Hom pot imaginar-se les reflexions de Kobus vora les muralles. Es
passejava darrera l'Estatge de Queviures, amb el cap decantat, el
bastó sota el braç, mirant a una i altra banda si hi havia ningú.
Li semblava que tothom descobriria el seu estat a la primera
llambregada.
-Un conco de trenta sis anys enamorat d'una noieta de disset! quina
cosa tan ridícula!- es deia. -Vet aquí d'on venien els teus
encaparraments, Fritz, les teves distraccions i el no tocar de peus
a terra, de tres setmanes a aquesta banda. Vet aquí per què sempre
perdies a la cerveseria; per què estaves esmaperdut al celler; per
què badallaves, a la finestra, com un ase, quan miraves el mercat!
¿Es pot ser tan ximple, a la teva edat?
»Encara, si fos de la vídua Windling o de Salomè Roedig, que
estiguessis enamorat, seria comportívol. Valdria més que et
pengessis mil vegades que no pas que et casessis amb una d'elles;
Però almenys segons el parer de la gent, un casament així seria
raonable. Però estar enamorat de la petita Súzel, que és
filla de ton mateix masover!... una criatura, una veritable
criatura, que no és del teu estament ni de la teva condició, i de
la qual podries ésser pare!... és massa gruixut! És una cosa contra
la naturalesa; és no tenir seny. Si per desgràcia algú ho sospités,
no gosaries deixar-te veure al Gran Cérvol, al Casino, enlloc.
Aleshores sí que es burlarien de tu, Fritz; de tu, que t'has burlat
tant dels altres! Seria l'abominació de la desolació. El mateix
David, a desgrat de son amor del casament, es riuria de tu a la
cara: te'n faria sentir apòlegs! una mala fi!
»Vaja vaja! encara és una gran sort que ningú sàpiga res i que
t'hagis adonat de la cosa a temps. Cal ofegar tot això, desarrelar
ben aviat aquesta herbota del teu jardí. Potser estaràs una mica
trist, uns quants dies; però et tornarà a venir el seny natural.
T'aconsolarà el vi vell, daràs dinars, et passejaràs per la rodalia
en el carruatge de Hâan... I justament despús-ahir em convidava,
per centèsima vegada, a acompanyar-lo en les eixides de recaptació.
Això és: conversarem, riurem, criarem bona sang, i d'aqui una
quinzena tot haurà acabat.
Dos hússars s'acostaven aleshores, de bracet amb llurs enamorades.
Kobus els veié venir de lluny, sobre la muralla de l'Hospital, i
davallà al carrer de les Ferralles per tornar a casa.
-Començaré per escriure a Christel que posi els reixats- es digué -
i que ompli el dipòsit ell mateix. Si m'atrapessin de bell nou al
Meisenthal, seria la setmana dels tres dijous.
Quan entrà a casa. Katel parava la taula. Súzel feia qui-sap-lo
temps que havia eixit. Fritz obrí son secreter i escriví a Christel
que no podia anar-hi i que li encarregava que posés els reixats.
Després tanca la carta, s'assegué a taula i dinà en silenci.
Després del dinar, tornà a eixir cap a la una, i se n'anà a casa de
Hâan que s'estatjava a l'hostal de la Cigonya, davant el mercat.
Hâan estava assegut a la seva taula despatx, tot entabacat, amb la
pipa als llavis; preparava sacs i desava, dins un embolcall de
cuiro, grans registres enquadernats amb pell de vedell. Son servent
Gaysse l'ajudava.
-Ah! Kobus!- exclamà, -de quin sant em véns a veure! No et veig
gaire sovint per aquí.
-Vas dir-me despús-ahir que te n'anaves a dar un tomb,- respongué
Fritz asseient-se a l'extrem de la taula.
-Sí, demà al matí, a les cinc; el carruatge està encarregat. Té,
mira! Justament acabo de preparar el llibre de matrius i el sac. La
cosa durarà set o vuit dies.
-Doncs bé, t'acompanyo.
