Kobus hauria hagut de penedir-se a l'endemà de sos parlaments
inconsiderats de la cerveseria del Gran Cervol; hauria hagut
d'estar-ne afligit, fins i tot desolat; perquè pocs dies abans,
havent reparat que el vi li desfermava la llengua, i que traïa els
pensaments secrets de la seva ànima, s'havia dit: «La vinya és un
tany de Gomorra; sos raïms són plens de fel, ses llavors són
amargues. No beuràs més el suc del parral!»
Això és el que ell s'havia dit; però el cor de l'home està a la mà
de l'Eternal; Ell en fa el que vol; el gira a Tramuntana, el gira a
Migjorn. Per això Fritz, en despertar-se, ni tan solament pensà en
allò que li havia succeït a la cerveseria.
El primer pensament fou que Súzel era de figura agradívola; es posà
a contemplar-la, en son interior, creient sentir-li la veu i
veure'n el somriure. Es recordà de la pobra criatura de Wildland, i
va aplaudir-se d'haver-la socorreguda, per la seva semblança amb la
filla de l'anabaptista; es recordà també del cant de Súzel entre
les espigoleres i els segadors i d'aquella veu amorosa que muntava
com un sospir entre la nit, i semblava d'un àngel del cel.
Tot el que s'hayia esdevingut d'ençà del primer dia de la primavera
li tornà a la memòria com un somni. Tornà a veure Súzel apareixent
entre sos amics Hâan, Schoultz, David i Iòsef, tímida i modesta,
amb els ulls acalats, per a agençar la darrera hora del festí; va
tornar a veure-la a la masia, amb sa faldilleta de llana blava,
rentant el blancatge de la família, i, més tard, asseguda prop
d'ell, d'allò més temorenca i tremolosa, mentre ell cantava i el
clavecí acompanyava amb un to nasal la bella tonada:
_Roseta,
cos lleuger,
dóna'm el teu cor o, si no, em moriré!_
I pensant en aquestes coses amb enterniment son desig més gran era
de tornar a veure Súzel.
-Aniré a Meisenthal- es deia. -Sí, me n'aniré després del
desdejuni: cal absolutament que la torni a veure!
Així es complien les paraules del rabí David a la seva muller: -En
aquells dies succeiran coses extraordinàries!
Aquelles paraules es referien a la trasmudança de Kobus, i
mostraven també la gran subtilesa del vell rabí.
Tot posant-se els mitjons, tornà al magí de Fritz una idea:
Christel li havia dit el dia abans que Súzel aniria a la festa de
Bischem, a ajudar la seva àvia a fer la coca. Aleshores obrí uns
ulls com unes taronges, i es digué al cap d'un instant:
-Súzel ja se'n deu haver anat a la festa de Bischem, que s'escau el
dia de Sant Pere, és demà diumenge.
Això va posar-lo tot consirós.
Katel li vingué a servir el desdejuni i Kobus menjà amb gana
bastant desperta, i, tot seguit, posant-se el feltre esbarjós, eixí
a donar un tomb per la plaça, on solien passejar-se el gros Hâan, i
Schoultz, entre les nou i les deu. Però no hi eren, i Fritz se'n va
sentir contrariat, perquè havia resolt d'emportar-se'ls l'endemà a
la festa de Bischem.
-Si hi anés tot sol- pensava, -després del que vaig dir ahir a la
cerveseria, podrien témer's d'alguna cosa; la gent és tan
maliciosa, i sobretot les velles comares que s'encaparren tant
d'allò que no els pertoca! Cal que m'emporti dos o tres camarades;
aleshores serà una eixida de divertiment, per a menjar pastell de
vedella i beure vinet blanc: una senzilla distracció davant la
monotonia del viure.
Pujà doncs a les fortificacions, i donà un tomb a la vila, per a
veure què s'havien fet Hâan i Schoultz; no els veié pels carrers, i
va suposar que devien haver-se'n anat a fora, a fer una partida de
bitlles a la Canastrella Florida, a casa del vell Baumgarten, a la
vora del Losser.
Amb aquest pensament, Fritz avançà fins a les immediacions de la
porta de Hildebrandt, i, mirant al costat de la taverna, que es
troba a mig abast del canó d'Huneburg, cregué reparar, tanmateix,
gent darrera els grans salzes.
