Dos o tres dies després, un vespre, al Casino, hom parlava, per
atzar, del temps de la vellura. El gros recaptador Hâan celebrava
els costums de l'antigor: el passeig en trineus, a l'hivern, el bon
pare Christian, amb son abrigàs llarg, amb vores de pell de guineu
i les grosses botes forrades de xai, el casquet de llúdria tirat
sobre les orelles i els guants fins als colzes, conduint tota la
seva família al cim del Rothalps, a admirar les boscúries cobertes
de gebre; i la jovenalla de la vila seguint a cavall el passeig i
dant d'amagatotis un esguard amorós a la bonica llocada de noies
embolcallades en llurs esclavines i el nasset rosat entaforat dins
el collet de cigne, més blanc que la neu.
-Ah! aquell temps, era el bo!- deia. -Poc després, tota la vila
sabia que el jove conseller Lobstein, o el senyor notari Müntz,
s'havia promès amb la petita Lotchen, la bonica Rosa o la gran
Guillermina; i era entre la neu que l'amor havia nat, sota
l'esguard mateix dels pares. Altres vegades la gent es reunia a la
sala de ball, en plena eixida. Tots els estaments es confonien: la
noblesa, la burgesia, el poble. Hom no s'inquietava, de saber si
éreu comte o baró, sinó bon valsaire. Aneu a cercar un abandó
semblant, en nostres dies! D'ençà que fan tanta de noblesa nova,
sempre tenen por que se'ls confongui
amb la gentalla.
Hâan enaltia així mateix els petits concerts, la bona música de
cambra, elegant i ingènua, del temps vell, ara substituïda per
l'estrèpit de les gran obertures, i la melodia obaga de les
simfonies.
Només sentint-lo, us semblava veure el vell conseller Baumgarten,
amb perruca empolsada, calamarsejada i gran vestit quadrat de
cerimònia, amb el violoncel recalcat contra la cama i l'arquet fent
angle sobre les cordes i la senyoreta Serafina Schmidt al clavecí,
entre els dos canelobres, amb els violinistes decantats al voltant,
amb la mirada sobre els papers; i, més enllà, el cercle dels amics,
en l'ombra.
Aquestes imatges commovien tot el món; i mateix Schoultz,
gronxant-se damunt la cadira amb un de sos genolls punxeguts entre
les mans, exclamava:
-Sí, sí: aquests temps són lluny de nosaltres! És ben veritat: ens
fem vells... ¡Quines recordances ens evoques, Hâan! quines
recordances! Tot això no ens fa semblar minyonia.
Kobus, tornant a casa seva pel carrer dels Caputxins, tenia el cap
rublert de les idees de Hâan.
-Té raó- es deia: -nosaltres mateixos hem vist aquestes coses que
ara ens semblen allunyades d'un segle.
I mirant els estels, que tremolejaven en el cel immens, pensava:
-Tot això roman, tot això torna en les mateixes èpoques: només som
nosaltres, els que canviem. ¡Quina aventura tan paorosa és canviar
una mica cada dia, sense adonar-se'n! De manera que al capdavall
hom és tot cendrós, tot arrupit, i produeix l'efecte, davant
l'esguard de la gent nova que passa, d'aquelles despulles xarugues,
d'aquelles arrugues respectables de les quals parlava Hâan ara
mateix. Per més que fem, caldrà que això ens passi, com ha passat
als altres.
Així cavil·lava Fritz entrant dins la seva cambra; i, quan s'hagué
colgat, aquestes idees el dominaren encara per algun temps, i
després s'adormí.
L'endemà ja no hi pensava, quan sos ulls caigueren sobre el vell
clavecí que hi havia entre el tinell i la porta. Era un moblet de
fusta roja, de peus magristons que acabaven en pera i que no tenia
sinó cinc octaves. Feia trenta anys que romania allí. Katel hi
endegava els plats abans de l'àpat, i Kobus hi tirava sos vestits.
De tan veure'l, ja no hi pensava; però aleshores li semblà de
retrobar-lo després d'una llarga absència. Es vestí tot somniós.
Després mirant a la finestra, veié Katel a fora, que anava a fer
ses provisions al mercat. Acostant-se tot seguit al clavecí, va
obrir-lo i passà els dits per ses tecles groguenques: un so d'allò
més prim s'escapà del moblet, i el bon Kobus, en menys d'un segon,
tornà a veure els trenta anys escolats. Es recordà de la senyora
Kobus, sa mare, una dona encara jove, de cara llarga i pàl·lida,
tocant el clavecí, el senyor Kobus, el jutge de pau, assegut prop
d'ella amb son tricorni al barrot de la cadira, escoltant, i d'ell,
Fritz, ben petit, assegut a terra amb el cavall de cartró, tot
cridant: -Osque! osque!- mentre el bon senyor aixecava el dit i
feia: -Xsst!- Tot això li passà davant els ulls, i qui-sap-les
coses més.
S'assegué, assajà algunes tonades velles i tocà el _Trobador_ i
l'antiga romança del _Creuat_.
-Mai no hauria cregut que em recordés d'una sola nota- digué. -És
admirable com aquest vell clavecí s'ha mantingut afinat: m'apar
d'haver-lo sentit ahir.
I, abaixant-se, es posà a treure els vells quaderns de llur caixa.
El _Setge de Praga_, la _Cenerentola_, l'obertura de la _Vestal_, i
després les velles romances d'amor, i tonadetes gaies, però també
amoroses; l'amor que riu i l'amor que plora, cap altra cosa més
ençà ni més enllà!
Kobus, dos o tres mesos abans, no hauria deixat de treure'n un bell
divertiment, amb tots aquells pastors de lligacames roses i aquells
cavallers de negre plomall; en altre temps havia llegit el Werther,
i havia d'apretar-se els costats mentre va durar la història; però
ara trobava aquestes coses molt belles.
-Hâan té molta raó- es deia: -avui dia ja no es fan cobletes tan
boniques:
_Roseta,
cos lleuger
dóna'm el teu cor o, si no, em moriré!_
Que n'és de senzill! que n'és de natural!
_Dóna'm el teu cor o, si no, em moriré!_
Això, fa per a mi! això, és poesia! Diu coses pregones en un
llenguatge innocent. I la música!