-Això deu ésser aquell xampany, que n'he sentit parlar tan sovint:
aquell vi de França que fa girar el cap a aquella gent batalladora,
i els mena a fer guerra contra tot el món. Que m'enganyo?
-No, Christel, no; seieu- respongué Fritz. -Té, Súzel, veu's aquí
la teva cadira al meu costat. Pren un d'aquests vasos. A la salut
de la meva balladora!
Tots els amics tustaren damunt la taula, cridant:
-Das soll gülden! (Això ha de comptar!)
I tot aixecant el colze, feren petar la llengua, com un esbart de
grives a l'hora de collir les murtres.
Súzel ficava els llavis rosats dins l'escuma, amb els ullassos
alçats envers Kobus, i deia tot baixet:
-Oh! que bo que és! No és vi, és cosa molt millor.
Estava vermella com un gerd, i Fritz, feliç com un rei, es
redreçava damunt la seva cadira. -Hum! hum!- feia, tot
enravenant-se; -sí, sí, no és dolent.
Hauria donat tots els vins de França i d'Alemanya per a ballar una
altra vegada el _treieleins_.
Com canvien les idees d'un hom en tres mesos!
Christel, assegut d'avant la finestra, amb el gran capell damunt el
bescoll, la cara radiant, el colze damunt la taula i el fuet en sos
genolls, mirava el sol magnífic del defora; i, tot pensant amb les
seves collites, deia:
-Sí... sí... és un bon vi!
No parava esment en Kobus i Súzel, que es somreien l'un a l'altre
com dos infants, sense dir res, feliços de veure's. Però Iòsef els
contemplava amb posat somniós.
Schoultz omplí de bell nou els vasos, tot exclamant:
-Digueu el que vulgueu, aquests francesos tenen bones coses en llur
contrada! Quina llàstima que llur Xampanya, llur Borgonya i llur
Bordeus no siguin a la ribera dreta del Rin!
-Schoultz- digué Hâan greument, -no saps el que demanes; pensa que
si aquests països fossin a la nostra terra, ens els vindrien a
pendre. Hi hauria un extermini ben pitjor que aquell de llur
Llibertat i llur Igualtat: seria la fi del món! Perquè el vi és una
cosa de bo de bo; i aquests francesos, que parlen a tothora de
grans principis, d'idees sublims, de sentiments nobles, estan per
les coses de bo de bo. Mentre els anglesos volen protegir sens
treva la nissaga humana, i no tenen posat d'inquietar-se de llur
sucre, de llur pebre, de llur cotó, els francesos sempre han de
rectificar una ratlla; tan aviat es decanta massa a la dreta com
massa a l'esquerra: d'això en diuen llurs límits naturals.
Pel que fa als pasturatges grassos, als vinyars, a les prades i als
boscos que es troben entre aquestes ratlles, això no és cosa que
els encaparri: ells no fan sinó refermar-se en llurs idees de
justícia i de geometria. Déu ens alliberi de tenir un tros de la
Xampanya dins la Saxònia o dins el Meclemburg; llurs límits
naturals aviat passarien per aquella banda! Val més que els comprem
algunes botelles de bon vi, i conservem el nostre equilibri. A la
vella Alemanya li plau la tranquilitat; ella, doncs, ha inventat
l'equilibri. En nom de Déu, Schoultz, no fem vots temeraris!
Així s'expressà Hâan amb eloqüència, i Schoultz, buidant el vas de
borsada, li respongué:
-Parles com una criatura pacífica i jo com un guerrer: cada u
segons el seu gust i la seva professíó.