-L'heu vist?
-Sí, senyor, me'n recordo com si fos ahir; jo tenia quinze anys.
Els francesos acampaven al volt del poblet, els generals no dormien
de dia ni de nit. Mon pare, un vespre, em va fer pujar, tot
dient-me: -Mira bé!- Els generals francesos amb llur eixarpa
tricolor a la cintura, llurs grans tricornis al cap, i els sabres
arrossegant, es passejaven per la cambra.
»A cada instant, oficials, tots coberts de neu, venien a rebre
llurs ordes. Com que tothom parlava de Hoche, m'hauria plagut molt
de coneixe'l, i vaig lliscar contra la paret, tot mirant, amb el
nas en l'aire, aquells homenassos que feien tant de renou a casa.
»Aleshores el meu pare, que també acabava d'entrar, m'estirà la
mànega, tot esblaimat, i em digué a l'orella: -És a vora teu!- Vaig
girar-me, i vaig veure Hoche, dret davant l'estufa, amb les mans a
l'esquena i la testa decantada cap endavant. Semblava no ésser
ningú, al costat dels altres generals, amb son vestit blau de coll
ample i caigut, i les seves botes amb esperons de ferro. Em sembla
que encara el veig: era un home de mitja alçada, bru, de cara
bastant llarga; els cabells llargs, partits damunt el front, li
penjaven per les galtes; cavilava en mig d'aquell avalot, res no el
podia distreure. Aquella mateixa nit, a les onze, els francesos
eixiren del poble; no se n'hi va veure cap, a l'endemà següent, ni
per la rodalia. Cinc o sis dies després, s'escampà la fressa que
s'havia esdevingut la batalla i que els imperials havien estat
derrotats. Potser és aquí on Hoche va rumiar el seu cop.
El vell Loerich contava això senzillament, i els altres escoltaven
meravellats. Els conduï tot seguit a la cambra veïna, bo i
demanant-los si volien ésser-hi servits; però ells preferiren de
menjar a la taula llarga.
Així és que davallaren.
La sala gran estava tota plena de gent; tres o quatre viatgers, amb
les maletes deixades damunt cadires, esperaven el vaixell-correu
per a anar a Landau; oficials prussians es passejaven de dos en
dos, amunt d'avall; alguns marxants menjaven en una peça veïna; hi
havia burgesos, asseguts a la taula llarga, ja parada, amb sos
gerros resplendents i sos plats ben afilerats.
A cada instant, compareixien nouvinguts al llindar. Daven un cop
d'ull a la sala, i després se n'anaven o bé entraven.
Fritz va fer portar una botella de _rudesheim_, tot esperant el
dinar. Mirava amb aire enutjat la magnífica tapisseria blau-índic i
ocre, representant la Suïssa i les seves congestes, Guillem Tell
apuntant a la poma damunt el cap del seu fill, i després empenyent
amb el peu, en el llac, la barca de Gessler. Pensava encara en
Súzel.
Hâan i Schoultz trobaven bo aquell vi.
En aquell moment va pujar un cant al defora, i gairebé
immediatament els vidres foren obscurits per l'ombra d'un gran
carruatge, i després d'un altre que el seguia.
Tothom va posar-se a les finestres.
Eren pagesos que partien cap a Amèrica. Llurs carruatges estaven
carregats de vells armaris, de fustatges de llit, de matalassos, de
cadires, de calaixeres. Teles esbarjoses, esteses damunt arcs, ho
cobrien tot. Damunt aquestes teles, criaturetes assegudes damunt
els feixos de palla, i pobres velles totes xarugues, amb els
cabells blancs com el lli, esguardaven amb aire tranquil, mentre
que cinc o sis bèsties arrossinades, amb la gropa coberta de pells
de ca, arrossegaven lentament les baluernes. Darrera venien els
homes, les dones i tres vells, amb l'esquena acotada i la testa
nua, repenjant-se en llurs bastons. Cantaven a chor:
_Quina és la pàtria alemanya?
Quina és la pàtria alemanya?_