-Arribo per l'afer que Christel va dir-vos ahir a la festa de
Bischem, senyor Kobus. He eixit d'hora. És un gran afer; Christel
no vol decidir res sense vós.
-Però- digué Fritz, -jo no sé de què es tracta. Christel només m'ha
dit que hi havia un afer de família que l'obligava a tornar al
Meisenthal, i, naturalment, no li he demanat res més.
-És per això que vinc, senyor Kobus.
-Doncs bé, entreu, asseieu-vos, Orchel- digué ell, tornant a obrir
la porta -tot seguit us desdejunareu-
-Oh! us ho regracio, senyor Kobus, m'he desdejunat abans
d'anar-me'n.
Orchel entrà, doncs, a la cambra i s'assegué a l'extrem de la
taula, posant-se la grossa còfia rodona que li penjava pel colze;
va ficar-se, amb esment, els cabells per dessota, i després endegà
el seu cos damunt els genolls. Fritz la mirava tot intrigat; va
acabar per asseure's enfront d'ella, tot dient:
-Van arribar bé ahir al vespre, Christel i Súzel?
-Molt bé, senyor Kobus, molt bé; a les vuit eren a casa.
Finalment, tenint-ho tot endegat, va començar, amb les mans
junyides i la testa decantada, com una comare que conta alguna cosa
a sa veïna:
-Sabreu, primer de tot, senyor Kobus, que tenim un cosí a Bischem,
un anabaptista com nosaltres, i que es diu Hans-Christian Pelsly;
és el nét de Frentzel-Dèbora Rupert, la que era germana d'Anna
Cristina-Carolina Rupert, l'àvia de Christel, de part de les dones.
De manera que som cosins.
-Està molt bé- va fer Kobus, tot demanant-se on els portaria tot
allò.
-Sí- va dir ella, -Hans-Christian és el nostre cosí; Christel m'ha
contat que l'havíeu vist ahir a Bischem. És un home de bé. Té bones
terres pel costat de Bieverkirch, i un minyó que es diu Jacob, un
brau minyó, senyor Kobus, assenyat, ple d'esment, i que ara
s'acosta als vint-i-sis anys: mai ningú n'ha sentit dir cap mala
cosa.
Fritz s'havia posat tot greu:
-On diables vol anar a raure amb el seu Jacob?- va dir-se molt
inquiet.
-Súzel- reprengué la masovera, -aviat farà els divuit anys; va ser
per l'octubre, després de les veremes, que va venir al món; vol dir
que tindrà divuit anys d'aquí cinc mesos: és una bona edat per
a casar-se.
Les galtes de Fritz s'estremiren, un calfred passà per sos cabells,
i no sé quina angoixa inexpressable va estrènyer-li el cor.
Però la grossa masovera, tranquila i pacífica de natural, no va
veure'n res, i continuà tranquilament:
-Jo també em vaig casar a divuit anys, senyor Kobus; i això no m'ha
llevat de tenir bona salut, gràcies a Déu!
»Pelsly, coneixent el nostre benestar, havia pensat, del dia de
Sant Miquel ençà, en Súzel per al seu minyó, però abans de dir res
i de fer res, va venir ell mateix com per a comprar el nostre
bouet. Ha passat la diada de Sant Joan a casa nostra; s'ha ben
mirat Súzel, ha vist que no tenia tares, que no era ni geperuda, ni
coixa, ni esguerrada de cap manera; que entenia en tota mena de
feines i que li agradava el treball.
»Aleshores va dir a Christel que vingués a la festa de Bischem, i
Christel ahir va veure el minyó; es diu Jacob, és alt i ben
plantat, feiner; no podem desitjar cosa millor per a Súzel. Pelsly,
doncs, va demanar ahir Súzel per al seu fill.
Feia alguns instants que Fritz ja no sentia res més: les seves
joies, les seves esperances, els somnis d'amor, tot s'allunyava; li
rodava el cap. Era com una candela dels prats, que una ventada
n'escampa el plomissol pels aires, i resta sola, nua, desolada amb
el seu pobre llumic.
