L'endemà al matí, Fritz es llevà en una sortosa disposició
d'esperit; havia somiat tota la nit en Súzel i es proposava d'anar
a pasar sis setmanes al Meisenthal, per a veure-la amb tot lleure.
-Que Hâan, Schoultz i el vell David riguin tan com voldran-
pensava; -jo me'n vaig tranquilament cap allà baix; cal que vegi la
petita, i si les coses han de tirar endavant, què hi farem! serà
com Déu vulgui: el que hagi de passar, passarà!- Tot
desdejunant-se, es representava a l'avançada el tirany del
Postthal, la roca de les Tórtores, la costa de les Ginesteres, el
mas; després l'astorament de Christel, la joia de Súzel; i tot això
l'alegrava. Hauria volgut cantar com Salomó: -Aquí ets, ma bella
amiga, ma perfecta; tos ulls són com els de les colomes!- Finalment
es posà son feltre i prengué el bastó, tot armat.
Però quan eixia a avisar Katel que no l'esperés el vespre ni
l'endemà, ¿què va veure? Orchel, a baix de l'escala; pujava
lentament, amb l'esquena corbada i el cosset de tela blava damunt
el braç, com passa a la gent que han caminat de pressa per allà on
feia calor.
Ja us podeu pensar la seva sorpresa, en el moment mateix que eixia
cap al mas.
-Com! ¿sóu vós, Orchel?- exclamà; -¿què us porta, tan de matí?
Katel avançava a l'ensems al llindar de la cuina, i deia:
-Ah! bon dia, Orchel. Senyor, que de pressa heu caminat! Esteu tota
amarada.
-És veritat, Katel- respongué la bona dona reprenent alè: -he
enllestit.