-Aquest bon seyor Kobus, quin bon home que és! Ah! el Senyor sap el
que es fa, escampant les seves benediccions sobre la gent així: és
com la rosada del cel, cadascú en rep la seva part.
Finalment, tothom va sortir; Fritz anava al davant, amb el braç de
Súzel sota el seu, tot dient:
-Bé cal que acompanyi la meva balladora.
A baix, vora el carruatge, va agafar Súzel per sota els braços,
exclamant: -Up, Súzel!- i la va posar com una ploma damunt la
palla, esponjant-la-hi al voltant.
-Fica-hi bé els peuets- deia; -les vesprades són fresques.
Després, sense esperar resposta, va anar de dret cap a Christel i
li va estrènyer la mà vigorosament:
-Bon viatge, Christel- digué, -bon viatge!
-Divertiu-vos força, senyor- respongué el vell masover, asseient-se
vora el timó.
Súzel s'havia tornat pàl·lida; Fritz va pendre-li la mà i, alçant
el dit, digué:
-En beurem una altra vegada, del bon vinet blanc!- I això la féu
somriure.
Christel ventà xurriacada i els cavalls partiren al galop. Hâan i
Schoultz havien tornat a entrar a l'hostal. Fritz i Iòsef, drets en
el llindar, miraven el carruatge; Fritz, sobretot, no en desclavava
els ulls; ja estava per desaparèixer al tombat del carrer Major,
quan Súzel girà vivament el cap.
Aleshores Kobus, voltant Iòsef amb els seus braços, es posà a
abraçar-lo amb les llàgrimes als ulls.
-Sí... sí- feia l'hongarès amb una veu dolça i profunda: -és bona
cosa d'abraçar un vell amic! Però amb la que estimeu i que us
estima... ah! Fritz... és, tanmateix, un altre encís!
Kobus comprengué que Iòsef ho havia endevinat tot! hauria volgut
deixar córrer les llàgrimes; però, de cop i volta, va posar-se a
saltar, tot cridant:
-Vaja, company, anem, cal riure... cal divertir-se... Cap a la
Madame-Hütte! Ah! quin bell dia! ah! quin bell sol!
Zimmer, el postilló, estava dret sota la portalada amb la cara
vermellenca; Kobus va donar-li dos florins.
-Aneu a beure una bella glopada, Zimmer- li digué, -crieu-vos bona
sang! ens n'anirem havent sopat, cap a les nou.
-Està bé, senyor Kobus, el carruatge estarà a punt. Anirem com un
llampec.
Després, veint-los com s'allunyaven de bracet, el vell postilló
somrigué d'un aire benhumorat i entrà a la taverna de l'Os Negre,
del davant.