-Sí, vinet de França; no és la primera vegada que en bevem; però
allà baix, a la Xampanya fèiem saltar el coll de les botelles amb
el sabre.
Tot dient aquestes coses s'arremangava l'extrem del petit mostatxo
cendrós, i es posava la gorra sobre l'orella.
El tap s'engegà cap al sostre, com un tret de pistola; els vasos
s'ompliren de la celestial rosada.
-A la salut de l'amic Fritz!- exclamà Schoultz, tot aixecant el
vas.
I la celestial rosada desaparegué d'un glop dins son llarg collàs
de cigonya.
Hâan i Fritz havien imitat el seu gest; tres vegades seguides es
feren el mateix moviment, extasiant-se amb el perfum del vinet.
Els prussians s'aixecaren aleshores, amb un posat digne, i eixiren.
Kobus, forçant la segona botella, digué:
-Schoultz, tu, tanmateix, et glorieges de vegades d'una manera
indecorosa; em plauria força de saber si ton batalló de _landwehr_
va passar de la petita fortalesa de Falsburg, a la Lorena, i si hi
begéreu altra cosa que vi blanc d'Alsàcia.
-Bah! deixa-ho córrer- exclamà Schoultz -amb aquests prussians, no
cal mirar prim. Represento aquí l'exèrcit bavarès, i si haguéssim
trobat xampany pel camí, n'hauria begut una bella part; no et puc
dir més. ¿És que se'm pot fer retret, a mi, d'haver anat a raure a
un país estèril? ¿No és la culpa del feldmariscal Schwartzenberg,
que ens sacrificava a nosaltres, per a engreixar els seus
austríacs? No me'n parlis, d'això, Kobus. Només de pensar-hi,
encara en tinc esgarrifor. Per espai de dues etapes no vam trobar
sinó avets i finalment una colla de brètols que ens malmenaven a
cops de pedra des del cim dels penyalars, gent descalça, veritables
salvatges. Era més agradable d'empassar-se bon vi a la Xampanya que
no pas de batre's contra aquells enfurits a la carena dels Vosgues!
-Vaja, calma't- digué Hâan tot rient; -som del teu parer, encara
que milers d'austríacs i de prussians hagin deixat llurs ossos a la
Xampanya.
-Qui sap? Potser bevem en aquest moment la quintaessència d'un
caporal _schlague_!- exclamà Fritz.
Tots tres es posaren a riure com a benaventurats; estaven a mig
camí de l'embriaguesa.
-Ah, ah, ah! ara cap al ball!- digué Kobus alçant-se.
-Al ball!- repetiren els altres.
Buidaren, drets, llurs vasos i eixiren a la fi, vacil·lant una mica
i rient tan fortament que tothom es girava pel carrer Major per a
veure'ls.
Schoultz aixecava ses grans cames de llagost fins al mentó, i
exclamava amb els braços en l'aire, i en to de putxinel·li:
-Desafio la Prússia, desafio tots els prussians, des del caporal
_schlague_ fins al feldmariscal!
I Hâan, amb el nas vermell com una rosella, les galtes vermelles, i
els ullassos plens de dolces llàgrimes, feia, tot tartamudejant:
-Schoultz! Schoultz! en nom del cel, modera la teva xardor
bel·licosa. No atreguis contra nosaltres l'exèrcit de Frederic
Wilhelm; som gent de pau, homes d'orde, respectem la concòrdia de
la nostra vella Alemanya.
-No! no! els desafio tots- exclamava Schoultz -que es presentin; ja
veuran el que val un antic sergent de l'exèrcit bavarès: visca la
pàtria!
Més d'un prussià reia sota els llargs mostatxos en veure'ls passar.
Fritz, pensant que tornaria a veure la petita Súzel, gaudia un
estat de beatitud inexpressable.
-Totes les noies són a la _Madame-Hütte_- es deia, -sobretot el
primer dia de la festa: Súzel hi és.
Aquest pensament l'enlairava al setè cel, es delectava interiorment
i saludava la gent amb posat enternit. Però tantost fou a la plaça
dels Dos Bocs, on veié la bandera que flotava damunt l'envelat i
reconegué, a les darreres notes d'un _hopser_, el cop d'arquet de
son amic Iòsef, sentí l'embriaguesa de la joia i arrosegant sos
companyons, es posà a cridar:
-És la colla de Iòsef! És la colla de Iòsef!... Ara, cal reconèixer
que Nostre Senyor ens favoreix!
Quan arribaren a la porta de la Hütte, acabava el _hopser_; la gent
eixia; el trombó, el clarinet i la flauta, es concertaven per una
altra dansa; el gros timbal feia l'últim remugament dins el tendal
sonor.
