-Ah, benvolgut senyor Kobus!- digué al cap d'un instant: -com us
assembleu al vostre pare! Perdoneu-me, us hauria hagut de
reconèixer.
Fritz davallà tot rient i respongué:
-Loerich, això no és cap malvestat; vint anys canvien una persona.
Us presento mon feldmariscal Schoultz i mon primer ministre Hâan;
viatgem d'incògnit.
Els de les finestres no pogueren estar-se de somriure, sobretot els
prussians, cosa què féu que Schoultz s'arborés.
-De Feldmariscal- digué -en seria, tan capaç com molts d'altres:
ordenaria l'assalt o la batalla, i m'ho miraria de lluny estant,
amb calma.
Hâan estava de massa bon humor per a enutjar-se.
-A quina hora és el dinar?
-A migdia, senyor.
Entraren al vestíbul, mentre Zimmer desenganxava els cavalls i els
portava a l'establa. El vestíbul s'obria, al fons, sobre un jardí;
a l'esquerra hi havia la cuina; hom sentia el tic-tac que feia
l'ast, l'espetegament del foc, l'aldarull de les cassoles. Les
criades travessaven el corredor totes cuitoses, portant l'una
plats, l'altra vasos; el cellerer pujava del celler amb una panera
de vins.
-Ens cal una cambra- digué Fritz a l'hostaler; -voldria la de
Hoche.
-Impossible, senyor Kobus, els prussians se l'han quedada.
-Bé, doncs doneu-nos la del costat.
Loerich els precedí cap a l'escala gran. Schoultz, havent sentit
parlar de la cambra del general Hoche, volgué saber què era.
-Veu's-la aquí, senyor- digué l'hostaler, tot obrint una gran sala
del primer pis. -Allí tingueren llur consell els generals
republicans el 23 de desembre de 1793, tres dies abans de
l'escomesa a les línies de Wissemburg. Veieu, Hoche estava allí.