Aleshores, tot joiós, davallà del talús, passà sota la porta, i es
posà en camí, tot seguint el senderó del riu. Al cap d'un quart,
sentia ja les grans riallades de Hâan, i la veu forta de Schoultz
que cridava: -Dos! no tinc sort!...
I decantant-se damunt el fullam, descobrí davant la caseta -la gran
teulada de la qual davallava sobre el verger fins a dos o tres peus
de terra, mentre que la façana blanca era tapissada d'un cep
magnífic;- descobrí, doncs, sos dos companyons en mànegues de
camisa, llançats els vestits damunt les tanques de rama; i dos més,
el secretari de la Casa de la Vila, Hitzig, la perruca posada
damunt el seu bastó plantat a terra, i el professor Speck; tots
quatre abatent bitlles a l'extrem de l'encanyissat de vímet que hi
havia al llarg de la teulada.
El gros Hâan estava sòlidament establert, amb la bola sota el nas,
la cara empurpurada, els ulls a flor de testa, els llavis apretats
i sos tres pèls redreçats damunt la nuca com tres branquillons;
apuntava! Schoultz i el vell secretari miraven, mig acotats,
baixant l'espatlla i gronxant-se, amb les mans creuades sobre
l'esquena; el petit Sépel Baumgarten, més lluny, a l'altre cap,
redreçava les bitlles.
Finalment Hâan, després d'haver-ho ben calculat, deixà caure son
braçàs en semicercle, i la bola s'engegà, tot descrivint una corba
imponent.
Tot seguit sonà una gran cridòria de -Cinc!- i Schoultz s'ajupí per
a arreplegar una bola, mentre el secretari agafava a Hâan pel braç
i li parlava, aixecant el dit amb un gest precipitat, sens dubte
per a demostrar-li un mancament que havia comès. Però Hâan no
l'escoltava i mirava cap a les bitlles; després anà a asseure's, de
bell nou, a l'extrem del banc, sota l'encanyissat transparent, i
omplí son vas amb tota gravetat.
Aquesta petita escena camperola alegrà a Fritz.
-Estan joiosos- pensà, -està bé; els plantejaré la cosa amb
sagacitat i tot anirà llatí.
Va avançar, doncs.
Frederic Schoultz, magre, descarnat, després d'haver gronxat ben bé
la seva bola, acabava de llançar-la; la bola rodolava com una
llebre que s'engega entre el matollar, i Schoultz, amb els braços
en l'aire exclamava: -La bitlla major! la bitlla major!- quan
Fritz, aturat darrera ell, va fer una riallada, tot dient:
-Ah, bella jugada! vina, que et posaré una corona al cap!
Tots els altres, aleshores, exclamaren:
-Kobus! molt bé... molt bé... al capdavall se't veu per aquí!
-Kobus- digué Hâan: -entraràs a la partida; ens hem fet fer un bon
freginat, i, diastre, cal que tu paguis.
-Ah!- digué Fritz, tot rient -no demano altra cosa; no sóc de
primera, però és igual, faré per manera de guanyar-vos, tanmateix.
-Bé- exclamà Schoultz -la partida estava començada; en tinc quinze
i te'ls dono. Et convé!
-Endavant- digué Kobus, llevant-se el capot i agafant una bola;
-tinc tafaneria de saber si no me n'he desavesat d'ençà de l'altra
anyada.
-Baumgarten!- cridava el professor Speck, -Baumgarten!
L'hostaler va comparèixer.
-Porteu un vas per al senyor Kobus i una altra botella. Va fent-se
el freginat?
-Sí, senyor Speck.
-El fareu més atapeït, perquè n'hi ha un de més.
Baumgarten, amb l'esquena encorbada com una fura, tornà a la casa
amb passets vius; i al mateix instant Fritz llançava la bola amb
tanta de força que va caure com una bomba a l'altra banda del joc,
dins el verger de la Posta de cavalls.
Ja us podeu pensar la platxèria dels altres; es gronxaven damunt
els bancs, amb les cames en l'aire, i reien en tanta de manera, que
Hâan hagué de descordar-se uns quants botons de les calces per a no
ofegar-se.