-M'acompanyes!- exclamà Hâan, amb veu joiosa, tustant la taula amb
ses manasses quadrades. -Vaja, vaja, al capdavall t'has decidit, no
està mal... Ah! ah! ah!
I ple d'entusiasme, va tirar enllà son casquet de seda negra,
s'estarrufà els cabells damunt son caparràs vermell i mig calb, i
es posà a cridar:
-Això és bo!... això és bo!... ens divertirem d'allò més.
-Sí, el temps m'ha semblat favorable,- digué Fritz.
-Un temps magnífic- exclamà Hâan, apartant les cortines darrera la
seva cadira de braços, -un temps daurat, un temps com no n'havíem
tingut de deu anys a aquesta banda. Demà sortirem a punta de dia, i
voltarem la contrada... tal dit tal fet... però ara no et
desdiguis!
-Estigues tranquil.
-Ah! en bona refè- exclamà l'homenàs -no podies donar-me més gran
plaer. Gaysse! Gaysse!
-Senyor!
-El meu capot! Tingueu... pengeu la meva bata darrera la porta.
Tancareu el despatx i donareu la clau a la vella Lehr. Anem al Gran
Cérvol, Kobus?
-Sí, a pendre xops; no hi ha bona cervesa pel camí.
-Per què no? A Hackmatt, és bóna.
-Aleshores, ja ho tens tot enllestit, ara?
-Sí, tot està enllestit. Ah! escolta, no voldries pas posar dues o
tres camises i mitjons a la meva maleta?
-Portaré la meva.
-Doncs bé, a fer via!- exclamà Hâan, prenent-li el braç.
Eixiren, i el gros recaptador començà d'enumerar els pobles que
veurien, de la plana i la muntanya.
-A la plana, a Hackmatt, a Mittelbronn, a Lixheim, tot és país
protestant, tot gent rica, ben establerta, belles cases, bon vi,
bona taula, bon llit. Estarem com a cal sogre, els cinc primers
dies; cap dificultat per al cobrament. El diner per al rei ja
està a punt, a l'avançada. I només a la fi, passarem un reconet de
país, el Wildland, una mena de desert, on no es troben sinó creus
pel camí, i els viatgers treuen un pam de llengua; però no tinguis
por, no morirem de debilitat tanmateix.
Fritz escoltava tot rient, i així entraren a la cerveseria del Gran
Cérvol. Hi va haver allò de sempre: jugaren, begueren xops, i cap a
les set cada u tornà a casa seva a sopar.
Kobus, tot travessant el corredor de casa seva, entrà a la cuina,
segons el seu costum, per a veure el que Katel li preparava. Veié
la vella serventa asseguda al recó de l'atri, sobre un tamboret de
fusta, amb un drapot sobre els genolls, netejant les seves sabates
més sofridores.
-Què fas aquí?- digué.
-Us netejo les sabates matusseres per anar a la masia, ja que eixiu
demà o passat demà.
-Es inútil- digué Fritz, -no hi aniré; tinc altres afers.
-No hi anireu?- féu Katel, tota sorpresa; -en tindran poca de pena,
senyor, Christel, Súzel i tothom!
-Bah! han estat sense mi fins ara, i espero, amb l'ajut de Déu, que
sense mi ho aniran passant. Acompanyo Hâan en la seva eixida, per a
ajustar alguns comptes. I ara que me'n recordo; hi ha una carta
damunt l'escalfapanxes per a Christel; demà la faràs portar per
Jeri, el vailet, i aquest vespre em posaràs a la maleta tres
camises i tot el que cal per a uns quants dies fora de casa.
-Està bé, senyor.
Kobus entrà al menjador, tot ufanós de son determini, i havent
sopat amb una gana bastant desperta, es colgà, per a eixir a trenc
d'auba.
Eren tot just les cinc, i el sol començava a eixir entre les grans
vapors de la Losser, quan Fritz Kobus i son amic Hâan, arraulits en
un vell faeton teixit de vimets, com una panera, segons l'estil del
pais, eixiren a gran trot per la porta d'Hildebrandt, i es posaren
a fer via pel camí d'Huneburg a Michelsberg.
