Schoultz no deia res; romania amb el coll estirat, les mans
recalcades damunt son bastonet. Finalment, ell també parlà:
-Això és una traïdoria, Fritz; vols fer-nos passar per criats
teus... no m'hi avinc.
Aleshores Kobus, girant-se, amb els ulls enterbolits de tendresa,
perquè pensava en la petita Súzel, demanà:
-Trobeu que em va bé, doncs?
-I de manera- exclamà Hâan -que ens esclafes, que ens anorrees!
Voldria saber per què ens has posat aquest parany.
-Eh!- féu Kobus tot rient: -és per causa dels prussians.
-Com s'entén, per causa dels prussians?
-És clar; ¿no sabeu que els prussians, a cents, van a la fira de
Bischem? Gent ufanosa, vestida a la darrera moda que ens miren amb
menyspreu a nosaltres, els bavaresos.
-En bona refè, no; no en sabia res,- digué Hâan.
-I jo- exclamà Schoultz, -si ho hagués sabut m'hauria posat mon
vestit de _landwehr_; això m'hauria donat millor aire que no pas
una samarreta de nankin; hom hauria vist nostre esperit nacional...
en un representant de l'exèrcit!
-Bah, no estàs malament així,- va dir Fritz.
Es miraven tots tres al mirall, i es trobaven molt bé, cadascú pel
seu cantó, de manera que Hâan exclamà:
-Ben mirat Kobus té raó: si ens ho hagués fet saber, estaríem
millor; però això no ens impedirà de fer prou galant figura.
Schoultz afegí:
-Veieu, jo vaig a la bona de Déu; aniré a Bischem sense
pretensions, per a veure, per a distreure'm...
-Com nosaltres!- digué Hâan.
-Sí, però jo estic més en el tarannà de la cosa; un vestit de
nankin sempre és més senzill, més natural per una Festa Major que
les piteres brodades i les randes.
Girant-se, aleshores, veieren damunt la taula una botella de
_forstheimer_, tres vasos i un plat de bescuits.
Fritz donava un últim esguard a la corbata, l'onda de la qual havia
estat elaborada amb art per Katel, i trobava que tot reeixia.
-Bevem!- digué; -el carruatge no pot trigar a venir.
S'assegueren, i Schoultz, bevent un vas de vi, digué assenyadament:
-Tot això estaria molt bé; però arribar allà baix en un bell faeton
amb feixos de palla, reconeixereu que no és gens distingit; una
cosa desdiu de l'altra, i fins i tot és una mica vulgar.
-Eh!- exclamà el gros recaptador, -si miréssim tan prim, aniríem de
brusa a dalt d'un ase. Ja és prou sabut que els senyors camperols
no tenen sempre llurs grans vehicles a la mà. Se'n van a la festa,
tot dant un tomb; ¿cal empallegar-se gaire per anar a riure?
Conversaven així feia vint minuts; i Fritz, veient en el rellotge
que l'hora s'acostava, parava l'oïda de tant en tant. Sobtadament,
va dir:
-Veu's aquí el carruatge!- Els altres dos escoltaren, i no oïren,
al cap d'alguns segons, sinó un ressò llunyà, acompanyat de grans
cops de fuet.
-No és això- digué Hâan; -és un carruatge de posta que va per la
carretera.
Però el renou s'acostava, i Kobus somreia. Finalment, el carruatge
desembocà al carrer, i els cops de fuet ressonaren com a petards a
la Plaça de les Acàcies, amb les peuades dels cavalls i
l'estremiment de l'empedrat.
Aleshores s'aixecaren tots tres, i, decantant-se a la finestra,
veieren la berlina que Fritz havia llogat, acostant-se al trot, i
el vell postilló Zimmer, amb sa grossa perruca de cànem, trenada al
volt de les orelles, l'armilla blanca, el gec brodat d'argent, sos
pantalons de daina i les grosses botes que li pujaven més amunt
dels genolls, com mirava en l'aire fent petar el fuet amb giravolts
de braç.
-En camí!- exclamà Kobus.
Es posà son feltre, mentre que els altres dos es miraven espalmats;
no podien creure que la berlina fos per a ells; i només quan
s'aturà davant la porta, Hâan desfermà una immensa riallada, i es
posà a cridar:
-Esplèndid, esplèndid! Kobus fa les coses en gran; ah, ah, ah!
quina bona facècia!
