-Vaja, un altre vas- deia ell.
I en omplir-li, li tocava la mà, cosa que el feia estremir de cap a
peus.
-Et plau el _treieleins_, Súzel?
-És la dansa més bella, senyor Kobus; com voleu que no em plagui! I
després, amb una tan bella música!... Ah! que bonica era aquella
música!
-Ja la sents, Iòsef- murmurava Fritz.
-Sí, sí- responia l'hongarès, tot baixet, -la sento, Kobus, i em fa
plaer... estic content!
Mirava Fritz fins a la fondària de l'ànima, i Kobus es sentia tan
feliç que no sabia què dir.
Mentrestant, les tres botelles eren buides; Fritz, girant-se a
l'hostaler, va dir:
-Loerich, dues més!
Però aleshores Christel, deixondint-se, va exclamar:
-Senyor Kobus, senyor Kobus, què us heu pensat? Seria capaç de
bolcar! no... no... són dos quarts de sis, és hora de posar-se en
camí.
-Ja que ho voleu, Christel, ho deixarem per una altra vegada. Que
no us plau, doncs, aquest vi?
-Al contrari, senyor Kobus, em plau d'allò més, però té una dolcesa
plena de força. Podria equivocar-me de camí, eh! eh! eh! Vejam,
Súzel, eixim!
Súzel s'aixecà tota commosa, i Fritz, agafant-la pel braç, li va
ficar les postres a les butxaques del davantal: els macarronets,
les ametlles, tot plegat.
-Oh! senyor Kobus- feia ella amb sa veueta dolça: -ja n'hi ha prou.
-Rosega'm això- li deia ell; -tens les dents boniques, Súzel, i és
per rosegar coses bones d'aquestes, que les ha fet Nostre Senyor;
oh, i una altra vegada beurem vinet blanc d'aquest, ja que et
plau.
-Oh! Déu meu... on voleu que en begui? Un vi tan car!- feia ella.
-Bé està... bé està... ja sé el que em dic- murmurava ell; -ja
veuràs com en beurem!