Entraren, i les estrades tapissades de noies, de vells papàs,
d'àvies, les garlandes d'alzina, de faig i de molsa suspeses al
voltant dels pilars, s'oferiren a llurs mirades.
L'animació era gran; els balladors acompanyaven les balladores a
llur seient. Fritz, destriant de lluny la grossa crinera de son
amic Iòsef en mig de l'orquestra de tons olivencs, no podia
contenir-se d'entusiasme, i amb les dues mans en l'aire, agitant el
feltre, cridava:
-Iòsef, Iòsef!
I la multitud es redreçava a mà dreta i a mà esquerra, i es
decantava, per a veure quin tranquil era capaç de fer aquella
cridòria. Però quan veieren Hâan, Schoultz i Kobus, que avançaven
rient, gaudiosos, amb la cara empurpurada, i gronxant-se l'un
al braç de l'altre, com passa després de beure, una immensa rialla
resonà dins l'envelat, perquè tothom pensava: -Veu's aquí una
minyonia cepada i que acaba de fer un bon dinar.
Mentrestant, Iòsef havia girat el cap, i reconeixent de lluny
Kobus, estenia els braços en creu, l'arquet en una mà i el violí a
l'altra. Així davallà de l'estrada, mentre Fritz hi pujava;
s'abraçaren a mig camí, i tothom se'n va meravellar.
-Qui diable pot ser?- deia la gent. -Un home tan magnífic que es
deixa abraçar per l'hongarès!
I Bockel, Andrés, tota l'orquestra decantada damunt la barana,
aplaudia aquest espectacle.
Finalment Iòsef, redreçant-se, va aixecar l'arquet i va dir:
-Escolteu! Veu's aquí el senyor Kobus, d'Huneburg, amic meu, que
ballarà un _treieleins_ amb sos companyons. Hi ha algú que s'hi
oposi?
-No, no, que ballin- van cridar per tots cantons.
-Aleshores- digué Iòsef, -tocaré un vals, el vals de Iòsef Almania,
compost tot pensant en qui l'havia socorregut un dia de gran
misèria. Aquest vals, Kobus, ningú l'ha sentit fins ara, llevat de
Bockel, Andrés i els arbres del Tannewald; tria, doncs, una
balladora gentil, a ton grat; i vosaltres, Hâan i Schoultz, trieu
igualment les vostres! només vosaltres ballareu el vals d'Almania.
Fritz, havent-se girat damunt els graons de l'estrada, passejà sos
esguards al volt de la sala, i, per un instant, tingué por de no
trobar Súzel. Les noies boniques no mancaven; negres i brunes,
rosses i roges, totes es redreçaven, mirant envers Kobus, i
enrojolant-se quan ell hi deturava la vista, perquè era una gran
ventura d'ésser escollida per un home tan galant, sobretot per a
ballar el _treieleins_. Però Fritz no les veia com s'enrojolaven,
no les veia com es redreçaven igual que els hússars de Frederic
Wilhelm a la parada, esborrant llurs espatlles i posant-se la boca
en forma de cor; no veia aquella brillant florida de jovenesa
expandida sota els seus esguards; el que cercava era una miosotis
petiteta, la floreta blava dels records d'amor.
Molt de temps la cercà, cada vegada més inquiet; finalment la
descobrí al lluny, amagada darrera una garlanda d'alzina que queia
del pilar que hi havia a la dreta de la porta. Súzel, mig esborrada
darrera d'aquella garlanda, inclinava el cap sota les fullasses
verdes, i mirava tímidament, a la vegada poruga i desitjosa d'ésser
vista.
No tenia sinó sos bells cabells rossos caient en llargues trenes
damunt la seva espatlla, per tot ornament; un mocadoret de seda
blava velava son si primicer; una cotilleta de vellut, amb tirants
blancs, dibuixava son cos graciós, i vora d'ella, dreta com una I,
estava l'àvia Anna, amb els cabells grisos ficats sota la còfia
negra, i els braços penjants. Aquella gent no havia vingut per a
ballar, havia vingut per a veure, i romanien a l'última fila de la
multitud.
Les galtes de Fritz s'animaren. Davallà de l'estrada i travessà
l'envelat en mig de l'admiració general. Súzel, veient-lo venir,
esdevingué tota pàl·lida, i hagué de recalcar-se sobre el pilar; ja
ni gosava mirar-lo. Ell pujà quatre graons, apartà la garlanda, i
li prengué la mà dient-li tot baixet:
-Súzel, vols ballar amb mi el _treieleins_?
Ella aleshores, alçant sos ullassos blaus, com una fantasma de
pàl·lida que estava, esdevingué tota vermella.
