L'amic Kobus, trescant un matí per un camí molt difícil de la vall
del Rheethal, mentre Hâan menava amb prudència i estava atent als
trencacolls, l'amic Kobus va fer-se amargues reflexions sobre la
vanitat de vanitats de la prudència; estava molt trist, i es deia,
en si mateix:
-De què et serveix ara, Fritz, d'haver tingut cura de mantenir el
cap fred, el ventre net i els peus calents per espai de vint anys?
A desgrat de la teva alta prudència, un ésser feble ha torbat el
teu repòs amb una sola mirada. De què et serveix de fugir lluny de
casa teva, si aquest foll pensament et segueix a tot arreu i no
pots evitar-lo enlloc? De què t'ha servit d'abassegar, amb
assenyada previsió, els vins exquisits i tot allò que pot satisfer
el gust i la flaire, no solament d'un home, sinó de molts, per anys
i panys, ja que ni t'és permès de beure un vas de vi, sense
exposar-te a repapiejar com una bogadera vella i a contar històries
que et farien la riota de David, de Schoultz, de Hâan i de tota la
contrada si hom sapigués per què les contes? Així és que tot consol
t'és refusat!
I, pensant en aquestes coses, exclamava dintre seu, amb el rei
Salomó:
-He dit, dins el meu cor: Vejam, que t'experimenti la joia; gaudeix
dels béns de la terra! Però vet aquí que també era vanitat; he
recercat dins mon cor la manera de tractar-me delicadament, però
fent que mon cor restés assenyat. M'he bastit cases, m'he plantat
jardins i vinyes, m'he obert dipòsits i hi he sembrat peixos
delitosos; he amuntegat riqueses; m'he engrandit; i ara,
considerades totes aquestes coses, vet aquí que tot era vanitat. Ja
que avui em passa la mateixa cosa que passa al foll, perquè he
estat tant assenyat? Aquesta petita Súzel m'enutja una cosa de no
dir, i tanmateix la meva ànima es complau en ella! Jo i el meu cor
ens hem girat a totes bandes, per a examinar i recercar la saviesa,
i no han trobat sinó el mal de la follia, la imbecil·litat i la
imprudència. Hem trobat aquesta noia, el somriure de la qual és com
una xarxa, i l'esguard com un lligam: no es follia, això? Per què
no s'ha d'haver torçat el peu, el dia de son viatge a Huneburg? Per
què l'he vista en la joia del festí, i, més tard, en els plaers de
la música? Per què aquestes coses han passat així, i no altrament?
I ara, Fritz, ¿per què no pots deslligar-te d'aquestes vanitats?
Li queien grosses gotes de suor, i somiejava amb una desolació
impossible de dir. Però el que més el migrava, era de veure com
Hâan treia la botella de la palla, i de sentir-li dir:
-Vaja, Kobus, beu una bella glopada! Quina calor que fa per
aquestes fondalades!
-Gràcies- deia ell, -no tinc set.
Perquè tenia por de tornar a començar la història de les amors de
tots els seus passats i, sobretot, d'acabar contant les seves.
-Com s'entén! No tens set?- exclamava Hâan, -és impossible, vejam!
-No, no, tinc una mica de feixuguesa aquí- deia posant-se la mà
sobre el païdor, amb una ganyota.
-Això ve de no haver begut prou ahir al vespre; vam anar-nos-en al
llit massa d'hora,- deia el gros recaptador; beu una glopada i això
et refarà.
-No vols? és una errada.
-No, gràcies.
Aleshores Hâan aixecava el colze, i Fritz veia com son coll
s'inflava i es desinflava amb un posat de satisfacció increïble.
Després l'homenàs exhalava un sospir, i dava una patacada al tap, i
es posava la botella entre les cames, tot dient:
-Això retorna. Osque, Foux, osque!
-Quin materialista, aquest Hâan- es deia Fritz. -No pensa sinó en
beure i menjar.
-Kobus- continuava l'altre, greument, -estàs covant una malaltia.
Tingues esment! Fa dos dies que no beus, i és mal senyal.
T'amagreixes; els homes grassos que es tornen magres, i els homes
magres que es tornen grassos, corren perill.