Orchel, que no es temia de res, va estirar el cap del mocador que
duia a la butxaca, i baixant el cap, es va mocar; després afegí:
-D'això n'hem parlat tota la nit, Christel i jo; és un bell
casament per a Súzel, i Christel ha dit: «Tot això està bé; però el
senyor Kobus és tan bella persona, i ens estima tant, i ens ha fet
serveis tan grans, que seríem veritables ingrats si cloguéssim un
afer com aquest sense consultar-li. No puc anar-hi jo mateix a
Huneburg avui, perquè hem d'entrar cinc carretades de fenc; però tu
eixiràs tot seguit després del desdejuni, i hauràs tornat abans de
les onze, per amanir el dinar de la nostra gent». Això és el que
m'ha dit Christel. Esperem que això us plaurà, sobretot quan haureu
vist al minyó. Christel vol fer-lo venir expressament per a
portar-vos-el. I si vós n'esteu content, vet aquí! farem el
casament! I em penso que vós també hi sereu, a les noces: no podeu
refusar-nos aquesta honor.
Aquestes paraules de «noces», de «casament», de «minyó», zumzejaven
a les oïdes de Fritz.
Orchel, després d'haver acabat la seva història, estranyada de no
rebre cap resposta li va demanar:
-Què en penseu d'això, senyor Kobus?
-De què?- va fer ell.
-D'aquest casament.
Ell, aleshores, va passar-se a pleret la mà pel front, on brillaven
gotes de suor, i Orchel, sorpresa del seu esblaimament, li va dir:
-Teniu alguna cosa, senyor Kobus?
-No, no és res- va fer ell, tot aixecant-se.
La idea que un altre estava a punt de casar-se amb Súzel li partia
el cor. Volia anar a pendre un vas d'aigua per a entonar-se; però
l'estrebada era massa forta, sos genolls tremolaven, i quan estenia
la mà per a agafar el gerro d'aigua, es desplomà i caigué en terra,
tan llarg com era.
Aleshores sí que Orchel es va posar a cridar:
-Katel! Katel! el senyor es troba malament! Senyor, apiadeu-vos de
nosaltres!
Katel, imagineu-vos! quan va entrar tota esverada i va veure el
pobre Fritz estès allí, pàl·lid com un difunt! Va aixecar les mans
al cel, cridant:
-Déu meu! Déu meu! pobre senyor! Cóm ha estat, Orchel? Mai no l'he
vist així.
-No ho sé, senyoreta Katel; estàvem parlant de Súzel,
tranquilament... ha volgut aixecar-se per a agafar un vas d'aigua,
i ha caigut!
-Ah, Déu meu, Déu meu! mentre no sigui un cop de feridura!
I les dues pobres dones, cridant, gemegant i desolant-se,
l'alçaren, l'una per les espatlles, l'altra pels peus, i el
depositaren sobre el llit.
Veu's aquí, tanmateix, a quins extrems pot portar-nos l'amor! Un
home tan raonable, un home que s'havia enginyat tan bé per a
romandre tranquil tota la vida, un home que veia les coses de tan
lluny, que s'havia proveït de vi tan bo, amb prudència, i que
semblava no tenir cosa a témer, del cel ni de la terra... ¡i
l'esperit d'un senzill infant, d'una noieta sense astúcia ni
malícia, vet aquí a què l'havia reduit! Digueu encara, després
d'això, que l'amor és la més dolça, la més agradable de les
passions!
Però hom podria fer reflexions assenyades sobre aquest tema fins a
la fi dels segles; per això abans de posar-m'hi, prefereixo que en
tregui cadascú les conclusions que més li plauran.
Orchel i Katel es desolaren, doncs, i no sabien com manegar-s'hi.
Però Katel, en les grans circumstàncies, mostrava la mena de dona
que era.
-Orchel- digué, tot desfent la corbata del seu senyor -davalleu tot
seguit a la plaça de les Acàcies; veureu, a mà dreta de l'església,
un carreró, i a mà esquerra del carreró, un rengle d'estaques
verdes sobre una paret baixa. Allí viu el doctor Kipert; deu estar
retallant les clavellines i els rosers, com cada dia. Li direu que
el senyor Kobus està malalt i que l'esperem.
-Molt bé- féu la grossa masovera, tot obrint la porta; eixí, i
Katel, després d'haver llevat les sabates a Fritz, corregué a la
cuina a escalfar aigua, perque per a tots els remeis és bo de tenir
aigua calenta.
Mentre ella s'ocupava a aquest esment, i el foc tornava a espetegar
damunt l'atri, Orchel tornà.
-Veu's-lo aquí, senyoreta Katel- digué ella tota desalenada.