-Oh! sí, senyor Kobus- féu, tot mirant la seva àvia.
La vella inclinà la testa al cap d'un segon, i digué: -Està bé.
Pots ballar.- Perquè coneixia Fritz, per haver-lo vist venir a
Bischem, temps era temps, amb el seu pare.
Davallaren, doncs, a la sala. Els servents de la dansa, amb el
capell de palla cobert de banderoles, daven el tomb de l'envelat,
al peu de la barana, agitant amb un aire joiós llurs cintes, per a
fer recular la gent. Hâan i Schoultz es passejaven encara, tot
cercant llurs balladores. Iòsef dret davant son faristol, esperava.
Bockel, amb el contrabaix contra la cama estirada, i Andrés, amb el
violí sota el braç, romanien a sos costats; ells sols havien
d'acompanyar-lo.
La petita Súzel, del braç de Fritz, en mig d'aquella gentada, dava
mirades furtives, plenes de gaubança interior i de torbació; tothom
admirava les llargues trenes de son cabell, que li queien per
darrera, fins al capdavall de sa faldilleta blau clar vorejada de
vellut; i ses sabatetes rodones, les cintes de seda negra de les
quals pujaven tot creuant-se al volt de ses mitges d'una blancor
enlluernadora; i sos llavis roses, son mentó arrodonit, son coll
flexible i graciós.
Més d'una bella noia l'observava amb ulls severs, cercant quelcom a
rependre, mentre que son braç gentil, nu fins al colze, a la moda
del país, reposava damunt el de Fritz amb una gràcia ingènua; però
dues o tres velles, d'ulls arrugats, somreien entre llurs arrugues,
i deien sense empallegar-se: -Ha triat bé!
Kobus, en sentint això, es girava envers elles, tot satisfet.
Hauria volgut dir, així mateix, alguna galanteria a Súzel, però no
li venia cap cosa al magí: era massa feliç.
Finalment Hâan tragué del terç banc a mà esquerra una dona de sis
peus d'alçària, de cabells negres, amb un nas com el bec d'àguila i
ulls penetrants, que s'aixecà tota estirada i eixí amb un aire
majestuós. Li plaïa aquesta mena de dones. Era la filla del
burgmestre. Hâan semblava tot gloriós de la seva tria. Es
redreçava, tot ajustant la seva pitera, i l'alta donzella, que el
passava de mig cap, tenia el posat de conduir-lo.
Al mateix instant, Schoultz portava una doneta rodanxona, de la més
bella cabellera saura que hom pugui veure, però alegre, somrient i
que li saltà bruscament al colze, com per a evitar que ell
s'escapés.
Prengueren, doncs, llurs distàncies, per a passejar-se al volt de
la sala, com és costum de fer. Tot just havien acabat el primer
tomb, quan Iòsef exclamà:
-Kobus, som-hi?
Per tota resposta, Fritz prengué la cintura de Súzel amb el braç
esquerre i tenint-li la mà en l'aire, a l'antiga moda galana del
segle XVIII, l'arrabassà com una ploma. Iòsef començà el vals amb
tres cops d'arquet. Hom comprengué tot seguit que seria quelcom de
singular; el vals dels esperits de l'aire, al vespre, quan ja no es
veu al lluny, damunt la plana, ni una ratlla d'or, i les fulles
emmudeixen, i els insectes davallen i el cantaire de la nit
preludia amb tres notes: la primera greu, la segona tendra, i la
tercera tan plena d'entusiasme, que al lluny i tot es fa silenci
per a oir.
Així començà Iòsef, havent qui-sap-les vegades, en sa vida errant,
pres lliçons del cantaire de la nit, amb el colze dins la molsa,
l'orella dins la mà i els ulls closos, perdut en els raptes
celestials. I animant-se tot seguit, com el gran mestre d'ales
frements, que deixa caure cada vespre al voltant del niu on
reposa la seva benamada més notes melodioses que no deixa caure
perles la rosada al damunt l'herba de les valls. Son vals començà
ràpid, fulgurant; els esperits de l'aire es posaren en camí,
arrossegant Fritz i Súzel, Hâan i la filla del burgmestre, Schoultz
i sa balladora en torterols sense fi. Bockel deia en sospirs la veu
llunyana i profunda dels torrents, i l'alt Andrés marcava el compàs
amb trets ràpids i vigorosos així com les orenetes fendeixen
l'aire; perquè si la inspiració ve del cel i no coneix més que sa
pròpia fantasia, l'orde i la mesura han de regnar damunt la terra!