-Que el diable se t'endugui!- pensava Fritz; i de vegades li
passava pel magí la idea que Hâan es temia d'alguna cosa;
aleshores, tot vermell, l'observava de cua d'ull, però l'home feia
una cara tan pacífica que el dubte s'esvaïa.
Finalment, al cap de dues hores, havent passat la carena, arribaren
a un camí planejant, sorrenc, cap el fons de la vall, i Hâan,
senyalant amb el seu fuet unes cent casotes xarugues damunt la
muntanya del davant, a mitja costa, il·luminades per una capella
que s'encimbellava entre els núvols, digué amb aire melangiós:
-Veu's aquí Wildland, la terra de la qual t'he parlat a Huneburg.
D'aquí un quart hi serem, Mira, aquí hi ha dos ex-vots penjats
d'aquest arbre, i allà baix un altre, en forma de capella en el
balmat d'aquella roca; ara en trobarem a cada pas. Per tot hi ha la
misèria més negra: ni una carretera, ni un camí veïnal en bon
estat. I pensar que aquesta gent es fan dir misses tot seguit que
poden aplegar quatre sous, i que el pobre Hâan no té més remei que
cridar, i dar cops de puny a la taula, i escridassar-se com un
beneit, per a conseguir el diner del rei! Creu-me si vols, Kobus,
però fa sagnar el cor d'arribar aquí per demanar diners, per fer
vendre barraques de quatre kreutzer i mobles de dos pfenning.
Hâan fuetejà Foux, que es posà a galopar.
El poblet era aleshores a dues o tres centes passes al davant
d'ells al volt d'un barranc espadat i pregon, en forma de
ferradura.
El camí obert en la roca per on muntava el carruatge, tot ple de
sorra, de pedres, de grava i senyalat per roderes profundes que hi
havien fet les carretes feixugues del país, tirades per bous i
vaques, era tan estret, que el fusell topava de vegades per tots
dos costats en la roca.
Naturalment, Foux reprenia la seva carrera panteixant, i fins
passat un quart no arribaren al nivell de les dues primeres
casetes, veritables barraques, d'una alçada de quinze a vint peus,
amb el tirat de la teulada sobre la vall, i la porta i dues
aspitlleres sobre el camí. Una dona, amb la crinera rogenca amagada
dins una paperina d'indiana, la cara xuclada, el coll llarg, obert
per una mena de clivella que li arribava de la mandibula inferior
fins al pit, els ulls immòbils i esmaperduts, punxegut el nas,
estava dreta al llindar de la primera barraca, mirant cap al
carruatge.
Davant la porta de l'altra caseta, en front mateix, hi havia un
infant de tres anys, tot nu, llevat un parrac de camisa que li
arribava de l'espatlla fins a les cuixes. Era de pell bruna, i
cabells esgroguissats, i mirava amb un aire curiós i dolç.
Fritz observava aquell rar espectacle. El carrer fangós davallant
de biaix cap el poblet, les pallisses plenes de palla, els coberts,
els espiralls entelats, les portetes obertes, les teulades
esfondrades, tot això confós, amuntegat en un espai mesquí, es
retallava en desorde sobre el fons verdejant dels boscos d'avet.
El carruatge va anar seguint el camí a través dels femers, i un
gosset llobenc, negre, amb la cua redreçada, vingué a lladrar
contra Foux. La gent, aleshores, es mostrà també al llindar de les
seves barraques, vells i joves, amb bruses xarxones i pantalons de
teixit, la pitrera nua, la camisa badada.
A cinquanta passos dins el poblet, comparegué l'església a
l'esquerra, ben neta, ben blanca, amb les vitralles noves, riolera
i gentil en mig d'aquesta misèria; el cementiri, amb ses creuetes,
la voltava.
-Ja hi som,- digué Hâan.
El carruatge acabava d'aturar-se en un sot, a la cantonada d'una
casa pintada de groc, la més bonica del poblet després de la del
senyor Rector. Era d'un pis, i tenia cinc finestres a la façana,
tres a dalt, dues a baix. La porta era oberta al costat, sota una
mena de cobert. En aquest cobert hi estaven amuntegades estelles,
una serra, una destral i tascons; a sota, davallaven en pendent
dues o tres pedres planes foragitant l'aigua de la teulada sobre
el camí on era aturat el faeton.