Hâan portava son abric llarg de castorina i son casquet de guineu,
d'allò més pelut, amb la cua que li penjava per l'esquena; Kobus
son bell capot blau, la seva armilla de vellut de quadrats verds i
vermells i son gran feltre negre.
Algunes velles, amb l'escombra a la mà, els miraven passar i deien:
-Van a arreplegar el diner dels poblets; això prou que és hora
d'amanir el mitjot; vindrà el rebut de les portes i les finestres.
Quin brètol, aquest Hâan! Pensar que tothom té de sirgar per a ell,
que mai no en té prou i que la gendarmeria el sosté!
Després, tornaven a escombrar, malhumorades.
En ésser fora de l'avançada, Hâan i Kobus es trobaren dins la boira
del riu.
-Fa una bella fresca aquest matí,- digué Kobus.
-Ah, ah, ah!- respongué Hâan, fent petar el fuet -ja t'ho havia
avisat ahir. Havies de posar-te samarreta de llana; ara, estira't a
la palla, company, estira-t'hi. Osque, Foux, osque!
-Fumaré la pipa- digué Kobus. -això m'escalfarà.
Bellugà els peus, es tragué la gran pipa de porcellana d'una
butxaca lateral, i es posà a fumar greument.
El cavall, un gran carcamal del Mecklemburg, trotava amb les quatre
ferradures voleiant, i arbres venien darrera els arbres, matolls
darrera els matolls. Hâan, havent deixat el fuet en un recó sota
son colze, fumava també tot somniós, com succeeix entre la boira,
on les coses no es veuen clarament.
El sol esgroguissat tenia treballs a dissipar aquelles masses de
boira; la Losser rondinava darrera el talús del camí; era blanca
com la llet, i a desgrat de la seva fressa sorda, semblava dormir
sota la gran salzereda.
De vegades, en acostar-se el carruatge, un martí pescaire feia un
crit punyent i fugia; després una alosa es posava a cantussejar
algunes notes. Mirant bé, hom veia les seves ales grises que
s'agitaven, en forma d'accent circumflex, a alguns pams damunt la
terra; però tornava a davallar al cap d'un segon, i ja no se sentia
sinó la bonior del riu i l'esgarrifança dels pollancs.
Kobus experimentava aleshores un veritable benestar, i s'alegrava i
es glorificava del determini que havia pres de fugir de Súzel, amb
escapada heroica; això li semblava el cim de la prudència humana.
-Quants d'altres- pensava, -s'haurien adormit entre aquestes
garlandes de roses, que t'estrenyien cada vegada més, i que,
finalment, no haurien estat sinó cordes de bo de bo, semblants a
aquelles que la virtuosa Dalila trenava per a Samsó! Sí, sí, Kobus,
pots regraciar el cel per la teva ventura; altra vegada ets tan
lliure com un ocell que va per l'aire; i, temps a venir, fins
arribar al si de la vellesa, podràs celebrar la teva partida
d'Huneburg a la manera dels hebreus que recordaren sempre amb
enteniment els vasos d'or i argent de l'Egipte; abandonaren les
cols, els raves i les cebes de llur estatge per a salvar el
tabernacle: tu segueixes llur exemple, i el mateix Sichel es
meravellaria de ta rara prudència.
Totes aquestes idees, i mil d'altres no menys enraonades, passaven
pel magí de Fritz; es creia fora de tot perill, i respirava l'aire
de la primavera en una dolça seguretat. Pero Déu Nostre Senyor,
sens dubte afadigat de la seva presumpció natural, havia resolt de
fer-li comprovar la saviesa del proverbi: «Amaga't, fuig, esquiva't
sobre les muntanyes dins la plana, al fons de la boscúria o dins un
pou, jo et descobreixo, i la meva mà és al teu damunt!»
