-Sóc jo qui paga!
-Els vuit florins?
-Sí.
Hâan deixà estar la ploma; semblava tot somniós, i mirant la noia
li digué amb accent greu:
-Aquest és el senyor Kobus, d'Huneburg, que paga per vosaltres.
Digues-ho a la teva àvia. No és sant Maclof qui paga; és el senyor
Kobus, un home seriós, raonable, i ho fa mogut pel seu bon cor.
La petita aixecà els ulls, i Fritz veié que eren d'un blau amorós,
com els de Súzel, i plens de llàgrimes. Ja havia deixat el florí
damunt la taula i ell el va agafar, cercà dins la seva butxaca i va
posar-n'hi cinc o sis més, tot dient:
-Té, filla meva, feu per manera de tornar a tenir la cabra, o de
comprar-ne una altra, de tan bona com ella. Ja pots anar-te'n, ara.
Però ella no es movia; de manera que Hâan, endevinant el seu
pensament, li va dir:
-Vols regraciar al senyor, veritat?
Ella inclinà la testa en silenci.
-Està bé, està bé- va fer. -Naturalment, ja sabem què deus
pensar-ne. És un benefici del cel el que us escau. Ara,
mantingueu-vos al corrent. No és gran cosa l'apartar dos sous per
setmana, per tenir la consciència tranquila. Vés-te'n, la teva àvia
estarà contenta.
La petita, mirant una altra vegada a Kobus, amb un sentiment de
gratitud inexpressable, va eixir i va baixar l'escala. Fritz, tot
turbat, s'havia acostat a la finestra. Veié la pobra criatura que
es posava a córrer, tot pujant el carrer. Hom hauria dit que
tenia ales.
-Vet aquí nostres afers acabats- reprengué Hâan; -ara, en camí!
Tot girant-se, Kobus el veié com ja davallava, amb el registre sota
l'aixella i arrodonint la grossa esquena. S'eixugà els ulls i
davallà a son torn.
-Ei!- els cridà Schneegans a baix, dins la sala gran, -no dineu
abans d'anar-vos-en, senyor recaptador?
-Tens gana, Kobus?- demanà Hâan.
-No.
-Ni jo tampoc; ja podeu servir el dinar a sant Maclof! Cada vegada
que vinc a aquesta terra mesquina, em sento capolat quinze dies;
aquestes coses em trabuquen. Enganxeu el cavall, Schneegans, no us
demanem sinó això.
L'hostaler va eixir. Hâan i Fritz, de la porta estant el veien com
treia el cavall de l'establa i el posava al vehicle. Kobus pujà.
Hâan pagà el compte, prengué les regnes i el fuet, i se n'anaren
així com havien vingut.
Podien ésser les dues, aleshores. Tota la gent del poblet, davant
llurs barraques, els miraven passar, sense que ni un tingués la
idea de llevar-se el capell.
Tornaren a entrar en el camí de la costa, enfondint a la roca. Les
ombres s'allargaven aleshores des del cim de la roca de sant Maclof
fins a la vall; l'altre costat de la muntanya enlluernava, de tanta
llum. Hâan semblava somniós; Fritz decantava el cap, abandonant-se
per primera vegada als sentiments de tendresa i amor que envaïen,
feia algun temps, la seva ànima. Tancava els ulls i tan aviat veia
passar davant ses parpelles roges la imatge de Súzel, com la de la
pobra criatura de Wildland. El recaptador, posant molt d'esment a
menar entre les roques i les roderes, no deia cap paraula.
A les cinc, el carruatge anava pel camí sorrenc de Tiefenbach.
Hâan, mirant aleshores Kobus, el veié com ensopit, amb el cap que
li anava dolçament a una banda i altra de l'espatlla. Encengué la
grossa pipa i deixà córrer l'animal. Mitja llegua més enllà, per a
fer més via, davallà a terra, i menant Foux per la brida, prengué
el camí alterós del Tannewald. Fritz restà en el seu seient. No
dormia, com es creia el seu companyó; s'abandonava al seu
somieig... mai no havia somiejat tant en tota la vida.
Mentrestant la nit queia sobre els boscos, la fondària de les valls
s'omplia de tenebres; però els cims més alts encara resplendien.
Després d'una bona hora de marxa ascendent, en la qual Foux i Hâan
s'aturaven de tant en tant per a rependre alè, el carruatge arribà
finalment a la calma. No mancava sinó travessar la boscúria per a
descobrir Huneburg.
El recaptador, que a desgrat de la grossa panxa havia caminat
vigorosament, posà aleshores el peu la llança, i, fent petar el
fuet, enfonsà son ample darrera en el coixí de cuiro.
-Vaja! arri! arri!- exclamà.