I ara, representeu-vos els cercles amorosos del vals que
s'enllacen, els peus que volategen, les robes que floten i
s'arrodoneixen a guisa de ventall; Fritz que té la petita Súzel en
sos braços, que li aixeca la mà amb gràcia, que l'esguarda
embriagat, giravoltant com el vent unes vegades i altres
gronxant-se a compàs, somrient, somiejant, contemplant-la altra
vegada, i després reprenent, amb nova ardor, l'embranzida, mentre
que, a son torn, amb el dors enarcat, les dues llargues trenes
flotant-li com ales, i el caparró enciser tirat enrera, ella el
mira amb èxtasi i sos peuets toquen amb prou feines el sòl.
El gros Hâan, amb les dues mans sobre les espatlles de sa
balladorassa, tot galopant, balancejant-se i tustant amb el taló,
la contemplava de dalt a baix amb un posat d'admiració pregona;
ella, amb el seu gran nas, giravoltava com un panell.
Schoultz, mig acotat, amb les grans cames doblegades, tenia la
balladora saura sota el braç, i tombava, tombava, sense
interrupció, amb una regularitat meravellosa, com un cabdell a la
debanadora; seguia amb tanta justesa el compàs, que tot el món
n'era encisat.
Però eren Fritz i la petita Súzel els que desvetllaven l'admiració
universal, per llur gràcia i llur posat de benaurança. No eren
d'aquest món, es gronxaven en el cel; aquella música que cantava,
que reia, que celebrava la felicitat, l'entusiasme i l'amor
semblava feta per a ells: tota la sala els contemplava, i ells no
es veien més que a si mateixos. Hom els trobava tan bells, que de
vegades un murmuri d'admiració corria per la Madame-Hütte; hom
hauria dit que allò anava a esclatar; però la felicitat d'oir el
vals obligava la gent al silenci. Fins al moment que Hâan,
esdevingut com a foll d'entusiasme tot contemplant l'alta filla del
burgmestre, es redreçà damunt la punta del peu i la féu gambadejar
dues vegades tot cridant amb veu ressonant: -Up!- i tornà a caure
aplanat després d'aquest va-i-tot mentre que, aleshores mateix,
Schoultz, alçant la cama dreta, la féu passar, sense mancament al
compàs, pel damunt la testa de la balladoreta saura i amb veu
ronca, giravoltant com un veritable posseït, es posà a cridar: -Up!
up! up! up! up! up!- fins a aquest moment no esclatà l'admiració
amb cops de peus i cridòries que feren tremolar l'envelat.
Mai, mai no s'havia vist ballar tan perfectament; l'entusiasme durà
més de cinc minuts; i quan acabà per apaivagar-se, hom sentí amb
satisfacció el vals dels esperits de l'aire, que reprenia el seu
domini, com el cant del rossinyol després que una ventada ha
travessat el bosc.
Aleshores, Schoultz i Hâan no podien més; la suor els rajava galtes
avall; es passejaven, l'un amb la mà a l'espatlla de la seva
balladora i l'altre portant la seva en certa manera penjada del
braç.
Súzel i Fritz giravoltaven encara: els crits, els picaments de peus
de la gentada no els havien dit res; i quan Iòsef, exhaurit també,
arrencà a son violí el darrer sospir amorós, s'aturaren davant
mateix de Christel i d'un altre vell anabaptista que acabaven
d'entrar a la sala, i els miraven com a embaladits.
-Ah! sóu vós, Christel- exclamà Fritz tot joiós; -ja ho veieu:
Súzel i jo ballem plegats.
-És molta d'honor per a nosaltres, senyor Kobus- respongué el
masover tot somrient, -molta d'honor, però ¿en sap la petita? Em
creia que mai no havia donat un tomb de vals.
-Súzel és una papallona, Christel, una veritable fada; té ales!
Súzel seguia dant-li el braç, amb els ulls baixos, les galtes
enceses; i Christel, mirant-la amb un aire sortós, li demanà:
-Però Súzel: ¿qui te l'ha ensenyat, el ball? M'estranya, això!
-Mayel i jo- digué la noieta -donem, de vegades dos o tres tombs
dintre la cuina, per a divertir-nos.
Aleshores la gent, decantada a llur voltant, es posaren a riure, i
l'altre anabaptista, exclamà:
-Christel, en què penses?... ¿Et creus que les noies necessiten
apendre'n, de valsar?... ¿Et penses que això no els vé de natural?
Ah, ah, ah!
Fritz, sabent que Súzel no havia mai ballat si no ara amb ell,
sentia com si belles flaires li muntessin al nas. Hauria volgut
cantar, però tot contenint-se digué:
-Tot això no és sinó el comencament de la festa. Ja veureu ara si
us en donarem de fil! Romandreu amb nosaltres, Christel; Hâan i
Schoultz també són allà baix; ballarem fins al vespre, i soparem
plegats al Moltó d'Or.