Davallaren, seguits de la vella serventa que somreia; i Zimmer,
veient-los que s'acostaven, dins el vestíbul, es giraren damunt son
cavall, tot dient:
-A l'hora justa, senyor Kobus, ja ho veieu; a l'hora justa.
-Sí, està bé, Zimmer- respongué Fritz, tot obrint la berlina.
-Vaja, pugeu vosaltres. No es pot baixar la capota?
-Dispenseu-me, senyor Kobus, no heu de fer més que apretar el botó,
i baixarà tota sola.
Muntaren, doncs, feliços com a prínceps. Fritz s'assegué i baixà la
capota. Anava a la dreta, Hâan a l'esquerra, Schoultz al mig.
Més de cent persones els miraven de les portes estant i al llarg de
les finestres, perquè els carruatges de posta no solen passar pel
carrer de les Acàcies, sinó que segueixen la carretera; era quelcom
de nou de veure'n un a la plaça.
Ja us podeu pensar la satisfacció de Schoultz i de Hâan.
-Ah!- exclamà Shoultz, tot palpant-se les butxaques, -m'he deixat
la pipa damunt la taula.
-Tenim cigars- digué Fritz, passant-los-en; ells els hi calaren foc
tot seguit i es posaren a fumar-los, repapats damunt llur seient,
amb les cames creuades, el nas en l'aire i el braç fent arc darrera
la testa.
Katel semblava tan contenta com ells.
-¿Estem, senyor Kobus?- demanà Zimmer.
-Sí, marxem, i a pleret- digué; -a pleret fins a la porta de
Hildebrandt.
Zimmer, aleshores, fent petar el fuet, estirà les regnes; i els
cavalls partiren amb un petit trot, mentre el vell postilló es
posava el corn a la boca i feia ressonar pels aires les seves
sonades.
Katel, al llindar, els seguí amb els ulls fins a la cantonada. Així
travessaren Huneburg d'un cap a l'altre; l'empedrat ressonava al
lluny, les finestres s'omplien de cares astorades, i ells,
indolentment repapats com a grans senyors, fumaven sense girar el
cap, i semblaven no haver fet altra cosa en tota llur vida que anar
en carruatge de posta.
Finalment, a la tremor de l'empedrat seguí la fressa menys forta de
la carretera; passaren sota la porta de Hildebrandt, i Zimmer,
tornant a posar el corn en creu, reprengué el fuet. Dos minuts
després, corrien com el vent pel camí de Bischem; els cavalls
botaven, amb la cua voleiant. El cric-crac del fuet se sentia al
lluny, pels camps; els pollancs, els camps, els prats, els matolls,
tot corria al llarg del camí.
Fritz, amb la cara esbadocada i els ulls adreçats al cel, pensava
en Súzel. La veia anticipadament, i a aquesta sola idea sos ulls
s'omplien de llàgrimes.
-Com s'estranyarà de veure'm!- pensava. -Es tem d'alguna cosa? No,
però aviat, aviat ho sabrà tot. Cal que tot se sàpiga.
El gros Hâan fumava greument, i Schoultz havia posat el seu casquet
al seu darrera, dins els plecs, per bandejar-se els llargs cabells
cendrosos, on passava l'oratge.
-Jo- deia Hâan, -és així com comprenc els viatges! No em parleu
d'aquelles velles baluernes, d'aquells coves antics que us capolen:
n'estic cuit i recuit. Però anar així és altra cosa. Pots creure-ho
si vols, Kobus; no em caldrien quinze dies per avesar-me a aquesta
mena de carruatges.
-Ah! ah! ah!- exclamava Schoultz, -ja ho crec, no ets de mal
contentar.
Fritz cavilava.
-Quant de temps hi esmerçarem?- demanava a Zimmer.
-Dues hores, senyor.
Aleshores pensava:
-Mentre hi sigui, allà baix! mentre el vell Christel no hagi
canviat de parer!
Aquesta temença l'ensombria; però, al cap d'un instant; la
confiança li retornava; una onada de sang li encenia les galtes.
-Hi és- pensava; -n'estic segur. Altra cosa fóra impossible.
