Déu sap a quina hora va adormir-se Fritz aquella nit; però el sol
ja era alt quan Katel entrà dins la seva cambra i en veié les
persianes closes.
-Ets tu, Katel?- digué ell estirant els braços, -què passa?
-Christel ve a veure-us, senyor; fa mitja hora que s'espera.
-Ah! Christel és aquí; doncs que entri; entreu, Christel. Katel,
obre els finestrons. Hola! bon dia, bon dia, Christel! ves, ves,
sóu vós!- digué, estrenyent les dues mans del vell anabaptista,
que estava dret davant son llit, amb sa barba cendrosa i son gran
feltre negre.
Kobus el mirava amb la cara expandida; Christel romania tot astorat
d'un acolliment tan entusiàstic.
-Sí, senyor Kobus- digué somrient, -vinc de la masia per a
portar-vos un cistellet de cireres... Sabeu, cireres cruixidores,
del cirerer de darrera el cobert, que vós mateix vau plantar, fa
dotze anys.
Aleshores Fritz veié damunt la taula un cistellet de cireres,
afilerades i desades amb tot esment en grans fulles de maduixera
que penjaven a tot el voltant; els fruits eren tan frescos, tan
apetitosos i bells, que en fou meravellat:
-Ah! està bé, està bé! sí, em plauen molt aquestes cireres!-
exclamà. -Heu pensat en mi, doncs Christel?
-Ha estat la petita Súzel- respongué el masover; -en aquest ram no
tenia repòs ni descans. Cada dia anava a veure el cirerer, i deia:
«Quan aneu a Huneburg, pare, penseu que les cireres son madures; ja
sabeu com se n'agrada el senyor Kobus!» Finalment, ahir al vespre
li vaig dir: «Demà hi aniré!» I aquest matí, a punta de dia, ella
ha pres l'escala i les ha anades a collir.
Fritz, a cada paraula de Christel, sentia com un baume refrescant
que se li difongués per tot el cos. Hauria volgut abraçar
l'excel·lent home, però es contingué, i exclamà:
-Katel, porta aquestes cireres, que les tastaré.
I havent-les portades Katel, començà per admirar-les; li semblava
de veure Súzel, tot estenent les fulles verdes al fons del
cistellet, i després posant les cireres al damunt, cosa que li
procurava una satisfacció interior i àdhuc un enterniment que era
cosa de no dir. Al capdavall les tastà, assaborint-les a bastament
i empassant-se'n els pinyols.
-Quina frescor!- deia, -quina fermesa tenen aquestes cireres que
vénen de l'arbre! No se'n troben d'iguals al mercat; encara són
plenes de rosada, conserven tot el seu gust natural, tota la força
i tota la vida.
Christel el mirava amb aire joiós.
-Us agraden molt les cireres?- va fer.
-Sí, per mi són la felicitat. Però asseieu-vos, asseieu-vos.
Kobus posà el cistellet sobre el llit, damunt sos genolls i tot
conversant, prenia de tant en tant una cirera, i l'engolia. Sos
ulls eren entelats de plaer.
-Així, doncs, Christel- afegí, -tothom està bé a casa vostra?
Orchel?
-Molt bé, senyor Kobus.
-Súzel també?
-Sí, gràcies a Déu, tot marxa. Fa alguns dies que Súzel sembla
només una mica trista; pensava que estava malalta, però és l'edat
qui fa això, senyor Kobus; les criatures es tornen somnioses en
aquesta edat.
Fritz, recordant-se de l'escena del clavecí va enrojolar-se
qui-sap-lo i digué tot tossint:
-Està bé... sí... sí... Té, Katel, posa aquestes cireres a
l'armari. Seria capaç de menjar-me-les totes abans de dinar. Ja em
dispensareu, Christel, cal que em vesteixi.
-Feu el vostre fet, senyor Kobus, feu el vostre fet.
Tot vestint-se, Fritz continuà:
-Però no haureu pas vingut de Meisenthal únicament per a dur-me
cireres?
-Ah, no! tinc altres afers a vila. Ja sabeu que la darrera vegada
que vau venir a la masia vaig mostrar-vos dos bous que hi havia a
l'engreix. Alguns dies després d'haver-vos-en anat, Schmoule els va
comprar; vam entendre'ns per tres cents cinquanta florins. Havia
d'emportar-se'ls el primer de juny, o pagar un florí per cada dia
de trigança, però aviat farà tres setmanes que em deixa aquests
animals a l'establa. Súzel ha anat a dir-li que això m'enquimerava
molt; i com que no responia, l'he fet citar davant el jutge de pau;
no ha negat que hagués comprat els bous, però ha dit que no hi
havia res de convingut per a la remissió, ni sobre el preu dels
dies de trigança; i com que el jutge no tenia cap més prova,
recorre al jurament de Schmoule, que ha de prestar-lo avui a les
deu, entre les mans del vell rabí David Sichel, perquè els jueus
tenen llur manera de prestar jurament.
-Ah, està bé!- va fer Kobus, que acabava de posar-se el capot i
despenjava el seu feltre; -aviat seran les deu; us acompanyo a casa
de David, i després, immediatament, tornarem per a dinar; dinareu
amb mi, oi?
-Oh! senyor Kobus, tinc els cavalls a l'hostal del Bou Roig.
-Bah! Bah! dinareu amb mi. Katel fes-nos un bon dinar. Passo gust
de veure-us Christel.