Al riu Steinbach, vora del gran molí, trobaren un bateig que se
n'anava a l'església de Sant Blai, amb l'infantó rosat damunt el
coixí blanc, la llevadora, tota altívola amb sa gran còfia de
randes, i els altres alegres com pinsans. A Hoheim un parell de
vells, que celebraven les noces d'argent en un prat, dansaven en
mig de tot el poblet; el músic rodamón, assegut dalt d'una bóta,
bufava dins el clarinet, amb les roges galtasses inflades fins a
les orelles, el nas empurpurat i els ulls a flor de testa; hom
reia, hom trincava; el vi la cervesa, el _kirschenwasser_, vessaven
per les taules; tothom marcava el compàs; els dos vells, braços en
l'aire, valsaven, riolers; i els infants, reunits a llur voltant,
feien una joiosa cridòria que arribava fins al cel. A Frankenthal,
un casament pujava les portes de l'església, el donzell d'honor al
davant, amb el pit cobert per un ramell en forma de piràmide, el
capell guarnit de cintes de mil colors, i després els nuvis d'allò
més enternits, els vells pares rient sota la barba grisa, i les
mares feixugues expandides de satisfacció.
Era meravellós de veure aquestes coses i això us feia pensar
qui-sap-lo. Més enllà minyones i noies de quinze a setze anys
collien violetes al llarg de les tanques de rama, per les vores del
camí; per sos ulls resplendents era coneixedor que s'estimarien més
tard. Més enllà, hi havia un recluta que la seva promesa
acompanyava per la sendera, amb un paquetet al braç; de lluny se'ls
sentia com es juraven que s'esperarien. Sempre, sempre aquesta
vella història de l'amor, sota mil i mil formes; hom hauria dit que
el diable mateix s'hi ficava.
Justament, era aquella estació de la primavera en la qual els cors
es deixondeixen, i tot reneix, i la vida s'agença, i tot ens invita
a la felicitat, i el cel fa promeses innombrables a aquells que
s'estimen! A tot arreu Kobus trobava algun espectacle d'aquesta
mena, per a recordar-li Súzel, i cada vegada s'enrogia, i
somiejava, es gratava l'orella i sospirava. Es deia dintre seu:
-Que n'és de ximpleta la gent que es casa! quant més viatgeu, més
reconeixeu que les tres quartes parts dels homes han perdut el cap
i que, a cada vila, només hi ha que cinc o sis concos que hagin
conservat el seny natural. Sí, és positiu... el seny no está a
l'abast de tothom; un hom ha de felicitar-se en gran per ésser del
petit nombre dels escollits.
Quan arribaven a un poblet, mentre Hâan s'ocupava de la seva
recaudació i rebia el diner del rei i lliurava rebuts, l'amic Fritz
s'ensopia; sos ensomnis de la petita Súzel augmentaven, i,
finalment, per a distreure's, eixia de l'hostal i davallava pel
carrer major, mirant a dreta i esquerra les cases velles amb llurs
biguetes esculpides, llurs escales exteriors, llurs galeries de
fusta corcada, llurs teulades cobertes d'eura, llurs jardinets
tancats amb estacades, llurs corrals, i, darrera tot això, les
grans nogueres, els alts castanyers d'un fullam esclatant que
pul·lulava per damunt les teulades. L'aire tot ple de claredat
enlluernadora, els carrerrons per on es passejaven regiments de
gallines i d'ànecs clapotant i parlotejant; les finestretes de
vidres hexagonals, entelats de polsina gris o nacrades per la
lluna; les orenetes, començant llur niu de fang al recó de les
finestres i fugint com a sagetes a través dels carrers; els
infants, d'allò més rossos, trenant la corda de llur fuet; les
velles, al fons de les petites cuines ombrívoles, de graons
esmicolats, mirant amb un aire de benvolença; les noies, tafaneres,
decantant-se també per a veure: tot passava davant sos ulls sense
poder-lo distreure.
Anava, esguardant i esguardat, pensant sempre en Súzel, en el seu
collet, en sa cofieta, en sos cabells bonics, en sos braços
arrodonits; després, en el dia que el vell David l'havia fet seure
a taula entre ells dos; en el so de sa veu quan ella baixava els
ulls, i tot seguit en sos bunyols, o bé en les taquetes de nata que
havia tingut un cert dia a la masia, en fi, en tot: tornava a veure
totes aquestes coses sense voler-ho.