-Això- digué Chrisrel, -amb tot el meu respecte, senyor Kobus, i
amb tot el plaer que tindria a romandre, no m'ho puc permetre; cal
que me'n vagi... i venia, justament, a cercar Súzel.
-A cercar Súzel?
-Sí, senyor Kobus.
-I per què?
-Perquè la feina corre pressa, a casa; som al temps de les
veremes... el vent pot dar un tomb d'avui a demà. Ja és molt
d'haver perdut dos dies en aquesta tongada, però no me'n faig
retret, perquè ens és dit: «Honraràs ton pare i ta mare!» i el
venir a veure la mare dues o tres vegades l'any, no és massa. Ara,
cal partir. I després, la setmana darrera, a Huneburg, em vau donar
un alegroi tan gran que no vaig arribar a casa fins a les deu. Si
hem quedés, la meva dona es pensaria que agafo mals costums i se
n'anguniaria.
Fritz estava tot desconcertat. No sabent què respondre, agafà
Christel pel braç i el portà a fora, com també a Súzel; l'altre
anabaptista els seguia.
-Christel- reprengué, agafant-lo per un fermall de la samarreta:
-no aneu del tot descaminat pel que us pertoca; però per què us heu
d'endur Súzel? Bé podríeu confiar-me-la; l'avinentesa de dar-se un
gust no és pas tan freqüent, que diable!
-Ah, Déu meu! us la confiaria amb plaer- exclamà el masover alçant
les mans; -ella estaria amb vós com amb el seu mateix pare, senyor
Kobus, però seria una pèrdua per a nosaltres. No podem deixar els
obrers sols... la meva dona fa la cuina... jo meno el carruatge...
Si el temps canviava, ¿qui sap quan portarien el fenc sota cobert?
I després, tenim una qüestió de familia a cloure, una qüestió molt
seriosa.
Tot dient això, mirava l'altre anabaptista, el qual inclinà
greument la testa.
-Senyor Kobus, no ens feu estar més aquí, us ho prego, faríeu mal
fet; veritat, Súzel?
Súzel no responia, mirava a terra, i prou es veia que hauria volgut
romandre.
Fritz va compendre que si insistia més podria desvetllar la sospita
de tothom; així doncs, prenent el seu determini, exclamà de cop i
volta, en un to bastant joiós:
-Bé doncs, ja que és impossible, no en parlem més. Però, almenys,
pendreu un vas de vi amb nosaltres al Moltó d'Or.
-Oh! Quant a això, senyor Kobus, és de mal refusar. Me'n vaig tot
seguit amb Súzel a abraçar l'àvia; i, d'aquí un quart, el nostre
carruatge s'aturarà davant l'hostal.
-Bé, aneu!
Fritz estrenyé dolçament la mà de Súzel, que semblava ben trista, i
tot mirant-los com travessaven la plaça, tornà a entrar dins la
Madame-Hütte.
Hâan i Schoultz, després d'haver acompanyat llurs balladores,
havien pujat a l'estrada; ell els hi va anar a trobar:
-Encarregaràs a Andrés que dirigeixi la teva orquestra- digué a
Iòsef -i vindràs a pendre amb nosaltres alguns vasos de bon vi.
L'hongarès no demanava cosa millor. Havent-se posat Andrés al
pupitre, eixiren tots quatre, de bracet.
A l'hostal del Moltó d'Or, Fritz féu servir unes postres a la sala
gran, aleshores deserta, i el vell Loerich baixà al celler, a
cercar tres botelles de xampany, que posaren a refrescar en un
cossiol d'aigua de font. Fet això, s'instal·laren vora les
finestres, i gairebé tot seguit el faeton de l'anabaptista
comparegué al cap del carrer. Christel seia al davant, i Súzel
darrera, sobre un munt de palla, en mig dels _kougelhof_ i coques
de tota mena que sempre es porten de la festa.
Fritz, veient venir Súzel, s'acuità a petar el filferro d'una
botella, i al moment que el carruatge s'aturava, s'aixecà davant la
finestra, i engegà el tap com un petard, tot cridant:
-A la més gentil balladora del _treieleins_!
Hom pot figurar-se la felicitat de la petita Súzel; allò era com un
d'aquells trets de pistola que s'engeguen a les noces. Christel
reia de bon cor i pensava: -A aquest bon senyor Kobus se n'hi ha
anat una mica al cap: no cal estranyar-se'n, en una gran diada.