I gairebé immediatament el doctor, un homenet magre amb un gec de
llana verda, de punt, i els pantalons de nankin estirats pels
elàstics fins a la ratlla de l'esquena, amb els cinc o sis flocs de
sos cabells grisos caient a manyocs damunt son front encès,
comparegué al corredor, sense dir cap paraula, i entrà tot seguit a
la cambra.
Orchel i Katel el seguien.
De primer mirà Fritz; en acabat li prengué el pols, amb els ulls
clavats al peu del llit, com un vell gos de caça parat davant una
guatlla, i al cap d'un minut digué:
-No és res; el cor galopa, però el pols és igual... no hi ha
perill... Li cal una poció calmant, i prou.
Només aleshores la vella serventa es posà a sanglotar dins son
davantal.
Kipert, girant-se, demanà:
-Doncs què ha passat, senyoreta Katel?
-Res- digué la grossa masovera; -parlàvem tranquilament, quan ha
caigut.
El metge, mirant Kobus de bell nou, digué:
-No té res... una emoció... Un encaparrament! Vaja, sobretot
calma... no li feu nosa... es retornarà tot sol. Me'n vaig a fer
preparar la poció jo mateix a casa de Harwich.
Però quan anava a eixir i llançava una darrera llambregada al
malalt, Fritz va obrir els ulls.
-Sóc jo, senyor Kobus-, digué, tornant-hi; -teniu alguna cosa... un
disgust... un sentiment... veritat?
Fritz tornà a cloure els ulls, i Kipert veié dues llàgrimes en sos
angles.
-Vostre senyor passa disgustos- féu a Katel, tot baixet.
Al mateix instant, Kobus murmurava:
-El rabí!... el vell rabí!
-Voleu veure el vell David?
Kobus inclinà el cap.
-Vaja, està bé! el perill ha passat- digué Kipert, tot somrient.
Passen coses ben estranyes en aquest món.- I sense aturar-se més,
va eixir.
Katel, d'una de les finestres estant, ja cridava:
-Ieri! Ieri!
I el petit Ieri Koffel, el fill del teixidor, aixecava en el carrer
son nas empastifat.
-Corre a cercar el vell rabí Sichel, corre, digues-li que vingui
tot seguit.
El brivall es posava en camí, quan s'aturà cridant:
-Aquí està!
Katel, mirant el carrer, veié el rabí David, amb el capell sobre el
bescoll, amb el llarg capot flotant sobre ses magres pantorrilles;
venia amb la camisa badada, tenint la corbata a la mà i corrent
tant de pressa com el poguessin dur ses velles cames.
Ja sabien per tota la vila que el senyor Kobus tenia un atac.
Figureu-vos l'emoció de David davant aquesta nova; no s'havia pres
el temps de cordar-se la roba, i venia amb una desolació de no dir.
-Ja que no és res- digué Orchel, -puc anar-me'n... Demà o passat
demà tornaré per a saber la resposta del senyor Kobus.
-Sí, podeu anar-vos-en- li respongué Katel, acompanyant-la.
La masovera davallà, i es creuà al peu de l'escala amb el vell rabí
que pujava. David, veient a Katel dins l'ombra del corredor, es
posà a barbotejar tot baixet: -Què hi ha? què hi ha?... Està
malalt... Ha caigut Kobus?
Se sentien els batecs del seu cor.
-Sí, entreu- digué la vella serventa, -us demana.
Aleshores David entrà, tot esblaimat, sobre les puntes de les
grosses sabates, allargant el coll i mirant de lluny, amb un posat
de tant d'esglai, que feia pena de veure.
-Kobus! Kobus!- féu, tot baixet, amb una veu dolça, com quan es
parla a un infantó.
Fritz obrí els ulls.
-Estàs malalt, Kobus?- continuà el vell rabí, sempre amb la mateixa
veu tremolenca; -t'ha passat alguna cosa?
Fritz, amb els ulls humits, va mirar en direcció de Katel, i David
comprengué tot seguit què volia donar entenent.
-Vols parlar-me a mi tot sol?- va fer.
-Sí,- murmurà Kobus.
Katel sortí, amb el davantal sobre la cara, i David, decantant-se,
demanà:
-Tens alguna cosa... estàs malalt?
Fritz, sense respondre, li voltà el coll amb els braços, i
s'abraçaren.
-Sóc molt desgraciat!- va dir.
-Tu, desgraciat!
-Sí, el més desgraciat de tot el món.
-No diguis això- va fer el vell David, -no diguis això; em
parteixes el cor. Què t'ha passat, doncs!