Així era com, amb el nas en l'aire, les mans a les butxaques,
arribava al cap del poblet, a algun solc de blat, a un senderó que
lliscava entre camps de ségol o de patates. Aleshores la guatlla
cantava l'amor, la perdiu cridava el seu mascle, l'alosa celebrava
en els núvols la felicitat d'ésser mare; al seu darrera, pels
carrerons llunyans, el gall aixecava son crit de triomf; les
ratxades calentes de l'oratge portaven i sembraven a tot arreu les
granes innombrables que havien de fecundar la terra: l'amor, sempre
l'amor! I, per damunt tot això, el sol esplèndid, pare de tots els
vivents, amb sa gran barba rogenca i sos braços d'or dilatats,
abraçant i beneint tota cosa que respira! Ah! quina abominable
persecució! Cal ésser ben desgraciat per trobar a tot arreu, a tot
arreu la mateixa idea, el mateix acudit, i els mateixos
encaparraments! Ves qui es desempallega d'una mena de tinya que us
segueix per tot, i que us fa més coïssor quant més us remeneu. Déu
meu, a quines coses han de veure's exposats, els homes!
-És ben estrany- es deia el pobre Kobus, que no sigui lliure de
pensar en allò que em plau, i d'oblidar les coses que no em
convenen! Ara veieu! totes les idees d'orde, de seny i de previsió
són abolides en mon cervell, mentre no veig sinó ocells que es
bequegen, papallones que s'empaiten, veritables criaturades, coses
fora de test! I penso en Súzel, repapiejo dintre meu, em trobo
dissortat, i això que no em manca res, i menjo i bec abundosament!
Vaja, vaja, Fritz això ja és massa; sacseja't aquest tarannà,
fes-te raonable!
És com si hagués volgut raonar contra el poagre o el mal de dents.
El pitjor de tot, quan anava així pels senderons, és que li
semblava d'oir el vell David que li deia a cau d'orella amb veu de
nas: -Eh! Kobus, tu també hi has d'anar a raure, faràs igual que
els altres... Eh! eh! eh! T'ho faig saber, Fritz, la teva hora
s'acosta. -Que el diable se t'endugui!- pensava ell.
Però altres vegades, amb resignació adolorida i melangiosa:
-Potser, Fritz- es deia a si mateix, -potser, ça com lla, els homes
són fets per a casar-se... ja que tothom es casa. Gent
malintencionada, portant encara les coses més enllà, podrien
arribar a sostenir que els concos no són la gent de més seny, sinó
al contrari els boigs de la Creació, i que, mirant-ho bé, es
captenen com els borinots del rusc.
Aquestes idees no eren sinó llampecs, que l'enutjaven en gran
manera; n'apartava l'esguard i s'indignava contra la gent capaç de
sostenir altres teories que les de la pau, la tranquilitat i el
repòs, que ell havia fet base de la seva existència. I cada vegada
que una idea semblant li passava pel cap, s'acuitava a respondre:
-Quan la nostra felicitat ja no depèn de nosaltres, sinó del
caprici d'una dona, tot és perdut; valdria més penjar-se que no pas
ennavegar-se així.
Finalment, al cap de totes aquestes excursions, sentint al lluny,
del mig estant dels camps, el rellotge del poblet, tornava
meravellat de la rapidesa del temps.
-Ah,... Ja ets aquí!- Cridava el gros recaptador; -estic a punt
d'acabar els meus comptes; té, seu, és qüestió de deu minuts.