A Fritz i Hâan no els calgué sinó allargar el peu des de l'estrep
del carruatge per posar-lo damunt aquelles pedres. Un homenot de
nas sensual, de garsa, amb els cabells d'un ros de panotxa aplanats
damunt el front, acabava d'avançar cap a la porta i deia:
-Eh, eh, eh! senyor Hâan, arribeu dos dies més prompte que l'any
passat.
-És cert, Schneegans- respongué el gros recaptador, -però us he fet
avisar. Heu ordenat, ben segur, els pregons?
-Sí, senyor Hâan; el nunci fa via d'ençà d'aquest matí; escolteu...
sentiu-lo com timbaleja, justament, a la plaça.
En efecte, el so d'un timbal esquerdat zumzava aleshores a la plaça
del poble. Kobus, havent-se girat, veié, vora la font, un minyó
alt, de brusa, amb un copalta sobre el bescoll, el corn al mig de
l'espatlla, el nas vermell, les galtes begudes, i el timbal sobre
la cuixa, tustant-lo, i acabant per cridar amb veu esqueixada,
mentre una pila de gent escoltava per les obertures del voltant:
-Fem saber que el senyor recaptador Hâan és a l'hostal del Cavall
Negre, per a esperar els contribuents que encara no han pagat i que
s'esperarà fins a les dues; després d'aquesta hora els que no hagin
comparegut hauran d'anar a Huneburg dintre la quinzena, si no
prefereixen de rebre l'agutzil.
Aleshores, el nunci tornà a pujar el carrer, continuant el
timbaleig, i Hâan, havent agafat els seus registres, entrà dins la
sala de l'hostal: Kobus el seguia. Pujaren una escala de fusta i
trobaren a dalt una cambra semblant a la de baix, però més clara,
i parada amb dos llits, a estil d'arcova, i tan alts que calia una
cadira per a muntar-hi. A dreta hi havia un taula quadrada. Dues o
tres cadires de fusta al recó de les finestres, un vell baròmetre
penjat darrera la porta, i, dant el tomb a les parets
emblanquinades, els retrats de sant Maclof, de sant Jeroni i de la
Mare de Déu, magníficament il·luminats, completaven el parament de
la sala.
-Vaja- digué el gros recaptador, asseient-se; -ja hi som! Veuràs
quelcom de curiós, Fritz.
Obrí sos registres i descargolà el tinter. Kobus, dret davant una
finestra, mirava, per damunt les teulades de les cases del davant,
la immensa vall blavosa, les prades al fons, en el barranc, al
davant les prades, els vergers plens de fruiterars, els jardinets
voltats d'estaques cercades o tanques de rama, i, a tot el volt,
les boscúries d'avets; allò li recordava la masia de Meisenthal!
Ben aviat es féu sentir un gran aldarull a baix, a la sala; tot el
poblet, homes i dones, envaïa l'hostal. Al mateix instant,
Schneegans entrava, portant una botella de vi blanc i dos vasos,
que deixà sobre la taula.
-Cal fer-los pujar tots a la vegada?- demanà.
-No, l'un darrera l'altre, cadascú quan el cridin- respongué Hâan,
omplint els vasos. -Vaja, beu una glopada, Fritz! No hi haurà
necessitat d'obrir el sac gruixut, avui; estic segur que encara han
fet almoines a l'església.
I, decantant-se damunt l'ull de l'escala, cridà:
-Frantz Laër!
Tot seguit un pas feixuc féu cruixir l'escala, mentre, el
recaptador tornava a asseure's, i un minyonàs de brusa blava, amb
un gran feltre negre, va entrar. Sa figura llarga, ossosa i groga,
semblava impassible. S'aturà al llindar.
-Frantz Laër- li digué Hâan, -deveu nou florins endarrerits, i
quatre d'ara.
L'altre aixecà sa brusa, es posà la mà a la butxaca de les calces,
fins al colze, i posà damunt la taula vuit florins, tot dient:
-Veu's-ho aquí.
-Com s'entén, veu's-ho aquí! Què vol dir això? Deveu tretze
florins.
