Tot caminant, Fritz es deia:
-No és extraordinari? Aquest matí, pensava en Súzel, i vet aquí que
son pare em duu cireres que ella ha collit per a mi. És meravellós,
meravellós!
I la joia interior li resplendia a la cara; en aquestes coses hi
reconeixia el dit de Déu.
Al cap d'uns quants moments, arribaren al pati de la vella
Sinagoga. El vell captaire _Francès_ era allí, amb son pot de fusta
sobre els genolls; Kobus, en son èxtasi, hi tirà un florí, i
Christel pensà que Kobus era generós i bo.
El _Francès_ aixecà envers ell sos ulls plens de sorpresa; però ell
no el mirava, caminava amb la testa alta i riallera, i
abandonant-se a la felicitat de tenir al seu devora el pare de la
petita Súzel: allò era com una alenada del Meisenthal, entre
aquelles altes construccions ombrívoles, com una veritable
resplendor del cel. Ves, però, quines idees tan estranyes tenen els
homes; aquell vell anabaptista, dos o tres mesos abans li feia
l'efecte d'un pagès honrat i res més, i ara l'estimava, el trobava
intel·ligent, i amb moltes d'altres virtuts que fins aleshores no
li havia reconegut; es feia partidari d'ell i s'indignava contra
Schmoule.
Mentrestant el vell rabí David, que estava dret a la finestra
oberta, esperava ja a Christel, Schmoule i l'escrivà de la justícia
de pau. La vista de Kobus li va fer plaer.
-Ah! véns aquí, calavera!- exclamà de lluny estant; -fa alguns dies
que no et veia.
-Sí, David, sóc jo- digué Fritz, aturant-se a la finestra, -et
porto Christel, el meu masover, un home excel·lent, i del qual en
responc com de mi mateix; és incapaç de sostenir coses que no
siguin...
-Bé, bé- interrompé David, -el conec de fa temps. Entreu, entreu,
els altres no poden trigar a venir: ja són les deu.
El vell David portava son gran capot castany, de colzes lluents; un
casquet de vellut negre li cobria la part posterior de la testa
calba, i alguns cabells grisos voleiaven al seu entorn; la seva
cara beguda i groga, solcada d'innombrables arruguetes, tenia un
posat somniós, com al dia del _Kipur_.
-Que no et vesteixes?- li demanà Fritz.
-No, és inútil. Asseieu-vos.
S'assegueren.
La vella Sourlé mirà per la porta de la cuina, entreoberta, i
digué:
-Bon dia, senyor Kobus.
-Bon dia, Sourlé, bon dia. Que no entreu?
-Vindré tot seguit,- va fer ella.
-No cal que et digui, David- continuà Fritz, -que per mi Christel
té raó i que en respondria amb el cap.
-Bé! Ja ho sé tot això- digué el vell rabí, -i també sé que
Schmoule és viu, molt viu, fins i tot massa viu. Però no parlem
d'aquestes coses; he rebut la notificació fa tres dies, he
reflexionat sobre aquest afer, i... teniu, aquí són!
Schmoule, amb son nassàs com un bec de voltor, sos cabells d'un
roig ardent, la bruseta apretada a la cintura amb una corda i la
gorra plana damunt els ulls, travessava aleshores el pati amb aire
de tant se me'n dóna. Al seu darrera marxava el secretari Schwan,
amb el llarg copalta d'allò més test damunt la grossa cara
granelluda, i amb el registre sota el braç. Al cap d'un minut,
entraren a la sala. David els digué greument:
-Asseieu-vos, senyors.
Després anà ell mateix a obrir de bell nou la porta, que Schwan
havia tancat distretament, i digué:
-Les prestacions de jurament han de ser públiques.
Prengué de dins un tinell una grossa Bíblia, amb tanques de fusta,
cantell roig i les pàgines gastades pel polze. L'obrí damunt la
taula i s'assegué en sa gran cadira de braços, de cuiro. Hi havia
aleshores quelcom de greu en tot ell, i de consirós. Els altres
s'esperaven. Mentre ell fullejava el llibre, Sourlé entrà i
romangué dreta, darrera la cadira. Els vianants, aturats vora
l'escaleta ombrívola del carrer dels Jueus, miraven amb posat de
tafaneria.
El silenci portava alguns minuts de durada i cadascú havia tingut
temps de reflexionar, quan David, aixecant el cap i posant la mà
damunt del llibre, digué:
-El senyor jutge de pau Richter recapta el jurament d'Isaac
Schmoule, marxant de bestiar, sobre aquesta pregunta: «¿Es veritat
que es va fer tracte entre Isaac Schmoule i Hans Christel, que
Schmoule aniria a pendre, dins la capvuitada, una parella de bous
que havia comprat el 22 de maig darrer, i que si no compareixia,
pagaria a Christel per cada dia de trigança un florí com a
indemnització de l'alimentació dels bous?» Es això?