La taula era coberta de munts de florins i de thalers, que
trontollaven a la més petita estrebada. Hâan, decantat damunt son
llibre registre, sumava. Després, amb la cara expandida, deixava
caure les muntanyoles d'escuts dins d'un sac de més d'un metre, que
lligava amb tot esment, i deixava en terra, vora un munt d'altres
sacs. Finalment, quan tot estava ajustat, amb els comptes
comprovats i les entrades abundoses, es tombava tot joiós, i no
deixava d'exclamar:
-Mira, aquí rau el diner dels exèrcits del rei! Si en cal, d'aquest
brètol de diner, per a pagar els exèrcits de Sa Majestat, sos
Consellers, i tot el que ve al darrera, ah! ah! ah! La terra ha de
llevar suor daurada, i la gent també. Quan serà escurçat el nombre
de la gent d'upa, per alleujament dels pobrets? No em sembla que
això hagi de succeir demà passat, Kobus, perquè la gent d'upa són
els primers que Sa Majestat consultaria sobre la qüestió.
Aleshores s'agafava el ventre entre les dues mans, per a riure a
tot plaer, i exclamava:
-Quina farsa! quina farsa! Però tot això no és cosa que ens
pertoqui; estic en regla. Què prens, tu?
-Res, Hâan, no tinc ganes de res.
-Bah! mengem un bocí mentre enganxen el cavall; un vas de vi us fa
veure sempre les coses per la part bonica. Quan un home té idees
melangioses, Fritz, cal canviar els vidres de les ulleres i mirar
l'univers pel fons d'una botella de _gleiszeller_ o d'_umstein_.
Eixia per a fer enganxar el cavall i pagar el compte de l'hostal;
després venia a pendre un vas amb Kobus; i, un cop tot era
enllestit, els sacs ordenats dins la caixa del faeton, recoberta de
palastre, feia petar el fuet i es posava en camí cap a un altre
lloc.
Vet aquí com passava el temps l'amic Fritz en son viatge; no era
sempre alegrement, com es veu. Son remei no produïa tots els
efectes sortosos que n'havia esperat, ni de molt.
Però el que l'ensopia encara més que la resta, era, en ésser
vespre, en aquells vells hostals dels pobles, silenciosos després
de les nou, on no se sent cap fressa perquè tothom és al llit, el
romandre tot sol amb Hâan després de sopar, sense tenir ni el
recurs de fer la seva partida de _youker_, o de buidar xops, perquè
les cartes mancaven, i la cervesa tenia tirat de vinagre. Aleshores
s'embriagaven plegats, o bé amb _schnaps_ o bé amb vi d'Ekersthal.
Però Fritz, d'ençà de la seva fugida d'Huneburg, tenia el vi
especialment trist i tendre i fins i tot aquell vinet àcid, que
hauria fet dansar les cabres, li decantava els pensaments cap a la
melangia. Contava històries antigues: la història del casament de
son avi Niclausse amb la seva avia Gòrgel o l'aventura de son oncle
avi Serapió Kobus, Conseller íntim de la gran faisaneria de
l'elector Hans-Peter XVII, oncle avi que s'havia enamorat de cop i
volta, cap als setanta anys, d'una certa ballerina francesa,
vinguda de l'Opera, i anomenada Rosa Fon Pompon; de manera que
Serapió l'acompanyava, a la fi, a totes les fires i a tots els
teatres per a tenir la ventura d'admirar-la.
Fritz s'estenia, contant aquestes coses amb tots els ets i uts; i
Hâan, que dormia les tres quartes parts del temps, badallava de
tant en tant dins la seva mà, tot dient amb una veu nasal: -És
possible? és possible?- o bé l'interrompia amb una grossa riallada,
sense saber perquè, tartamudejant:
-Eh, eh, eh! passen unes coses ben divertides en aquest món! Tira
endavant, Kobus, tira endavant que t'escolto. Però pensava, ara
mateix, en aquell animal de Schoultz, que es deixà estirar les
botes pels pagesos, en un aiguamoll.
Fritz tornava a empendre la seva història sentimental, i així venia
l'hora de dormir.
Un cop eren a llur cambra de dos llits, amb la caixa entre tots
dos, i dada la volta al pany, Kobus es recordava encara dels
detalls de la passió dissortada de l'oncle avi Serapió i el mal
gènit de la senyoreta Rosa Fon Pompon; i es posava a contar-los
fins a sentir que el gros Hâan roncava com una trompeta, cosa que
l'obligava a acabar l'història per a si mateix; i era sempre amb un
casament.