-No puc donar més; la meva petita va fer la seva primera comunió fa
vuit dies; això m'ha costat molts de diners; també he donat quatre
florins pel mantell nou de sant Maclof.
-El mantell nou de sant Maclof?
-Sí; l'ajuntament ha comprat un mantell nou, dels més bonics que hi
ha, amb brodats d'or, per sant Maclof, nostre patró.
-Ah, molt bé- va fer Hâan, mirant Kobus de cua d'ull -calia dir-ho
tot seguit; si heu comprat un mantell nou de sant Maclof... Feu per
manera, només, que no li calgui una altra cosa l'any que ve. Poso,
doncs; rebut, vuit florins.
Hâan escrigué el rebut i el donà a Laër, tot dient:
Manca pagar cinc florins, al cap de tres mesos, o em veuré obligat
a recórrer a mesures extremes.
El pagès eixí, i Hâan digué a Fritz:
-Aquest és el millor del poblet: és el tinent d'alcalde: ja pots
pensar què seran els altres.
Després cridà, de son lloc estant:
-Josep Besme!
Un contribuent va atansar-se, un llenyater carregat d'anys que va
pagar quatre florins dels dotze que devia. I després un altre que
va pagar-ne sis en lloc de disset, després, un altre, dos en lloc
de tretze, i així successivament: tots havien contribuït al bell
mantell de sant Maclof, i cada un d'ells tenia un germà, una
germana, un fill al purgatori que recaptava misses; les dones
gemegaven, alçaven les mans al cel, invocaven la Mare de Déu; els
homes romanien tranquils.
Finalment, en vingueren cinc o sis que no pagaren res i Hâan,
furiós, tirant-se cap a la porta, cridà amb veu de tempesta:
-Pugeu, pugeu tots, vagarros! pugeu plegats!
Es féu un gran aldarull a l'escala. Hâan tornà a son lloc, i Kobus,
al seu costat, mirà, cap a la porta, la gent que entrava. En dos
minuts la meitat de la sala es rublí de gent: homes, dones i noies,
de brusa, de gec, amb faldilles apedaçades; tots eixuts, magres,
esparracats, veritables testes de cavall, amb el front estret, els
pómuls sortits, el nas llarg, la mirada opaca, l'aire impassible.
Alguns, més altívols, afectaren una mena d'indiferència orgullosa,
amb el gran feltre tirat endarrera, els dos punys a les butxaques
del gec, la cuixa endavant i els colzes fent angle. Dues o tres
velles, esquerpes, amb els cabells de panotxa, d'altres, petites,
amb el nas arremangat, brunes com la murtrera toscana, s'empenyien
amb el colze, zumzaven entre elles, i es posaven de puntetes per a
veure.
El recaptador, amb la cara empurpurada, i els tres pèls rogencs que
es redreçaven damunt la grossa testa calba, esperava que tothom fos
al lloc, fent veure que llegia el seu registre. A la fi, es girà
bruscament, i demanà si hi havia algú més que volgués pagar.
Una dona vella vingué a portar dotze kreutzers; tots els altres
romangueren immòbils.
Aleshores Hâan, girant-se de bell nou, exclamà:
-He sentit dir que heu comprat un bonic mantell nou al patró de
vostre poblet, i com que les tres quartes parts de vosaltres no
tenen camisa per posar-se, hauria calgut que el benaventurat sant
Maclof, per a regraciar-vos de vostra bona idea, vingués a
portar-me ell mateix el diner de les vostres contribucions. Veieu,
ja tenia els sacs a punt, i, anticipadament me n'alegrava; però no
ha vingut ningú; el rei pot esperar dies i dies, si creu que els
sants del calendari li han d'omplir les caixes!
»Voldria que em diguéssiu què ha fet per vosaltres aquest gran
sant, i quins serveis us ha prestat perquè li doneu tot el vostre
diner.
»¿Us ha fet algun camí perquè hi porteu a vila fusta, l'arment i
les llegums? ¿Us paga els gendarmes encarregats de la conservació
de l'orde? Us impediria sant Maclof de robar-vos els uns als
altres, de saquejar-vos i d'anar a patacades, si no estés present
la força pública?
