_Amèrica! Amèrica!_
Els oficials prussians es deien entre ells: -Caldria agafar-la,
aquesta gent!
Hâan, escoltant aquestes paraules, no pogué estar-se de respondre
en to irònic:
-Diuen que la Prússia és la pàtria alemanya; se'ls hauria de tòrcer
el coll!
Els oficials prussians l'esguardaven de biaix, però ell no tenia
por, i el mateix Schoultz aixecava el front amb un aire digne.
Kobus acabava d'alçar-se tranquilament, i de sortir, com per a
informar-se d'algun detall a la cuina.
Al cap d'un quart, Hâan i Schoultz, no veient-lo tornar, se
n'estranyaren molt: més que més perquè ja compareixien les soperes
i tothom s'entaulava.
Fritz s'havia recordat que el fons del carreró de les Oques, part
darrera de Bischem, vivien dues o tres famílies d'anabaptistes, i
que son pare tenia el costum d'aturar-se a llur porta per a
carregar un sac de prunes seques, tot tornant a Huneburg. I,
pensant que Súzel podia ésser a casa d'ells, va baixar sense dir
cap paraula al jardí del Moltó d'Or, i del jardí al camí dels
Grèvols que voreja la vila.
Corria per aquest camí com una llebre, de tant que el dominava el
furor de veure Súzel. Ell s'hauria astorat, tres mesos abans, si
hagués pogut veure's en aquell tarannà!
Finalment, reparà en la gran teulada de teules grises dels
anabaptistes per damunt els vergers; lliscà tot dolçament closos
enllà fins a prop del pati, i allí, per gran ventura, descobrí
entre el gran femer quadrat i la façana decrèpita tapissada d'eura,
el carruatge de Christel, cosa que li esponjà el cor de
satisfacció.
-Hi és!- va dir-se, -està bé... està bé! La tornaré a veure, ara,
costi el que costi; baldament calgués romandre quinze dies, em fóra
igual!
No podia saciar-se els ulls de veure aquell carruatge. De cop i
volta, Mopsel saltà a la sendera, lladrant com els gossos tenen per
costum quan troben una vella coneixença. Aleshores li calgué
escapar-se pel carreró, amb l'esquena corbada darrera els closos,
com un lladre; perquè, a desgrat de la seva joia, tenia una mena de
vergonya de donar aquells passos: se'n sentia, a la vegada, feliç i
tot confós.
-Si et veiessin- es deia, -si sabessin el que fas, Déu del cel! com
es riurien de tu, Fritz! Però és igual, tot reïx; pots gloriar-te
de tenir sort.
Va donar la mateixa volta que havia fet tot venint, per a tornar al
Moltó d'Or. Estaven al segon plat quan ell entrà a la sala. Hâan i
Schoultz havien tingut esment de reservar-li un seient entre ells
dos.
-On diable has anat?- li demanà Hâan.
-He volgut veure el doctor Rubeck, un amic del meu pare- digué, tot
posant-se el tovalló al coll; -però acaben de dir-me que fa dos
anys que és mort.
Començà tot seguit a menjar amb bella gana; i com que acabaven de
servir una superba anguila amb mostassa, el gros Hâan no trobà
escaient de fer altres preguntes.
Durant tot el dinar, Fritz, amb la cara expandida, no feia sinó
dir-se interiorment: -És aquí, ella!
Sos ullassos, a flor de testa, es plegaven de vegades amb un aire
tendre i després s'obrien de bat a bat, com els d'un gat que
cavil·la tot mirant un mosquit que fa torterols en la llum.
Bevia i menjava amb entusiasme, sense ni adonar-se n.
A fora, el temps era superb; el carrer Major zumzejava al lluny amb
tot de cants joiosos i d'accents més alts de trompetes de fusta i
de riallades; la gent mudada, amb el capell guarnit de flors i les
còfies que enlluernaven de tantes cintes, pujaven de bracet cap a
la plaça dels Dos Bocs. I ara l'un, ara l'altre dels comensals,
s'aixecava, tirava el tovalló al respatller de la cadira i eixia a
barrejar-se amb la multitud.
A les dues, Hâan, Schoultz, Kobus i dos o tres oficials prussians,
romanien sols a la taula, davant les postres i les botelles buides.
En aquell moment, Fritz fou desvetllat de son somieig pels sons
esclatants de la trompeta i el corn, que anunciaven que la dansa
era engegada.
-Tal vegada Súzel ja hi sigui- pensà.
I tustant la taula amb el mànec de son ganivet, exclamà amb veu
ressonant:
-Loerich! Loerich!
El vell hostaler comparegué.
Aleshores Fritz, somrient amb sornagueria demanà:
-Potser encara teniu d'aquell vinet blanc, sabeu, aquell vinet que
espetega i que plaïa al senryor Kobus, jutge de pau.
-Sí, encara en tenim -respongué l'hostaler, amb el mateix to joiós.
-Doncs bé! porteu-ne dues botelles- va dir, fent-li l'ullet.
-Aquell vi em solia plaure, i no em disgustaria de fer-lo tastar
als meus amics.
Loerich va eixir, i al cap d'alguns instants va tornar a entrar,
tenint sota cada braç una botella sòlidament encaputxada i lligada
amb filferro. Portava també unes pinces per a obrir el filferro, i
tres vasos prims, resplendents, en forma de paperina, sobre una
safata.
Hâan i Schoultz, comprengueren aleshores quin era aquell vinet i es
miraren l'un i l'altre tot rient.
-Eh, eh, eh!- va fer Hâan, -aquest Kobus fa unes facècies, de
vegades! en diu vinet, d'això!-