-Sí, sí, aquí està, ah, ah, ah!
Entrava en els bancs i feia encaixades amb tots sos vells
companyons.
Durant els vuit dies que acabaven de passar la gent es demanava per
tot arreu:
-Què se n'ha fet? Quan el tornarem a veure?
I el vell Krantheimer es desconhortava perquè tots els seus clients
trobaven la cervesa dolenta.
Finalment s'assegué, entre el gaudi universal, va fer seure
Christel a la seva dreta. David anà a mirar Frederic Schoultz, el
gros Hâan, Speck i cinc o sis més que feien una partida de _rams_ a
dos kreutzers la fitxa.
Es posaren a beure aquella famosa cervesa de març que us puja al
nas com el xampany.
Al davant, a la cerveseria de les Dues Claus, els hússars de
Frederic-Wilhelm bevien cervesa amb gerros; els taps s'engegaven
com a trets de pistola; hom se saludava de l'un costat del carrer a
l'altre perquè els paisans d'Huneburg sempre estan bé amb els
militars, sense mesclar-s'hi, però, ni rebre'ls en llurs famílies,
cosa sempre perillosa.
A cada instant deia Christel:
-Ja és hora que me'n vagi, senyor Kobus; dispenseu-me; ja fa dues o
tres hores que hauria d'ésser a la masia.
-Bah!- exclamava Fritz, tot posant-li la mà a l'espatlla -un dia és
un dia, Christel; de tant en tant cal alegrar-se i eixorivir-se
l'esperit. Vaja, un altre xop.
I el vell anabaptista, un mica embriagat, es tornava a asseure, tot
pensant: -Serà el sisè! Mentre no em trabuqui pel camí!
Després deia:
-Però, senyor Kobus: ¿què pensarà la meva dona si torno a casa mig
embriagat? No m'hi ha vist mai, em penso.
-Bah! bah! l'aire corrent tot s'ho emporta, Christel; i després, no
us caldrà sinó dir: -El senyor Kobus ho ha volgut, i Súzel us
defensarà.
-Això és veritat- exclamà aleshores Christel, tot rient, -és
veritat: tot el que diu i fa el senyor Kobus està ben fet! Vaja, un
altre xop!
I el xop arribava, i es buidava i la serventa en duia un altre, i
així successivament.
Doncs, bé, en sonar les tres a l'església de Sant Silvestre, i
sense que ningú pensés en res, una colla de minyons tombà la
cantonada de l'hostal del Cigne, tot corrent cap a la porta de
Landau; després comparegueren alguns soldats, portant un de sos
companys sobre un baiard; després altres infants en munió; hi havia
un rodolament de passes al paviment, que se sentia de lluny.
Tothom es decantava a les finestres i eixia de les cases per a
veure. Els soldats pujaven pel carrer de la Forja, de la banda de
l'Hospital, i havien de passar davant la cerveseria del Gran
Cérvol.
Tot seguit les partides foren abandonades; la gent s'enfilà als
bancs; Hâan, Schoultz, David, Kobus, les serventes, Krantheimer, en
fi, tots els assistents. D'altres, contents, venien de la sala, i
la gent es deia en veu baixa; -És un duel! És un duel!
Mentrestant el baiard s'acostava lentament; dos homes el portaven;
era un baiard per a treure els fems de les estables de la Caserna
de Cavalleria; el soldat hi anava ajagut, amb les cames penjant
entre els braços de l'atuell; sa cara es decantava sobre el gec
enrotllat, i era d'allò més esblaimada; tenia els ulls closos, els
llavis entreoberts i el davant de la camisa ple de sang. Darrera
venien els testimonis. Un vell hússar de celles groguenques i
grossos bigotis rogencs que feien una rúbrica damunt ses galtes
colrades, duia el sabre del ferit sota el braç, el talabard tirat a
l'espatlla, i semblava tot tranquil. L'altre, més jove i ben ros,
estava com atuït, i portava el xacó; després venien dos
suboficials, girant-se a cada pas, indignats de veure tanta gent.
Alguns hússars, davant la cerveseria de les Dues Claus, cridaven al
vell que portava el sabre: -Rappel! Ep! Rappel!;- era, sens dubte,
llur mestre d'armes; però ell no respongué i ni tan sols bellugà el
cap.
Quan passaven els dos darrers, Frederic Schoultz, en sa qualitat de
vell sergent de la _landwehr_, cridà de dalt de la cadira estant:
-Ei! companys...companys!