»No és una abominació de tirar-ho tot a les espatlles del rei, i de
burlar-se, com feu vosaltres, de qui paga els exèrcits per a
defensar la pàtria alemanya, els ambaixadors, que representen
noblement la bella terra alemanya, els arquitectes, els enginyers,
obrers que cobreixen el país de canals, de camins, de ponts,
d'edificis de totes menes, honrament i glòria de la nostra raça;
els agents d'embarg, els funcionaris, els gendarmes que permeten a
cadascú de conservar el que té; els jutges que fan justícia segons
les nostres antigues lleis, els nostres vells costums i drets
escrits?... ¿No és cosa abominable el no pensar en pagar-lo i
ajudar-lo com a gent honrada, i portar tots els vostres kreutzers a
sant Maclof, a Lalla-Boumphel, a tots aquests sants que ningú
coneix ni de la banda d'Eva ni de la banda d'Adam, dels quals no es
diu una paraula a les Santes Escriptures i que a més a més us
mengen, si més no, cinquanta dies de l'any, sense comptar els
vostres cinquanta dos diumenges?
»Us penseu que això durarà eternament? No veieu que això és
contrari al seny, a la justícia, a tot?...
»Tinguéssiu una mica de cor, ¿no pendríeu en consideració els
serveis que us ha fet nostre graciós sobirà, pare de sos súbdits,
que us posa el pa a la boca? ¿No us en deu vergonya de portar tots
els vostres sous a sant Maclof, mentre que jo espero aquí que
pagueu els vostres deutes a l'Estat?
»Escolteu! si el rei no fos tan bo, tan ple de paciència, ja fa
temps que hauria fet vendre les vostres barraques, i aleshores
veuríem si els sants del calendari us en bastirien de noves.
»Però ja que l'admireu tant, aquest gran sant, ¿per què no feu com
ell, per què no abandoneu les vostres mullers i els vostres fills,
per què no us n'aneu amb un sac a l'esquena, món a través, a viure
de rosegons i almoines? Seria natural que seguíssiu el seu exemple.
D'altres vindrien a conrear les vostres terres vagatives i a
posar-se en estat de complir llurs obligacions envers el sobirà.
»Mireu una mica al vostre voltant, mireu la gent de Schneemath, de
Hackmath, d'Ourmath, i d'altres bandes, que donen al Cèsar el que
és del Cèsar i a Déu el que és de Déu, segons les paraules
divinals de Nostre Senyor Jesucrist. Mireu-los, són bons cristians;
treballen, i no inventen cada dia noves festes per a tenir pretext
d'aclofar-se en la peresa i de despendre sos diners a la taverna.
No compren mantells amb brodadures d'or; més s'estimen comprar
sabates per sos fills, mentre que vosaltres aneu a peu descalç com
a veritables salvatges.
»Cinquanta festes a l'any, per mil persones, fan cinquanta mil
jornals de treball perduts! Si sóu pobres, miserables i no podeu
pagar al vostre rei, els sants del calendari en tenen la glòria.
»Us dic aquestes coses, perquè no hi ha cosa més empipadora en tot
el món que venir aquí cada tres mesos, per a complir el deure, i
trobar-hi pobrissalla -miserables i nus, per la seva culpa,- que
arriben a fer un posat com si els sembléssiu un Anticrist, quan els
demaneu allò que és degut al sobirà en tots els països cristians, i
fins entre salvatges com són els turcs i els xinesos. Tot l'univers
paga contribucions, per tenir orde i llibertat en el treball; només
vosaltres ho doneu tot a sant Maclof, i, Déu vos faci bons! tothom
pot veure, només que mirant-vos, de quina manera ho recompenseu!
»Ara, us adverteixo una cosa: els que no hagin pagat d'aquí a vuit
dies, rebran l'agent d'embarg. La paciència de Sa Majestat és
llarga, però té fites.
»He acabat: aneu-vos-en, i recordeu-vos del que Hâan acaba de
dir-vos: l'agent d'embarg vindrà irremisiblement».
Aleshores es retiraren tots en massa, sense contestar.
Fritz estava astorat de l'eloqüència de son companyó. Quan els
darrers contribuents hagueren desaparegut dins l'escala, li digué:
-Escolta, Hâan, acabes de parlar com un veritable orador; però, de
tu a mi, ets massa dur amb aquests desgraciats.