Al capdavall, arribà el freginat, un freginat magnífic de gobiets
cruixidors i rutilants d'un greix semblant la rosada matinal damunt
l'herba, i que escampaven una olor deliciosa.
Fritz havia perdut la partida; Hâan tustant-li l'espatlla, digué,
tot joiós:
-En saps la prima, Kobus, en saps la prima! Només cal que una altra
vegada vagis amb compte a no enfonsar el cel, per la banda de
Landau.
S'assegueren, aleshores, en mànegues de camisa, al volt de la
tauleta rovellada. Es posaren a la tasca. Tot rient, cadascú
s'acuitava de pendre una bella part de freginat; les forquilles
d'estany anaven i venien com la llançadora d'un teixidor; les
barres galopaven, l'ombra de les fulles de l'encanyissat tremolava
damunt les cares animades, damunt la plata florejada, sobre els
vasos cairats i sobre l'alta botella groga, on crepitava el vi
blanc del país.
Vora la taula, damunt sa cua en forma de plomall, estava assegut
Melac, un gos llop pertanyent a la Canastrella Florida, blanc com
la neu, amb el nas dret com una castanya cremada, l'orella dreta i
els ulls resplendents, Ara l'un, ara l'altre li tiraven un mos de
pa o una cua de peix que ell atrapava al vol.
Era joliu espectacle.
-En bona fe- digué Fritz, -estic content d'haver vingut aquest
matí; m'ensopia, no sabia què fer; l'anar sempre a la cerveseria és
terriblement monòton.
-Ei!- exclamà Hâan, -Si trobes la cerveseria monòtona, tu, no és
que hi tinguis culpa, perquè, gràcies a Déu, pots gloriar-te de
criar-t'hi bona sang; et vas riure bellament dels que hi eren,
ahir, amb les teves cites del Càntic dels Càntics. Ah, ah, ah!
-Ara- afegí Schoultz, tot alçant la forquilla, -coneixem aquest
home seriós; quan està seriós, cal riure, i quan riu, malfiar-se.
Fritz es posà a riure de tot cor.
-Ah! ben descobert el truc- va fer; -jo que em creia...
-Kobus- interrompé Hâan: -et coneixem de qui-sap-lo temps; no és a
nosaltres que ens portaràs a vendre. Però, tornant al que deies
suara, és desgraciadament veritat que aquesta vida de cerveseria
pot jugar-nos una mala partida. Si hom veu tants d'homes grassos
abans d'arribar a vells, gent asmàtica, inflada i panteixant,
gotosos, pedrencs, hidròpics a cents, això ve de la cervesa de
Francfort, d'Estrasburg, de Munic, o de qualsevol altra banda;
perquè la cervesa porta massa aigua, fa el païdor mandrós, i quan
el païdor és mandrós, tots els membres se'n contaminen.
-És una gran veritat, senyor Hâan- digué aleshores el professor
Speck; -val més beure dues botelles de bon vi, que un sol xop de
cervesa; no tenen tanta d'aigua, i, per això no favoreixen tant el
mal de pedra; l'aigua diposita arenes a la bufeta, tothom ho sap;
i, d'altra banda, el greix ve igualment de l'aigua. L'home que no
beu sinó vi té, doncs, la sort de restar magre una pila de temps, i
la magror no és tan difícil de portar com l'obesitat.
-Certament, senyor Speck, certament- respongué Hâan; -quan volen
engreixar el bestiar li fan beure aigua amb segó; si li fessin
beure vi no s'engreixaria mai. Però, a més d'això, el que cal a
l'home, és moviment; el moviment manté les nostres articulacions en
bon estat, de manera que hom no s'assembli a aqueixes carretes que
grinyolen cada vegada que les rodes donen el tomb, cosa molt
desplaent. Els nostres vells, dotats d'una gran previsió, tenien
per a evitar aquest inconvenient el joc de bitlles, els pals de
cucanya, les corregudes de sacs, les partides de patins i de
relliscades, sense comptar la dansa, les caceres i les pesqueres;
ara, els jocs de carta de totes menes han passat al davant; vet
aquí perquè l'espècie degenera.