-No et burlaràs de mi, David?... T'he fet força mancaments... m'he
rigut de tu ben sovint... no he tingut les consideracions que eren
degudes al més vell amic de mon pare... No et burlaràs de mi, oi?
-Però Kobus, en nom de Déu!- exclamà el vell rabí a punt de trencar
en plor, -no parlis d'aquestes coses... No m'has fet mai sinó
plaer... mai no m'has apenat... al contrari, al contrari...
M'alegrava de veure't riure. Però diga'm...
-Em promets de no burlar-te de mi?
-Burlar-me de tu! et penses que só tan mal cor de burlar-me de les
penes veritables de mon millor amic? Ah, Kobus!
Aleshores Fritz, esclatà:
-Era la meva única alegria, David; no pensava més que en ella... i
vet aquí que la donen a un altre!
-Però qui... però qui?
-Súzel- va fer ell, sanglotant.
-La petita Súzel?... la filla de ton masover? l'estimes?
-Sí!
-Ah!...- va fer el vell rabí, tot redreçant-se, amb els ulls badats
d'admiració: -és la petita Súzel, estima la petita Súzel!... Vaja,
vaja, vaja... me n'hauria hagut de témer! Però no hi veig mal en
això, Kobus; la petita és molt gentil. És el que et convé... hi
seràs feliç, molt feliç.
-Volen donar-la a un altre!- interrompé Fritz, desesperat.
-A qui?
-A un anabaptista.
-Qui t'ho ha dit?
-Orchel... ara mateix... ha vingut expressament...
-Ah, ah, bé... ara ho comprenc; ella ha vingut a dir-lo-hi sense
témer's de res... i ell s'ha trobat malament. Bé, està esclarit...
és ben natural.
Així es parlava David, donant dos o tres tombs per la cambra, amb
les mans a l'esquena.
Després féu, aturant-se als peus del llit:
-Però si l'estimes- exclamà, -Súzel deu saber-ho; és clar que li
deus haver dit.
-No he gosat.
-No has gosat!... Tant se val; ho sap... Aquesta menuda és molt
viva... ho ha vist tot seguit... Deu estar contenta de plaure't
perquè no ets un anabaptista qualsevol, tu... Representes quelcom
d'enlairat; jo et dic que aquesta petita deu sentir-se afalagada,
deu creure's feliça quan pensa que un senyor de la vila hi ha fixat
l'esguard, un bell minyó, fresc, ben nodrit, rioler i àdhuc
majestuós, quan porta la seva levita negra i les seves cadenes d'or
sobre el ventre; jo sostinc que deu estimar-te més que no pas a
tots els anabaptistes del món. ¿Que no coneix les dones el vell
rabí Sichel? Tot això és cosa de seny natural. Però, digues: ¿has
demanat, almenys, si ella consent a acceptar l'altre?
-No, ni he pensat; tenia com una mola que em giravoltava dintre el
cap.
-Oh!- exclamà David, tot aixecant les espatlles amb una ganyota
estranya, amb el cap decantat i les mans junyides i un posat de
compassió pregona.
-Com s'entén no hi has pensat? I et desoles, i vas de corcoll i
crides i plores! Vet aquí... així són els enamorats! Espera't,
espera't, i si Orchel es aquí, encara, ja veuràs!
David obrí la porta tot cridant pel corredor:
-Katel, és aquí Orchel?
-No, senyor David.
Aleshores, va tornar a tancar.
Fritz semblava una mica refet del seu desconsol.
-David- digué, -em tornes la vida.
-Vaja, calavera- digué el vell rabí, -aixeca't, torna't a posar les
sabates i deixa'm fer. Anirem plegats allí baix, a demanar Súzel.
Però ¿pots tenir-te sobre les teves cames?
-Ah! per anar a demanar Súzel- exclamà Fritz, caminaria fins a la
fi del món!
-Eh, eh, eh!- féu el vell Sichel, totes les seves faisons es
contreien i els ulls se li arrugaven: -eh, eh, eh! quina por
m'havies fet... He travessat la vila així mateix; i encara sort que
no m'he oblidat de posar-me les calces.
Reia, tot cordant la seva armilla de molletó i son gran capot verd.
Però Fritz encara no gosava riure: es tornava a posar les sabates,
tot esblaimat d'inquietud; després va posar-se el feltre i prengué
son bastó tot dient amb veu commosa:
-Ara, David, estic a punt; que Nostre Senyor ens dongui ajut!
-Amén!- respongué el vell rabí.