-Massa dur!- exclamà el recaptador, aixecant la grosa testa
embarbesclada.
-Sí, i no comprens gens ni mica el sentiment... la vida del
sentiment...
-La vida del sentiment?- va fer Hâan: -escolta, mestre! vols
burlar-te de mi!... Ah, ah, ah! no em deixo enganyar com el vell
rabí Sichel... ton posat seriós no m'entabana... massa et conec!
-Doncs jo et dic- exclamà Kobus, -que és injust que els facis
retret, a aquests pagesos, de llur fe; i sobretot que els en facis
un crim. L'home no viu solament en aquest mon per amuntegar diner
i omplir-se la panxa... aquesta pobra gent amb llur fe senzilla i
llurs patates, són potser més feliços que tu amb les teves truites
i llonganisses i el bon vi.
-Eh, eh! trapella- digué Hâan, tot posant-li la mà sobre
l'espatlla, -ja pots parlar de tots dos; em penso que ni l'un ni
l'altre hem viscut d'ex-vots i de patates fins avui en dia, i
espero que això trigarà a succeïr. Ah! així vols burlar-te de ton
vell Hâan! Veu's aquí idees i teories d'un estil ben nou!
Tot discutint, es disposaven a davallar, quan va sentir-se un petit
renou pels volts de la porta. Es giraren i veieren, dreta contra la
paret, una noia de setze a disset anys, amb els ulls acalats. Era
frèvola i esblaimada; son vestit de tela grisa, amb grans pedaços,
queia balder contra sos costats; bells cabells rossos enquadraven
sos polsos; sos peus eren nus, i no sé quina llunyana semblança
suggeria que va omplir tot seguit Kobus d'una pietat enternida com
no l'havia sentida mai: es creia veure la petita Súzel, però
desfeta, malalta, tremolenca, exhaurida de la gran misèria. El cor
se li fonia, una mena de fred se li estengué per les galtes.
Hâan mirava la noia amb posat de malhumor.
-Què vols?- digué bruscament, -els registres estan tancats. El
cobrament és clos; tots vindreu a pagar a Huneburg.
-Senyor recaptador- respongué la pobra noia després d'un instant de
silenci, -vinc en nom de la meva àvia Anna Ewig. Fa cinc mesos que
no es pot llevar: hem tingut grans desgràcies, el meu pare va ser
agafat sota el trineu vora el Kohlplatz, l'hivern passat... Va
morir... Hem hagut de despendre molt per al repòs de la seva ànima.
Hâan, que començava a enternir-se, adreçà a Fritz un esguard
d'indignació. -Ja ho sents- semblava dir, -altra vegada sant
Maclof!
Després, alçant la veu, respongué:
-Són desgràcies que poden passar a tothom; ho sento; però quan em
presento a la caixa general, no em demanen si la gent és feliça o
desgraciada, em demanen quants diners porto; i quan no n'hi ha
prou, he d'afegir-ne de la meva butxaca. La teva àvia deu vuit
florins; vaig pagar per ella l'any darrer. La cosa no pot durar
sempre.
La pobrissona s'havia posat tota trista, hom veia que tenia ganes
de plorar.
-Vejam- continuà Hâan, -venies per dir-me que no teniu res,
veritat? que la teva àvia no té una malla; per dir-me això podies
quedar-te a casa, ja ho sabia.
Aleshores, sense aixecar els ulls, ella avençà la mà, a pleret, i
va obrir-la, i hom veié que hi tenia un florí.
-Hem venut la nostra cabra... per pagar alguna cosa... -va dir amb
veu trencada.
Kobus girà el cap a la finestra; el cor li tremolava.
-Un a compte- va fer Hâan, -sempre a comptes! com si la cosa
valgués la pena.
Tanmateix, però, obrí el seu registre tot dient:
-Vaja, vina!
La petita s'atansà, Però Fritz, decantant-se sobre l'espatlla del
recaptador que escrivia, digué en veu baixa:
-Bah! deixa-ho córrer.
-Què?- va fer Hâan, mirant-lo astorat.
-Esborra-ho tot!
-Com s'entén, esborra-ho?
-Sí! queda't el teu florí- digué Kobus a la noia.