I mentre Hâan i Schoultz es deixaven gronxar, i s'estiraven, tot
rient a dintre seu, i deixaven escapar el fum pels llavis, per a
millor assaborir-lo, ell es redreçava a cada segon, mirant a totes
bandes, i trobant que els cavalls no anaven prou depressa.
Dos o tres poblets passaren en una hora, després dos més, i
finalment la berlina baixà a la vall d'Altenbruck. Kobus es recordà
tot seguit que Bischem era a l'altra vessant de la costa. L'estona
de pujar al pas li va semblar ben llarga, però finalment avançaren
damunt el planiol, i Zimmer, fent petar el fuet, va exclamar:
-Veu's aquí Bischem!
En efecte, descobriren gairebé al mateix instant l'antic llogarret,
al volt de la vall del davant; son carrer major tortuós, ses
façanes decrèpites solcades de biguetes esculpides, ses galeries de
posts, ses escales exteriors, ses portalades, on hom encasta
mussols plomats; ses teulades de teules, de pissarra i bancades,
recordant les guerres dels margraves, dels landgraves, dels
_Armléders_, dels suecs, dels republicans; tot això construït,
cremat, reconstruït vint vegades en els segles: una casa, a mà
dreta, del temps de Hoche, un altra a mà esquerra, del temps de
Melac, un altra, més enllà, del temps de Barba Roja. I els grans
tricornis, les còfies de dues peces, les armilles roges, les
cotilles de tirants anaven, venien, es giraven i miraven; els cans
compareixien cuitosos, les oques i les gallines es dispersaven amb
una cridòria que no acabava mai. Vet aquí el que veieren, mentre la
berlina davallava amb tripe galop pel carrer Major, i Zimmer, amb
el colze fent angle, engegava una sonada que hauria despertat als
morts.
Hâan i Schoultz observaven aquestes coses i gaudien de l'admiració
universal. Veieren al tombar d'un carrer, a la plaça dels Dos Bocs,
l'antiga font, la _Madame-Hütte_ de taulons d'avet, les barraques
dels marxants, i la multitud arremolinada; tot això passà com el
llampec. Més lluny, destriaren la vella església de Sant Ulric i
sos dos alts campanars quadrats, amb llurs casquets al cim, de
pissarra, amb llurs ulls considerables, en plena volta, del temps
de Carlomany. Les campanes sonaven a tota volada. Havia acabat
l'ofici; la multitud davallava els graons del peristil, mirant
embadalida: tot això desaparegué igualment en un trontoll.
Fritz no tenia sinó una idea: -On és ella?
A cada casa, es decantava, com si la petita Súzel hagués hagut de
mostrar-se al mateix segon. A cada balcó, a cada escala, a cada
finestra, a cada torre, que fos rodona o quadrada, voltada d'un cep
o tota nua, aturava una mirada, tot pensant:
-Si ella hi fos!
I si alguna figura de noia es dibuixava dins l'ombra d'un camí,
darrera un vidre, al fons d'una cambra, tot seguit la veia! Hauria
reconegut una cinta de Súzel al vol. Però no la veié en lloc, i
finalment la berlina desembocà a la Plaça de les Carnisseries
Velles, davant el Moltó d'Or.
Fritz es recordà tot seguit del vell hostal; era allí on parava el
seu pare feia vint-i-cinc anys. Reconegué la gran portalada oberta
que donava al pati, d'un empedrat fet a miques, i la galeria de
fusta, de pilans massissos i les dotze finestres de persianes
verdes, i la porteta sota la volta, i sos graons gastats.
Alguns minuts abans aquella vista hauria despertat mil records
enternidors dins la seva ànima, però en aquell moment temia de no
veure la petita Súzel, i això el desolava.
L'hostal devia ésser curull de gent; perquè tot just el carruatge
hagué arribat a la plaça, un gran nombre de cares es decantaren a
les finestres, cares prussianes, de gorres aplanades i també altes.
Dos cavalls estaven fermats a les anelles de la porta i llurs
senyors miraven, del corredor estant.
Un cop la berlina s'hagué aturat, el vell hostaler Loerich, alt,
tranquil i dignitós, la testa blanca coberta per un casquet de
cotó, vingué a abatre el marxapeu, amb un aire marcial, i digué:
-Si missenyors volguessin pendre's la pena de davallar...
Aleshores Fritz exclamà:
-I ara, Loerich! no em reconeixeu?