I Foux reprengué la via pel camí de les bagues, trotant com si no
hagués fet ja tres dures llegües de muntanya.
Ah quina bella vista, la posta formosa del sol, quan, en eixir de
les valls, descobriu de cop i volta la llum purpurina del vespre a
través dels plomalls enlairats dels bedolls, i les mil flaires
boscanes voleien al vostre voltant, perfumant l'aire amb son alè
odorífer!...
El carruatge seguia la vora del bosc; de vegades tot era ombrívol,
les branques dels arbrassos davallaven fent volta; de vegades una
clariana de cel vermell apareixia darrera les mil plantes que
brollaven en les espessedats de la vegetació; després tot
s'amagava de bell nou, els matollars desfilaven i el sol davallava
constantment; hom el veia, al fons dels forats lluminosos, cada
vegada més baix. Ben aviat les puntes de les herbes altes es
retallaven damunt sa cara de bon vivant, una veritable cara de
Silenus, empurpurada i coronada de pàmpols. Finalment, desaparegué,
i amples vels daurats l'embolcallaven en els abismes. Les tintes
grises de la nit envaïren el cel; alguns estels tremolaven ja
damunt els massissos ombrívols de la boscúria, dins les pregoneses
de l'infinit.
En aquella hora el somieig de Kobus esdevingué encara més intens i
més íntim, escoltava com les rodes giravoltaven per la sorra, el
peu del cavall que topava amb un palet, alguns ocellets que fugien
en acostar-s'hi el carruatge. Feia temps que això durava, quan Hâan
reparà que una corretja s'havia afluixat; feu parada i davallà.
Fritz desclogué els ulls per a veure què passava; muntava, i el
camí era ple de llum esblanqueïda.
I mentre el recaptador apretava el fermall de la corretja, de cop i
volta segadors i espigolers que se'n tornaven a casa després del
treball, es posaren a cantar la vella cançó:
_Quan penso en l'estimada!_
El silenci de la nit era gran, però semblà fer-se'n encara més, i
semblava que els boscos mateixos paressin l'oïda a aquelles veus
serioses i dolces, confoses en un sentiment d'amor.
Aquella gent no devia ésser gaire lluny; hom sentia llurs passos a
la margenada del bosc; caminaven a compàs.
Hâan i Kobus havien sentit cent vegades la vella cançó; però
aleshores els semblà tan formosa, tan ben avinguda amb l'hora
encantada, que l'escoltaren en una mena de rapte poètic. Però Fritz
sentia una emoció ben diferent de la de Hâan: entre aquelles veus
n'hi havia una de dolça, alta, penetrant, que sempre començava la
cobleta i era la darrera en acabar, com un sospir del cel. Creia
reconèixer aquella veu fresca, tendra, amorosa, i tenia tot el
cor posat a l'oïda.
Al cap d'un moment, Hâan, que tenia Foux per la brida, per
impedir-lo de sacsejar la testa, digué:
-Quin afinament! Així és com canten els fills de la vella Alemanya.
Ves si en cap més banda...
-Xsst!- va fer Kobus.
La vella cançó tornava a ésser represa, tot fent-se llunyana, i
aquella mateixa veu muntava més alta, encara, i més colpidora que
les altres; finalment la tremolor del fullam la va cobrir.
-Són boniques, aquestes cançons antigues- digué el recaptador,
tornant a pujar al carruatge.
-Però a quin indret som?- demanà Fritz tot esblaimat.
-Vora la roca de les Tórtores, a vint minuts de la teva masia,-
respongué Hâan tornant a asseure's i fuetejant el cavall, que
continuà fent via.
-Era la veu de Súzel- pensà Kobus; -prou que ho sabia!
Un cop van ésser fora del bosc, Foux es posà a galopar: flairejava
l'establa. Hâan, tot joiós pensant que pendria son xop aquell
vespre, parlava dels talents de la vella Alemanya, de ses velles
cançons, dels antics mestres cantaires. Kobus no l'escoltava, son
pensament era a una altra banda; ja havien passat la porta de
Hildebrandt, i els llums, que brillaven en totes les cases del
carrer major, havien ferit sos ulls sense que els veiés, quan el
carruatge s'aturà.
-Bé, ja pots baixar, company; ja ets davant la teva porta,- li
digué Hâan.
Ell mirà i davallà.
-Bona nit, Kobus!- cridà el recaptador.
-Bona nit,- digué pujant l'escala, tot pensívol.
Aquell vespre, la vella Katel, d'allò més contenta de tornar-lo a
veure, volgué abrandar tota la cuina per a celebrar son retorn,
però Kobus no tenia gana.
-No-digué,- deixa-ho córrer; he dinat bé... tinc son.