Un d'ells s'aturà.
-Què passa, company?
-Això ha estat un cop de sabre en honor de la senyoreta Grédel, la
cuinera del Bou Roig.
-Ah!
-Sí! Un cop de punta a fons i sense parada; ja era massa tard.
-I on ha tocat?
-Una mica a sota del testó dret.
Schoultz allargà el llavi; semblava tot altívol de rebre una
resposta. La gent escoltava, decantada al voltant d'ells.
-És un mal cop- digué; -n'he vistos a la campanya de França.
Però l'hússar, veient que sos companyons entraven al carreró de
l'Hospital, alçà la mà contra l'orella, i digué:
-Permeteu-me!
I va juntar-se a la seva colla; i Schoultz, passejant una mirada
satisfet per l'assistència, tornà a asseure's tot dient:
-Quan un home és soldat, cal treure's el sabre; no passa com en el
paisanatge on la gent es malmena a cops de punys.
Tenia el posat de dir: -Veu's aquí el que jo he fet cent vegades!
Però d'altres, en gran nombre, gent raonable i pacífica, murmuraven
entre ells:
-És possible que els homes es matin per una cuinera? És una cosa
antinatural. Aquesta Grédel mereixeria d'ésser bandejada de la
vila, per les passions funestes que excita entre els hússars.
Fritz no deia paraula, semblava consirós, i sos ulls brillaven amb
un esclat especial. Però havent-se posat a dir, a son torn, el vell
David: -Veu's aquí com éssers creats per Déu es maten per coses de
no-res!- va irar-se, de cop i volta, d'una manera estranya.
-De què en dius coses de res, David?- exclamà en veu ressonant.
-¿No ha inspirat l'amor en tota època i en tot indret les més
belles passions i els pensaments més alts? ¿No és el mateix alè de
l'Eternal, el principi de la vida, de l'entusiasme, del coratge i
del sacrifici? T'escau força de profanar d'aquesta manera la veu de
la nostra felicitat i de la glòria del gènere humà! Lleva-li l'amor
a l'home: ¿què li resta? l'egoisme, l'avaricía, l'embriaguesa, el
tedi i els instints més miserables; ¿quina gran cosa farà, quina
cosa gentil dirà? Res; no pensarà sinó en sadollar-se el ventre!
Tots els assistents s'havien girat, espalmats de son engrescament;
Hâan el mirava amb sos ullassos per damunt l'espatlla de Schoultz,
el qual es torçava el coll per a veure si era ben bé Kobus qui
parlava, perquè no podia donar crèdit a les seves orelles.
Però Fritz no parava cap esment en aquestes coses.
-Vejam, David- reprengué, animant-se cada vegada més; -quan el gran
Homer, el poeta dels poetes, ens mostra els herois de la Grècia que
se'n van a cents en llurs nauetes per a recaptar una dona gentil
que ha fugit de llur terra, travessen les mars i s'exterminen per
espai de deu anys amb els de l'Asia per a tornar-la a haver, ¿et
penses que ell ho hagi inventat, això? ¿Et penses que no era
veritat el que deia? I si és el més gran dels poetes, ¿no l'és
perquè ha celebrat la cosa més gran i més sublim que hi hagi sota
el cel: l'amor? I si el cant de vostre rei Salomó és anomenat el
Càntic dels Càntics, ¿no és també perquè canta l'amor, cosa més
noble, més gran, més pregona que totes les altres en el cor de
l'home? Quan diu en el Càntic dels Càntics: «Ma ben amada, ets
bella com la volta dels estels, agradable com Jerusalem, temible
com els exèrcits que avancen amb les banderes desplegades», ¿no vol
dir que no hi ha cosa més bella, més invencible i més suau que
l'amor? I tots els vostres Profetes ¿no han dit la mateixa cosa? I
d'ençà de Crist, l'amor ¿no ha convertit als pobles bàrbars? ¿no és
amb una senzilla cinta rosa que, d'una mena de salvatge, en feia un
cavaller?
Si en nostres dies les coses no són tan grans ni tan belles ni tan
nobles com en altre temps, ¿no és perquè els homes ja no coneixen
l'amor veritable i es casen pel diner? Doncs bé, jo, David, ¿ho
sents? dic i sostinc que l'amor veritable, l'amor pur, és la única
cosa que trasmudi el cor de l'home, que l'enlairi i sigui
mereixedora que hom dongui la vida per ella. Trobo que aquests
homes han fet bé de batre's, ja que cap d'ells no podia renunciar a
la seva amor, sense reconèixer-se'n indigne.