-Sí, és deplorable- exclamà Fritz, tot buidant el seu vas,
-deplorable! Em recordo que, a la meva infantesa, tots els bons
burgesos anaven a les festes dels poblets, amb llurs dones i llurs
infants; ara un hom s'arrauleix a casa seva, i és un gran
esdeveniment el sortir de la vila. A les festes de poblet, un hom
cantava, dansava, tirava a la rodella, canviava d'aires; així és
com els nostres vells vivien cent anys; tenien les orelles roges i
no coneixien les xacres de la vellesa. Quina llàstima que totes
aquestes festes hagin estat abandonades!
-Ah, això- exclamà Hâan, molt ben assabentat dels vells costums,
-això, Kobus, ve de l'extensió de les vies de comunicació. Abans,
quan els camins eren clars, quan no existien camins veïnals, hom no
veia circular tants de viatjants per a oferir a cada poble els uns
pebre i canyella, els altres estrijols i raspalls, els altres robes
de totes menes. No teníeu a la vostra porta l'adroguer, el
quincallaire, el comerciant de teles. En cada família esperaven una
festa senyalada per a fer els proveïments de la casa. Així les
festes eren més riques i més belles; els marxants, tenint la venda
assegurada, arribaven de molt lluny. Era el bon temps de les fires
de Francfort, de Leipzig, d'Hamburg, a Alemanya; de Lieja i de
Gand, a Flandes; de Beaucaire, a França. Avui la fira és perpètua,
i fins en els poblets més menuts, hom troba de tot el que pugui
pagar. Cada cosa té el seu bon caire i el seu mal caire; podem
enyorar les corregudes de sacs i el tir del moltó, sense condemnar
els progressos naturals del comerç.
-Tot això no vol dir que no siguem uns rucs d'aclofar-nos al mateix
indret- replicà Fritz, -quan podríem divertir-nos, beure bon vi,
dansar, riure i xalar-nos de tota manera. Si calgués anar a
Beaucaire o a Flandes, hom podria trobar que és una mica lluny;
però tenint ben a la vora d'un hom festes agradívoles, i ben
amarades dels vells costums, em sembla que fóra encertat d'anar-hi.
-On és això?- exclamà Hâan.
-Ves, a Hartzwiller, a Rorbarch, a Klingenthal. I, veieu, sense
moure'ns gaire, em recordo que mon pare em portava cada any a la
festa de Bischem, i que allà hi servien pastells deliciosos...
deliciosos!
Es besava el cap dels dits; Hâan el mirava com a meravellat.
-I que s'hi menjava uns crancs de la gruixària del puny- prosseguí,
-crancs força millors que no pas els del Losser, i s'hi bevia un
vinet blanc molt... molt passador; no era un _johannisberg_ ni un
_steinberg_, sens dubte, però tanmateix, us alegrava el cor!
-Ah!- exclamà Hâan: -per què no ens ho has dit fa temps? Hi hauríem
anat. Diastre, tens raó, tota la raó.
-Què voleu fer-hi? No hi havia pensat.
-I quan és aquesta festa?- demanà Schoultz.
-Calla, calla, és el dia de Sant Pere.
-Però si és demà!- va exclamar Hâan.
-Ves, em sembla que sí- digué Fritz. -Quina casualitat! Vejam:
¿esteu decidits a anar a Bischem?
-No cal dir-ho! no cal dir-ho!- exclamaren Hâan i Schoultz.
-I aquests senyors?
Speck i Hitzig s'excusaren per les seves ocupacions.
-Doncs bé, hi anirem nosaltres tres- va dir Fritz, aixecant-se.
-Sí; sempre he servat la millor recordança dels crancs, del pastell
i del vinet blanc de Bischem.
-Ens cal un carruatge- féu observar Hâan.
-Està bé, està bé- respongué Kobus, tot pagant el compte, -jo
m'encarrego de tot.
Al cap d'alguns instants, aquella bona gent vividora feien via cap
a Huneburg, i hom podia sentir-los a mitja llegua de distància com
celebraven els pastells de poblet, els _kougelhof_ i _küchlen_, que
ells deien que els recordaven el vell temps de llur infantesa. L'un
parlava de sa tia, l'altre de l'àvia; hom hauria dit que havien de
tornar-les a veure i fer-les ressuscitar, tot bevent el vinet de la
festa de Bischem.
Aixi és com l'amic Flritz va tenir la satisfacció de poder anar a
l'encontre de Súzel, sense posar en guàrdia a ningú.