-Això mateix,- digueren Schmoule i l'anabaptista a l'ensems.
-Doncs només cal saber si Schmoule consent en prestar jurament.
-Per això he vingut- digué Schmoule tranquilament, -estic a punt.
-Un instant- interrompé el vell rabí, tot aixecant la mà, -un
instant! El meu deure, abans d'acollir un acte com aquest, un dels
més sants, de més sagrats de la nostra religió, és de recordar-ne
la importància a Schmoule.
Aleshores, en veu tota greu, es posà a llegir:
-No invocaràs el nom de l'Eternal, ton Déu, endebades. No diràs
falsos testimonis!
Després, més lluny, llegí encara, en el mateix to solemnial:
-Quan es tracti d'alguna cosa en la qual hi hagi dubte, referent a
un bou o un ase, o un animal petit, o un vestit o qualsevol altra
cosa, la causa de les dues parts serà portada davant el jutge, i el
jurament de l'Eternal intervindrà entre les dues parts.
Schmoule, en aquell moment, volgué parlar; però, per segona vegada,
David li féu senyal que callés, i digué:
-No invocaràs el nom de l'Eternal, ton Déu, endebades; no portaràs
falsos testimonis! Són dos manaments de Déu, que tot el poble
d'lsrael va sentir entre els llampecs i els trons, tremolant i
mantenint-se allunyat en el desert de Sinaí.
«I veu's aquí ço que diu l'Eternal al que violarà sos Manaments:
»Si no obeeixes la veu de l'Eternal, ton Déu, per a tenir compte
del que avui et prescric, els cels que són damunt la teva testa
seran d'aram, i la terra que és sota tos peus, serà de ferro.
»L'Eternal et donarà, en lloc de pluja, pols i cendra; l'Eternal et
colpirà, a tu i a la teva posteritat, de nafres estranyes, de
nafres grans i de durada, de malalties malignes i de durada.
»L'estranger pujarà al damunt teu, molt alt, i tu davallaràs molt
baix; ell et prestarà i tu no li prestaràs.
»L'Eternal farà venir al teu damunt la maledicció i la ruïna de
totes les coses on tu posaràs la mà i que tu faràs, fins que siguis
destruït. Tes filles i tos fills seran lliurats a l'estranger, i
tos ulls ho veuran i es consumiran tot el dia mirant envers ells, i
ta mà no tindrà cap força per a lliberar-los.
»La teva vida serà com a suspesa al teu davant, i tu seràs esglaiat
de nit i de dia. Diràs al matí: Qui em farà veure el vespre? I en
ésser vespre, diràs: Qui em farà veure el matí?
»I totes aquestes malediccions et succeiran i et perseguiran, i
reposaran al teu damunt fins que siguis exterminat, perquè no
hauràs obeït la veu de l'Eternal, ton Déu, per a servar sos
Manaments i les Lleis que t'ha donat!»
-Aquestes són les paraules de l'Eternal!- afegí David, aixecant el
cap.
Mirà Schmoule, que romania amb els ulls clavats a la Bíblia, i
semblava cavil·lar profundament.
-Ara, Schmoule- continuà, -prestaràs jurament damunt aquest llibre,
davant l'Eternal que t'escolta; juraràs que no hi ha hagut cosa
convinguda entre Christel i tu, ni pel que fa a l'ajornament, pel
que fa als dies de trigança, ni pel preu de l'alimentació dels bous
durant aquests dies. Però guarda't de donar tombs en la teva ànima
per autoritzar-te a jurar, si no estàs segur de la veritat de ton
jurament; guarda't de dir, per exemple, dins tu mateix: «Aquest
Christel m'havia fet tort, m'havia causat pèrdues, m'havia impedit
de guanyar en aquella circumstància.» O bé: «Va fer tort a mon
pare, a mos parents, i així torno a posseïr alló que m'hauria
escaigut naturalment.» O bé: «Les paraules del tracte tenien doble
sentit, i a mi em plau de girar-les cap al sentit que em convé; no
eren prou clares i les puc negar.» O bé: «Aquest Christel m'ha
exigit un preu massa alt, sos bous valien menys que el preu
establert, i així resto dins la veritable justícia, que vol que la
cosa comprada i el seu preu siguin iguals, com els dos costats
d'una balança.» O bé, encara: «Avui no tinc la quantitat sencera,
més tard faré reparació del dany», o qualsevol altre pensament
d'aquesta mena.
»No, tots aquests tombs no enganyen els ulls de l'Eternal; no és
segons aquest pensament i d'altres semblants, que has de jurar; no
és segons el teu esperit, que pot ésser arrossegat cap al mal per
l'interès, que cal prestar jurament; no és segons el teu pensament,
és segons el meu que t'has de governar, i no pots afegir ni treure
res, per astúcia o altrament, del que jo penso.
