A l'endemà, a dos quarts de nou, Schoultz, tot elegantot, vestit de
nankin, de cap a peus, amb el bastonet de balena a la mà i el
casquet de caça (de cuiro bollit) resoltament plantat damunt sa
llarga cara bruna una mica vinosa, pujava l'escala de Kobus, de
quatre en quatre esglaons. Hâan, amb una leviteta verda, armilla de
vellut negre amb flors grogues tota carregada de penjolls, i cofat
amb un magnífic capell blanc de castor, de pèl llarg, el seguia
lentament, amb la mà rodanxona damunt la barana i fent cruixir sos
escarpins a cada pas. Semblaven tots joiosos, i esperaven sens
dubte de trobar llur vell amic Kobus amb capot gris i pantalons de
color de rovell, com de costum.
-Bé, Katel- exclamà Schoultz, mirant a dins la cuina mig oberta,
-bé, ¿que està a punt?
-Entreu, senyors, entreu- digué la vella serventa tot somrient.
Travessaren el corredor i restaren astorats al llindar de la gran
sala; Fritz era allí, davant el mirall, vestit com un xitxarel·lo;
tenia el cos arquejat dins son vestit blau cel, la cama estirada i
com dibuixant-se en rúbrica dins sos pantalons avellana, el mentó
rosat, fresc, lluent, l'orella roja, els cabells arrodonits damunt
el bescoll i els guants de color de mantega fresca, cordats amb
esment sota uns punys amb tres rengles de randes. En fi, era un
veritable Cupidó llançador de sagetes.
-Oh, oh, oh!- exclamà Hâan, -oh, oh, oh! Kobus... Kobus!...