-Ei!- exclamà Hâan a l'altra taula -¿com pots parlar-ne tu d'això?
Mai no has estat enamorat; enraones aquestes coses com un orb que
enraonés de colors.
Fritz, davant aquest apòstrof, romangué tot empallegat. Mirà a Hâan
amb els ulls entelats, amb el posat de voler-li respondre, i
barbotejà algunes paraules confoses, tot engolint el xop.
Aleshores, molts es posaren a riure. Tot seguit Kobus, alçant la
grossa testa, els cabells de la qual s'embarbesclaven com si
haguessin estat vivents, exclamà amb un aire particular:
-Es cert, mai no he estat enamorat! Però si hagués tingut la
felicitat d'estar-ne m'hauria fet matar, abans que renunciar a la
meva estimada, o bé hauria exterminat l'altre.
-Oh! oh!- va fer Hâan, amb accent una mica burleta, tot copejant
les cartes. -O, Kobus! no hauries estat tan ferotge.
-Que no hauria estat tan ferotge!- digué amb les dues mans badades.
-Som dos amics de tota la vida, ¿veritat, Hâan? Doncs bé; si estés
enamorat i em semblés que tu cobegessis, ni que fos amb el
pensament, la que jo havia escollit... t'escanyaria.
Tot dient això, tenia els ulls vermells, no feia posat de facècia;
tampoc els altres no reien.
-I voldria- afegí, tot aixecant el dit, -que tota la vila i la
rodalia tinguessin un gran respecte per la meva estimada, baldament
no fos de la meva categoria, del meu estament i de la meva fortuna:
el més petit blasme sobre ella comportaria una terrible batalla.
-Si és així- digue Hâan, -Déu faci que no t'enamoris mai, perquè no
tots els hússars de Frederic-Wilhelm són morts, i més d'un correria
el perill de morir si la teva estimada era bonica.
Les celles de Fritz s'extremiren.
-És possible- digué asseient-se de bell nou, perquè s'havia
aixecat. -N'estaria orgullós i em gloriejaria, de batre'm per una
causa tan alta! No tinc raó, Christel?
-Del tot, senyor Kobus- digué l'anabaptista, una mica embriagat;
-la nostra religió és una religió de pau, però temps era temps,
quan jo estava enamorat d'Orchel, sí -Déu m'ho perdoni!- hauria
estat capaç de batre'm a cops de falç per haver-la. Gràcies al cel,
no ha calgut escampar sang. M'estimo més no haver-me de fer cap
retret.
Fritz, veient que tothom l'observava, comprengué la imprudència que
acababa de cometre. El vell rabí David, sobretot, no li treia l'ull
de sobre i semblava voler llegir en el fons de la seva ànima. Al
guns moments després, havent exclamat per vintena vegada. -Però
senyor Kobus es fa tard, m'esperen; Orchel i Súzel deuen estar
inquietes,- Fritz va respondre-li, a la fi:
-Sí, ara ja és hora; us acompanyaré fins al carruatge.
Era una excusa que li esqueia per a retirar-se. L'anabaptista
s'aixecà, tot dient:
-Oh! Si us estimeu més romandre ja trobaré el camí de l'hostal, tot
sol.
-No, us acompanyo.
Eixiren del banc i sortiren a la plaça. El vell David se n'anà
gairebé al seu darrera. Fritz, havent encaminat Christel, tornà a
casa seva prudentment. Aquell dia, en el moment de colgar-se,
Sourlé, veient que el vell rabí murmurava paraules confoses, va
trobar-ho estrany.
-Què tens, David?- va preguntar-li. -Veig que parles baixet d'ençà
del sopar; ¿què penses?
-Bé, bé- va fer, tot estirant el cobrellit damunt la seva barbeta,
-penso en aquestes paraules profètiques: «He estat gelós per causa
d'Eva, amb gran gelosia!» I en aquestes: «En aquells temps passaran
coses extraordinàries, coses noves i sortoses».
-Tant de bo que sigui pensant en nosaltres que hagi dit això- va
replicar Sourlé.
-Amén!- va fer el vell rabí; -tot arriba a punt per qui sap
esperar. Dormim en pau.