»Doncs bé, jo, David Sichel, tinc aquest pensament, senzill i clar:
-Schmoule, ¿ha promès un florí a Christel per l'alimentació dels
bous que ha comprat i per cada dia de trigança després de la
capvuitada? Ho ha promès? Si no ho ha promès a Christel, que posi
la mà damunt el llibre de la Llei, i que digui: «juro que no vaig
prometre res.» Schmoule, acosta't, estén la mà i jura!
Però Schmoule, aixecant els ulls, aleshores digué:
-Trenta florins no són una quantitat per prestar un jurament com
aquest. Ja que Christel està segur que ho vaig prometre -jo, no
me'n recordo bé,- ho pagaré, i espero que restarem bons amics.
Més tard, ell farà que me'n refaci, perquè els bous són realment
massa cars. En fi, el que és degut és degut, i mai Schmoule no
prestarà jurament per una quantitat, ni que fos deu vegades més
forta, llevat que n'estigui completament segur.
Aleshores David, mirant Kobus amb un esguard extraordinàriament fi,
va fer:
-I obraràs bé, Schmoule. En el dubte, val més deixar-ho córrer.
L'escrivà havia inscrit el refús de jurament; va aixecar-se, saludà
la gent acoblada, i eixí amb Schmoule, el qual en el llindar, va
girar-se i va dir amb brusca entonació:
-Aniré a cercar els bous demà a les vuit, i pagaré.
-Bé està- respongué Christel, inclinant el cap.
Quan romangueren sols, el vell rabí va posar-se a somriure.
-Schmoule és viu- digué, -però els nostres vells talmudistes encara
eren més vius que no pas ell; prou sabia jo que no aniria fins al
capdavall: vet aquí perqué no m'he vestit.
-Ah!- exclamà Fritz, -Si, ja ho veig, tanmateix hi ha una cosa bona
a la vostra religió.
-Calla, epicuri- respongué David, tancant la porta i tornant a
posar la Bíblia en el tinell; -sense nosaltres, tots plegats seríeu
uns pagans, és per nosaltres que penseu; no heu inventat res; no
heu descobert res. Pensa una estona quantes vegades us heu dividit
i combatut de dos mil anys ençà, quantes de sectes i de religions
s'han format. Nosaltres seguim essent els mateixos d'ençà de
Moisés, nosaltres seguim essent els fills de l'Eternal, vosaltres
sóu els fills del temps i de l'orgull; el menor interès us fa
canviar d'opinió, i a nosaltres, pobres miserables, tot l'univers
plegat no ha pogut fer-nos abandonar una sola de nostres lleis.
-Aquestes paraules mostren ben bé l'orgull de la teva raça- digué
Fritz; -fins ara et creia un home modest en el seu pensar, però ara
veig que respires l'orgull, en el fons de la teva ànima.
-I per què hauria d'ésser modest?- exclamà David amb veu de nas.
-Si l'Eternal ens ha escollit, no és perquè valem més que no pas
vosaltres?
-Bé, calla- va fer Kobus, tot rient, -aquesta vanitat m'esparvera;
seria capaç enutjar-me.
-Enutja't a cor obert- digué el vell rabí, -no facis compliments.
-No, més m'estimo invitar-te a pendre cafè a casa meva, cap a la
una; conversarem, riurem, i després ens n'anirem a tastar la
cervesa de març; et convé això?
-Està bé- va fer David, -hi consento, el card sempre hi guanya a
fer-se amb la rosa.
Kobus anava a exclamar: -Ah, decididament, això és massa!-, però
s'aturà, i digué amb vivor:
-Sóc jo la rosa!
Aleshores tots tres no van tenir més remei que riure.
Christel i Fritz eixiren de bracet, tot dient-se:
-És viu, aquest rabí David! sempre té algun vell proverbi a punt
per a divertir-vos. És un home excel·lent.
Tot passà com s'havia convingut; Christel i Kobus dinaren plegats.
David comparegué a les postres, a pendre cafè, i després se
n'anaren a la cerveseria del Gran Cérvol.
Fritz estava en un tarannà de gaubança extraordinària, no sols
perquè anava entre son vell amic David i el pare de Súzel, sinó
també perquè traginava una botella de _steinberg_ al cap, sense
parlar del bordeus i del _kirschenwasser_. Veia les coses d'aquest
pobre món com a través d'un raig de sol; sa cara carnosa estava
tota empurpurada, i un joiós somriure arremangava sos llavis
gruixuts. Així és que quan aparegué sota la tela grisa que feia
ràfec a la porta del Gran Cérvol, hi hagué un entusiasme!
-Heu-vos-l'aquí! heu-vos-l'aquí!- cridaven de tots costats amb el
xop en l'aire: -aquí està Kobus!