_Roseta,
cos lleuger
dóna'm el teu cor o, si no, em moriré!_
No es cansava de repetir la bella romança, i la cosa durava vint
minuts llargs, quan es sentí un petit renou a la porta: algú
trucava.
-Veu's aquí David- digué, tornant a tancar ben de pressa el
clavecí. -Quines rialles faria, si em sentia cantar la _Roseta_!
Esperà un instant, i, veient que ningú no entrava, anà ell mateix a
obrir. Però imagineu-vos quina va ser la seva sorpresa en llucar la
petita Súzel, tota rosada i tota tímida, amb sa cofieta blanca; son
mocadoret blau i sa cistella, que romania darrera la porta.
-Ah! ets tu, Súzel?- féu com a meravellat.
-Sí, senyor Kobus- digué la petita. -Fa molt de temps que espero la
senyoreta Katel a la cuina; i, com que no ve, he pensat que calia,
tanmateix, complir la meva comanda abans d'anar-me'n.
-Quina comanda, Súzel?
-Mon pare em fa venir per fer-vos saber que ja han vingut els
reixats, i que només us esperen a vós per a plantar-los.
-I ara! Et fa venir expressament per a això!
-Oh! A més em manca dir al jueu Schmoule que ha de venir a cercar
els bous si no vol pagar-ne el nodriment.
-Ah! són venuts, els bous?
-Sí, senyor Kobus: per tres cents cinquanta florins.
-És un bon preu. Però entra, Súzel: no has de fer compliments.
-Oh! no n'he fet cap.
-Sí, sí... en fas: prou que ho veig. Altrament hauries entrat tot
seguit. Vina: seu aquí.
Va atansar-li una cadira, va obrir el clavecí amb un aire
d'extraordinària satisfacció.
-I tothom està bo, allí dalt? Christel i Orchel?
-Tothom, senyor Kobus, gràcies a Déu. Em daria molt de goig, que
poguéssiu venir.
-Vindré, Súzel: demà o passat demà, ben segur, us aniré a veure.
Fritz tenia aleshores unes grandíssimes ganes de tocar davant
Súzel. La mirava tot somrient, i acabà per dir:
-Ara mateix tocava tonades velles, i cantava. Potser m'has sentit
de la cuina estant. Deus haver-t'hi fet un tip de riure: veritat?
-Oh! senyor Kobus! Al contrari, em posava tota trista: la música
bonica sempre em fa posar trista. No sabia qui la feia, aquella
música tan bonica.
-Espera- digué Fritz: -tocaré alguna cosa jocosa per alegrar-te.
El feia feliç de demostrar son talent a Súzel, i començà la _Reina
de Prússia_. Sos dits saltaven d'un cap del clavecí a l'altre,
marcava, el compàs amb el peu, i de tant en tant esguardava la
petita en el mirall de davant, mossegant-se el llavi, com és costum
quan es té por de dar notes falses. Hom hauria dit que tocava
davant tota la vila. Súzel, amb sos ullassos blaus badats
d'admiració i sa boqueta rosa mig oberta, semblava extasiada.
I, quan Kobus hagué acabat el vals i es girà tot content de si
mateix.
-Oh! que bonic és!- digué ella; -que bonic és!
-Bah!- va fer ell; -això no val la pena. Però ara sentiràs una cosa
magnífica, el _Setge de Praga_: hom sent rodolar els canons.
Veuràs, escolta.
Es posà aleshores a tocar el _Setge de Praga_ amb un entusiasme
extraordinari: el vell clavecí zumzejava i s'estremia fins en les
seves cametes. I quan Kobus sentia que la petita Súzel sospirava,
en veu baixa, -Oh! que bonic és!-, això li donava una ardència, oh!
però una ardència verament increïble: ni sabia on era, de tan
feliç.
Després del _Setge de Praga_, tocà la _Cenerentola_; i després de
la _Cenerentola_, la gran obertura de la _Vestal_; i després, com
que no sabia quina altra cosa tocar, i Súzel anava dient: -Oh! que
bonic és, senyor Kobus! Oh! quina música tan bonica toqueu!- va
exclamar:
-Sí, és bonic; però si no estigués encadarnat et cantaria alguna
cosa, i ja veuries, Súzel! Però és igual: ho provaré, tanmateix.
Però estic encadarnat, i és llàstima!
I, tot parlant així, es posà a cantar en veu tan clara com la d'un
gall que es desperta al mig de les gallines:
_Roseta,
cos lleuger
dóna'm el teu cor o, si no, em moriré!_
Gronxava la testa lentament, amb la boca oberta fins a les orelles;
i, cada vegada que arribava a la fi d'una cobleta, repetia, per
espai de mitja hora, amb to planyívol, decantant-se al barrot de la
cadira, el nas tirat en l'aire i gronxant-se com un dissortat:
_Dóna'm el teu cor,
dóna'm el teu cor,
o, si no, em moriré...
em moriré...
em moriré... mori... moriré...!_
De manera que, en acabar, la suor li rajava per la cara.
Suzel, tota vermella, com avergonyida d'una semblant cançó, es
decantava, sense gosar mirar-lo; i Kobus, que s'havia girat per
sentir-li dir: -Que bonic és!-, la veié que sospirava baix, baixet,
amb les mans sobre els genolls, l'esguard acalat.
Aleshores, ell, mirant-se per atzar al mirall, reparà que esdevenia
purpurenc; i, no sabent què cosa fer en una circumstància tan
sorprenent, passà els dits de dalt a baix i de baix a dalt del
clavecí, bufant sota les galtes i cridant: -Brrr! brrr!- amb els
cabells redreçats.
En el mateix instant, Katel tancava la porta de la cuina. Ell la va
sentir i, aixecant-se, es posà a cridar:
-Katel! Katel!- amb una veu d'home que s'ofega.
Katel entrà.
-Ah! està bé- va fer ell. -Té... aquí està Súzel, que t'espera fa
una hora.
I, com que aleshores Súzel aixecava envers ell sos ullassos
contorbats, va afegir:
-Sí, hem fet música... Són velles tonades... no res de l'altre
món!... però bah, bah! he fet el que he pogut. No es pot treure una
bona mòlta d'un mal sac.
Súzel havia tornat a agafar la seva cistella i se n'anava amb
Katel, tot dient: -Bon dia, senyor Kobus!- amb una veu tan dolça,
que ell no sabé què contestar, i romangué més d'un minut com
arrelat al mig de la casa, mirant cap a la porta, tot esverat.
Després va posar-se a dir:
-Vet-aquí un bon negoci, Kobus! Acabes de tenir un bell èxit amb
aquesta maleïda carraca!... Sí... sí... és bonic!... pots
estarrufar-ten!... cosa escaient, a la teva edat... Que el diable
s'emporti la música! Si em torna a succeïr que toqui ni el _Pare
caputxí_, vull que m'escanyin!
I va agafar el seu bastó i el seu capell, sense esperar el
desdejuni, i va eixir a donar un tomb sobre les fortificacions per
reflexionar a son grat sobre les coses sorprenents que acabaven
d'esdevenir-se.