupefacció pregona: -és
possible això que acaba de dir-nos el rabí David? Estimeu Súzel i
ens la demaneu? Cal que ens ho digueu vós mateix; si no fos així no
arribaríem a creure-ho mai.
-Christel- respongué aleshores Fritz amb una mena d'eloqüència: -si
no em deu la mà de Súzel, o si Súzel no m'estima, ja no podré
viure; mai no he estimat sinó Súzel, i no en vull estimar d'altra.
Si Súzel m'estima i vós me la deu, seré l'home més feliç del món, i
faré tot el que pugui per fer-la feliç.
Christel i Orchel es miraren com a confosos, i Súzel es posà a
sanglotar; hom no podia dubtar de la seva felicitat, però ella
plorava com una Magdalena.
-Christel- continuà Fritz: -teniu a la mà la meva vida...
-Però, senyor Kobus,- exclamà el vell anabaptista amb veu forta i
els braços estesos, -és amb tota felicitat que us dem la nostra
filla. Quina honor més gran podia esdevenir-nos en aquest món, que
tenir per gendre un home com vós? Però, us ho prego, senyor Kobus,
reflexioneu... reflexioneu bé el que som nosaltres i el que sóu
vós... Reflexioneu que sóu d'un altre estament que no és el nostre;
que nosaltres som gent treballadora, gent ordinària, i que vós sou
d'una família distingida fa molt de temps, no sols per la fortuna
sinó, a més, per l'estima que els vostres passats i vós mateix heu
merescut. Reflexioneu tot això... que no us n'hagueu de penedir més
tard... i que nosaltres tampoc no tinguem el sentiment de pensar
que sóu desgraciat per culpa nostra. Vós sabeu més que nosaltres,
senyor Kobus; nosaltres som pobra gent sense instrucció;
reflexioneu doncs per tots plegats!
-Veu's aquí un home honrat!- pensà el vell rabí.